La setmana passada vaig fer una entrada sobre extraterrestres i la imatge que tenim d’aquestos sobretot a través del món del cine i pensant pensant, se m’ha ocorregut fer una sèrie d’entrades amb “monstres mítics”amb el cine com element bàsic per al seva difussió. Esta vegada li toca a l'ésser de la nit: El vampir.
Quan parlem de vampirs, no ens queda més remei que parlar del grandíssim comte Dràcula i de tota la seva història -cinematogràfica-. Tot comença l’any 1922 quan un director anomenat Mornau realitza “Nosferatu, una simfonia de l’horror” que és una adaptació de la novela “Dràcula” de Bram Stroker. La història vé a ser la mateixa però amb el nom del comte canviat entre d’altres adaptacions, atès que la viuda de Bram Stroker va denunciar el director per plagi. Aquesta pel•lícula suposa l’inici del cinema de terror i, si ens situem en l’època en què va eixir, traurem la següent conclusió: Acollona –i acollona prou-Cal esmentar que és una pel•lícula muda i amb una caracterització del personatge inèdita.
Més endavant, apareix un dels “Dràcules” més coneguts (sembla que parlem de James Bond i tots els que l’han interpretat, no?) : el senyor Bela Lugosi. En 1931 apareix la pel•lícula “Dràcula”, aquesta amb totes les llicències permeses. Per als crítics és un “peliculón” i la veritat és que ho fa molt bé. Ací és on comença la imatge del Dràcula forrat de diners que viu en un castell amb teranyines i dorm en un taüt i té dues qualitats essencials i comunes en quasi tots els vampirs: és irresistiblement seductor i inmmortal. Un dels meus grups favorits –Bauhaus- li va dedicar una cançó: Bella Lugosi’s Dead, mítica!.
Per la dècada dels 60 apareix un altre “Dràcula” conegut per l’afició: Cristopher Lee (foto de baix), amb algunes interpretacions a destacar (a mi m’agrada més Bela Lugosi) i la grandíssima imatge del Dràcula a punt de mossegar un coll femení amb els ulls “sanguinosos”. Per cert, aquest és l’actor que fa de Saruman, el mac maligne del Señor de los anillos.
A finals dels anys 60 i mitjans dels 70, amb l’arribada del Hippisme-pollòs i l’època del moviments socials ( que és la manera de dir que els afroamericans dels EUA estaven fins els... de racisme) apareixen versions “ultrafrikis" de Dràcula : com per exemple “Blackculla” on el comte Dràcula és un Afro-vampir que balla funky i mosega les víctimes al ritme ( no és broma, per partir-se de risa una estoneta!, jo l’he vist!) o “karate-Dracula” que, no és precisament una versió de “vente a Alemania Pepe” com us podeu imaginar.
El paper femení en aquest món de sanginaes vàries i teranyines a tutti plenni no és únicament esdevenir víctimes del comte. L’any 1969 comença a publicar-se “Vampirella”, un còmic on la protagonista és una vampira que, amb molt poqueta roba, tot siga dit, lluita contra vampirs,mòmies i tota classe d’essers del més enllà. Aquestos còmics encara es vénen com objecte per a frikis-nostàlgics, ahi van algunes portades:
Fins la dècada dels 90 sembla que la història dels vampirs ja estava prou més que explotada fins que apareixen dues pel•lícules que la fan reviscolar: “Entrevista con el Vampiro” i “Dràcula (de Bram Stroker)”. La primera va suposar tot un èxit de taquilla, atès el planter d’actors: Tom Cruise, Brad Pitt, Christian Slater i Antonio Banderas –nyas coca, per si volies “cares guapes”- . La pel•lícula és una adaptació d’un llibre de la sèrie “Cròniques vampíriques” d’Anne Rice, que va participar en el guió. La pel•lícula no està malament i ofereix una visió particular dels vampirs.
Però la més gran és l’altra, rodada per Francis Ford Coppola i amb tres Oscars. És una de les meves pel•lícules favorites tot i no ser massa fidel a la novel•la original. En aquesta pel•lícula, Dràcula és un home envellit que viu en un castell i hi ha un oficinista que acudeix allí per posar en ordre uns papers sobre unes propietats que el vell ha comprat en Londres. Mentre fan les gestions, el vell va tenint un comportament cada vegada més estrany...
I per acabar, parlarem del gènere del vampiro-monya, que ha sorgit amb l’aparició de la pel•lícula Crepúsculo. Ací els vampirs passen a ser adolescents als que ja no els fa por la llum del dia però són ultraforts i ultraguapos... Per supost, són marginats socials amb molts diners i seductors, fins el punt que un vampir s’enamora d’una humana a la que no pot mossegar per no transformar-la (com si aixó els haguera importat molt a tots els vampirs des de l’any 1922!). Mentrestant hi ha uns vampirs malignes que no sé perquè els persegueixen i uns homes-llop que també els ténen unpoquet de tirria. Tot açò, com podeu imaginar, no ocorre en Bolulla, ni en Romania, ni en Europa, sino que, una vegada més, són els Estats Units l’escenari de tot. No parlaré més d’aquesta panderà que no fa justícia a un monstre tan particular i cinematogràfic com és el vampir; són capaços de volar, de transformar-se en rata penada, dormen en taüts,la llum del dia no els agrada, són millonaris, i sempre mantenen l’edat amb la què es convertiren i el toquet gore; només s’alimenten de sang. Un “monstre” molt particular.
