31 de maig del 2010

EN TOTA LA CARA

Supose que ja haureu llegit la notícia i sabreu que l'exèrcit d'Israel ha matat 10 persones i n'ha ferit unes 20 quan ha atacat un vaixell amb 10.000 tones d'ajuda humanitària que anava cap a Gaza i que ha eixit des de Turquia.
Aquest assassinat ha ocorregut en aigües internacionals, on un exèrcit no pot matar ningú, perquè no són de ningú i molt menys, part del territori que defensa. Als activistes sobrevivents a aquest assassinat els han ofert l'arrestament o la deportació. Podria començar per l'exèrcit d'Israel i la meua opinió sobre els militars, però ha quedat ben clar el que són: si jo et dic defen,tu a defendre si jo et dic mata tú a matar, TOTS/ES ELS MILITARS DE TOTES LES FORCES ARMADES/DE PAU SÓN IGUAL. Podria parlar del govern d'Israel, però no vaig a fer-ho, per a aixó ja estan els sabuts i els analistes i els delegats i els assessors,jo solament parle d'allò que em sembla el que acabe de llegir, no d'allò que em diuen que diga. Vaig a parlar de les reaccions de "la comunitat internacional".
 En aquestos vaixells viatjaven 750 persones de 60 nacionalitats diferents, i quan han arribat a aigües internacionals, de nit, s'han trobat els vaixells de guerra d'Israel i l'exèrcit, que ha acabat per assassinar-ne uns quants (dis-li assassinat, dis-li atac preventiu, dis-li acció militar...dis-li mort). Si no volien que el carregament d'ajuda humanitària arribara a la franja de Gaza, l'hagueren pogut confiscar en el port (de Gaza) i en pau, no?, però com són militars sotmesos a les ordres de governs amb ganetes de sang, doncs a matar, que és la única solució que poden aportar.
Després d'aquesta veritable patada en la boca a la "comunitat internacional" -ho pose així, entre cometes perquè no entenc una comunitat com aquesta, on un mata perquè sí i la resta li demana explicacions i prou- les reaccions han sigut aquestes:
-La ONU: Ban-Ki-Moon exigeix una explicació urgent i condemna el bany de sang . El  director de la agència de la ONU per als refugiats de Palestina ha dit que "Queremos dejar claro que estas tragedias serían totalmente evitables si Israel hiciera caso de los reiterados llamamientos de la comunidad internacional para poner fin a su bloqueo sobre Gaza, totalmente contraproducente e inaceptable". Una persona sabuda, i sobretot moderada, no com eixe païs al que li volen deixar clar coses que ja té clares.
-La OTAN, només sabem que s'ha reunit d'urgència.
-La Liga àrab ho ha deixat per a demà - la reunió d'urgència, es suposa-.
-La Unió (per dir-li alguna cosa) Europea ha condemnat l'atac i ha demanat explicacions.
I l'únic païs que ha fet el que s'ha de fer i els ha donat una lliçò a la resta del que s'ha de fer en aquestos casos, segons el que jo crec, ha sigut Turquia, que ha calificat l'acció de "terrorisme d'estat" i ha agafat a l'ambaixador d'Israel per a demanar explicacions.
La pregunta és: Voleu explicacions? de veres?, vinga va!.  Esteu tots cagats de por!. Posem que arriba un païs que s'anomene, per exemple Iran. Posem que aquest païs fa el que acaba de fer Israel, i imaginem que estaria passant ara mateix. Ja tindriem militars de tots els països anant cap allà a "exigir explicacions". Ací el que mana és el negoci i prou, ja no vos creu ningú. El negoci i el "a veure qui la té més llarga" i de moment, Israel 1- la resta 0. Els morts "s'han d'explicar". Ja m'ho veig; una reunió, ambaixadors d'Israel/representants d'altres països:
-Eh, us n'heu passat un poquet no?
-Si, però és que els del convoy anaven provocant.
-si, es de veres, però a la pròxima, aneu amb compte, val?
-Si tranquils, no us preocupeu.
I així és i així serà.
No defenc ni molt menys Iran, però no tinc cap dubte que seria així. No pensen quines sancions aplicar, demanen explicacions!. Quina explicació els cal?Aigües internacionals i convoy d'ajuda humanitària  vs. 10 morts, 10 ferits i detinguts i un atac d'un exèrcit. O jo sóc molt ignorant o aquest gent és directament  imbècil i ens volen fer creure que també ho som, diplomàcies a banda.
Fa poc es donava en aquesta regió una situació molt curiosa; A Israel manava un veritable porc ex militar acusat d'una matança per la què no ha donat cap explicació (Ariel Sharon) i en "l'autoritat nacional" (que és un païs sino una "autoritat nacional"?, no sé a sant de què venia aquest nom en les notícies) manava un ex-terrorista d'extrema esquerra. El resultat de tot açò, Israel pegant patades en la boca i donant imatges d'una veritable circumcisió moral a tot el món i al seu veí i en Palestina "màrtirs d'Alà" que es rebenten enmig de mercats per la terra promesa, que, siguem realistes, no arribarà mai, coste el morts que coste.
Mentrestant, la "comunitat internacional" i els EUA,demanen explicacions...
Quan volen consentixen rebentar països, quan no demanen explicacions i envien forces de pau. Una cosa menys en la què creure, l'ONU. Si seguim així, tal volta em retire a un monestir, aixó si, on no hi hatja retors amb santa calentura, per si de cas.
I quin fàstic!

29 de maig del 2010

PENYAFATALISME AROUND THE WORLD VOL.1





PENYAFATALISME PUR I DUR EN FASCÍCULS. DE MOMENT, EL VOLUMEN 1




(To be continued)






25 de maig del 2010

TRES CANÇONETES MÉS: PACO IBAÑEZ I GEORGE BRASSENS

Hui tres cançons rotundes, la primera del què per a mi és un dels grans poetes francessos del segle XX; George Brassens, del què ja parlaré en un post a banda:

Aquesta cançoneta és del mateix George Brassens, que la va composar originalment en francés i després també la cantava en espanyol. Paco Ibañez, grandíssim cantautor (el disc del concert en en el teatre Olympia de Paris en "aquellos oscuros años" del so porc del caudillo és imprescindible), sempre ha dit que ell vé directament de Brassens, que sense Brassens el que ell canta i com ho fa no existiria, i en aquesta cançó li fa un homenatge. Per cert, Loquillo y los Trogloditas també féren una versió d'aquesta cançó que no està gens malament, al peu del video , la lletra.
La lletra, tremenda:

En mi pueblo sin pretensión

Tengo mala reputación,

Haga lo que haga es igual

Todo lo consideran mal,

Yo no pienso pues hacer ningún daño

Queriendo vivir fuera del rebaño;



No, a la gente no gusta que

Uno tenga su propia fe

No, a la gente no gusta que

Uno tenga su propia fe



Todos todos me miran mal

Salvo los ciegos es natural.



Cuando la fiesta nacional

Yo me quedo en la cama igual,

Que la música militar

Nunca me supo levantar.

En el mundo pues no hay mayor pecado

Que el de no seguir al abanderado



Y a la gente no gusta que

Uno tenga su propia fe

Y a la gente no gusta que

Uno tenga su propia fe



Todos me muestran con el dedo

Salvo los mancos, quiero y no puedo.



Si en la calle corre un ladrón

Y a la zaga va un ricachón

Zancadilla doy al señor

Y aplastado el perseguidor

Eso sí que sí que será una lata

Siempre tengo yo que meter la pata



Y a la gente no gusta que

Uno tenga su propia fe

Y a la gente no gusta que

Uno tenga su propia fe



Todos tras de mí a correr

Salvo los cojos, es de creer.



No hace falta saber latín

Yo ya se cual será mi fin,

En el pueblo se empieza a oir,

Muerte, muerte al villano vil,

Yo no pienso pues armar ningún lío

Con que no va a Roma el camino mío,



No a la gente no gusta que

Uno tenga su propia fe

No a la gente no gusta que

Uno tenga su propia fe


Ara, una imatge d'un concert mític: Rafael Alberti llegint el seu poema "A galopar" i Paco Ibañez al costat, després Paco Ibañez canta aquest poema com només ell sap fer-ho i després canten el públic, Alberti i el cantautor. Era l'any 1991. La lletra, baix del video.




Las tierras, las tierras de España,

La grande, la sola desierta llanura,

Galopa, caballo cuatralbo

Jinete del pueblo, que la tierra es tuya

A galopar, a galopar,

hasta enterrarnos en el mar

A corazón suenan, resuenan

Las tierras de España en las cerraduras

Galopa caballo cuatralbo,

Jinete del pueblo, caballo de España

A galopar, a galopar,

hasta enterrarnos en el mar

nadie, que enfrente, no hay nadie

Que es nada la muerte

si va en tu montura

Galopa caballo cuatralbo

Jinete del pueblo que la tierra es tuya

A galopar, a galopar,

hasta enterrarnos en el mar.



Rafael Alberti





21 de maig del 2010

REFLEXIONS EN EL TRENCAONES

El món que ara em toca viure no és tan dur com me’l pinten, és mentida.
No visc en un món tan dur, no tinc problemes tan grossos, no passe cap necessitat, no tinc la culpa de moltes coses i per descomptat, no tinc res a veure amb moltes altres. No considere necessària la meva col•laboració per a coses com per exemple “salir de la crisis”, això és mentida. Jo no col•labore, em fan col•laborar. El que considere necessària és l’obligació de col•laborar, que no és el mateix. Quan es parla de crisi, ix la paraula “solidaritat”, quan tot va de meravella, ix la paraula “benefici” i sovint la paraula “col•laborar” no apareix. La perversió de les paraules, una altra mentida.

No participe en allò que no m’interessa. Moltes vegades, el que és “interessant” no m’interessa. Simplement mentre mire cap a un costat hi ha més gent que mira cap a un altre, però açò no és estrany, ni dolent, ni millor. És normal. Hi ha gent que no vol que siga així, que vol que aquesta situació siga “diferent”. Són un atall d’anormals. I no em passa només a mi, direccions on mirar hi ha moltes. Els triomfs esportius no em provoquen una eufòria exagerada. De fet, seguir, el que és diu seguir, segueix poques coses. No crec sempre en allò que és correcte, de fet, considere que, en certs aspectes, cal ser incorrecte quan la situació ho requereix. No crec que es puga perdonar tothom. Això també és una gran mentida, que sovint és barreja amb el rancor i és confon. Simplement hi ha gent que ni perdona ni remuga, que no perdonem qui ha fet molt de mal, simplement, l’esborrem i prou, encara que ens coste més que perdonar. No crec en la bondat ni en la maldat de la gent. Preferisc comprovar-ho. No crec en les persones, crec en les persones que considere que tenen trellat, la resta, no m’interessa.


El món que ara em toca viure és un món on la injustícia puja cada vegada més. Polítics que fan economia i tremolen perquè “els mercats” els diuen què s’ha de fer. Mentides per tot arreu; mentides en l’església, mentides en els Ajuntaments, mentides en els governs autonòmics, mentides en el govern central. Mentides en els comentaris malintencionats, mentides a la televisió, mentides als periòdics... Totes aquestes mentides són un veritable càncer per a la societat, però és la mateixa societat qui les assumeix sense exigir massa explicacions -cada vegada menys -. Em pregunte què li espera a qui vinga darrere i no m’agafa massa alegria, la veritat.

Però el món on ara em toca viure no s’ha de mirar només així. Quan tot aquest merder de mentides m’arriba a sobrepassar, faig més atenció als mínims, als detalls mínims; eixes coses que passen absolutament desapercebudes i que són meravelloses. No és el mateix un dia solejat que gaudir del sol, no és el mateix passejar fent-se preguntes que passejar i prou. No és el mateix prendre una cervesa ben freda que fixar-se en la intensitat d’un encontre i traure conclusions, no és el mateix intentar oblidar que oblidar, no és el mateix anar a veure un trencaones que pensar en la força que fa la mar; força que trau des de dins i que tot ho empenta fins esclafir contra les pedres. I és que, poc a poc, me n’adone que el món està mal i hi ha moltes coses a canviar, però que el meu món pot ser meravellós més vegades de les que jo em pense; cal traure força de dins i empentar, fins i tot arrossegant les pedres...

19 de maig del 2010

TORNAR A L'ORIGEN

Encara que el títol d'aquesta entrada semble altra cosa, vaig a parlar-vos de música. I és que estic descobrint que allò que més m'agrada de la música que escolte és l'inici.
Un exemple, m'agraden més les composicions de música ska dels anys 50 i 60 que les d'ara. M'agrada el só "brut" d'aquelles gavacions on apareix una harmònica i els vents i només se sent una guitarra elèctrica darrere, al fons o simplement, no hi ha guitarra, només vents. M'agrada el que s'anomena "música de garatge", que passa pel rock brut i poc el·laborat musicalment parlant als inicis d'aixó que s'anomena "musica 60's", que, curiosament fa uns anys em semblava "horterada pura i dura" i reconec que m'enganyava; i m'enganyava molt.
Fins el punt que no passa setmana que no escolte un o dos discs d'aquest estil, que per a mi és absolutament nou, atès que no havia aprofondit  en una música que de veres em divertix i m'agrada escoltar. Una música que jo considerava "viejuna", i que, no sé perquè , tot i tenir eixe aire "viejuno" em sóna fresca en uns temps en els que considere que és difícil sorprende a qualsevol que li agrade la música amb una proposta veritablement innovadora, simplement per l'abundància de propostes musicals.
El mateix passa amb el rock and roll. I per a qui no ho sàpiga, confese un descobriment: Chuck Berry és el puto amo, Elvis Presley "las volvía locas" (que m'agrade la música no vol dir que soporte l'estètica i tot el que l'envolta, ojito) i a més també feia bones cançons que jo no guarde ni guardaré (cosa que no em passa amb Chuck Berry o el grandíssim Alton Ellis, si parlem de música Ska).
Si ja anem més endavant, i sempre des de la modesta opinió d'un "afisionao" cal escoltar The Velvet Underground als inicis (experimentació pura, "Sunday Morning", cançó xula xula) i a Lou Reed en solitari a més dels "clásicos populares". Si volem "paranòia psicodèlica" no ens poden faltar els "Can"(tremendos) o "Neu!" o "Ashra Temple" i "Popol Vuh"(uff! millor no escoltar un disc sencer) entre els "clàssics" Pink Floyd dels inicis o el malalt de Syd Barret.
Si volem anar més endavant, no s'ha d'oblidar el que ha suposat Led Zepelin o cal saber per exemple que eixe grup referent  que ha sigut "Ramones" ha dedicat gran part de la seva discografia a fer versions del rock dels 50 i 60, o siga, ha tornat a l'origen per reinterpretar-lo.
Podriem anar més avant i parlar de més estils de música, però no és la intenció (ja m'estic enrotllant massa); el que vull dir amb tot aquest rotllo és que, tornar a l'origen -i no només parlant de música- em resulta sovint una experiència gratificant de la què no em penedeisc gens ni mica. Tornar a l'origen permet tenir una visió distinta a partir de la qual es poden corregir i millorar moltes coses.
Tot açò m'ha vingut al cap després de veure aquest video i, a més de riure'm una estoneta, m'ha agradat tant que m'ha fet reflexionar sobre el que acabe de dir. És s'una pel·lícula de l'any 1973 i parlen en grec!.


17 de maig del 2010

SEMPRE SE'N VAN ELS MILLORS

Avui m'he assabentat de la mort de Ronni James Dio. Per a qui no sàpiga qui era, tal volta recorde les portades dels discs de Dio d'haver-les vist en posters, camisetes... o tal volta hatja escoltat algun disc d'aquest ésser humà.
I és que aquest homenet de menys d'un metre setanta ha sigut una de les grandíssimes véus del heavy metal en la seva època d'esplendor (dècada dels 80), estil de música que sempre m'ha acompanyat i de la què, a dia de hui, té les cançons que més m'emocionen quan les sent. És el que jo anomenene "l'època heroïca" mig en broma mig en serio.
Resulta que aquest homenet va ser el cantant de "Rainbow" per a esdevenir un temps el substitut ni més ni menys que d'Ozzy Ozbourne a Black Sabbath mentres aquest es desintoxicava, i la veritat, és que ho va fer de meravella, només cal escoltar el disc "heaven and hell" (1980) per a quasi no trobar a faltar al malalt d'Ozzy. Dir açò és molt, però com a "fan" de Black Sabbath ho afirme. L'any 1981 grava amb Black Sabbath el directe "low evil" i forma el seu propi grup amb el nom de Dio. A aquest grup ja no li he seguit tant la pista, a mi m'agrada prou més "Rainbow".Vos deixe unes quantes cançonetes . Aquest home, l'any passat amb 67 anys encara feia concerts donant canya de la bóna. Supose que a un bon heavy d'eixos grenyuts se li ha de desitjar que Satan el tinga en la glòria,no?. Doncs això.
Tres bresquillades musicals per a heavys perduts. Quan els malos portaven monyo llarg i mollogó de cuiro ( 1 mollogó= 10.000 mogollons). Quant a les pintetes que porta la gent, un respete -si es que es pot mantenir,hehehe-
La primera de quan Black Sabbath

15 de maig del 2010

"LA GENTE ES GENEROSA"

Primer un vídeo que em provoca prou malestar (és curtet, dura un minut)


Quina és la intenció d'aquest vídeo? Ajudar un home que demana almoïna tirat en el carrer? perquè si la intenció és eixa, la gentola que li deixa un mòbil o la bufanda de l'Atletic està burlant-se prou. I ja no diguem quan algú deixa la targeta Visa i els que ho miren des del plató es riuen. El suposat periodista que agafa el micro per a "demostrarle a España entera que la gente es generosa", què pensa?. La resposta:"anem a fer la gràcia". El que ha demostrat a l'Espanya que estava mirant-lo, és que té la gràcia en el cul i el cul de vacances. A mi el que m'ha demostrat és que si no saps què fer per acabar un reportatge, almenys t'has de parar a pensar què fer. Que no tot és acceptable només perquè hi hatja fútbol propet. Quant a eixos "aficionats" que quan els posen una càmera davant i una  persona en el carrer li tiren el mòbil i la targeta de crèdit... Per a aixó aneu tan lluny? millor quedeu-vos en casa. I que la crisi no vos toque massa, més que res per si acabeu en el carrer i algú passa amb una càmera i hi hi ha fútbol prop.

12 de maig del 2010

DE MOLT HONORABLE A PROU IMPUTABLE

Ha passat un fet paranormal en la Justícia d'Espanya. Resulta que en la Comunitat Valenciana em passat de tenir un molt honorable a tenir un Prou Imputable!. Només amb el que ha passat hui i tota la historieta de bigots, corretges, imputables, honorables, infinitis, sastres, milanos i visites papals es podria fer un blog sencer. Però a mi hi ha dues coses que em sorprenen:

-La primera és comprovar com dos tribunals diferents es contradiuen l'un a l'altre sense cap conseqüència. La llei es pot interpretar de diferents maneres, aixó està clar, però quan les interpretacions són contradictòries en aquestos assumptes, els tribunals semblen supermercats o tendes en les què l'empleat et diu que no poden tornar-te un article i dius que vols parlar amb la persona encarregada que, quan vé li diu a l'empleat que si es pot canviar i el fa quedar amb ridícul alhora que fa que t'indignes.
Tribunals on hi ha jutges progressistes i conservadors, però no d'esquerres ni dretes. Tribunals on, per sort, encara no han arribat magistrats "de centre", sinó el món cauria en una indecissió permanent. Quan diuen que un jutge és conservador volen dir que si ha de jutgar algú amb ideologia d'esquerres, l'imputat ho té clar!. Quan diuen que un jutge es progressista volen dir el mateix però a l'inrrevés. En els dos casos sembla que comencen a calfar els ànims com si digueren "este partido, lo vamos a ganar", mentres els ciutadans assistim al sainet judicial.
Un altre exemple; Tres anys per a resoldre si l'Estatut de Catalunya té trellat o no per acabar demanant que s'ha de canviar als que ho han decidit.Jutges polititzats i política judicialitzada. Espanya comença a fer un poquet de llastimeta en aquest aspecte. Mentrestant a barallar-se pels volts, que la resta no interessa.

-La segona cosa que em sorpren és  la imatge de capçalera d'aquest post. Què aplaudeixen? Sembla l'Edat Mitjana quan els bufons li feien gràcies al rei en el seu palau mentre fóra la gent esperava una revolta, però sense gent fóra i sense revolta. La foto, simplement és insultant. Acabat d'imputar arriba a una seu del PP i l'aplaudixen mentre li criden "presidente, presidente!". Com es pot sostenir allò que és insostenible? amb fotos? obviament no. Es fa amb arguments. I quins són els arguments? aquestos:
Rafael Blasco: pase lo que pase no pasará absolutamente nada.  Tenim un conseller adíví i no ho sabiem. I el millor de tot és que no ho ha dit en broma!.
Camps: No puede haber juicio porque no hay nada de nada. Filosofia pura. Si pase lo que pase no pasará absolutmente nada i no puede haber juicio porque no hay nada de nada, dic jo que si haguera jui i te n'anares a finalment a la càrcel o al país de Nunca Jamás, tampoc pasaría nada, perquè passe lo que passe no passaria res.
Una altra de Camps, davant els periodistes: no he hecho nada. Xe imputable!, que açò no ho diu un president de la Generalitat, açò és el que diuen els lladres !. Des d'ací demane un aplaudiment.
Carlos Fabra: no tengo la más mínima duda de que todo esto se resolverá favorablemente para él. Doncs crec que ets l'únic que a banda de no utilitzar la paraula "nada" sembles estar convençut. El que no tens massa clar és si "se resolverá favorablemente" per a tú.
En concluyendo, que es passa tot aquest temps sense donar cap explicació sobre tot l'assumpte i quan li vé el merder damunt, només té un no he hecho nada i una cort de hooligans que li diuen que estan amb ell. Aixó és ser honorable  o horrorable? Sr. Camps, faça un favor a tota la ciutadania. Agafe un diccionari-en castellà o en valencià, com més l'impute- i llisca la definició on posa "credibilitat". Després parle. Si pot.

10 de maig del 2010

UN ENCONTRE BANAL (ACTE II)

Me'n vaig, agafe la teva bandolera! li dic al meu germà mentres isc de casa. Em dirigisc a l'estació. Espere que vinga el tren. En les orelles "Vicious" de Lou Reed (què gran és Lou Reed!). L'hora la poseu vosaltres. Poden ser les 11:00 o les 18:45. El dia ha de ser dissabte o divendres. De sobte...
-Perrrdona, ¿tienes mecherrrro?. Gire el cap. Impresionant!. La teva presència impresiona. Em passes un pam sense portar tacons. Els cabells llargs i negres com el carbó contrasten amb la palidesa extrema de la teva cara. Però no és l'altura ni aquest contrast; són els ulls, d'un blau quasi transparent i eixa mirada cap avall i al fons -abstreta absolutament del voltant-, el que m'impresiona.
Mentre ficava la mà per gardar el reproductor de Mp3, apareix un encenedor del meu germà. -Si,-conteste.. Te'l passe. Encens un cigarret-Tu fuma?-em preguntes en un pèsim espanyol.-No, gracias-conteste.
-Trrren siemprrre con rrretraso- .
-Si- torne a contestar. Em tornes l'encenedor. -Hasta luego- dius mentres tornes al teu banc a llegir un llibre que, pel que he pogut dotorejar en la contraportada, està escrit en anglès. Fi de la conversa. Pujem al tren i arribaem cadascú a la nostra destinació.
El dia el trieu vosaltres; divendres o dissabte. L'hora la pose jo: 22:30. Ja faig tar altra vegada!. M'esperen per sopar. Quatre voltes amb el cotxe i finalment algun ésser humà ha decidit moure's amb automòbil i cedir un lloc. Per no retardar més l'encontre, acurte pel parc. Una vegada més, una escena més.
Quatre policies, un humà amb més hormones de cavall que de persona i tres persones més assegudes en un banc. Esquivar aquesta situació suposaria botar una boja davant quatre policies mentre l'ésser hormonat pega bracillades. Evitant ser morbós, no em queda altra alternativa. Passe per davant. Una persona de les que hi ha al banc té el cap enmig les cames i l'alça. Un blau quasi blanc es creua amb el meu gest de sorpresa.
Un ull morat, sang als llavis i la boca torta. T'he reconegut. -M'has  reconegut? -em pregunte. De sobte pense que és una estupidesa fer-se eixa pregunta en un moment com aquest. Ara comprenc el perquè d'eixa mirada, que en aquest precís instant es barreja amb el dolor i la impotència. No sé com reaccionar, però no puc aturar-me. Sent un veritable curtcircuit emocional. Torne a impressionar-me, però en sentit contrari, mentre passe al costat del muntó d'hormones i m'agafa un fàstic i una ràbia indescriptibles.
-Mala puta!-brama el simi mentre el fiquen entre quatre dins el cotxe de policia. Continue cap al sopar amb les celles en alt i la ment en blanc. Tornaré prompte a casa. Hui no tinc ganes de festa. En les orelles, el soroll de la sirena d'una ambulància.

8 de maig del 2010

El "Son" Tuvano

La república de Tuvá estè al "bel mig" d'Àsia. Pertany a la Federació Rusa i té una extensió de 168.606 kilòmetres quadrats i una població de 305.510 habitants (any 2002). Fita al Sud i a l'Est amb Mongòlia i està situada al Sud de Sibèria. La població és d'origen tuvà en la seva major part però també hi ha un número prou elevat de població d'origen mongol, xinés i rus. Parlen una llengua d'origen turc.
Les principals fonts de riquesa del páïs són l'agricultura, la ramaderia i la mineria.La religió majoritària és el budisme i diferents cultes animístics. Els musulmans i els cristians ténen problemes per a practicar la seva religió segons algunes organitzacions en defensa dels drets humans. El 2'5% de la plbació pateix la sífili per una antiga creença que diu que les dónes seran més fèrtils quan més companys sexuals tinguen abans de casar-se. Un dels esports més populars és la lluita lluire (¿?) i hi ha una competició estatal una vegada a l'any.
Els habitants de Tuvá són coneguts arreu del món pel seu cant tradicional. Canten literalment amb la gola. Una mostra:

Curiosa regió amb una grandíssima barreja de cultures per al tamany que té i curiós folklore.

4 de maig del 2010

UN ENCONTRE BANAL (ACTE I)


Un carrer d'Alacant. Gire un cantó. Quasi tupem. Em mires. Et mire. Somriem:
-Hola. Quant de temps feia que no et veia (2 anys?)".
-Què tal? conteste amb el mateix somriure sorpresiu. Em preguntes el mateix. Responc el mateix. Has quedat amb noséqui i tens temps per prendre un cafè. Busque en el catàleg de "no pucs originals" que tinc reservats per a aquestes ocasions, però no estic suficientment ràpid. Tal volta la falta de costum. Accepte.
Em contes com de mal et van les coses mentre puntejes un Iphone. Damunt la taula, unes ulleres D&G i les claus d'un Audi, que sense que ningú pregunte, dius que és preciós i té tres mesos.
Que si "la cosa" està molt mal, que si "prepararàs" oposicions... que passes de les relacions, que no pots comprar-te un pis... En aquestos moments, desitjaria haver d'assistir a quasevol compromís ineludible, "un bateig o catequèsi serien excuses poc acceptables" -pense mentres t'escolte-, però ja no puc fugir. He de sentir la teva "desgràcia" personal, quan de sobte, i sense anestèsia, la pregunta trampa:
-Tu no vas acabar,no?. Supose que et refereixes a la carrera que saps que no he acabat i esperes que comence amb una desgràcia superior a la teva, per a que pugues pujar-te'n a l'Audi i sentir com el sol brilla en les teves ulleres amb un gest de satisfacció. No -conteste, esperant el colp de gràcia que vé seguidament-: I estàs treballant?. Me'n vull anar. Passe a l'acció: no, la cosa està molt mal, m'han embargat el pis i vinc de repartir propaganda per les bústies. Increible però cert. T'ho has cregut! i  el que em sembla més increible encara és el teu gest inalterable. No veig cap expressió d'aflicció o serietat, "d'almenys és alguna cosa" i és quan contraataques amb la beca que faràs l'any que vé a l'estranger i el màster si no t'"ix" res. Perquè tu no busques res, a tú "t'ix".
"A la merda"-pense- me n'he d'anar, venen a arreplegar-me. Mentisc tan vilment com ho he fet abans.
-Si, jo arribe tard- pretens que em crega-.
-A veure si quedem algun dia- tornes a mentir rigorosament; no tens el meu telèfon-. No puc evitar-ho; et conteste:
-No crec que puga, de tota manera, si quedareu (tu i la colla de gent que viu en la desgràcia de tenir Audis nous, ulleres D&G i pisos que no podeu pagar però que vos paguen) ja em truques, val?.
-Clar!-tu també saps dir-ne  de groses, no anaves a ser menys!-.
-Adéu! et dic, abolutament en serio.
-Cuida't ! em contestes sense desitjar-ho
"Perque tu m'ho digues"-pense-.
Girem el cantó. Quina llàstima -pensem alhora-.
Despenges l'iphone i li contes aquest encontre a Menganito, que el dimarts a les 11:30 està en  sa casa jugant a la consola amb 34 anys a veure si "ix" alguna cosa sense haver-ho intentat ni una volta.
Puje al cotxe i engegue la ràdio. Per a la pròxima volta, decidit, tindré catequèsi.