Ja tornen les boques amples, la risa perversa, les xerrades inútils i les punyalades al ventre. Un nou riu de merda fastigosa que et cau de sobte, perquè sí i sense cap anestèsia.
I és que, si agrades, el punyal només t’anirà per l’esquena, la covardia dels valents bocamolls no t’acabarà salpicant... però si no és el cas, et donen per perdut.
Com si foren importants! Esdevenen jutges i fiscals alhora.
Quan ningú t’estisa la mà és quan et demostres com de fort eres. I passa sovint,
fins que te n’adones que només resta empentar o estisar, estisar o empentar...
I si la corda es trenca, s’ha trencat. Prou.
Quan se’ls ha omplert la boca, tot torna al seu original estat de calma aparent.
Des d’eixe moment és quan se’ls ha de tractar com el que són: ninots indultats.