De sobte, te n'adones que la major part de la música que escoltes estàs coneixent-la trenta i fins i tot quaranta anys després que es publicara. I és magnífic. Si parlem de música, em quede amb els finals dels anys seixanta, la dècada dels 70 i fins els mitjans dels 80. Cançons que no haguera pogut escoltar perquè no sabia ni parlar i que sembla que es "reinventen". Cançons que, per a qui "les ha viscut", romanen aparcades, oblidades o són simplement inexistents perquè no les coneix. Arribes amb trenta anys de retard i literalment "flipes gambes" amb grups com "Décima Víctima" o "Gabinete Caligari" als inicis. Aquesta cançó (1982) és molt a l'estil Joy Division, grup que agradarà més o menys o molt o gens, però per a mi és el grup de grups. Díficil de digerir, tant la lletra com l'estil, ho sé, qüestió de gust.
I aquesta s'assembla molt a un grup prou estrany anomenat "Theatre of hate" és de l'any 1983. Segons Jaime Urrutia, la idea en un principi era fer un grup d'estil semblant a Joy Division, quan de sobte van pensar que ja estava bé de "tanta foscor" i que seria millor cantar sobre situacions més quotidianes, històries personals... i que ell pensa que és el moment on fan música d'una manera més diferent i d'on els arriba l'èxit. A mi "l'època dark" d'aquest grup em flipa (la resta també m'agrada). Allà va una bresquillada anomenada "maquis":
De postres, Joy Division i Theatre of hate (1982). Per a gustos, colors: