Al
bell mig de la gran avinguda, s’hi trobava el Devorador de Somnis. Una
escalinata enorme i unes columnes custodiades per dos lleons gegants observaven
els vianants desafiant-los amb la mirada. Dins el devorador de somnis, un grup
d’escollits trencava esperances, atorgava i desfeia futurs i presents...
mentrestant, fora, al carrer, un munt d’essers anònims començava a despertar-se
d’un estat de xoc com mai havien experimentat. Un sentiment anava
escampant-se per tot arreu cada vegada que un dels escollits parlava en públic:
massa rata per a tan poc formatge.
El
Devorador de Somnis continuava implacable, decapitant expectatives, emboirant
la visió llunyana de l’horitzó. Els escollits esmentaven sovint l’esforç, el
sacrifici, la saviesa de l’escollit alhora que els éssers humans notaven els
efectes del que era un clar abús d’autoritat: cues de gent sol·licitant menjar,
taxes universitàries molt superiors als
sous,nul·la possibilitat de tenir treball, de construir un futur, mercenaris
amb placa arrestant gent asseguda que exerceix l’únic dret que li queda –protestar-
, un llistat de desemparats que creixia mes rere mes de manera exponencial...
Quan
els comentaris estúpids,insensibles i inservibles dels escollits i l’estat del malestar van
arribar a xifres insostenibles, un ésser anònim va pujar l’escalinata del
Devorador de Somnis i va mirar els lleons. Els cridà com si foren dos gatets i
aquestos abaixaren junt ell. Tots tres s’endinsaren en el Devorador de Somnis.
Eixe dia havia partit de futbol i no hi havia quasi ningú dins. L’ésser anònim
volia arribar fins la tribuna, volia parlar, tenia tantes coses a dir que
mereixien ser escoltades...de sobte va observar horroritzat un munt de fils que
penjaven de dalt. Els que hi havia asseguts allí eren ninots!.
Va
seguir els fils de dalt a baix per veure qui els manejava. Una vegada més, l’horror.
Un munt de zombis famolencs aparegueren arrossegant els peus i les panxes entre
els escons. Manejaven els fils amb moviments espasmòdics i entre gemecs
pronunciaven lentament dues paraules: ausss-te-ri-daaadd,
ajjj-usss-teeeaaahgg.
L’ésser
anònim no sabia què fer, els zombis es dirigien cap a ell amb els seus rostres
descarnats i les boques plenes de carronya i restes de xifres de pressupostos,
bitllets d’euro,gavines, punys i roses, mentres estisaven els fils per a enviar
davant els ninots, qui de sobte, al veure que l’ésser anònim corria cap a la
tribuna amb els dos lleons, es van curtcircuitar i repetien com si foren robots: no hay
otra manera, ejercicio de responsabilidad, esfuerzo...
Desesperat
l’ésser anònim ataüllà que les cuixes de darrere dels lleons estaven gravades a
foc, com les de les vedelles. Eren uns emblemes esborrats, unes cicatrius que
marcaven l’origen d’aquells lleons. En un posava: sobirania popular, en l’altre:
justícia social. Els lleons es llançaren contra els zombis. Sona el
despertador.
