Tot un himne (video de l'any 80 del segle passat)! :
"...Me miro en el espejo y sou feliz
y no pienso nunca en nadie más que en mí
leo ilbros que no entiendo más que yo
oigo cintas que he grabado con mi voz
Encerrado en mi casa, todo me da igual
ya no necesito a nadie, no saldré jamás
y me baño en agua fría sin parar
y me corto con cuchillas de afeitar
me tumbo en el suelo de mi habitación
y veo mi cuerpo en descomposición.
Encerrado....
ahora soy independiente, ya no necesito gente,
ya soy autosuficiente al fin...
LA PENYA ESTA(VA) FATAL!!!
La meva cançó preferida. En acústic perd prou. Quant als "motxos" al cap, sense comentaris...
Fa poc vaig rebre un correu què deia que "La Oreja de Van gogh" va dir en el programa de Pedro Ruiz que donava part dels seus diners a una ONG. L'entrevistador els va dir que l'ONG era proetarra i que per aixó van ser expulssats del programa ( més o menys era així). Mentides i rises a banda ( un "bulo més d'Internet), la reflexió és inevitable. Ens agrada l'artista o allò que té a veure amb altres coses que no són estrictament creació? És a dir, deixarieu d'escoltar els discs d'algú que ha comés un assassinat a sang freda pel fet d'haver-ho fet, encara que vos agrade? ( Mickael Jackson n'és un exemple del que dic). Pensant en açò m'ha vingut al cas parlar-vos d'una banda curiosa. És tracta de "Death in June". Una banda mooolt però que moolt controvertida per la seva estètica, un grup què, va per damunt de la navalla, però que encara no s'ha tallat i, espere que no ho faça. I és que, aquest grup utilitza als seus discs i concerts icones que pertanyien a l'exèrcit nazi. Segons el seu cantant i líder, Douglas Pierce ( de la foto on eixen tres, el de l'esquerra i en els videos el de la carasseta ), aquestes icones no signifiquen adhesió a les idees nazis; són un element de reflexió sobre la fascinació que en nosaltres provoquen els símbols de la mort i del mal, d
e la decadència i l'obscuritat de l'Europa més sinistra ( "el que deia, rascant fites"). Fascinació entesa com "impressió", no com a "seguiment estricte del significat". El fet és que l'ambigüitat es un risc. I ells son un grup de risc; des de la seva formació en l'any 83 i primer disc publicat en l'any 85(amb el títol "Nada!"), han anat "buscant voretes": van fer una gira per Croàcia en plena guerra, i entre d'altres "susuits", quan actuaren en Espanya, van haver de canviar de sala a Barcelona i a Madrid van rebre amenaça de bomba. Cal esmentar que en innumerables ocasions han declarat no tenir idees antisemites. Però per a molta gent aixó no és prou. Pose uns quants videos. Un és "little black angel" la cançó què més m'agrada, encara que en acústic perd un poc. Ells junt a un altre grup anomenat "Der Blutharsch" són els referents d'una corrent musical anomenada "neofolk. És tracta d'agafar instrumentació pròpia del "folk" de tota la vida ( cordes, guitarra acústica, vents...) i donar-li un "aire fosc".El disc més reconegut és "Rose clouds of holocaust". A mi, m'agraden prou ( són prou "obscurs"), i quant a l'estètica, és aixó, estètica, bé siga a l'estil "Paco Clavel" o amb uniformes militars, carasses i calaveres .... més amunt, els videos.
El que passa és que una vegada més, decepció. No sé si el menyspreu és útil en aquestos casos, no sé si estic "fluix", però si sé que sent decepció. Però bé, tampoc és que vulga rebel·lar-me ni és que m'importe en excés, és que m'ha decepcionat la situació i em sorpren la meva pròpia reacció ( no m'ha ofés, m'ha fet sentir trist!). La situació de "indefensió" fictícia que suposa el no agafar per banda a uns quants i dir: Eh! què passa? On és el problema?. Però supose que no apanyaria res, perque crec, que, en el fons, jo em sent decepcionat, però ells estan decepcionats ( o era decebuts?)...
-"me cree eco y abismo, pensando. Me multipliqué profundizándome".
-"Cuanto más diferente de mí es alguien, más real me parece, porque depende menos de mi subjetividad. Y es por eso por lo que mi estudio atento y constante se dirige a esa misma humanidad vulgar que me repugna y de la que me siento distante".
-"A mí, cuando veo un muerto, la muerte me parece una partida. El cadáver me da la impresión de un traje abandonado. Alguien se fue y no necesitó llevar aquel traje que había vestido"
-"Es humano quereer lo que necesitamos, es humano desear lo que no necesitamos pero nos resulta deseable. Lo que es ya enfermedad es desear con igual intensidad lo que es necesario y lo que es deseable, y sufrir por no ser perfectos como si se sufriera por no tener pan. No se puede comer un bollo sin perderlo"
-"Vivo en el presente.El futuro lo desconozco. El pasado ya no lo tengo"
-"Conformarse es someterse y vencer es conformarse, ser vencido. Por eso toda victoria es una grosería. Los vencedores pierden siempre todas las cualidades de desaliento con el presente que los llevaron a la lucha que les dio la victoria. Quedan satisfechos, y satisfecho sólo puede estar aquel que se conforma,el que no tiene mentalidad de vencedor. Sólo vence el que nada consigue nunca. Sólo es fuerte quien siempre se desanima. "
-"... El onanista es abyecto, pero, en rigurosa verdad, el onanista es la perfecta expresión lógica del sentimiento amoroso. Es el único que no disfraza ni engaña".
-"la noche es tan vieja que ya nada se oye"
-"Mi orgullo lapidado por ciegos y mi ilusión pisoteada por mendigos".
Aquest llibre va començar a escriure's en 1913 i no es va acabar . I és simplement un recull d'impressions de Pessoa per mig del protagonista "tenedor de libros" ( =contable ) de Lisboa. Escrit en el que s'anomena prosa poètica, és un llibre per a llegir-lo moolt poc a poc i pensar... està molt bé. No és molt recomanable llegir-lo si aneu un poc fluixos d'estat anímic.
Bé, després de dues setmanetes sense fer res (encara no tinc internete), pense que ja és hora de "fer algo". Aquesta vegada parlarem d'una quasi desconeguda en Espanya: Alela (que no Alelà) Diane. Aquest és el primer disc, que s'anomena "Pirate's Gospel". Està gravat en sa casa fa sis anys i els cors que ixen de fons els fa son pare. Folk "autèntic tio". El disc va tardar dos anys en arribar a esta España nuestra, i ja n'ha tret un altre enguany, "to be still", que caurà en fer la visiteta bimensual de rigor al Fnac. Si en aquest es nota que la gravació és "íntima" (pocs mitjans instrumentals), en el nou, la instrumentació molonga (violins, banjos, armòniques...) i la veu d'aquesta xica, fan una combinació estupenda. Seguiremos informando...
