S’aixecà
a les 05:00 i es va preparar per sortir caminant cap a la feina. Isqué de casa
per darrere, per la mateixa porta de sempre i escomençà a caminar pel mateix
carrer de sempre. Travessà el mateix creuament de sempre, on hi havia -com
sempre- un o dos taxis a part de baix.
Continuà
pel carrer de sempre amb una sensació estranya en el cos. El soroll de les ones
de sempre que arribava fins ací des de tres carrers més cap avall, barrejat amb
una plaentera sensació de solitud, la flaire de la mar i l’atordiment provocat
per dormir poques hores -com sempre- composaven una escena única alhora que
curiosa.
Arribà
al forn de sempre on, com sempre, el forner ja havia engegat les màquines per
fer pà. Baixà les escales de sempre i arribà a la feina on, com sempre, estigué
des de les 05:50 fins les 14:00.
Tornà
a casa pel mateix carrer per on havia vingut i es va trobar amb la xica que
sempre passeja el gos a aquestes hores i que sempre li somriu, amb el iaio que
dóna menjar amb una màscara de cirurgià a les tòrtoles de competició amb plomes
pintades de roig i verd que hi ha dins la seva cotxera, a la fornera que arreplegava per tancar el
forn i al xic gros amb roba de feina que anava o tornava de treballar, i, com
sempre, tots aquestos “desconeguts familiars” el saludaren. Ja són dos anys d’encontres
perfectament sincronitzats.
Entrà
a sa casa per la porta de darrere. Travessà el corredor, com sempre i arribà.
Eixe dia, en entrar a sa casa, la seva dona no el va veure. Ell la saludà hola
guapa, què tal?, però ella no va menejar el cap. Al principi, la situació li va
fer gràcia, però quan ella es va alçar de la cadira i es disposà a dinar com si
ell no estigués ja no li’n va fer gens ni mica... li cridà que estava allí, que
ja n’havia prou. Es va situar entre la taula i el televisor, i ella continuava
veent la tele,sense immutar-se, com si ell fora transparent.
Va
eixir de casa enfadat, i es va trobar al veí estúpid qui, com sempre, no el va
saludar. En el carrer, va començar a preocupar-se... tupava amb la gent i ningú
el mirava. Va pensar pegar una puntellada a un gos o llançar-se contra el
mirall d’una tenda per veure si era possible el que estava passant, que ningú
notara la seva presència. La gent ni el veia, ni l’escoltava, però l’esquivaven,
d’alguna manera notaven alguna cosa quan se’ls acostava a dir-los alguna cosa.
Es
va gitar sobre la gespa, mirant al cel, intentant comprendre què passava. La
rutina se l’havia engolit. Hi era, però havia deixat d’existir.