Hui he arribat al "tope", pensava que era una persona que aguantava prou les crítiques. I ho sóc, perquè les crítiques són les opinions que vénen de les persones que no coincideixen amb tu i t'ho fan saber. Tu ho acceptes, ho rebujes o fins i tot, ho raones. Fins ací, tot correcte. Però... què passa quan la crítica esdevé rumor sense fonament, sense comprovació i amb l'únic objectiu de "fer mal"? Açò no és una crítica, és voler fer una putada. Doncs aixó és el que m'ha passat hui. Resulta que és curiós, perquè anava a fer una entrada comentant que, d'un temps fins ara, em fixe prou en com ens comportem front a diferents situacions, com reaccionem front a un mateix esdeveniment (sé que sembla una tonteria, però mira, cadascú es torba amb el que vol) i, de sobte,acabe de descobrir el que és la imbecilitat en estat pur, i, una vegada més, em sorprenc. No sé com reaccionar. Compassió? no!. Tampoc ànims de "revenja" ( no m'agraden les telenovel·les). Deixar-ho passar? Per què?. Respondre? Sincerament, no cal. Forest Gump deia que "tonto es el que dice tonterías", Confucio que "hay gente que no escucha y no le cortan las orejas" i no seré jo qui c0ntradiga a estos dos referents de la saviessa universal.
El que passa és que una vegada més, decepció. No sé si el menyspreu és útil en aquestos casos, no sé si estic "fluix", però si sé que sent decepció. Però bé, tampoc és que vulga rebel·lar-me ni és que m'importe en excés, és que m'ha decepcionat la situació i em sorpren la meva pròpia reacció ( no m'ha ofés, m'ha fet sentir trist!). La situació de "indefensió" fictícia que suposa el no agafar per banda a uns quants i dir: Eh! què passa? On és el problema?. Però supose que no apanyaria res, perque crec, que, en el fons, jo em sent decepcionat, però ells estan decepcionats ( o era decebuts?)...
