29 de març del 2011

MODDY'S PER EL FORRO


Agències qualificadores. Tothom i totdon n’ha sentit parlar. L’aparició exponencial d’experts en economia i Fórmula 1 alhora que la crisi s’agreuja és un fet que segurament ja s’està estudiant en alguna universitat de Wichita o Winsconsin. Les barres dels bars estan plenes de genis de l’economia les teories dels quals quedaran per sempre enregistrades en eixos temples de saviessa. Igual et parlen de neumàtics durs i de l’estratègia de Fernando Alonso –d’enginyers automobilístics també n’hi ha un fum!- que de les “hipoteques basura” i el deute públic. Com diria Eduard Punset: Fantááástico!.
Però no vull desviar-me del tema. La qüestió és que ara marca tendència fer el que diu el títol d’aquest post; dubtar de les opiniions d’aqueste agències i minvar la seva credibilitat.
És a dir, que si Moody’s diu que algunes “entitats bancàries”-eufemisme de “igual parle de bancs que de caixes i no pense concretar”- d’Espanya tenen problemes, el govern s’afanya a dir que és una exageració i no s’ha de fer cas. L’opinió de l’oposició al respecte d’aquest assumpte és que potser demà ploga. La família bé, gràcies.
Tot el sistema financer del món mundial va fer cas d’aquestes agències quan tot anava tan bé que la pasta entrava en carretilla. Ara resulta que, primer són “pseudoculpables” de la crisi. I dic “pseudoculpable” per que a cap d’elles li ha caigut una sanció d’acord amb allò que han provocat. La idea de fons és que l’últim responsable ets tu i sóc jo, ciutadans tots dos. I ja s’han encarregat de condemnar-te amb un deute per a tota la vida o llevar-te la casa i condemnar-te a seguir pagant-la. Altres condemnes són més greus, perquè suposen una sentència sumària: retallar-te el sou o les prestacions socials per a salvar la desfeta d’alguns entre els quals es troben eixos a qui ara no has de creure del tot. Ara ho dic jo: Fantááástico!.
Hui no hi ha que fer cas a qui s’havia de fer cas. Aquesta estúpida bipolaritat m’indigna i em preocupa alhora. Per supost que no estic d’acord amb el comportament d’aquestes agències ni aquest post en pretén ser una defensa. Senzillament, una vegada més – i ja en van massa-, em sent insultat per les institucions, que actuen com si digueren: “que no tontet, que eixos són uns exagerats. Tu fes-me cas a mi i veuràs!”.
El meu benvolgut Clint Eastwood – qui, per cert, va ser alcalde de la seva localitat natal abans de tenir grandíssima fama- cre que en Harry el Sucio diu una frasse que igual val per allò que diuen el govern, l’oposició, Moddy’s i companyia i els tertulians i espectadors de telecinco: “las opiniones son como los culos, todo el mundo tiene una”. Tal volta aplicant aquest simple concepte absolutament verídic i innegable, la crisi no s’haguera produït.
Me’n vaig a contar-ho al bar.

24 de març del 2011

GEOGRAFIA


DIBUIX DE DANI RAS
L’altre dia vaig tenir una conversa sobre geografia. Concretament sobre com han augmentat els meus coneixements de geografia des d’aquella època de l’escola o d’institut on només coneixia uns quants noms de capitals o regions. Però en un tipus de geografia molt curiós; geografia físico-humana. La meua relació amb aquest tipus de geografia va començar amb un nom que em sonava molt estrany: Bosnia. A partir d’aquest nom, n’aparegueren altres com Mostar o Pristina. Més endavant van aparéixer Jerusalem i Betlem i no acabava de comprendre que eixe Betlem era el mateix lloc que esmentava la Biblia, per què? No m’ho explique, però tenia les meves reticències. Aquestos noms anaven lligats a noms que sense voler, he aprés amb més facilitat que els dels reis visigots o els emperadors romans; Milosevic, Racdic, Arafat, Sharon, Simon Peres... Després vaig aprendre noms africans: Somàlia, Mogadiscio, Uganda, Ruanda, Burundi i altres que no havia sentit mai ni tenia ben clar què volien dir; denominacions com hutus o tutsis o “el cuerno de África”.

També sense voler vaig incorporar al meu vocabulari terminologia marítima amb un nou model d’embarcació; la patera, que en català sembla que es diu “pastera”, igual que on fan els obrers el ciment. Aquest terminologia naútica donaria pas més endavant al cayuco, element diferenciador entre la manera de navegade de “magrebís” i” subsaharians”, més paraules noves. També aparegué Darfur, que està en el Chad, on no sabem si tota la gent que viu allí ja s’ha acabat de morir de fam o no, perquè vam tenir un estiu on el que hi havia era una crisi humanitària (eufemisme de “gent morint de fam”)sense precedents. Segurament ja han trobat algun precedent i per això no en sabem res de l’evolució d’aquesta crisi.

Fa uns anys , i gràcies a les ànsies pedagògiques de la televisió i la premsa, sé que l’Iraq no només es conegut per Bagdad, també estan Faluya, Kirkuk i Trikit, una d’aquestes dos sempre va acompanyada de la frase “lugar de nacimiento de Saddam Hussein”, que és com si digueres Marina d’Or, “ciudad de vacaciones”. També sabem que a Afganistan, a més de Kabul, s’hi troba la vall del kandahar, que supose que són unes muntanyes, però entre tanta escopetada la única cosa que sé és que per ahi van morint talibans i alliberadors del poble estrangers/defensors de la democràcia/invasors/posar el nom que vos agrade. Al costat està Pakistan i dos noms: Pervez Musharraf, que sembla un nom d’escuderia de motos i Benazhir Buto, qui malauradament va aparéixer més temps en televisió amb motiu de l’atemptat que va patir i el seu funeral que pel que representava, esperança i canvi .

Quant a geografia del territori espanyol , ja sé situar en el mapa Marbella, Boadilla del Monte, i Catral, per esmentar un cas de nocions involuntàries sobre geografia valenciana Les últimes setmanes, gràcies a un desgraciat que sembla Carmen de Mairena amb boina militar, he incorporat al meu vocabulari Bengasi, Ajdaliya i Ras Lanuf, ciutats o pobles d’eixe país anomenat Líbia del que només en sabia la capital, Trípoli. Se m’oblidava dir que no tinc massa clar si Fukushima és el nom d’una central nuclear o el nom d’una ciutat (supose que serà el segon), Hui n’he incorporat dues noves : Deera i Omari, que estan en Síria.Per què? Perque la polícia ha matat dos manifestants més.

No hi ha res com una bona desgràcia per a donar a conéixer qualsevol lloc del món. Els que l’habiten són absolutament secundaris si no estan morts o sobreviuen de manera extremadament espectacular .





22 de març del 2011

RUIDISME

18 de març del 2011

EL KRAUT ROCK: CAN

Quan parlem de psicodèl·lia musical tothom esmenta Pink Floid. Però la psicodèl·lia va prou més enllà (silver apples, soft machine, tangerine dream...). A Alemanya per eixos anys (principis de la dècada dels 70) apareixia una nova corrent  musical que barrejava l'experimentació amb veus i altres elements amb el que s'entenia per psicodèl·lia -concepte musical que jo encara no tinc molt clar, la veritat- . S'anomena kraut rock i els seus màxims representants són els grups Can i Neu (pronunciat "noi" que vol dir "nou", de novetat).
Furgant per ahi, m'he trobat un video d'aquesta cançó de l'any 1972 en la televisió alemanya, on fan una versió que m'agrada més que la del disc original ("tago mago"). 8 de cada 10 enquestats diuen que és una música prou infumable, als altres dos ens agrada.
Com a curiositat dir que la psicodèl·lia també va arribar al folk, provocant un engendre musical anomenat "psycofolk" que barreja psicodèl·lia amb cants a la natura i experiències místiques que ja sí que és massa per a la carabassa, (= infumable a més no poder). Alla va:

15 de març del 2011

UN EXERCICI ESPIRITUAL

Un dia qualsevol, ja heu desdejunat. Esteu a punt d'escomençar la rutina o qualsevol cosa. Eixiu al carrer i connecteu els auriculars. Comença a sonar alhora que comenceu a passejar... a mi m'apareix el somriure als llavis. Proveu-ho, no falla!

12 de març del 2011

BON DIA DES DE L'ALT









9 de març del 2011

PONY BRAVO

Hui vull parlar-vos d'aquest grup que  crec que és dels millorets que he sentit  en el que portem de 2011 . Podeu descarregar els seus discos de bades o comprar-los en la seva web . També tenen un altre projecte anomenat "Fiera", que és  més psicodèl·lic, però també m'agrada. Tres cançonetes de mostra:
A mi em sóna un poc a The Doors  reinventats en espanyol:


7 de març del 2011

EXPEDIENTE X

Fa mens de dos anys, es va crear un "organisme /institució/cosa " que, amb el nom de "Cumbre de países del mediterráneo"intentava promoure relacions econòmiques i culturals entre diferents països i una muntonada de coses més que no són interessants per a el que vull dir-vos. La idea d'organitzar aquesta meravellosa cosa/organisme/institució la va tenir "le pétit président" de Frància, i com podeu comprovar en una pàgina oficial del govern francés, entre els meravellosos participants dels països que signaren aquesta declaració  de la què "donaren fe" Javier Solana, Durao Barroso   i  Nicolas Sarkozy estan els següents:
  • Le pétit president
  • El president pro-nuclear/anti-nuclear /simplement nuclear i altres més coses d'Espanya
  • Un general de Gadaffi
  • El president d'Algèria
  • La Merkel
  • El Mubarak
  • El Ben Ali

Açò passava el 13 de juliol de l'any 2008. Hui, 7 de març de l'any 2010 alguns d'aquestos  "amics de la mediterrània" són opresors del poble, lladres, assassins, dictadors i altres coses més insultants que tothom sap.
Tinc una bateria de preguntes que poden semblar estúpides alhora que interessants:
A aquestos dirigents, què els ha passat? en menys de dos anys han esdevingut éssers cruels i dèspotes!. Ni França, ni Alemanya ni Espanya ni la quantitat de països que van signar aquesta proposta "d'entesa" s'adonaren en aquell moment?. Encara hi ha persones que confien o creuen en allò que diuen els seus polítics? Què és ser polític? I ser ciutadà? Què vol dir votar?.  Gestos i cares com els que es veuen en aquestes fotografies són  de "penya que està fatal" o de dirigent mentider?
Com deia la capçalera de la mítica sèrie: "la verdad está ahi fuera"

3 de març del 2011

EL CONCEPTO

Ahir la vaig tornar a veure.El youtube ha fet la resta. Què gran escena i què gran diàleg!. Penyafatalisme en la seva màxima expressió, a los hechos me repito: