PREMONICIÓ

Un extracte de la pel·lícula "Network" de 1976, que reflecteix el que jo crec que és un clamor general en l'actualitat...

LA IMATGE D'ESPANYA

El de roig, és el president del que diuen, és el primer banc d’Espanya. Podria ser qualsevol jubilat passejant per Benidorm, però li falta la gorreta. Està saludant al rei -el del bastó- que diu estar preocupat pels joves que estan aturats i es gasta 30.000 eurets de res caçant elefants per a trencar-se la cadera  i solucionar-ho amb una frase de xiquet de cinc anys quan el castiguen el papa i la mama.

Tots dos estan amb un grup  “d’empresaris influents” segons la notícia, que han anat a Brasil a contar que Espanya mola, que és un país important i seriós i que podríem fer més negocis si els brasilers volgueren i nosaltres ens deixarem...

Què gran imatge d’Espanya! Només ens ha faltat enviar el jutge que diferencia despeses públiques i privades quan va de viatgeperquè ho diu ell  i el dia de reis sembla que tenia acte oficial o el malparit que tracta com gestionar ajudes pera cooperació internacional amb un que parla de "negrolàndia" o de "prioricemos lo nuestro antes que lo de los negratas" i parla de lleis sobre "el decoro" en el Senat d'una comunitat autònoma símbol del filldeputisme polític més descarat i brut, amb polítics que es prostitueixen venent el que és de tot per trages o favors... del president, que sembla autista polític, millor no en parlem, que ja en tenim prou. És una persona clarament superada per els esdeveniments, millor que se'n vaja per la porta del garatge per no fer declaracions, així ens queda clara quina és la imatge d'Espanya...

Trobe que hi ha massa preocupació per la imatge externa del païs i molt poca per la interna... se suposa que no ens ha d'importar, que ja tenim prohomes amb bermudes roges o amb bastonets o amb seients en el congres que saben què ens cal. Si només escoltaren una mica abans que tot se n'anara a la merda, potser no em farien tant de fàstic. Però no puc donar garanties de que, aquestos, els que estan ara, en tots els partits, en les altes institucions, els "empresaris influents" siguen vàlids. Ens cal una neteja, sàvia nova, amb idees i capacitat dialogant, sense la prepotència o l'arrogància que suposa saludar al rei en bermudes i espardenyetes en un país que no és el teu en una suposada "reunió internacional per a vendre les qualitats del teu país". Sàvia nova que esborre la ronya ... i que no la continue, per favor!.

Una mostra de quina és la imatge d'Espanya de la què ens parlen. Avise que pot ferir la sensibilitat d'alguns...

UN CONTE

Al bell mig de la gran avinguda, s’hi trobava el Devorador de Somnis. Una escalinata enorme i unes columnes custodiades per dos lleons gegants observaven els vianants desafiant-los amb la mirada. Dins el devorador de somnis, un grup d’escollits trencava esperances, atorgava i desfeia futurs i presents... mentrestant, fora, al carrer, un munt d’essers anònims començava a despertar-se d’un estat de xoc  com mai  havien experimentat. Un sentiment anava escampant-se per tot arreu cada vegada que un dels escollits parlava en públic: massa rata per a tan poc formatge.

El Devorador de Somnis continuava implacable, decapitant expectatives, emboirant la visió llunyana de l’horitzó. Els escollits esmentaven sovint l’esforç, el sacrifici, la saviesa de l’escollit alhora que els éssers humans notaven els efectes del que era un clar abús d’autoritat: cues de gent sol·licitant menjar, taxes universitàries molt superiors  als sous,nul·la possibilitat de tenir treball, de construir un futur, mercenaris amb placa arrestant gent asseguda que exerceix l’únic dret que li queda –protestar- , un llistat de desemparats que creixia mes rere mes de manera exponencial...

Quan els comentaris estúpids,insensibles i inservibles  dels escollits i l’estat del malestar van arribar a xifres insostenibles, un ésser anònim va pujar l’escalinata del Devorador de Somnis i va mirar els lleons. Els cridà com si foren dos gatets i aquestos abaixaren junt ell. Tots tres s’endinsaren en el Devorador de Somnis. Eixe dia havia partit de futbol i no hi havia quasi ningú dins. L’ésser anònim volia arribar fins la tribuna, volia parlar, tenia tantes coses a dir que mereixien ser escoltades...de sobte va observar horroritzat un munt de fils que penjaven de dalt. Els que hi havia asseguts allí eren ninots!.

Va seguir els fils de dalt a baix per veure qui els manejava. Una vegada més, l’horror. Un munt de zombis famolencs aparegueren arrossegant els peus i les panxes entre els escons. Manejaven els fils amb moviments espasmòdics i entre gemecs pronunciaven lentament dues paraules: ausss-te-ri-daaadd, ajjj-usss-teeeaaahgg.

L’ésser anònim no sabia què fer, els zombis es dirigien cap a ell amb els seus rostres descarnats i les boques plenes de carronya i restes de xifres de pressupostos, bitllets d’euro,gavines, punys i roses, mentres estisaven els fils per a enviar davant els ninots, qui de sobte, al veure que l’ésser anònim corria cap a la tribuna amb els dos lleons, es van curtcircuitar i  repetien com si foren robots: no hay  otra manera, ejercicio de responsabilidad, esfuerzo...

Desesperat l’ésser anònim ataüllà que les cuixes de darrere dels lleons estaven gravades a foc, com les de les vedelles. Eren uns emblemes esborrats, unes cicatrius que marcaven l’origen d’aquells lleons. En un posava: sobirania popular, en l’altre: justícia social. Els lleons es llançaren contra els zombis. Sona el despertador.