Un grup d’éssers humans i un o dos gossos consumeixen quantitats importants de cànem fumat i suc de civada. És l’any 1996, és divendres i és la porta d’un institut.
Des de la terrassa del mític bar que hi ha enfront d’aquesta escena, uns quants conglomerats càrnics i aquest mequetrefe observem com el més pallasso de tots, el que més crida i ens mostra a tothom que ha descobert les virtuts col·locatrius del cànem puja en la seva scooter, la també mítica Yamaha Jog.
Mister Tarambana arranca la moto, i fa un cavallet per baixar de la vorera. La conseqüència previsible era una tamborinada monumental seguida d’una rialla èpica i generalitzada, atés que la vorera té prou alçada...però per desgràcia, la integritat del senyor tarambana roman intacta. La “jog” en canvi, es va partir per la meitat –literalment- amb un estrepitós “CRAC!”. Els terrícoles presents van alçar les celles en un gest d’esglai. Els d’enfront no ho poguérem evitar i la risa esclatà per tot arreu al comprendre el perquè de la cara roja d’ aquest idioto.
Una xica suposada companya/núvia/simpatitzant/amiga/germana/samaritana/activista contra la vergonya apareix en escena per ajudar-lo. El senyor idioto li cridà qualsevol improperi i la xica , posant un poc de seny a aquesta situació, el va convidar a dinar un plat d’excrement; poh ahora te cóme una mieeeerrrrda (sic). Va haver de vindre la grua per emportar-se la pobra scooter en dos trossos.
Aquest episodi Rebelde Way de la meva adolescència ha aparegut de sobte quan hui he vist al senyor idioto amb un uniforme blau i un escut de policia local fent-li una recepta a una xica que havia estacionat malament el cotxe. Em pregunte si les persones realment arriben a canviar i en aquest cas, pel bé de la ciutadania i en detriment de la comèdia ho desitge més que mai.
