DELIRI

Deliri

[delirio (castellà), delirium (anglès)]

[psiq] Psicosi més o menys transitòria caracteritzada per un grau determinat d'incoherència i confusió mentals, d'excitació nerviosa i d'al·lucinacions, sobretot de tipus visual.

IMPRESSIONS DE SETMANA SANTA

He visto cosas que no creeríais. He vist dones amb mantilles que sempre em recorden replicants de  “la martirio” i gent de totes les edats i tamanys vestits com si foren del Ku Klux Klan en diferents tonalitats. He vist gent amb el pit nu nugada a una mena de gran biga de fusta fent penitència i gent flagel•lant-se. He vist peus ensanguinats per devoció. He vist la fe i la devoció traduïda en llàgrimes en la cara de la gent i l’ànsia per figurar en la vestimenta de molts éssers humans. He sentit insults com “Òstia puta” i rises baix dels peus d’un Crist que arrossega una creu mentres una persona més o menys inspirada canta coses “Rafael Farina’s style” que de vegades s’entenen i d’altres no. També he vist uns quants acòlits que pugen el Crist i altres figures religioses per la costera del barri de Santa Creu en Alacant. Sembla un San Fermin, els passos arranquen a córrer costera amunt al crit de “Santa Cruz” i he vist gent que no sabia cap on tirar, atrapada enmig d’un pas i un altre, agafada a les reixes de les finestres per fer lloc. He vist costalers i costaleres. També he vist a Paquirrin. He vist gent que semblaven futbolistes, gent que semblaven models i la gent del barri de sempre, que viu amb orgull i devoció els preparatius i l’arribada d’aquestos dies, tot i que no són d’anar a missa. He vist gent amb samarretes d’Iron Maiden cridant “guapa” i llançant flors amb l’emoció en la cara l’instant en què una verge de fusta passava per davant. He vist tricornios davant de Cristos i m’ha agafat mal de panxa. He vist fotògrafs caure d’esquenes per una escala i personal sanitari arreplegant-los enmig d’una processó...

De postres una cançoneta de Setmana Santa. El cantant és de Sevilla i viu a un barri per on passen les processons. Un divendres sant no va poder eixir de casa en tot el dia i va composar aquesta joia. Una cançó bonica de veres. Jo no tenia massa clar de què parlava, però ara que em sé la història encara m’agrada més:

LA BANDA AL CARRER

L'invent aquest s'ha fet en els EUA per a poder tocar en el carrer i té set seients, dos miniamplificadors, dos micros i una minibateria. Hi ha un festival de música que va per tots els estats on diferents músics l'utilitzen per tocar. Em sembla una idea boníssima per a tocar en el carrer i emportar-te tot el grup!. Vaig a posar-vos dues mostres. El festival és diu "Rock to Cycle":

Aquestos són nordamericans

I aquestos són valencians en Reno (Nevada )! utilitzant el mateix aparell.La música, per a qui li agrade. La versió original de Los Saicos (Perú ) és de 1969 .

Com està la penya!

El món del rock vol 1

"Navegar" per Internet és una metàfora que pot ser més o menys encertada. A mi especialment no m'agrada quan es diu que una persona "navega per la xarxa" em sóna  com si un cotxe "circulara pel motor". Jo li dic "furgar", que al cap i a la fi és el que faig; furgar per ací i per allà a veure coses que m'interessen o que em semblen curioses i he trobat un assumpte que tot el món coneix: en aixó que s'anomena "el món del rock" hi ha molta penya que està fatal. Hi ha tanta que he decidit tractar aquest assumpte amb una etiqueta en la què de tant en quant apareixeran anècdotes, mites i llegendes.

Per a començar, una anècdota molt autèntica. Era l'any 1973 i actuava "The Who" ,mític grup creador del gènere "òpera-rock" -que no són cantants d'òpera fent rock, sino discs dividits en actes en els què es narra una història concebida per ser poseriorment representada o per fer concerts, com és el cas de, per exemple ,"Quadrophenia"-, i d'eixe peaso-tros de cançó anomenada "My generation" entre d'altres. Era 20 de Novembre i el  "Cow Palace" -un estadi de San Francisco- estava a tope. The Who eren un dels grups del moment. El senyor Keith Moon, el bateria, va tenir la delicadesa de prendre's uns quants brandys barrejats amb tranquilitzants per a cavalls abans de començar. En aquest punt, comença la llegenda: alguns diuen que en va prendre 3, altres 5 i hi ha gent que diu que fóren 15!, però tornem a la història:

Als 70 minuts de concert, el bateria es desmaia. El concert es para i se l'emporten i, segons les fonts oficials, el reanimàren amb cortisona...total, que tornà a l'escenari i es tornà a desmaiar. Mentres els tècnics se l'emportaven, el cantant va preguntar si algú sabia tocar la bateria... i ací és on comença el mite: un xaval de 19 anys anomenat Scott Halpin i aficionat a tocar la bateria va pujar i les va tocar totes, totes, totes.

En una entrevista va dir que no sap si va tocar bé o mal, però el que és cert és que ningú del públic va protestar!.

Li pagaren deixant-lo entrar al backstage amb un amic i regalant-li una caçadora de la gira dels Who que, segons va dir, li  la robàren eixa mateixa nit.

Scott Halpin va morir el 8 de febrer del 2008 podent afermar que havia complert un somni.  Furgant, m'he trobat el video del concert en el youtube. Hi ha una canço que es diu "naked eye" on apareix tocant Scott Halpin.

Continuarà....