23 de desembre del 2010

IMPRESSIONS D'UN VIATGE CAP A CASA

Estic a 13 km de casa. Un pas a nivell en una costera, una avinguda, un acceleró i el cotxe fa un bot estrany que em recorda eixa pel•lícula on hi ha una llarguíssima persecució pels carrers de no sé quina ciutat dels Estats Units on tot són costeres i bots. He de confessar que m'encanten les escenes de persecucions de les pel·lícules de tirs i robatoris.
Quatre carrils, dos per cada direcció, a l’esquerra, un descampat on tot el món aparca el cotxe. A la dreta, mai em fixe en què hi ha, però hi ha una mena de nau industrial. Al final, una rodona.Un gat negre creua els primers dos carrils en sentit contrari i corre travessant els altres dos. El cotxe situat a la meva esquerra aconsegueix esquivar-lo, el que va davant de mi, no. El gat pateix un fort cop però continua corrent fins que passa a l’altra banda de l’avinguda. La imatge em deixa prou bocabadat, però no puc parar-me en aquesta avinguda. En la rodona, gire a la dreta i cap a casa.

Quan estic pel carrer de dalt de ma casa, pare en un pas de zebra. Passa una senyora amb un gos de tamany estàndard. Mentre veig com passen, pense què cada poble, considerant “poble” com una població fins uns 10.000 habitants, té una raça de gos pròpia. Passa on he viscut quasi tota la vida (més o menys 600 habitants) , en els pobles del voltant (què no sobrepassen els 1000 habitants) i en aquest, que no arriba a 15.000. En eixe instant, la natura no perdona; el gos té caguera i es planta al mig del pas de zebra en “posició defecatòria”. La imatge em sembla graciosa. La dona li estira la corda, però l’animalet ja té un apèndix que li surt del cul. Acte seguit, escena desagradable: D’un puntilló el gos passa el pas de zebra i la dona continua cridant a l’animal com si aquest entenguera el què se li diu.

Em fa un gest alçant la mà com dient “perdona per la molèstia”. La mire i li faig un gest com dient “no sé qui és més animal dels dos”. El cotxe de darrere fa sonar la botzina. Poc li importa si el gos caga, es mor o si la dona té problemes, però ja són dues escenes d'animals patint en primera persona i en un interval de temps de 15 minuts. La gent continua caminant per la vorera i jo continue el meu camí a casa. Quan puje a l’ascensor el veí em diu “¿qué tal? ¿cómo va la cosa? “. Li conteste amb la lletra de la satisfacció i el benestar: “bé”. I em diu: “La cosa está muy mal”.

“La cosa”, una conseqüència del “mercats”, els supervillanos dels “polítics”, que serien els superherois, tots units combatint “la crisi”... Aquesta vesprada  sé que quan arribe a casa  ella no estarà. És ella qui em fa eixir un poc d’aquesta sensació de fartera, i no tornarà fins le nou. Aquesta vesprada me’n vaig amb la bicicleta riu amunt, alli no hi ha éssers humans. Espere no trobar senyores xafant pardalets o caçadors desagnant javalis. L’epidèmia està per tot arreu.


22 de desembre del 2010

EL MEU MOLTVOLGUT LOU REED II

Ara, la carrera en solitari d'aquest individu. De tots els disc publicats des de 1972 són justament el primer i el segon ("rock and roll animal "i "transformer" els que per a  mi més destaquen. En aquestos discs apareix un clàssic de la música del segle XX, i no ho dic jo, ho diu la crítica, que són els que ho entenen... am'he trobat un video amb lletra i tot, allà va:

Un altre clàssic -ho dic jo, no la crítica- on parla de la seva addicció a la heroïna.

Rock and roll pur i dur:

Les coses pel seu nom: "oh baby i'm so vicious"

Bé ja n'hi ha prou, la resta de la seva discografia la podeu trobar en la xarxa si vos interessa, però aquestos dos discs són fonamentals. Després cal destacar  "Berlin" on conta la història de dos toxicòmans en aquesta ciutat (un disc trist iacceptable)  i "Coney Island" que és un parc d'atraccions que hi ha a Nova York i que té uns quaranta anys. És un lloc d'oci per a pobres prou prou depriment...
Lou Reed és un dels autors que jo considere IM-PRES-CIN-DI-BLES.

15 de desembre del 2010

EL MEU MOLTVOLGUT LOU REED

Podria fer un blog sencer parlant d'aquest ésser humà, però millor partir-ho en dos posts. Primer uns quants videos de la Velvet Underground. Es fa difícil fer una selecció curta per no avorrir el personal, però allà va:
Any 1969:


Aquesta és del 67, una de les més conegudes. Quant a la lletra, per a mi és prou contundent:

Una de les que més m'agrada:

Prou explícit:

Per acabar, una cançó suficientment fosqueta, que va "rascant la fita". Vé a ser una exaltació del sadomasoquisme, que no és una temàtica del meu gust, però és una cançó que té alguna cosa que m'agrada, serà el ritme, serà la véu de Lou Reed, serà el violí eixe que sóna ... no sé:

Pròxim post, la carrera de Lou Reed en solitari. The Velvet Underground va ser un grup que va passar pràcticament desapercebut en la seva època i d'un temps ençà ha esdevingut banda de culte (el punyetero disc de la banana dibuixada per Andy Warhol). Cançons que parlen de sexe, de relacions, dels efectes  i les desgràcies de la  droga ... en una època on aquesta temàtica no es tractava o es tractava ben poc. Sota el patrocini d'Andy Warhol i amb uns nivells d'innovació estètica ( van ser el primer grup en acompanyar les seves actuacions amb imagens, fent una mena de "performances")   i quant al só prou diferents, de vegades propers a la psicodèlia pura i  dura, van crear una manera diferent, fresca, de fer música. Un gran grup on Lou Reed era l '"autor intelectual" i Andy Warhol el patrocinador-proveïdor de substàncies vàries. Com a curiositat, dir-vos que la bateria del grup és una activista de la piara eixa anomenada "tea party"...

11 de desembre del 2010

BOLA DE DRAC VERSIÓ BIG BAND

Tokyo Brass Style és una banda formada per 11 xiques del Japó que fan ska i jazz que podriem classificar com "lúdico-festiu", comparables a la gran banda Tokyo Ska Paradise Orchestra.
Ací fan una tre-men-da reinterpretació de la banda sonora de la infantessa-adolescència de molts coneguts. Agarreu-vos que vé curva!

L'afició dels japonesos per la música ska és una raresa més (són el segon païs del món que edita més música d'aquest estil) del païs capdavanter en penyafatalisme. I ho fan de meravella!

8 de desembre del 2010

WHISKI LEAKS:RESUM SETMANAL D'ACTUALITAT

Un govern pateix la filtració d'uns documents d'alt secret que comprometen la seva seguretat, i en comptes de buscar el funcionari encarregat d'aquesta filtració, volen condemnar la persona que l'ha rebuda i l'ha publicada perquè compromet la seguretat que ja tothom té de que els Estats Units d'Amèrica volen tenir controlat tothom.
Uns sindicats signen unes condicions laborals pactades. Uns treballadors no estan d'acord amb els seus sindicats. Aquestos treballadors protesten de manera curiosa: es posen tots malalts alhora o es presenten al seu lloc de treball i diuen que no treballen. En un món ideal, aquestos treballadors serien "màrtirs de l'INEM", però com són necessaris per a controlar el trànsit d'avions, se'ls pot militaritzar i obligar-los a treballar, donant per inútil i absurda una protesta que deixà uns 600.000 viatgers en terra i va deixar l'espai aeri d'Espanya tancat un dia. La conclussió que es pot extrarure de tot açò és que el verb "militaritzar" fa molta por i que s'ha inventat una nova variant de masoquisme: agafar un avió quan als controladors els rote no acudir a treballar. Diu el govern que "no les saldrá gratis". Dic jo que a qui no li hi sortit de bades és a tots eixos viatgers, més que res en disgustos i temps perdut per una protesta "incorrecta", per dir-ho d'alguna manera.
I per acabar, una filtració: el cas GUTI FRUTTI. Resulta que aquest ésser humà guanya un partit, se'n va de soparet i s'estabella contra un autobus amb el seu tot terreny (ai amic, quina sort que has tingut, si hagueres tingut un Jiulai com el meu tal volta estaries en l'hospital, però supose que eixos són els avantatges de jugar bé al futbol, entre d'altres)després d'haver begut. Segons ell, va donar 0'71 a la tasa d'alcool. Segons els diaris de Turquia, l'emigrant espanyol (si, Guti, a més d'un nom sorprenentment ridícul, és un emigrant) va donar 2'71 i li han retirat el carnet -de conduir, no de futbolista- sis mesos. Diu que està sorprés de com de ràpid ha arribat la notícia a Espanya. I què vols, si ja no sabem de què parlar!. Ale reiet, compra't un altre cotxe i si bebes no conduscassss....

3 de desembre del 2010

BRESQUILLADA DE DESEMBRE

Grandíssima cançó que feia temps que no escoltava.  Sembla una cançó de l'any 1967? a mi gens ni mica. Crec que  definitivament vaig a passar-me a la música dels anys 60 i 70 en totes les seves variants menys la cançó melòdica, que no hi ha qui suporte tanta pena i tanta dolçor combinades amb música d'aquesta època.  Veritablement estic descobrint cosetes sorprenents.

Quant al grup "Love", si vos interessa aquest disc  ací i si voleu informació, ací