TOT ÉS DE COLOR

Era un d’aquells dies tan tristos i foscos. En canvi, el capvespre des de ta casa era espectacular. El soroll de l’aigua de l’abeurador, la vall, el riu, aquell xop immens, el pont, el pont vell, l’enorme parra del terrat...

Quan ja no hi havia sol, en silenci, les llàgrimes començaren a caure’m per la cara. Me les vaig engolir i vaig baixar. Eixe dia, tinguérem una de les converses més interessants que he tingut fins ara. Tan interessant que quasi 10 anys després encara recorde el que em vas dir.

Em vas dir dues coses; la primera, que no he de dir mai “no puc”, perquè això no és cert. No és cert perquè no ho saps vas dir literalment. Has de dir sempre “ara no puc”. Això implica que en un moment has pogut o que més endavant podràs, sempre que vullgues.

La segona cosa que em digueres la recorde totalment: Dius que tot ho veus negre, que no ho veus clar...parles de veure i d’absència de color i dius una altra mentida. Encara que fores ceg, tot tindria color, tot té un color, tot és de color. No ho oblides.

Tot és de color. Amb els anys, aquesta oració tan ximple ha esdevingut un veritable mantra per als moments de debilitat, per insuflar forces i per a superar problemes. Una sentència que no pense oblidar mai. Gràcies.

Hui, furgant dins el calaix dels “discs compactes” m’he trobat amb dues cançonetes titulades “todo es de color” i m’ha vingut al cap aquella conversa –de la frase, no me n'oblide-, i m'abelleix compartir-les. La primera és d’un vídeo de l’any 1975, de Lole y Manuel, del disc “nuevo día”que per a mi és tre-men-do. En el disc remasteritzat que tinc, la cançó té una mena de cor rociero que no m’acaba d’agradar, però en aquest vídeo, amb la veu de Dolores Montoya - qui per cert és la filla d'una cantaora flamenca anomenada "la negra" que està entre les gran veus femenines del flamenc- en tinc prou. La lletra s’allunya un poc de la temàtica purament “gipsie” però no del tot –esmenta al “señor de los espacios infinitos”-. Hi ha un toc de “germanor hippy” al llarg de tot el disc, amb lletres que parlen d’amor, pau i flors. Cal escoltar-la amb atenció. I el final, quan Manuel Molina para de tocar la guitarra i arranca a cantar...uf!, els pèls de punta. En el disc no apareix aquest darrer fragment. Allà va:

L’altra és del mític grup “Triana”, del qual ja en parlarem més endavant. Què grup! I com de bé sona 32 anys després. Aquesta no és de les què més m’agrada, però curiosament comparteix títol amb l’altra.Els començaments de "la fusió", barrejats amb el rock que es feia els anys 70, experimentant amb coses com afegir un gong o una mena de campana, xiulits de pardals, guitarres elèctriques o el soroll de l'aigua.

TOT ÉS DE COLOR.