MÉS VEUS D'ÀFRICA: FATOUMATA DIAWARA

Esta dona  és de Mali, però viu a Paris. És model i ha actuat en alguna telenovel·la. Un dia, en una desfilada de moda, estava cantant en el provador i un terrícola que passava li va dir: "escolta, vols vindre un dia a cantar amb uns músics de Mali que conec?" la xica va dir "eh bé!", però en francés. El resultat: en setembre ix un disc que està ple de perletes. Jo he sentit l'EP i l'espere amb moltes ganes. Música que sóna íntima, suau. Per escoltar amb tranquilitat. Però també quan vol música que pot fer que et meneges sense voler. Vos deixe uns avanços youtubescos:

Aquesta cançó, és bonica de veres. A veure si endevineu quin dels músics no és de Mali (una pista és de Catarroja i sembla que porta un cd trencat a la guitarra):

M'encanta:

Continuem amb el tio de Catarroja col·laborant:

Ja fa un temps que vaig furgant en la música del continent veí. Si vos agrada, heu de fer una escoltada a la música que es fa en Mali i la Costa d'Ivori, però sobre tot en Mali ( grandíssima Rokia Traoré, una de les meves artistes preferides, i "l'arxiconegut" Toujmani Diabaté, que ha escampat un instrumenT de Mali, la cora, arreu del món i el conviden en festivals de jazz per tot arreu o el músic més internacional de Mali: Ali Farka Touré).  Senegal fan música més  fusionada amb reggae (per norma general) i hip-hop. Pel Magreb es fa "fusió de música d'arrel" amb molt de trellat i molt poca eixida al mercat i Sudàfrica fa Hip-hop d'eixe de "jo tinc un cotxe més xulo que el teu, aparta't que sóc un tio xungo, cuidao que voy ahaaha" i supose que altres coses que no arriben a les orelles d'aquest Mequetrefe.

POSSESSIÓ INFERNAL

Abans de tot, un poc d'història. A aquesta senyora l'he coneguda musicalment  en una tenda de cd de segona mà. El seu primer disc es diu "les letanies de Satan", on fa una performance dels versos de Charles Baudelaire. Com que Baudelaire m'agrada molt, vaig pensar que seria una bona idea comprar el cd per uns miserables 2'5 €. El preu era un poc sospitós, però bé... Sorpresa. Aquesta dona té una veu prodigiosa capaç de registrar 4 octaves, que no sé què significa, però li permet fer aquestes animalades infernals:

Investigant un poc més, he descobert que també és pianista (va estudiar música clàssica i òpera i feia performances amb travestits pels carrers de NY) i tocava en clubs de jazz quan era més jove. Ara té uns 57 anys. L'any 1991 va fer una trilogia titulada "plague mass" on,mitjançant performances i una escenografia "ultratètrica", criticava l'actitud de la societat i l'esglèssia front a la sida, malaltia que acabaria amb el seu germà per eixos anys i que la convertiria en activista pels drets de les persones afectades. Més endavant, fa un disc amb cançons en solitari on només apareix ella i el seu piano, aquesta vegada sense sang ni foscor , que no està gens malament. Una senyora polifacètica i estranya. Molt particular. 

 Ací amb el piano:


De postres una per a dormir els xiquets:



No sé si m'acaba d'agradar. El que si que és cert és que  és una artista que va per lliure i fa el que vol, com vol i d'una manera molt particular. La seva presència impressiona. Ací teniu algunes fotos. La última és de l'any passat.

ANNA ROIG I L'OMBRE DE TON CHIEN

Tot un descobriment. Quina véu que té aquesta xica!. Fan una mena de barreja de cançó francesa i música pop cantant en català i de vegades en francés que m'ha encantat!. Dos videos de mostra:

ELLES I LA METRALLETA

No fa massa jo era un veritable fanàtic d'un estil de música que jo denomine "metralleta" i que, pel que he pogut llegir per ahi,compren el trash metal, el stoner metal(aquest no me'l sabia), el death metal, el doom metal, el black metal i pràcticament tot el que acabe en "metal", menys heavy metal, que no acaba de ser metralleta. Bé, la veritat és que podriem dir que he anat obrint el meu particular l'horitzó musical, però hi han uns 120 CD que són testimoni d'aquella "època". Alguns d'aquestos CD els escolte de tant en quant, perquè "la metralleta" no ha deixat mai d'agradar-me, simplement no "m'apeteix". Quan jo escoltava sovint aquesta música hi havia pocs grups en els que la persona que cantava era dóna. Una vegada parlant d'aquest tipus de "metal",més d'un deia que les dónes no podien arribar a eixos registres vocals tan "bruts", així com de possessió infernal o de ganes de bossar, perquè ens entenguem, tot i que donaven a aquestos diferents estils musicals certa aparença més "melòdica" si es pot dir així.

Altres pensavem que era simplement qüestió det emps,perquè "bramar" sabem tots/es. Cal dir que "el bramit" és una de les parts fonamentals en alguns d'aquest estils musicals, motiu pel qual moltíssima gent els rebutja. El temps ens ha donat la raó:

The Agonist (Alissa White). No és un muntatge, les dues véus són d'ella!

El mateix grup, la mateixa cantant, més metralleta:

Rolo Tomassi "I love turbulence" (Eva Spence):

ANGÉLIQUE JONATOS "Alas pa' volar"

Aquest disc és un homenatge a Frida Kahlo, la pintora mexicana. Entre els anys 1944 i 1954, Frida Kahlo va escriure un diari íntim amb poemes, dibuixos i confidències sentimentals. El diari va estar guardat quaranta anys i Angélique Jonatos i uns quants músics junt a Christine Ferarios (adaptadora de textos) agafaren els textos i els convertiren en cançons i en homentage. Sentint el disc entrem en l’univers de la pintora, que, va tenir amics com Trotsky, o Rockefeller. Les cançons tracten temes com la infància, la sexualitat, la màgia, o els problemes físics que ella mateixa patia.
Angélique Jonatos és una cantant i compositora grega nascuda a Atenes el 1954, que viu a França coneguda justament per adaptar i cantar poemes d’escriptors, preferentment grecs, -i amb els temes predominants de l’amor i el destí -entre els quals destaca el premi Nobel de literatura de l’any 1979, Odyseas Elytis.
Aquest disc, cantat en espanyol, és una passada, quant a originalitat i “experimentació”. És un disc per a sentar-se i escoltar-lo...