Abans de tot, un poc d'història. A aquesta senyora l'he coneguda musicalment en una tenda de cd de segona mà. El seu primer disc es diu "les letanies de Satan", on fa una performance dels versos de Charles Baudelaire. Com que Baudelaire m'agrada molt, vaig pensar que seria una bona idea comprar el cd per uns miserables 2'5 €. El preu era un poc sospitós, però bé... Sorpresa. Aquesta dona té una veu prodigiosa capaç de registrar 4 octaves, que no sé què significa, però li permet fer aquestes animalades infernals:
Investigant un poc més, he descobert que també és pianista (va estudiar música clàssica i òpera i feia performances amb travestits pels carrers de NY) i tocava en clubs de jazz quan era més jove. Ara té uns 57 anys. L'any 1991 va fer una trilogia titulada "plague mass" on,mitjançant performances i una escenografia "ultratètrica", criticava l'actitud de la societat i l'esglèssia front a la sida, malaltia que acabaria amb el seu germà per eixos anys i que la convertiria en activista pels drets de les persones afectades. Més endavant, fa un disc amb cançons en solitari on només apareix ella i el seu piano, aquesta vegada sense sang ni foscor , que no està gens malament. Una senyora polifacètica i estranya. Molt particular.
Ací amb el piano:De postres una per a dormir els xiquets:
No sé si m'acaba d'agradar. El que si que és cert és que és una artista que va per lliure i fa el que vol, com vol i d'una manera molt particular. La seva presència impressiona. Ací teniu algunes fotos. La última és de l'any passat.
3 comentarios:
Digueu-me clàssic o sibarita o "monya", pero a mi personalment la primera i l'última animalada em pareixen uns horrors musicals, en tots el sentits de la paraula horror.
Buf, de seguida m'ha vingut al cap Cradle of filth.
Morning: jo, si em dones a triar, preferisc "monya" xD. La primera animalada ni tan sols la considere música, és, simplement, una animalada. I la última, és per a una performance: poca llum en un auditori i decoració "tètrico-gòtica-mística-xòrrica". Horrorós a més no poder. Però el disc "serpenta canta", canvia radicalment (és de l'estil del segon vídeo, amb versions i col·laboracions, fins i tot temes de blues originals!).
Josep Lluís: els cradle of filth!. a mi m'agradaven prou. En l'època "black" (només m'agradava la música, no era d'eixos que anaven per ahi com "el cuervo") em vaig fer amb tres discs d'ells, encara que era molt fan dels "dimmu borgir", uns altres que semblaven bossar i fer gargalls alhora que cantaven. Aquesta terrícola si que recorda un poc a aquells "adoradors de Satanàs" haha (pronunciat amb tó "diabòlic").
Publica un comentari a l'entrada