31 de juliol del 2010

UN GRUP EN LA MEMÒRIA: DÈCIMA VÍCTIMA

La primera cançó dels videos de més avall la tenia en una cinta i me’n vaig fer una còpia per si es ratllava –cosa que efectivament va passar- passaren els anys, i l’amic Pablo em va dir si l’havia sentit i em contà la història d’aquest grup –jo no sabia qui eren- i em va tornar al cap. D’aixó fa dos anys, i fa una setmana més o menys, tornen a aparéixer i li envie un mail dient-li si els havia sentit (coses de la memòria). Total, que es deien “Décima Víctima” i estaven formats per dos fills d’un diplomàtic suec que estava a Espanya i dos espanyols. Al principi també estava per ahi un tal Jaime Urrutia que tenia en el cap un projecte anomenat Gabinete Caligari, que tothom i totdon coneix.Quan el pare dels suecs se’n va haver d’anar, el grup es va acabar. Així, com quan jugàvem a les cabanyes i dèiem “ja no tornem”. I és una llàstima, perquè tenien un so que m’encanta –i als fans de Joy Division supose que també - el baix en primer pla i la véu al fons, lletres tristes que eixen de dins. La història del grup, a un  click.
De regal, quatre perletes, la primera, -tot un himne- una trista cançó d’amor amb la lletra baix:
Fue tanto tiempo que los dos


cansados de bostezar

decidimos vivir separados.



Al principio lo más normal

se convirtió en obsesión

descubriendo en que había cambiado.



Ahora tan lejos

me hace daño creerlo,

te echo de menos

de corazón.



Sé que ya es tarde

para empezar de nuevo.

No hubo remedio

fue un error.



Era una forma de olvidar

aquello que fue peor

y quisimos no haber conocido.



Desde entonces nada es igual

tan distanciados tu y yo

conociendo a nuevos amigos.



Ahora tan lejos

me hace daño creerlo,

te echo de menos

de corazón.



Se que ya es tarde

para empezar de nuevo.

No hubo remedio

fue un error.
La segona, amb una lletra prou realista, la veritat...

Antes tan ingenuos como su amistad,


el tiempo los ha transformado en enemigos.

Cuestan las palabras al volverse a ver

Mintiendo, simulando no haber entendido.



En la misma meta un único interés,

las garras preparadas como los colmillos.

Buscan en el otro la debilidad,

acechan, con el cuerpo tenso y encendido.



Antes, antes los dos ...



Antes tan ingenuos como su amistad,

el tiempo los ha transformado en enemigos.

Buscan en el otro la debilidad,

Acechan, simulando no haber entendido.



Antes, antes los dos ...

Antes, antes los dos ...



La tercera amb fotos del grup. Sembla que estan a la comissió de festes de qualsevol poble, però és que són de l'any 1983. El so és el del directe del mateix any :

La quarta. La lletra, veritats com a punys, encara que són dues frasses comptades. El so: Joy Division a més no poder.

Hablan de lo mismo y falta comprensión,


aunque piensan igual.

No hay nada nuevo realizable aquí,

nada más que aportar.

No hay nada nuevo realizable aquí,

nada más que aportar.



Hablan y no esperan la contestación,

no interesa el final.

No hay nada nuevo realizable aquí,

nada más que aportar.

No hay nada nuevo realizable aquí,

nada más que aportar.



No hay nada nuevo realizable aquí,

nada más que aportar.

No hay nada nuevo realizable aquí,

nada más que aportar.

No hay nada nuevo realizable aquí,

nada más que aportar.

No hay nada nuevo realizable aquí,

nada más que aportar ...


Décima Víctima, un gran grup amb una existència massa curta.

29 de juliol del 2010

ARA A PER LA RÀDIO

Ahir eixia publicada aquesta notícia, tot i que jo ja havia sentit el programa de ràdio on s’acomiadava dels oients. Jo escolte ràdio 3 des de fa 11 anys i " el ambigú" era un del meus programes preferits. Música de tota classe i per a tothom. Música psicodèlica a més no poder dels anys 60 i 70, jazz en totes les seves variants, especials -fins i tot d'una setmana de duració!- sobre grups que reediten discs o en trauen de nous, reposicions del programa de ràdio on Bob Dylan fa de locutor en una emissora anglesa...

Un dels millors programes de ràdio 3 quant a criteri musical i varietat, sense cap dubte. A més, Diego A. Manrique és un dels millors crítics musicals d'Espanya i col•laborador habitual en revistes especialitzades espanyoles i estrangeres. Aquest home va començar a emetre en una emissora en sa casa d'un poble xicotet de Burgos, on li portaven els discos d'importació en una burreta. Portava 18 anys en "la onda". Li volien renovar contrat per 500€ al mes i en període de proves, a més de proposar-li deixar d'emetre el programa durant 5 setmanes per a perdre l'antiguitat. Se'ls ompli la boca parlant de cultura i no saben valorar-la gens ni mica. S'han carregat un dels programes amb més oients d’aquesta emissora. A Diego A. Manrique treball no li’n faltarà, però se’ns ha privat de la seua véu i el seu criteri en la ràdio per estalviar de manera inútil, atès que l’anada d’aquest locutor la única cosa que provocarà serà una important pèrdua d’oients en una franja important d’audiència. Grandíssima errada.

25 de juliol del 2010

AMIC

Va haver un temps –tampoc fa tant- en el què ens sentíem grans, molt grans. Ens menjàvem el món d’un mos i només el sol ens parava els peus a les huit o les nou del matí -quan no ho feia a migdia- per tornar al cau... te’n recordes? Aquells temps són difícils d’oblidar: el somriure sempre als llavis, el saber sempre què fer quan no hi havia res a fer, “pegar voltes” cap amunt i cap avall, “marejar”per ací i per allà... l’avorriment i nosaltres no érem compatibles. Ho podíem tot i podíem amb tot. Dia rere dia, nit rere nit...te’n recordes, amic?. Hi han molts indrets testimonis d’aquella època. Érem molt grans. Jo vaig abaixar ací. Tu no en vas tenir mai prou. Arribares a ser massa gran, a creure’t massa gran. Tan gran que quan vas caure no vas aterrar com nosaltres. Et pergueres en un món de fantasia i grandesa fictícia; món del què ja no tornaràs... només alguna estona. I és aleshores quan sembla que el temps recula 10 o 12 anys... de sobte te’n vas de la mateixa manera que ho fa el teu cap.

T’ho dic amb confiança, amic: sent compassió i llàstima, però sovint el què sent és una ràbia immensa. Ràbia perquè fores tan cego. Sé que no puc fer res, però avui tinc el dia sensible, he vist unes fotos, la ràbia ha tornat i t’ha tocat a tu. Com sé que no vas a venir de nou, des de la ràbia que he tornat a sentir, m’acomiade de tu. I ho faig fins que puga assimilar una altra vegada –i ja en van unes quantes- que hi ha coses que només són d’una manera, irreversibles. Adéu, amic.

Enrique

23 de juliol del 2010

AHI ESTAS TUUUU...


Un diu que “La Ley de Salud sexual y reproductiva no es ley” i altres opinen que hi ha que indultar a militars condemnats per crims comesos en la dictadura xilena. Tots són representants de l’església catòlica i pel que sembla, membres de Tribunals Constitucionals, que saben què és llei, què no és llei, quan s’ha d’indultar algú i quan no. El primer és un tio molt gran, sobretot perquè pensa que algú que no té salut sexual ni reproductiva- com és el seu cas-, pot opinar sobre la salut sexual i reproductiva dels altres. Quant a la salut mental, millor no dir res. Jo pense que la llei que m’obliga a pagar impostos no és llei, puc objectar? Li demanaré consell espiritual i potser que sexual, perquè el que aquest ésser humà diu va a missa, mai millor dit.

Els altres, simplement són humoristes i tertulians reconvertits a bisbes. De veres creuen que s’ha d’indultar als assassins i torturadors de la dictadura xilena que ells mateixos recolzaven? Doncs van i diuen que és imprescindible defendre la vida indefensa i la dignitat humana. Els mateixos als que no s’ha sentit cap disculpa fa poc més de trenta anys demanen defensa de la vida i dignitat humana.

Aquesta gent sembla que viuen en el “día de la marmota”: quan no és l’avortament, són els homosexuals o la no utilització del preservatiu i quan no,el perdó per a torturadors i criminals polítics i militars. I sense cap vergonya, giren el cap quan hi han problemes al seu nucli. Problemes tan greus com l'abús infantil o d'altres menys greus com la malversació de fons. GENTOLA.

21 de juliol del 2010

Per al dimecres: Dominique A

Fa uns anys, vaig passar uns quatre mesos a França fent una Erasmus i a més de sentir-me guiri i experimentar com és la "vida universitària francesa", vaig "furgar" un poc en la música dels veïns del nord. Allà vaig sentir hip-hop i reggae a punta pala en totes les seues variants fins a dir prou... i entre d'altres a aquest ésser humà, que em va agradar prou. Aquesta cançó és de l'últim disc i encara que semble estrany diu "hasta que el cuerpo aguante" en castellà afrancessat.
Per cert, a ràdio 3 hi ha un programa que es diu el hexágono (que és el nom que té França per als francesos. Si Espanya és "la piel del toro" França és "l'hexàgon", i Itàlia és una "bota", que és Portugal?, la pregunta,la deixe  en l'aire...) mig en castellà mig en francés on es pot escoltar música francesa d'ara i d'abans, per si pensaveu que s'havien estancat en "l'amour" i el "ne me quitte pas". Estic preparant un post sobre música francesa on parlaré del meu benvolgut George Brassens, al que considere un veritable poeta. Mentrestant, una cançó bonica per a un dimarts, o un dimecres o...


17 de juliol del 2010

The Rocky Horror Picture Show

Per al cap de setmana, una bresquillada sonora.
La primera vegada que vaig veure aquesta pel·lícula em vaig quedar literalment "mocat"; és un musical moooolt loco de l'any 1979. La història vé a ser més o menys que un doctor maligne transvestit vol crear un jove amb el cos perfecte en un castell-mansió laboratori, amb un ajudant que sembla Igor de Frankestein i més gent que hi ha per ahi. L'escena del video és molt gran: "Eddie" torna (suposadament del més enllà) per emportar-se "Columbia" la seva nòvia. Apareix de sobte açò que aneu a veure i s'arma aquest "canyaret" i que acaba com comença, de sobte. El que canta i toca el saxo és ni més ni menys que Meat Loaf. Per a qui no el conega, es tracta d'un rocker mític, amb una banda que porta el mateix nom, Meat Loaf, que després va pasar a fer "òperes metal" (més o menys) i l'única cosa que du de més és un poquet de maquillatge zombie, perquè pel 1979 era així com apareix. Recomane la pel·li absolutament. És molt però que molt original per a ser de fa 31 anys. Va suposar un canvi radical en el concepte de "musical" i o t'agrada prou o no t'agrada gens, però no et deixa indiferent. Jo amb aquest numeret em pixe!. Té un aire "cutre" que sembla fet amb intenció que m'encanta. La cançó és una bresquillada rockanrollera;Allà va...

15 de juliol del 2010

Ahi estàs tuuuu...


La revista "el jueves" té una secció que es titula "el gilipollas de la semana", on apareix una caricatura i una sèrie de comentaris del ciutadà de torn (polític, jutge, ministre, contribuient...) que ha tingut  una actuació d'aquest tipus. Ja fa temps que em plantege fer una cosa semblant al bloc, perquè estic comprovant que "la coyuntura" política, econòmica i social m'escalda molt,tal volta massa (la local, l'autonòmica, la nacional i la mundial) i d'aquesta manera la "condense". Hui, furgant furgant, m'he trobat una cançó-poemeta: si los hijos de puta volasen, nunca veríamos el sol, i la veritat és que opine que es de veres, i eixe vull que siga l'esperit d'aquesta secció, que titularé "ahi estàs túuuuu..".
A més de la notícia de la possible  lapidació d'una ciutadana iraní que he llegit al blog d'Amparo , hui li toca a Paul Kagame -el cognom ho diu tot-. Aquest individu és president de Ruanda i està acusat per l'Audiència Nacional del genocidi de 2.500 persones en un estadi (només deixaren un supervivent), terrorisme, crims de guerra i la mort d'un misioner i dos ccoperants de "Médicos sin fronteras" espanyols. Com l'home és digne , el que ha fet el President d'esta Espanya nuestra és convidar-lo a la Moncloa -açò si és per a "Kagate"- i el divendres el tindrem en l'ONU junt a ZP i Ban-ki-Moon defenent no-sé-qué dels objectius del mil·leni. Què gran!.
És precís que el porc aquest visite Espanya? No se'l pot detenir i jutjar? Qui són els assessors de La Moncloa i molt cobren per aquestes brillants idees? Repartiran souvenirs de la visita en forma de calavera?
I els familiars de les víctimes, algú ha pensat en ells? Açò és la diplomàcia?
Són coses que crec que es podrien pensar abans de "definir el que es farà el próxim mil·leni a nivell mundial"

12 de juliol del 2010

LA INDÚSTRIA ESTÀ EN CRISI


Si hui en dia dius que t’agrada el rock, has de saber que no ets ningú; en els temps que corren tenim rock&roll, post rock, kraut rock, rock gòtic,punk rock, electro rock, rock simpfònic, rock progressiu, rock psicodèlic, hard rock i moltes més delícies musicals. Si t’agrada el rotllo combatiu, doncs has de saber que el que et va és el punk, però també hi ha after punk, que no és combatiu, sino més fosquet. Va haver un temps en què la gent que portavem monyo llarg i camisetes de grups de heavy metal erem “heavys”... hui tenim heavy metal, metal, grindcore, hardcore, mathcore, dark metal, trash metal, death metal, black metal i uns rotllos raros que es fan dir emo i screamo... Potser t’agrade la música “ambient” (pronunciat = que en anglès) o dark ambient, o l’electro... però si el que t’agrada és el pop, agarrat: pop, electro pop, tecnopop, trip pop,power pop, synth pop, dream pop, cabaret pop i chamber pop... després estan el folk i el fòlk (aquesta denominació, amb “ò”, l’utilitze jo per al folk en valencià, que com tothom se n’ inventa, jo m’apunte amb aquesta contribució) i el psicofolk entre d’altres...després tenim el trip-hop, el hip hop, el r &b, el blues, el jazz, el latin, el jazz fusió.

Potser t’agrade més l’estil jamaicà perquè vé l’estiu. Doncs al menú tenim reggae, reggae roots, ragga, ska, rocksteady i calipso. Per supost no t’oblides del funk, el flamenco , el flamenco fusió, el flamenquito, la “música avançada”, el minimal, el drone, el noise, el grunge, el chilout, la música new age i l’aren’t be....

Total, que entre tots ningú ha sigut capaç de traure una cançó de l’estiu. Ara comprenc la grandessa de gent com Georgie Dan, pioners que han anat més enllà de tots aquestos estils,hehehe.

Pel que sembla hi ha crisi en la indústria discogràfica. No sé si d’etiquetes o de creativitat...

9 de juliol del 2010

FUTBOL I RELIGIÓ (ficció real)

Un grup d'éssers humans  d'un païs qualsevol queden junts per veure una semifinal d'un mundial qualsevol   en un local qualsevol. Hi han unes 15 persones més o menys bramant,imitant la vuvuzela, menjant entrepans i hamburgueses, beent  refrescs variats i abeurant cervessa...Sembla que estan en les mateixes grades de l'estadi... "Fueraaa", "uuuuiiii", "va, va va", "a por ellos""feu algo"... són els crits més escoltats per la resta d'éssers humans que passaven per alli. De sobte, una persona que passa pel carrer entra dins el local utilitzant aquesta contrassenya: "Com va Espanya"? i es planta al bel mig del santuari. 5 segons de silenci, algú emiteix eixa tos de "veste'n ja i no destorbes" i la incursió i el silenci acaben ací.
Uns quants minuts després, per a caldejar l'ambient, algú comença: "seeeeeeñor, me has mirado a los ojoooossss sonrieeeendo has dicho mi nooommmbre" i la resta d'éssers humans el segueixen. Alguns no sabien la lletra sencera, però la primera estrofa és inevitable, tots han pres la comunió i han anat a catequèsi...Bé, en eixe instant de fervor religiosa, un contribuient amb el monyo llarg pega un bot es-pec-ta-cu-lar i marca gol. Eufòria i alegria  per tots arreu a més de l'inevitable somriure provocat per la situació que s'acaba de produir. Un dels éssers humans pregunta: "després d'açò, qui va a fer-se creient?". S'alcen un o  dos braços.
El millor de tot açò és que es ha passat conforme està escrit ací. Done fe.

4 de juliol del 2010

UAU! ; Cuatro no para de sorprendre.

No volia postejar tan sovint, però és que açò ja és passar-se'n: Començaré dient que la meva parella és de Paraguai,continuaré dient que tornen a ser els de Cuatro(programa "UAU!"), cadena que ja coneixem per tenir periodistes esportius que donen almoïna a un home què demana per burlar-se'n i acabarem dient que llevat d'anar dirigida a Paraguai, la broma i el comentari "jugadores de España, en vuestras manos está que no mueran miles de millones de niñas paraguayas" fa ganes de trobarse'l un dia pel carrer per comprovar si els cactus caben per un fogó humà. Si senyor, sembla que la crisi també arriba a l'humor i als cervells. Quant al programa i al video; Uau! que graciós!. Barreja misèria infantil i futbol per a fer humor... ja en van dos. I a més, és que cobren per açò!. Es pot caure més baix? si, només cal seguir tenint audiència. Si la "gent" aplaudeix... No sé qui és més ignorant, "l'humorista" o el públic.Vergonya i fàstic.

2 de juliol del 2010

EL FUNGOL I LA PREMSA.


Agarreu-vos que vé curva: Luis María Anson, en El Mundo: “De los ocho mejores equipos del Mundial, cinco son iberoamericanos. Cuatro de habla española, para ludibrio (= burla, però en culte) de Carod Rovira. Y, además, Brasil, que durante 80 años perteneció a la Corona española y que fue evangelizado por el padre Anchieta hasta convertirse hoy en nación puntera del catolicismo mundial. Felipe II, Felipe III y Felipe IV de España reinaron en la gran nación iberoamericana".
L'equip d'investigació de l'estat mental de peridoistes de la penya està fatal té una sèrie de preguntes sense resposta:A l'ésser humà aquest  què li passa? Haurà anat a veure algun partit i li han pegat una balonada al cap?. Noteu el fatxerio fastigós que desprenen estes declaracions?. Ara resultarà que si Brasil guanya el mundial, una part d'Espanya guanyarà el mundial. La resposta està clara: li han cremat les neurones els anys de veure cuixes i bescuixes en concursos de Miss Espanya. I quina plaga aquest tipus de "periodistes".