Recorde el camí
envoltat de pins, els bancals, el forn de llenya i aquelles coques –aquelles
coques!- , les bicicletes, l’era, la figuera a la què sempre pujava per jugar
vesprades senceres. Recorde el bac des de l’olivera i la única vegada que he
vist una serp canviar de pell dins una sèquia sense aigua una vesprada calorosa
d’agost. Recorde el ritual que vint anys després continua de manera
intermitent; berenar llet amb “magdalenes llargues”-encara les anomene així i
no pense deixar de fer-ho- . I les nits d’estiu escoltant les botzines dels
vaixells allà baix, en la mar.
No oblide els estius
–aquells estius!- i els anys sencers que
compartirem casa nit i dia. No recorde que em bonegares mai, i no oblide
–tampoc pense fer-ho- eixe somriure. Somreies sovint, sempre amb una bona
paraula en la boca. No et recorde criticant mai ningú, ni et recorde
malhumorada, tot i que passarem prou anys junts. Més endavant, la maleïda
malaltia aparegué i se te va trencar unmes d’abril, després perderes
l’autonomia i la veu, però recorde, i no
pense oblidar-ho, eixe somriure mut i eixa mirada que ens creuarem durant un
temps que, curiosament, recorde com una llarga estona, tot i que només foren
uns pocs segons.
Què bona, què
valenta i què forta fores!. Quin orgull desperta en mi el teu record!. Quin exemple!.
Gràcies per tot,
auela .