Sovint apareix la mateixa imatge en tancar els ulls.
Dret, quiet, mut, meravellat al bell mig de tot el s’enlaira al davant. Una esfera composada d’objectes estimats i records:
aquella bicicleta, els joguets que compartires amb ton germà, aquell ninot, el baló, aquelles nits d’estiu, els
capvespres de tardor, baralles, rialles, llocs... escoltes els sorolls, vius
els moments, però no hi ets, no ets qui s’hi troba, és el que fores, una capa
més de la ceba que composa la teva essència, la teva visió del món...aquestos
atacs de nostàlgia resulten excessius, fins el punt que romans
enganxat a ells, et negues acceptar-los com el que són; records i prou.
T’agrada tornar a eixos instants per fugir, tot i que no t’aporten cap cosa,
només són records i prou.
Una
nit, amb els ulls ben oberts a la realitat, trobes sis persones a les qui fa
més de set anys que no veus, us conteu la vida amb més o menys rapidesa, en
funció del grau de confiança i, curiosament, totes repeteixen una frase: “estàs igual!” . Entre persones en
edat d’arrugar-se aquesta frase hauria de ser un compliment, un “què jove et
conserves”, però, emprada entre éssers humans que fa 2 anys que s’han endinsat
en la trentena m’ha fet què pensar, atès que cap dels que la va pronunciar “està
igual” per a mi.
De
sobte, un sentiment de confusió m’envaeix mentre sóc a un concert de “Komfusió”.
Confonc “estar igual” i “ésser igual”. Eixes persones no saben res del que m’ha
passat en aquestos darrers set anys, dels grans canvis que ha experimentat la
meva vida, els avanços, les decepcions, les rectificacions... per tant, “estàs
igual” seria un compliment digne d’anunci de “L’Oreal men expert, crema
antiarrugas”?. En els ulls d’aquestes
persones he vist tristor, símptomes evidents de drogoaddicció continuada, l’alegria
del rencontre i la incomoditat de trobar-te algú a qui no saps com dirigir-te
després de tant de temps. Un em va dir “te’n recordes de mi o què?”.
Qui
és ara qui s’enganxa al record, ells o jo?
Quina
importància té tot açò?
Tinc un altre atac de nostàlgia?
Què
estrany. Porca misèria!