EL MEU MOLTVOLGUT LOU REED II

Ara, la carrera en solitari d'aquest individu. De tots els disc publicats des de 1972 són justament el primer i el segon ("rock and roll animal "i "transformer" els que per a  mi més destaquen. En aquestos discs apareix un clàssic de la música del segle XX, i no ho dic jo, ho diu la crítica, que són els que ho entenen... am'he trobat un video amb lletra i tot, allà va:

Un altre clàssic -ho dic jo, no la crítica- on parla de la seva addicció a la heroïna.

Rock and roll pur i dur:

Les coses pel seu nom: "oh baby i'm so vicious"

Bé ja n'hi ha prou, la resta de la seva discografia la podeu trobar en la xarxa si vos interessa, però aquestos dos discs són fonamentals. Després cal destacar  "Berlin" on conta la història de dos toxicòmans en aquesta ciutat (un disc trist iacceptable)  i "Coney Island" que és un parc d'atraccions que hi ha a Nova York i que té uns quaranta anys. És un lloc d'oci per a pobres prou prou depriment...
Lou Reed és un dels autors que jo considere IM-PRES-CIN-DI-BLES.

EL MEU MOLTVOLGUT LOU REED

Podria fer un blog sencer parlant d'aquest ésser humà, però millor partir-ho en dos posts. Primer uns quants videos de la Velvet Underground. Es fa difícil fer una selecció curta per no avorrir el personal, però allà va:
Any 1969:


Aquesta és del 67, una de les més conegudes. Quant a la lletra, per a mi és prou contundent:

Una de les que més m'agrada:

Prou explícit:

Per acabar, una cançó suficientment fosqueta, que va "rascant la fita". Vé a ser una exaltació del sadomasoquisme, que no és una temàtica del meu gust, però és una cançó que té alguna cosa que m'agrada, serà el ritme, serà la véu de Lou Reed, serà el violí eixe que sóna ... no sé:

Pròxim post, la carrera de Lou Reed en solitari. The Velvet Underground va ser un grup que va passar pràcticament desapercebut en la seva època i d'un temps ençà ha esdevingut banda de culte (el punyetero disc de la banana dibuixada per Andy Warhol). Cançons que parlen de sexe, de relacions, dels efectes  i les desgràcies de la  droga ... en una època on aquesta temàtica no es tractava o es tractava ben poc. Sota el patrocini d'Andy Warhol i amb uns nivells d'innovació estètica ( van ser el primer grup en acompanyar les seves actuacions amb imagens, fent una mena de "performances")   i quant al só prou diferents, de vegades propers a la psicodèlia pura i  dura, van crear una manera diferent, fresca, de fer música. Un gran grup on Lou Reed era l '"autor intelectual" i Andy Warhol el patrocinador-proveïdor de substàncies vàries. Com a curiositat, dir-vos que la bateria del grup és una activista de la piara eixa anomenada "tea party"...

BRESQUILLADA DE DESEMBRE

Grandíssima cançó que feia temps que no escoltava.  Sembla una cançó de l'any 1967? a mi gens ni mica. Crec que  definitivament vaig a passar-me a la música dels anys 60 i 70 en totes les seves variants menys la cançó melòdica, que no hi ha qui suporte tanta pena i tanta dolçor combinades amb música d'aquesta època.  Veritablement estic descobrint cosetes sorprenents.

Quant al grup "Love", si vos interessa aquest disc  ací i si voleu informació, ací

BRESQUILLADES SONORES: CAMARON DE LA ISLA

Fa unes quantes entrades parlava del concepte "bresquillada sonora"i m'he decidit a anar postejant-ne poc a poc. Ací en van dos de Camaron de la isla.  Unes entrades més avall també parlava dels diferents estils musicals; doncs bé, en un moment en què està de moda afegir la paraula "fusion" a qualsevol estil de música, però sobretot referit al flamenco, va arribar aquest ésser humà  l'any 1981 i va cantar aquest poema així:

I aquesta, més que una bresquillada, és un himne:

Grandíssimes cançons d'un gran artista que va revolucionar absolutament la imatge que es tenia del flamenco dins i fóra d'Espanya.

The Rocky Horror Picture Show

Per al cap de setmana, una bresquillada sonora.
La primera vegada que vaig veure aquesta pel·lícula em vaig quedar literalment "mocat"; és un musical moooolt loco de l'any 1979. La història vé a ser més o menys que un doctor maligne transvestit vol crear un jove amb el cos perfecte en un castell-mansió laboratori, amb un ajudant que sembla Igor de Frankestein i més gent que hi ha per ahi. L'escena del video és molt gran: "Eddie" torna (suposadament del més enllà) per emportar-se "Columbia" la seva nòvia. Apareix de sobte açò que aneu a veure i s'arma aquest "canyaret" i que acaba com comença, de sobte. El que canta i toca el saxo és ni més ni menys que Meat Loaf. Per a qui no el conega, es tracta d'un rocker mític, amb una banda que porta el mateix nom, Meat Loaf, que després va pasar a fer "òperes metal" (més o menys) i l'única cosa que du de més és un poquet de maquillatge zombie, perquè pel 1979 era així com apareix. Recomane la pel·li absolutament. És molt però que molt original per a ser de fa 31 anys. Va suposar un canvi radical en el concepte de "musical" i o t'agrada prou o no t'agrada gens, però no et deixa indiferent. Jo amb aquest numeret em pixe!. Té un aire "cutre" que sembla fet amb intenció que m'encanta. La cançó és una bresquillada rockanrollera;Allà va...