Ja tornen les boques amples, la risa perversa, les xerrades inútils i les punyalades al ventre. Un nou riu de merda fastigosa que et cau de sobte, perquè sí i sense cap anestèsia.
I és que, si agrades, el punyal només t’anirà per l’esquena, la covardia dels valents bocamolls no t’acabarà salpicant... però si no és el cas, et donen per perdut.
Com si foren importants! Esdevenen jutges i fiscals alhora.
Quan ningú t’estisa la mà és quan et demostres com de fort eres. I passa sovint,
fins que te n’adones que només resta empentar o estisar, estisar o empentar...
I si la corda es trenca, s’ha trencat. Prou.
Quan se’ls ha omplert la boca, tot torna al seu original estat de calma aparent.
Des d’eixe moment és quan se’ls ha de tractar com el que són: ninots indultats.
5 comentarios:
Kike, he hagut de llegir esta entrada varies vegades, perquè no sé exactament a qué et refereixes.
Però són paraules i sentiments prou angustiosos.
Siga el que siga no faces massa cas, si més be, no faces gens de cas.
Doncs el de sempre, gentola... Però no és el que diuen el que em preocupa, sino el perquè ho fan per a fer mal perquè sí i prou. Per aixó se'ls ha de tractar com a ninots indultats, perquè al cap i a la fi els acabes "indultant" de tot allò que diuen. La qüestió és no pegar-li voltes,que per ser jutge cal estudiar i estos arriben a llegir i gràcies... però de veres que em costa
Hola, no se que passa... però com deia la meua iaia: "per a que fer cas de mitjos dies si hi ha dies sencers"
I que raó tenia la dona; gracietes.
Publica un comentari a l'entrada