28 de febrer del 2012

PERSONETES DEL SENYOR

Els Estats Units d’Amèrica són una font de penyafatalisme  mundial.  Ara estan escollint a un candidat que li faça la contra a Obama en el partit republicà. Les informacions que tenim del partit republicà dels Estat Units  són fabuloses; estan en contra de la immigració, en contra de l’homosexualitat, de l’assegurança social i de les ajudes estatals als més desafavorits, alguns fins i tot estan en contra de la teoria de l’evolució (with two big balls!) i per suposat, no els parles de llibertat religiosa, o siga, gent amb la que pots parlar de qualsevol cosa menys de bous.
Pel que sabem, hi ha un ésser humà que té moltes opcions de ser el líder d’aquest gran grup de defensors de “la llibertat”; un tal Romney, qui havia escollit com a “director de campanya “ en Arizona- que és eixe lloc on un xèrif malparit arrestava a tothom no blanc  i feia que els immigrants portaren en la presó calçotets rosa perquè  sí- a un xèrif  anomenat Paul Babeu qui no para de bramar contra la immigració i l’homosexualitat...
Després d'aquesta introducció a l'estil "Una de l'oest", arriba el desenllaç: la història és que un home de 34 anys i mexicà anomenat “José” que treballava en la pàgina web de la campanya, s’ha enfadat quan el seu novio, el senyor Babeu, l’ha amenaçat amb deportar-lo si contava qualsevol detall de la seva relació.
Eh tio, Babeu!, tu volies ser polític o forrar-te amb la política?
Eh tio, Jose! Cal ser molt babau  per ajuntar-te amb Babeu. 
Conclusió: el sdomasoquisme també és una opció, però una opció sexual, home, no cal portar-la fins l’extrem ideològic.
Personetes del senyor! Un altaret per a ells en el regne del penyafatalisme.
El més trist de tot açò és que al babau de Babeu l'han expulsat de la campanya,continua en el càrreg de xèrif i s'ha quedat "compuesta y sin novio"...

24 de febrer del 2012

UN CARRER

És un carrer. Era un camí.
Passen vianants, entre els quals, hi ha qui prefereix ser peató. 
De vegades, passa una banda de música, se sent la remor d’una traca, passen figures de santes en andes i el carrer, que era un camí, s’ompli de gom a gom.
De vegades, passa gent disfressada, gent en silenci i gent escandalosa. Passen dones, passen homes, xiquets que juguen, adolescents que s’agafen la mà i ancians que seuen als bancs. Els anys també passen pel carrer.
Passen cotxes, passen motos, furgones i bicicletes. Passà un ase, passaren carros, carretilles, mules mecàniques i bicicletes. Sempre hi ha sobrevivents. Gent que fuma, gent que passeja, gent que va, gent que torna, bones persones, mala gent, gossos, gats...
És un carrer.
Un poc més amunt només hi ha asfalt, voreres, fanals, bungalows i clavegueres. ..
Ho anomenen carrer.
Un carrer tan erm com el bancal que fou, tan erm com el concepte de progrés entés de manera errada.
Ho anomenen carrer. Era un bancal erm.

22 de febrer del 2012

TORNA EL SAINET: XÉ, POS EL ENEMIGOOO!


Primer, segons la delegada del govern, són uns incidents sense importància, seguidament no es pot tallar el trànsit, és il•legal. Després de dir que potser la policia s’havia extralimitat, el ministre de l’Interior diu que els manifestants són un atall de radicals i que són violents, i, a continuació, el cap de la policia, en unes declaracions suposadament oficials, vestit de paisà, pega palmades damunt la taula parlant de “el enemigo”.
Balanç: 42 detinguts, menors colpejats –sembla que això si que és legal- , tenim un xèrif que colpeja taules i veu enemics per tot arreu, i un ministre de l’Interior i una delegada del govern que,com ha demostrat, no té ni puta idea. Per altra banda, els orangutans periodistes d'alguns fulls parroquials de la dreta més extrema i el PP diaris diuen que els manifestants són gent d’esquerres i radicals ; suposadament, els de dretes, si tenen fred perquè no hi ha calefacció a l’institut, s’aguanten “con dos cojones” o si els retallen el sou i els pugen les hores de feina per “estalviar” mentre es tiren els diners en aeroports sense avions els sembla magnífic...
Mentrestant, el president del govern se’n va a Londres a demanar Gibraltar,gràcies Mariano, és el que ens cal, sense Gibraltar res no tornarà a ser igual, i diu el tio que no podem donar una imatge dolenta d’Espanya!
Què raó tenia el profeta: No hi han palmeres, però hi ha cada dàtil.
Gràcies a tots per reviscolar el gènere del sainet!