AFTER DARK, VALE QUE NO.

La novel·la comença amb un narrador que ens acompanya al que és la ciutat per la nit, aquest narrador ens conta el que succeix, i ens acompanya al llarg de tota la novel·la. Poc a poc, abaixem, una estudiant-Mari- està llegint un llibre en una cafeteria i s’asseu amb ella un músic anomenat Takahashi, que l’ha reconeguda. Fa uns quants anys es trobaren en una cita doble amb Eri, la germana de Mari. Eri és una xica d’una bellesa espectacular que té un problema: fa dos mesos que dorm i no desperta. Les diferències entre aquestes dues germanes semblen insalvables. Mari està en en la cafeteria perquè ha decidit passar una nit llegint allí ( i tu ara pega-li voltes). Ja no queden trens per a tornar a casa fins el dia següent i el barri per la nit canvia de normes.
Els personatges van prenent confiança i apareixen històries secundàries, com per exemple, quan Mari ajuda a la dependenta d’un “love hotel” amb una prostituta xinesa que ha sigurt apallisada per un client, mentre en l’habitació d’Eri la tele s’encén soles i apreix la imatge d’un home borrós…
Al llarg de la novel·la apareixen diferent encontres de sobte entre personatges que no es coneixen entre ells però que estan relacionats. Sembla un guió on el lector és espectador ( de vegades,fins i tot, el narrador ens diu la música que huria de sonar en l’escena que veem i situa els persontages com si fera moviments de càmera). Tot açò va passant per la nit, i a Eri li ocorre un estrany succés….
Si em preguntes de què va la novel·la, la desposta és: “no ho sé”. Per a mi hi ha històries secundàries que semblen més interressants que la principal, i el que li ocorre a Eri sembla un somni que, a més es produeix durant les hores de dormir. Jo crec que el que tracta és de que un ha de ser un mateix, tan simple com aixó, però no m’ha acabat d’agradar, la veritat. Li donaré una segona oportunitat amb Kafka en la orilla o Tòquio blues quan me les deixen, a veure perquè té tanta fama…