25 de maig del 2010

TRES CANÇONETES MÉS: PACO IBAÑEZ I GEORGE BRASSENS

Hui tres cançons rotundes, la primera del què per a mi és un dels grans poetes francessos del segle XX; George Brassens, del què ja parlaré en un post a banda:

Aquesta cançoneta és del mateix George Brassens, que la va composar originalment en francés i després també la cantava en espanyol. Paco Ibañez, grandíssim cantautor (el disc del concert en en el teatre Olympia de Paris en "aquellos oscuros años" del so porc del caudillo és imprescindible), sempre ha dit que ell vé directament de Brassens, que sense Brassens el que ell canta i com ho fa no existiria, i en aquesta cançó li fa un homenatge. Per cert, Loquillo y los Trogloditas també féren una versió d'aquesta cançó que no està gens malament, al peu del video , la lletra.
La lletra, tremenda:

En mi pueblo sin pretensión

Tengo mala reputación,

Haga lo que haga es igual

Todo lo consideran mal,

Yo no pienso pues hacer ningún daño

Queriendo vivir fuera del rebaño;



No, a la gente no gusta que

Uno tenga su propia fe

No, a la gente no gusta que

Uno tenga su propia fe



Todos todos me miran mal

Salvo los ciegos es natural.



Cuando la fiesta nacional

Yo me quedo en la cama igual,

Que la música militar

Nunca me supo levantar.

En el mundo pues no hay mayor pecado

Que el de no seguir al abanderado



Y a la gente no gusta que

Uno tenga su propia fe

Y a la gente no gusta que

Uno tenga su propia fe



Todos me muestran con el dedo

Salvo los mancos, quiero y no puedo.



Si en la calle corre un ladrón

Y a la zaga va un ricachón

Zancadilla doy al señor

Y aplastado el perseguidor

Eso sí que sí que será una lata

Siempre tengo yo que meter la pata



Y a la gente no gusta que

Uno tenga su propia fe

Y a la gente no gusta que

Uno tenga su propia fe



Todos tras de mí a correr

Salvo los cojos, es de creer.



No hace falta saber latín

Yo ya se cual será mi fin,

En el pueblo se empieza a oir,

Muerte, muerte al villano vil,

Yo no pienso pues armar ningún lío

Con que no va a Roma el camino mío,



No a la gente no gusta que

Uno tenga su propia fe

No a la gente no gusta que

Uno tenga su propia fe


Ara, una imatge d'un concert mític: Rafael Alberti llegint el seu poema "A galopar" i Paco Ibañez al costat, després Paco Ibañez canta aquest poema com només ell sap fer-ho i després canten el públic, Alberti i el cantautor. Era l'any 1991. La lletra, baix del video.




Las tierras, las tierras de España,

La grande, la sola desierta llanura,

Galopa, caballo cuatralbo

Jinete del pueblo, que la tierra es tuya

A galopar, a galopar,

hasta enterrarnos en el mar

A corazón suenan, resuenan

Las tierras de España en las cerraduras

Galopa caballo cuatralbo,

Jinete del pueblo, caballo de España

A galopar, a galopar,

hasta enterrarnos en el mar

nadie, que enfrente, no hay nadie

Que es nada la muerte

si va en tu montura

Galopa caballo cuatralbo

Jinete del pueblo que la tierra es tuya

A galopar, a galopar,

hasta enterrarnos en el mar.



Rafael Alberti





21 de maig del 2010

REFLEXIONS EN EL TRENCAONES

El món que ara em toca viure no és tan dur com me’l pinten, és mentida.
No visc en un món tan dur, no tinc problemes tan grossos, no passe cap necessitat, no tinc la culpa de moltes coses i per descomptat, no tinc res a veure amb moltes altres. No considere necessària la meva col•laboració per a coses com per exemple “salir de la crisis”, això és mentida. Jo no col•labore, em fan col•laborar. El que considere necessària és l’obligació de col•laborar, que no és el mateix. Quan es parla de crisi, ix la paraula “solidaritat”, quan tot va de meravella, ix la paraula “benefici” i sovint la paraula “col•laborar” no apareix. La perversió de les paraules, una altra mentida.

No participe en allò que no m’interessa. Moltes vegades, el que és “interessant” no m’interessa. Simplement mentre mire cap a un costat hi ha més gent que mira cap a un altre, però açò no és estrany, ni dolent, ni millor. És normal. Hi ha gent que no vol que siga així, que vol que aquesta situació siga “diferent”. Són un atall d’anormals. I no em passa només a mi, direccions on mirar hi ha moltes. Els triomfs esportius no em provoquen una eufòria exagerada. De fet, seguir, el que és diu seguir, segueix poques coses. No crec sempre en allò que és correcte, de fet, considere que, en certs aspectes, cal ser incorrecte quan la situació ho requereix. No crec que es puga perdonar tothom. Això també és una gran mentida, que sovint és barreja amb el rancor i és confon. Simplement hi ha gent que ni perdona ni remuga, que no perdonem qui ha fet molt de mal, simplement, l’esborrem i prou, encara que ens coste més que perdonar. No crec en la bondat ni en la maldat de la gent. Preferisc comprovar-ho. No crec en les persones, crec en les persones que considere que tenen trellat, la resta, no m’interessa.


El món que ara em toca viure és un món on la injustícia puja cada vegada més. Polítics que fan economia i tremolen perquè “els mercats” els diuen què s’ha de fer. Mentides per tot arreu; mentides en l’església, mentides en els Ajuntaments, mentides en els governs autonòmics, mentides en el govern central. Mentides en els comentaris malintencionats, mentides a la televisió, mentides als periòdics... Totes aquestes mentides són un veritable càncer per a la societat, però és la mateixa societat qui les assumeix sense exigir massa explicacions -cada vegada menys -. Em pregunte què li espera a qui vinga darrere i no m’agafa massa alegria, la veritat.

Però el món on ara em toca viure no s’ha de mirar només així. Quan tot aquest merder de mentides m’arriba a sobrepassar, faig més atenció als mínims, als detalls mínims; eixes coses que passen absolutament desapercebudes i que són meravelloses. No és el mateix un dia solejat que gaudir del sol, no és el mateix passejar fent-se preguntes que passejar i prou. No és el mateix prendre una cervesa ben freda que fixar-se en la intensitat d’un encontre i traure conclusions, no és el mateix intentar oblidar que oblidar, no és el mateix anar a veure un trencaones que pensar en la força que fa la mar; força que trau des de dins i que tot ho empenta fins esclafir contra les pedres. I és que, poc a poc, me n’adone que el món està mal i hi ha moltes coses a canviar, però que el meu món pot ser meravellós més vegades de les que jo em pense; cal traure força de dins i empentar, fins i tot arrossegant les pedres...

19 de maig del 2010

TORNAR A L'ORIGEN

Encara que el títol d'aquesta entrada semble altra cosa, vaig a parlar-vos de música. I és que estic descobrint que allò que més m'agrada de la música que escolte és l'inici.
Un exemple, m'agraden més les composicions de música ska dels anys 50 i 60 que les d'ara. M'agrada el só "brut" d'aquelles gavacions on apareix una harmònica i els vents i només se sent una guitarra elèctrica darrere, al fons o simplement, no hi ha guitarra, només vents. M'agrada el que s'anomena "música de garatge", que passa pel rock brut i poc el·laborat musicalment parlant als inicis d'aixó que s'anomena "musica 60's", que, curiosament fa uns anys em semblava "horterada pura i dura" i reconec que m'enganyava; i m'enganyava molt.
Fins el punt que no passa setmana que no escolte un o dos discs d'aquest estil, que per a mi és absolutament nou, atès que no havia aprofondit  en una música que de veres em divertix i m'agrada escoltar. Una música que jo considerava "viejuna", i que, no sé perquè , tot i tenir eixe aire "viejuno" em sóna fresca en uns temps en els que considere que és difícil sorprende a qualsevol que li agrade la música amb una proposta veritablement innovadora, simplement per l'abundància de propostes musicals.
El mateix passa amb el rock and roll. I per a qui no ho sàpiga, confese un descobriment: Chuck Berry és el puto amo, Elvis Presley "las volvía locas" (que m'agrade la música no vol dir que soporte l'estètica i tot el que l'envolta, ojito) i a més també feia bones cançons que jo no guarde ni guardaré (cosa que no em passa amb Chuck Berry o el grandíssim Alton Ellis, si parlem de música Ska).
Si ja anem més endavant, i sempre des de la modesta opinió d'un "afisionao" cal escoltar The Velvet Underground als inicis (experimentació pura, "Sunday Morning", cançó xula xula) i a Lou Reed en solitari a més dels "clásicos populares". Si volem "paranòia psicodèlica" no ens poden faltar els "Can"(tremendos) o "Neu!" o "Ashra Temple" i "Popol Vuh"(uff! millor no escoltar un disc sencer) entre els "clàssics" Pink Floyd dels inicis o el malalt de Syd Barret.
Si volem anar més endavant, no s'ha d'oblidar el que ha suposat Led Zepelin o cal saber per exemple que eixe grup referent  que ha sigut "Ramones" ha dedicat gran part de la seva discografia a fer versions del rock dels 50 i 60, o siga, ha tornat a l'origen per reinterpretar-lo.
Podriem anar més avant i parlar de més estils de música, però no és la intenció (ja m'estic enrotllant massa); el que vull dir amb tot aquest rotllo és que, tornar a l'origen -i no només parlant de música- em resulta sovint una experiència gratificant de la què no em penedeisc gens ni mica. Tornar a l'origen permet tenir una visió distinta a partir de la qual es poden corregir i millorar moltes coses.
Tot açò m'ha vingut al cap després de veure aquest video i, a més de riure'm una estoneta, m'ha agradat tant que m'ha fet reflexionar sobre el que acabe de dir. És s'una pel·lícula de l'any 1973 i parlen en grec!.


17 de maig del 2010

SEMPRE SE'N VAN ELS MILLORS

Avui m'he assabentat de la mort de Ronni James Dio. Per a qui no sàpiga qui era, tal volta recorde les portades dels discs de Dio d'haver-les vist en posters, camisetes... o tal volta hatja escoltat algun disc d'aquest ésser humà.
I és que aquest homenet de menys d'un metre setanta ha sigut una de les grandíssimes véus del heavy metal en la seva època d'esplendor (dècada dels 80), estil de música que sempre m'ha acompanyat i de la què, a dia de hui, té les cançons que més m'emocionen quan les sent. És el que jo anomenene "l'època heroïca" mig en broma mig en serio.
Resulta que aquest homenet va ser el cantant de "Rainbow" per a esdevenir un temps el substitut ni més ni menys que d'Ozzy Ozbourne a Black Sabbath mentres aquest es desintoxicava, i la veritat, és que ho va fer de meravella, només cal escoltar el disc "heaven and hell" (1980) per a quasi no trobar a faltar al malalt d'Ozzy. Dir açò és molt, però com a "fan" de Black Sabbath ho afirme. L'any 1981 grava amb Black Sabbath el directe "low evil" i forma el seu propi grup amb el nom de Dio. A aquest grup ja no li he seguit tant la pista, a mi m'agrada prou més "Rainbow".Vos deixe unes quantes cançonetes . Aquest home, l'any passat amb 67 anys encara feia concerts donant canya de la bóna. Supose que a un bon heavy d'eixos grenyuts se li ha de desitjar que Satan el tinga en la glòria,no?. Doncs això.
Tres bresquillades musicals per a heavys perduts. Quan els malos portaven monyo llarg i mollogó de cuiro ( 1 mollogó= 10.000 mogollons). Quant a les pintetes que porta la gent, un respete -si es que es pot mantenir,hehehe-
La primera de quan Black Sabbath

15 de maig del 2010

"LA GENTE ES GENEROSA"

Primer un vídeo que em provoca prou malestar (és curtet, dura un minut)


Quina és la intenció d'aquest vídeo? Ajudar un home que demana almoïna tirat en el carrer? perquè si la intenció és eixa, la gentola que li deixa un mòbil o la bufanda de l'Atletic està burlant-se prou. I ja no diguem quan algú deixa la targeta Visa i els que ho miren des del plató es riuen. El suposat periodista que agafa el micro per a "demostrarle a España entera que la gente es generosa", què pensa?. La resposta:"anem a fer la gràcia". El que ha demostrat a l'Espanya que estava mirant-lo, és que té la gràcia en el cul i el cul de vacances. A mi el que m'ha demostrat és que si no saps què fer per acabar un reportatge, almenys t'has de parar a pensar què fer. Que no tot és acceptable només perquè hi hatja fútbol propet. Quant a eixos "aficionats" que quan els posen una càmera davant i una  persona en el carrer li tiren el mòbil i la targeta de crèdit... Per a aixó aneu tan lluny? millor quedeu-vos en casa. I que la crisi no vos toque massa, més que res per si acabeu en el carrer i algú passa amb una càmera i hi hi ha fútbol prop.

12 de maig del 2010

DE MOLT HONORABLE A PROU IMPUTABLE

Ha passat un fet paranormal en la Justícia d'Espanya. Resulta que en la Comunitat Valenciana em passat de tenir un molt honorable a tenir un Prou Imputable!. Només amb el que ha passat hui i tota la historieta de bigots, corretges, imputables, honorables, infinitis, sastres, milanos i visites papals es podria fer un blog sencer. Però a mi hi ha dues coses que em sorprenen:

-La primera és comprovar com dos tribunals diferents es contradiuen l'un a l'altre sense cap conseqüència. La llei es pot interpretar de diferents maneres, aixó està clar, però quan les interpretacions són contradictòries en aquestos assumptes, els tribunals semblen supermercats o tendes en les què l'empleat et diu que no poden tornar-te un article i dius que vols parlar amb la persona encarregada que, quan vé li diu a l'empleat que si es pot canviar i el fa quedar amb ridícul alhora que fa que t'indignes.
Tribunals on hi ha jutges progressistes i conservadors, però no d'esquerres ni dretes. Tribunals on, per sort, encara no han arribat magistrats "de centre", sinó el món cauria en una indecissió permanent. Quan diuen que un jutge és conservador volen dir que si ha de jutgar algú amb ideologia d'esquerres, l'imputat ho té clar!. Quan diuen que un jutge es progressista volen dir el mateix però a l'inrrevés. En els dos casos sembla que comencen a calfar els ànims com si digueren "este partido, lo vamos a ganar", mentres els ciutadans assistim al sainet judicial.
Un altre exemple; Tres anys per a resoldre si l'Estatut de Catalunya té trellat o no per acabar demanant que s'ha de canviar als que ho han decidit.Jutges polititzats i política judicialitzada. Espanya comença a fer un poquet de llastimeta en aquest aspecte. Mentrestant a barallar-se pels volts, que la resta no interessa.

-La segona cosa que em sorpren és  la imatge de capçalera d'aquest post. Què aplaudeixen? Sembla l'Edat Mitjana quan els bufons li feien gràcies al rei en el seu palau mentre fóra la gent esperava una revolta, però sense gent fóra i sense revolta. La foto, simplement és insultant. Acabat d'imputar arriba a una seu del PP i l'aplaudixen mentre li criden "presidente, presidente!". Com es pot sostenir allò que és insostenible? amb fotos? obviament no. Es fa amb arguments. I quins són els arguments? aquestos:
Rafael Blasco: pase lo que pase no pasará absolutamente nada.  Tenim un conseller adíví i no ho sabiem. I el millor de tot és que no ho ha dit en broma!.
Camps: No puede haber juicio porque no hay nada de nada. Filosofia pura. Si pase lo que pase no pasará absolutmente nada i no puede haber juicio porque no hay nada de nada, dic jo que si haguera jui i te n'anares a finalment a la càrcel o al país de Nunca Jamás, tampoc pasaría nada, perquè passe lo que passe no passaria res.
Una altra de Camps, davant els periodistes: no he hecho nada. Xe imputable!, que açò no ho diu un president de la Generalitat, açò és el que diuen els lladres !. Des d'ací demane un aplaudiment.
Carlos Fabra: no tengo la más mínima duda de que todo esto se resolverá favorablemente para él. Doncs crec que ets l'únic que a banda de no utilitzar la paraula "nada" sembles estar convençut. El que no tens massa clar és si "se resolverá favorablemente" per a tú.
En concluyendo, que es passa tot aquest temps sense donar cap explicació sobre tot l'assumpte i quan li vé el merder damunt, només té un no he hecho nada i una cort de hooligans que li diuen que estan amb ell. Aixó és ser honorable  o horrorable? Sr. Camps, faça un favor a tota la ciutadania. Agafe un diccionari-en castellà o en valencià, com més l'impute- i llisca la definició on posa "credibilitat". Després parle. Si pot.

10 de maig del 2010

UN ENCONTRE BANAL (ACTE II)

Me'n vaig, agafe la teva bandolera! li dic al meu germà mentres isc de casa. Em dirigisc a l'estació. Espere que vinga el tren. En les orelles "Vicious" de Lou Reed (què gran és Lou Reed!). L'hora la poseu vosaltres. Poden ser les 11:00 o les 18:45. El dia ha de ser dissabte o divendres. De sobte...
-Perrrdona, ¿tienes mecherrrro?. Gire el cap. Impresionant!. La teva presència impresiona. Em passes un pam sense portar tacons. Els cabells llargs i negres com el carbó contrasten amb la palidesa extrema de la teva cara. Però no és l'altura ni aquest contrast; són els ulls, d'un blau quasi transparent i eixa mirada cap avall i al fons -abstreta absolutament del voltant-, el que m'impresiona.
Mentre ficava la mà per gardar el reproductor de Mp3, apareix un encenedor del meu germà. -Si,-conteste.. Te'l passe. Encens un cigarret-Tu fuma?-em preguntes en un pèsim espanyol.-No, gracias-conteste.
-Trrren siemprrre con rrretraso- .
-Si- torne a contestar. Em tornes l'encenedor. -Hasta luego- dius mentres tornes al teu banc a llegir un llibre que, pel que he pogut dotorejar en la contraportada, està escrit en anglès. Fi de la conversa. Pujem al tren i arribaem cadascú a la nostra destinació.
El dia el trieu vosaltres; divendres o dissabte. L'hora la pose jo: 22:30. Ja faig tar altra vegada!. M'esperen per sopar. Quatre voltes amb el cotxe i finalment algun ésser humà ha decidit moure's amb automòbil i cedir un lloc. Per no retardar més l'encontre, acurte pel parc. Una vegada més, una escena més.
Quatre policies, un humà amb més hormones de cavall que de persona i tres persones més assegudes en un banc. Esquivar aquesta situació suposaria botar una boja davant quatre policies mentre l'ésser hormonat pega bracillades. Evitant ser morbós, no em queda altra alternativa. Passe per davant. Una persona de les que hi ha al banc té el cap enmig les cames i l'alça. Un blau quasi blanc es creua amb el meu gest de sorpresa.
Un ull morat, sang als llavis i la boca torta. T'he reconegut. -M'has  reconegut? -em pregunte. De sobte pense que és una estupidesa fer-se eixa pregunta en un moment com aquest. Ara comprenc el perquè d'eixa mirada, que en aquest precís instant es barreja amb el dolor i la impotència. No sé com reaccionar, però no puc aturar-me. Sent un veritable curtcircuit emocional. Torne a impressionar-me, però en sentit contrari, mentre passe al costat del muntó d'hormones i m'agafa un fàstic i una ràbia indescriptibles.
-Mala puta!-brama el simi mentre el fiquen entre quatre dins el cotxe de policia. Continue cap al sopar amb les celles en alt i la ment en blanc. Tornaré prompte a casa. Hui no tinc ganes de festa. En les orelles, el soroll de la sirena d'una ambulància.

8 de maig del 2010

El "Son" Tuvano

La república de Tuvá estè al "bel mig" d'Àsia. Pertany a la Federació Rusa i té una extensió de 168.606 kilòmetres quadrats i una població de 305.510 habitants (any 2002). Fita al Sud i a l'Est amb Mongòlia i està situada al Sud de Sibèria. La població és d'origen tuvà en la seva major part però també hi ha un número prou elevat de població d'origen mongol, xinés i rus. Parlen una llengua d'origen turc.
Les principals fonts de riquesa del páïs són l'agricultura, la ramaderia i la mineria.La religió majoritària és el budisme i diferents cultes animístics. Els musulmans i els cristians ténen problemes per a practicar la seva religió segons algunes organitzacions en defensa dels drets humans. El 2'5% de la plbació pateix la sífili per una antiga creença que diu que les dónes seran més fèrtils quan més companys sexuals tinguen abans de casar-se. Un dels esports més populars és la lluita lluire (¿?) i hi ha una competició estatal una vegada a l'any.
Els habitants de Tuvá són coneguts arreu del món pel seu cant tradicional. Canten literalment amb la gola. Una mostra:

Curiosa regió amb una grandíssima barreja de cultures per al tamany que té i curiós folklore.

4 de maig del 2010

UN ENCONTRE BANAL (ACTE I)


Un carrer d'Alacant. Gire un cantó. Quasi tupem. Em mires. Et mire. Somriem:
-Hola. Quant de temps feia que no et veia (2 anys?)".
-Què tal? conteste amb el mateix somriure sorpresiu. Em preguntes el mateix. Responc el mateix. Has quedat amb noséqui i tens temps per prendre un cafè. Busque en el catàleg de "no pucs originals" que tinc reservats per a aquestes ocasions, però no estic suficientment ràpid. Tal volta la falta de costum. Accepte.
Em contes com de mal et van les coses mentre puntejes un Iphone. Damunt la taula, unes ulleres D&G i les claus d'un Audi, que sense que ningú pregunte, dius que és preciós i té tres mesos.
Que si "la cosa" està molt mal, que si "prepararàs" oposicions... que passes de les relacions, que no pots comprar-te un pis... En aquestos moments, desitjaria haver d'assistir a quasevol compromís ineludible, "un bateig o catequèsi serien excuses poc acceptables" -pense mentres t'escolte-, però ja no puc fugir. He de sentir la teva "desgràcia" personal, quan de sobte, i sense anestèsia, la pregunta trampa:
-Tu no vas acabar,no?. Supose que et refereixes a la carrera que saps que no he acabat i esperes que comence amb una desgràcia superior a la teva, per a que pugues pujar-te'n a l'Audi i sentir com el sol brilla en les teves ulleres amb un gest de satisfacció. No -conteste, esperant el colp de gràcia que vé seguidament-: I estàs treballant?. Me'n vull anar. Passe a l'acció: no, la cosa està molt mal, m'han embargat el pis i vinc de repartir propaganda per les bústies. Increible però cert. T'ho has cregut! i  el que em sembla més increible encara és el teu gest inalterable. No veig cap expressió d'aflicció o serietat, "d'almenys és alguna cosa" i és quan contraataques amb la beca que faràs l'any que vé a l'estranger i el màster si no t'"ix" res. Perquè tu no busques res, a tú "t'ix".
"A la merda"-pense- me n'he d'anar, venen a arreplegar-me. Mentisc tan vilment com ho he fet abans.
-Si, jo arribe tard- pretens que em crega-.
-A veure si quedem algun dia- tornes a mentir rigorosament; no tens el meu telèfon-. No puc evitar-ho; et conteste:
-No crec que puga, de tota manera, si quedareu (tu i la colla de gent que viu en la desgràcia de tenir Audis nous, ulleres D&G i pisos que no podeu pagar però que vos paguen) ja em truques, val?.
-Clar!-tu també saps dir-ne  de groses, no anaves a ser menys!-.
-Adéu! et dic, abolutament en serio.
-Cuida't ! em contestes sense desitjar-ho
"Perque tu m'ho digues"-pense-.
Girem el cantó. Quina llàstima -pensem alhora-.
Despenges l'iphone i li contes aquest encontre a Menganito, que el dimarts a les 11:30 està en  sa casa jugant a la consola amb 34 anys a veure si "ix" alguna cosa sense haver-ho intentat ni una volta.
Puje al cotxe i engegue la ràdio. Per a la pròxima volta, decidit, tindré catequèsi.

29 d’abril del 2010

De Kike a Kike

“Pero entonces, esto del speed ¿qué?”, preguntó con el turulo en la mano al inicio del ritual.



“Espanta el sueño”, contestó la bruja.



“Va a veinticinco”, vendió el camello.



“Pecado en polvo”, bendijo el tentado.



“Yo te lo explico”, se relamió el comebolsas.



“Te quita el hambre”, dijo el flaco.



“Te tiene en pie”, dijo el gordo.



“Yo de eso no sé”, lloró la madre.



“¿Qué sabes tú de eso?”, quebró el padre.



“Tú sabrás”, se apartó el amigo de la infancia.



“Eso no es na’”, espetó el yonqui.



“Es un derivado de la anfetamina”, dispensó el farmacéutico.



“Es una manera de vivir”, recitó el del barrio.



“Está prohibido”, esnifó el político.



                

Contundent, no? "Dias de speed a falta de rosas" és un llibre publicat per Kike Suarez (foto), més conegut com Kike "babas" que a banda de ser músic (King putreak, The Vientre, Huevos Canos), és l'autor de les biografies  junt un altre Kike, Kike Turrón de: Boikot, A palo seko, Siniestro Total, Reincidentes, Rosendo o Los Enemigos i realitzador d'alguns videos de Porretas, Manu Chao o Marea. Actualment treballa de músic i de crític musical per a les revistes Rolling Stone, Ruta 66 i Zona de obras.
A més té publicats tres llibres de relats curts, tots ells d'històries sobre una temàtica diguem "crua":
-Jiron (2005)
-El Engranaje de las mariposas (2007)
-Días de speed a falta de rosas (2009)
Un personatge prolífic i prou assabentat del que parla, vaig poder sentir una entrevista prou interessant que li feren al meu programa de ràdio  favorit ("Carne cruda". Ràdio 3 de 14 a 15 h de dl a dv).  Hui va de Kikes la cosa...

 

26 d’abril del 2010

ALERTA POLLASTRE!


UAU! Una prova més de què s'acosta l'apocalipsi!. Ara resulta que si menges pollastre a més de poder tenir la grip aviar i haver d'anar corrent a comprar Tamiflú (cuando mueras que harás tú) si menges pollastre amb hormones et tornes homosexuuuaaaar i calb, segons el premi Nobel de les arts i les ciències i president d'un païs, Mr. Evo Morales!.
Jo pensava que després de llegir una notícia sobre Bolivia on deia que els conductors de bus s'havien manifestat contra un decret que els sancionava si anaven borratxos ja ho havia vist tot!. L'enllaç a la notícia és: http://www.elpais.com/articulo/internacional/Disturbios/Bolivia/decreto/castiga/choferes/conduzcan/ebrios/elpepuint/20100304elpepuint_2/Tes
Resulta que no, que ni més ni menys que el president del païs va i solta que com els pollastres tenen hormones femenines provoquen homosexualitat en qui els consumeix a més de calvície!. L' associació hormones femenines-homosexualitat-calvície-pollastre només pot venir  o d'un cervell molt gran -tant com el cap que gasta- o d'un excés de mascar fulla de coca, -que aixó si que no fa mal a ningú, segons el premi Nobel aquest-, perque si el què pretén és que la ciutadania boliviana consumixca pollastre "made in Bolivia" podria haver-ho fet d'altra manera menys radical; dient només que l'hormona femenina provoca calvície, per exemple (risas).
Com a futur membre del col·lectiu de calbs, llance un missage a tots els socis: PAREU DE MENJAR POLLASTRE, QUE A MÉS ESDEVINDREU MARIQUITES!.
Xiques ja ho sabeu, les vostres hormones provoquen homosexualitat i  calvície i si li doneu una fulleta més dirà que teniu la culpa de la mort de Kennedy, la grip A, i el volcà d'Islàndia...
Vaig a repetir-ho, però és que vé que ni pintat: No hi han palmeres, però hi ha ca dàtil...

24 d’abril del 2010

L'ORANGUTAN I LA MEMÒRIA HISTÒRICA


La asistencia de un Pasqual Maragall enfermo de alzheimer al aquelarre de la Complutense es una alegoría que Quevedo no hubiese dejado escapar, para explicar satíricamente en qué consiste la ‘memoria histórica’".
Açò ho ha dit el orangutan aquest de la foto, que resulta que va guanyar el premi Planeta l'any 1997, entre d'altres.
Vaig a estalviar-me insults contra aquest especímen, que només amb la foto ja n'hi ha prou. La frasse aquesta m'ha fet escriure sobre el tema estrella de "esta España nuestra":
El combat fatxes porcs vs. jutge i la memòria històrica. Què està passant? que els defensors de que es peguen tirs en la nuca per discrepar, que en Espanya es fan dir "falange" -quan s'haurien de dir "orifici", que representa millor la part del cos d'on ixen- han denunciat un jutge per errades de procediment  a l'hora d'investigar els crims que ells mateixos van provocar.
Fins ací tot és correcte encara que resulte estrany. En aquest país es posen querelles i demandes per dir qualsevol cosa; el que sorpren és que un jutge els diga que sí. Però bé, també hi han jutges ( o secretaris judicials?) que per "errades de procediment" deixen lliures assassins i no passa res, 1500€ de multa i tot apanyat.
No entenc de dret ni de lleis, però és que crec fermament que no cal entendre res més que allò que hi ha. Els feixeistes han denunciat qui investiga el seu passat i un jutge ha dit que ho poden fer. I NO HI HA RES MÉS A DIR. No discutiré que hagen hagut errades en el procediment o no, aixó podria ser,  però el que és absolutament inadmissible és que siguen els porcs aquestos els que tinguen potestat per fer-ho. Hui he llegit en el periòdic que els han retirat del procediment perquè no han presentat un paper a temps (més o menys). Una demostració més del seu cervell subdesenvolupat, podrieu pensar, però jo no ho tinc tan clar, més bé pense que el senyor jutge,  s'ha cagat damunt amb tot el que li ha vingut aquestes setmanes (manifestacions davant les ambaixades d'Espanya, petició d'explicacions per part de la premsa internacional, retroimbècils com aquest de la foto bossant merda...)
Encara ens queden els "manos limpias" (però cervell corcat), que són de la mateixa porquera i demanen 20 anys d'inhabilitació per al jutge superstar (= Garzon). Aquestos no són els hereus directes dels que manaven quan s'obriren les fosses, per tant, "estèticament" queda millor. No són els fills però són els cosins germans i tan fills de sa mare  com els altres.
Només espere que acabe com acabe aquest sainet que s'ha polititzat una barbaritat, hi hatja algun jutge en aquest país que continue sense cometre "errades de procediment" -si es que les ha hagut- el que Garzon ha escomençat. La única manera  per aconseguir que tota la piara aquesta es calle la boca es demostrar que les cunetes són daltòniques, no distingueixen els colors.

Pense que és la  millor manera perquè gent que està enterrada en les cunetes, foren del bàndol que foren, puga descansar en pau, cosa que la guerra no els ha permés.
Quant a Juan Manuel de Prada, repetisc, en comptes de fer la broma amb  les persones amb Alzhèimer, i els morts del franquisme mirat a l'espill i posat a plorar... o millor, deixa d'existir. T'ho agrairia.



21 d’abril del 2010

TALIBANS DE L'ECOLOGIA


Furgant furgant, m’he trobat amb açò, que m’ha fet molta gràcia. Humans que decideixen no tenir fills per què la Terra estaria millor sense humans. Un tio anomenat “Les” ha arribat a aquesta conclusió guiat per l’amor a partir d’una simple seqüència lògica. Hezulín definiria açò en tres paraules: TRE-MEN-DO!.
Has d’estar molt avorrit/da per arribar a la conclusió què el millor que pots fer és no portar fills a aquest món per a salvar la Terra.
Teclegeu “Movimiento por la Extinción Humana Voluntaria” en el vostre cercador d’Internet favorit i... que corra la risa.La penya està fatal!. Vos deixe algunes “perles” d’aquest moviment d’ecologia profunda...



¿Quién es el fundador?

Nadie es el fundador del VHEMT. Les U. Knight le dio el nombre de "Movimiento por la Extinción Humana Voluntaria" a una filosofía o visión del mundo que ha existido por tanto tiempo como los humanos han pensado. Es una toma de conciencia a la que se ha llegado independientemente en muchos lugares a través de la historia, pero que se ha perdido en medio del pronatalismo de las sociedades.

Como otros millones de personas, Les siguió una simple secuencia lógica, guiado por el amor, y llegó a la conclusión de que Gea estaría mejor sin los humanos. Él podría ser considerado el descubridor al identificar el movimiento dándole nombre, aunque cada uno de nosotros encuentra la verdad por sí mismo.

Aunque Les sea conocido internacionalmente como vocero del movimiento, nadie puede hablar por todos los voluntarios del VHEMT. No hay posición oficial para ningún asunto mas allá de lo que implica el nombre del movimiento.

¿Qué es el Movimiento por la Extinción Humana Voluntaria (VHEMT, en inglés)?

Es un movimiento, no una organización. Es un movimiento creado por gente que se preocupa por la vida en el planeta Tierra. No somos sólo un puñado de misántropos e inadaptados maltusianos y antisociales que se deleitan morbosamente cuando el desastre golpea a los humanos. Nada más lejos de la verdad. La extinción humana voluntaria es la alternativa humanitaria para los desastres humanos.

No nos pasamos el tiempo diciendo cómo la raza humana ha demostrado ser un parásito avaro e inmoral sobre la faz, antaño sana, de este planeta. Ese tipo de negativismo no ofrece ninguna solución a los horrores inexorables que la actividad humana está causando.

En vez de ello, el movimiento presenta una alternativa alentadora a la explotación desalmada y la destrucción indiscriminada de la ecología de la Tierra.

Como saben los voluntarios del movimiento, la alternativa a la extinción de millones de especies de plantas y animales es la extinción voluntaria de una especie: el Homo sapiens... nosotros.

Cada vez que uno de nosotros decide no agregar otro más a los miles de millones ya apretujados y en crecimiento en este desolado planeta, otro rayo de esperanza brilla a través de las tinieblas.

Cuando cada humano elija dejar de reproducirse, la biósfera terrestre será capaz de regresar a su antigua gloria, y todas las demás criaturas serán libres para vivir, morir, evolucionar (si creen en la evolución) y, tal vez, desaparecer, como tantos "experimentos" de la madre naturaleza lo han hecho al paso de las eras. Se le devolverá la salud a la ecología terrestre; a la "forma de vida" conocida por muchos como Gea.

Va a requerir el esfuerzo de todos nosotros.
I tant que requereix un esforç, si us heu de matar tots haureu de buscar un local prou gran!.
Torne a repetir que, una vegada llegides coses com aquesta, estic convençut que s'acosta l'apocalipsi!.
I per a acabar, no oblideu seguir les paraules del profeta: "no hi han palemeres, però hi ha ca dàtil"

14 d’abril del 2010

DUES CANÇONETES MÉS: LORI MEYERS/SIDONIE

Lori meyers (Granada):

Aquesta des de Barcelona, de l'últim disc que es diu"el incendio" i la pose per a que se me lleve ja del puto cap, que la porte "l'estribillo" tota la setmana en el cap!!:

8 d’abril del 2010

DUES FOTOS D'ACTUALITAT

La primera, "Me Matas Jaume Matas":

Resulta que no ho sabiem, Jaume Matas és innocent i li han destrossat el futur!:
 http://www.elpais.com/articulo/espana/Jaume/Matas/IB3/han/destrozado/futuro/elpepuesp/20100408elpepunac_1/Tes
La veritat és que podria escomençar en el club de la comèdia, que de moment, està demostrant bones qualitats per a l'humor. Normal que t'han destrossat el futr, t'han bolat 3 millonets d'euros que havies estalviat amb molt d'esforç de torcar-te el cul amb escobilles de vàter que costen centenars d'euros. La llàstima és que no hatja xapat el talego, o millor dit, que la justícia en Espanya s'apanye d'aquesta manera. Si té 3 milions d'euros per a fugir de la càrcel, què no té el miserable aquest?. No sé si sentir indignació o fartera. La indignació vé associada a l'encabronar-se, mentre que la fartera implica fàstic. Què pena, una persona com aquesta sense futur, quan haguera pogut ser una veritable dancing queen en la presó...
La segona,"Atrápame si puedes":
Maredeu senyor quina imatge més representativa del que és un "merder".Boques tapades que amaguen el que estan dient, el amiguito del alma en postura de "dis-me què vols que et porte" i la riseta d'una persona que és molt honorable a centímetres d'un veritable malpirlante. Si Senyor, un aplaudimet per al fotògraf. Estos quatre són els que tallen el bacallar en la Comunitat Valenciana, senyores i senyors. Un està en la càrcel, el del Infiniti, no sési encara passa pel Senat exercint de representant del poble valencià (o sea), o si està en el Cabanyal portant una excavadora (Lacoste, això si),el de darrere encara ens representa i sembla un ninja, perquè no fa sorolli i el molt honorable ho escric en minúscules perquè només té 900 € al compte corrent i un cotxe de 15 anys i potser no li caiguera bé que sent tan modest la majúscula li quedara gran.
Definitivament, fartera.

5 d’abril del 2010

SUCEDIÓ CERCA DE TU CASA...


És l’hora del “piscolabis”, les 18:30 de la vesprada, l’hora de berenar i parar una estoneta en el treball ara que no vé ningú. Eixes de l’oficina a prendre l’aire mentre et menges les dues pomes rituals i observes el descampat que hi ha enfront... de sobte, apareix un Ford Escort blanc alçant una polseguera de mil dimonis que fa una virolla, (que vé a ser un trompo dels de tota la vida, però en català de veres) espectacular i es queda de cara a un marge que hi ha a l’esquerra. Este tio està mooolt flipat, penses mentres continues mastegant... però del cotxe no baixa ningú. Passa un minut i el cotxe recula a tota velocitat, frena de cop i torna cap al marge, on torna a frenar de cop per a recular després. Realitza aquesta maniobra quatre vegades. Quant de mal que fa la droga! És el pensament recurrent que et vé al cap maniobra rere maniobra. Quan acaba de fer maniobres, ixen del cotxe dos homes amb eines en la mà i vestits de mecànic mentre un d’ells parla pel mòbil. Als cinc minuts apareix una grua i ja comences a entendre el que no tenia cap sentit; sembla que estaven fent una mena de prova al cotxe i se’ls ha acabat de trencar.

Quan se’n va la grua amb els mecànics, creua amb un tot terreny enorme amb les llunes tintades que s’atura “al bel mig” del descampat. Baixa un xiquet que es dirigeix cap a una olivera seca que hi ha i comença a pegar-li voltes a l’olivera per a passar a realitzar un “8” pegant voltes a l’olivera i el tot terreny que ocupa quasi tot el terreny... no aconsegueisc veure si dins hi ha una persona o vàries ni si són homes o dónes. Passen uns 10 minuts. El xiquet, esgotat, se’n puja al cotxe, que pega la volta i se’n va. Mire el calendari, és dilluns. Promet no tornar a menjar pomes,crec que no em fan bon profit...

2 d’abril del 2010

COORDINACIÓ

Tot un espectacle de coordinació. Dura 6 minuts, però paga la pena.

29 de març del 2010

EL VERITABLE HIMNE DE L'ALEGRIA

Jo no sé que ha desdejunat aquest tio, però content, està content!. Vaig a veure si m'aprenc la lletra...

22 de març del 2010

SENSE PARAULES

Dues definicions sense paraules d'això que es diu post-rock i que tant m'agrada des de que ho vaig escoltar per primera vegada fa uns 5 anys. En aquest cas,amb un aire menys fosc i més melancòlic:


21 de març del 2010

ELLES I LA METRALLETA

No fa massa jo era un veritable fanàtic d'un estil de música que jo denomine "metralleta" i que, pel que he pogut llegir per ahi,compren el trash metal, el stoner metal(aquest no me'l sabia), el death metal, el doom metal, el black metal i pràcticament tot el que acabe en "metal", menys heavy metal, que no acaba de ser metralleta. Bé, la veritat és que podriem dir que he anat obrint el meu particular l'horitzó musical, però hi han uns 120 CD que són testimoni d'aquella "època". Alguns d'aquestos CD els escolte de tant en quant, perquè "la metralleta" no ha deixat mai d'agradar-me, simplement no "m'apeteix". Quan jo escoltava sovint aquesta música hi havia pocs grups en els que la persona que cantava era dóna. Una vegada parlant d'aquest tipus de "metal",més d'un deia que les dónes no podien arribar a eixos registres vocals tan "bruts", així com de possessió infernal o de ganes de bossar, perquè ens entenguem, tot i que donaven a aquestos diferents estils musicals certa aparença més "melòdica" si es pot dir així.
Altres pensavem que era simplement qüestió det emps,perquè "bramar" sabem tots/es. Cal dir que "el bramit" és una de les parts fonamentals en alguns d'aquest estils musicals, motiu pel qual moltíssima gent els rebutja. El temps ens ha donat la raó:
The Agonist (Alissa White). No és un muntatge, les dues véus són d'ella!
El mateix grup, la mateixa cantant, més metralleta:
Rolo Tomassi "I love turbulence" (Eva Spence):

18 de març del 2010

MALDITOS HUEVONES!


Mèxic, una de les cunes del penyafatalisme a la que ja li he dedicat un especial: país d’assassinats enmig del carrer, drogaïna per tot arreu, institucions corruptes a més no poder, lluita lliure, rantxeres i corridos, adoradors de la Virgen de la Santa muerte, tequila, tabasco, mojitos, maquiladoras,desert, frontera amb els EUA...

Mèxic té un problema molt però que molt gros, i no és que s’acaben els burritos o els tacos, és que la corrupció provoca molts però que molts morts. Fa poc, una notícia ens contava que en un mateix dia assassinaren 23 persones “al bel mig” del carrer en Ciudad Juárez. Com 2 eren dels EUA, sembla que van a investigar-ho amb profunditat. També cal esmentar que Ciudad Juárez –la ciutat més perillosa del món-es coneguda pels brutals assassinats contra dónes que van a treballar a “las maquiladoras”, que no són altra cosa més que empresses estrangeres en la frontera dels EUA que s’instal•len en aquesta lloc per pagar salaris de merda per a jornades brutals i poder fer fóra els treballadors/es que no estiguen d’acord. Fins i tot hi ha hagut casos de persones que han intentat formar un sindicat i han desaparegut, que és l’eufemisme de “t’han matat i t’han colgat” quan parlem de casos com aquestos.

Bé, resulta que com el govern mexicà no té prou amb el que té, ara ve un diputat del PRI, que és el govern que ha estat trenta o quaranta anys en el poder i diu que els matrimonis de persones del mateix sexe no poden adoptar perquè tenen tendència a violar els xiquets: http://www.elpais.com/articulo/sociedad/PRI/mexicano/asegura/algunas/parejas/gays/violan/ninos/adoptados/elpepusoc/20100317elpepusoc_9/Tes

I dic jo, a aquest ésser humà que diu que respecta els homosexuals (Mèxic és un dels pocs països d’Amèrica on tenen dret a casar-se) no se li ha ocorregut altra manera de fer campanya?. Diu que hi han estudis que ho demostren però no en presenta cap. L’orangutan aquest es diu Christian Vargas i és diputat del govern. Li pregunten per les fonts d’on trau aquest tipus d’animalades i diu que els extrau de la comunitat de lesbianes,gays i heterosexuals. Nyas coca mexicana! , haguera pogut respondre: tot el món ho diu (afegint quatre o cinc “xingada- ándale- pues”) i s’haguera quedat més ample. A més resulta que el seu partit va votar a favor de que les parelles del mateix sexe tingueren el dret a casar-se!

Contra l’associació “aplicació de la imbecilitat extrema- poder polític” no hi ha estudis,no? És una llàstima, perquè aquest seria l’excepció que confirma la regla.

I què llastimeta ...

I quin fàstic...

15 de març del 2010

DUES CANÇONETES XAXIS

Una que m'alegra:

I una altra que expressa el que es mereix més d'un ésser humà -no dirigir-li la paraula i prou-. Aquesta, m'encanta. La lletra va baix:


There are things that I'd like to say


But I'm never talking to you again

There's things I'd like to phrase some way

But I'm never talking to you again



I'm never talking to you again

I'm never talking to you

I'm tired of wasting all my time

Trying to talk to you



I'd put you down where you belong

But I'm never talking to you again

I'd show you everywhere you're wrong

But I'm never talking to you again

11 de març del 2010

SPANISH MUSIC

Enguany m'he proposta escoltar un poquet mé de música en castellà i català i poc a poc vaig fent descobriments, a més d'una cosa que ja tesnia molt clara; no tenim ni idea de la música que es fa en Espanya, i aquest grup n'és un exemple. Es diu Maga, i la veritat és que m'ha encantat. La cançó és del seu primer disc,què en la portada té un llit dibuixat, i es titula "blanco"(2002). Després van traure "negro" l'any 2004 i "rojo" l'any 2006.El quart disc ha eixit enguany i és diu "A la hora del Sol"...

Aquesta cançó defineix prou l'estil del grup.que ha fet gires per Espanya,Uruguay,Xile i Argentina Pop "fresquet" que sóna a nou i que, pel que sembla, té prou seguidors...

7 de març del 2010

INSOMNI

L’insomni és un problema que afecta a molta gent en Espanya i around the world, però les conseqüències per a la gent que el pateix són molt diverses: irritabilitat, cansament, depressió, cansament crònic i fins i tot la mort. Durant una temporada, fa uns set o huit anys, vaig patir una crisi d’insomni que em va tenir dormint com a màxim quatre hores seguides durant uns 10 dies. Van ser dies molt estranys, amb el cap fent zum-zum i un nerviosisme que espere no tornar a experimentar mai més en la vida. Se me van fer moolt moolt llargs. Després d’allò, tinc temporades en les què em costa prou dormir i fins i tot em passe 1 o 2 nits sense dormir, però al dia següent aconseguisc descansar sense cap problema. Un estudi recent aferma que passar una nit sense dormir redueix la capacitat de concentració i d’assimilació de conceptes fins un 40% . Aquest estudi es va fer utilitzant com a subjectes estudiants d’Universitat, que es passaven la nit estudiant sense dormir.


La meva experiència personal és que un dia sense dormir cansa, i molt, dos dies cansen i fan moolt mal de cap (al segon dia aconsegueixes dormir, més que siguen 2 hores o en espais intermitents d’una horeta ), tres dies dormint mal comencen a irritar a qualsevol...

Però si s’arriben a estar 4 dies dormint molt poc –em referisc a no poder dormir, no a estar, per exemple en les festes del teu poble i no dormir perquè no vols o no et deixen- es produeix un efecte com si “et passares de rosca”. Estàs cansat alhora que nerviós, irritat alhora que dèbil i tremolós i comences a fer coses rares, com emportar-te el comandament a distància de la televisió a la nevera i deixar-lo dins (cas real).

Si encara no t’han donat cap pastilleta o has anat al metge ( no t’ho penses dues vegades i si arribes a estar així ves al tercer dia, fes-me cas) i la cosa continua, notes com si tot passara més lentament. Les hores passen i es fan molt llargues – per la nit sobretot- i et passes el dia gitat però sense poder dormir. No pots concentrar-te, perquè si, per exemple, intentes llegir, el cap et rebenta! I els ulls et fan mal i els tens com si estigueren secs. Aquestos episodis d’insomni normalment venen provocats per algun “colp emocional”: s’ha mort algú que estimaves molt –persona coneguda o no o una mascota -, tens depressió, t’ha tocat la loteria, t’han fet fóra en el treball o t’ha deixat la teva parella o estàs pensant com deixar-la, comences una nova etapa a la teva vida... i exemples per l’estil. També poden ser provocats per trastorns neuronals, però d’açò jo no entenc.

La qüestió és que l’ insomni és transitori en un percentatge elevadíssim (98% dels casos) i se’n va conforme ve. Jo ja me’l prenc amb filosofia, o amb literatura, o furgant en Internet o maleint del mal de cap que m’agafa si dura més d’un dia. Fa poc he estat dues nits malament i he pogut observar açò:



Conforme ho vaig veure  i va acabar la teletienda, que no el meu insomni,em vaig posar a cercar la imatge en Internet i em vingueren al cap dues qüestions:

a)Qui serà membre d’aquesta federació?

Resposta si veem el Teletienda: David Meca

b)Segur que només vénen aparells de gimnàstica?

No seré jo que els truque per a comprovar-ho.
Per últim, recomanar que feu cas a les paraules del profeta: Vete a dormir, ya no pintas nada aquí .
A la taula i al llit, al primer crit.

Boas noites!





4 de març del 2010

NACIONALISME, SEPARATISME, GILIPOLLISME...

Després de veure aquest video, em vénen al cap molts però que molts dubtes.
Primer el video:

Després la reflexió: Nacionalisme i separatisme són dues coses diferents. Els nacionalistes defensen que uns territoris ténen una sèrie de tres comuns diferencials d'altres, a Espanya molts pensem que hi ha una sèrie de territoris a l'est que comparteixen uns trets comuns que són diferents de la resta de l'Estat. També pensem que açò ocorre a Euskadi i ja en som menys els que pensem que també ocorre a Galícia. Fins ací no hi ha cap problema amb identificar-me com nacionalista, però... resulta que nacionalista també és aquell que diu que Espanya és una, grande y libre... i pense que no n'hi han nacionalistes de primera  ni de segona, per tant ,me n'isc d'aquesta definició pel següent: la defensa del nacionalisme acaba sempre en conflicte, per tant no planteja convivència, sino separació. Jo sóc concient que hi ha una sèrie de "fets diferencials" en algunes parts d'Espanya, però no em sent estranger ni en un país deferent quan vaig a Madrid, em sent dins una comunitat amb la què compartisc molt i amb la què em diferencie prou. Supose que el mateix li passa a un català quan va a Extremadura, diga el que diga, perquè sino, no eixiria de casa.

El separatisme és la gangrena del nacionalisme. Quan entres en conflicte per un territori perquè la història et diu que és un territori diferent al que hi ha establert en l'any 2010, simplement has de rebobinar en la història per a canviar d'opinió. Si en l'any 2010 ets republicà però em defens a ultrança els territoris del Regne de la Corona d'Aragó... tens un problema d'argumentació. El que és legítim és defensar que hi ha coses que et diferencien dels altres, però que aixó et porte a separar-te del veí o a dir que tots hem de ser així (gent de l'aguilutxo, vosaltres sou un cas apart, però esteu, d'una altra manera, dins el mateix sac). I ja no diguem si pegues tirs pel que tu dius que és un país que agafa 3 tipus de regions diferents... Els separatistes són gent que, quan tupa, fan que isquen vídeos com aquest.
Quant al gilipollisme, és un assumpte que dóna per fer una tesi doctoral o un blog sencer, així que millor ho deixem que el video aquest m'ha trastocat un poc...

1 de març del 2010

QUE VA, QUE VA QUE VA...

El espíritu tiene angustia de sí mismo. El espíritu no puede librarse de sí mismo; tampoco puede comprenderse a sí mismo, mientras se tiene a sí mismo fuera de sí mismo; ni tampoco puede hundirse el hombre en lo vegetativo, puesto que está determinado como espíritu; de la angustia no puede huir porque la ama; amarla, no puede propiamente, puesto que la huye. Ahora está la inocencia en su ápice. Es ignorancia, pero no una brutalidad anormal, sino una ignorancia determinada por el espíritu, pero que es angustia precisamente porque es una ignorancia de la nada. No hay ningún saber del bien y del mal, sino que la realidad entera del saber se proyecta en la angustia como la ingente nada de la ignorancia.

El concepto de la angustia
(any 1844)
Sören Kierkegaard

Doncs això, que estic llegint-me un llibre de Kierkegaard que feia anys rodava per ma casa. No sé si l'acabaré, però promet!

25 de febrer del 2010

I ESTOS QUÈ VOLEN?

23 de febrer del 2010

El món del rock vol 1

"Navegar" per Internet és una metàfora que pot ser més o menys encertada. A mi especialment no m'agrada quan es diu que una persona "navega per la xarxa" em sóna  com si un cotxe "circulara pel motor". Jo li dic "furgar", que al cap i a la fi és el que faig; furgar per ací i per allà a veure coses que m'interessen o que em semblen curioses i he trobat un assumpte que tot el món coneix: en aixó que s'anomena "el món del rock" hi ha molta penya que està fatal. Hi ha tanta que he decidit tractar aquest assumpte amb una etiqueta en la què de tant en quant apareixeran anècdotes, mites i llegendes.
Per a començar, una anècdota molt autèntica. Era l'any 1973 i actuava "The Who" ,mític grup creador del gènere "òpera-rock" -que no són cantants d'òpera fent rock, sino discs dividits en actes en els què es narra una història concebida per ser poseriorment representada o per fer concerts, com és el cas de, per exemple ,"Quadrophenia"-, i d'eixe peaso-tros de cançó anomenada "My generation" entre d'altres. Era 20 de Novembre i el  "Cow Palace" -un estadi de San Francisco- estava a tope. The Who eren un dels grups del moment. El senyor Keith Moon, el bateria, va tenir la delicadesa de prendre's uns quants brandys barrejats amb tranquilitzants per a cavalls abans de començar. En aquest punt, comença la llegenda: alguns diuen que en va prendre 3, altres 5 i hi ha gent que diu que fóren 15!, però tornem a la història:
Als 70 minuts de concert, el bateria es desmaia. El concert es para i se l'emporten i, segons les fonts oficials, el reanimàren amb cortisona...total, que tornà a l'escenari i es tornà a desmaiar. Mentres els tècnics se l'emportaven, el cantant va preguntar si algú sabia tocar la bateria... i ací és on comença el mite: un xaval de 19 anys anomenat Scott Halpin i aficionat a tocar la bateria va pujar i les va tocar totes, totes, totes.
En una entrevista va dir que no sap si va tocar bé o mal, però el que és cert és que ningú del públic va protestar!.
Li pagaren deixant-lo entrar al backstage amb un amic i regalant-li una caçadora de la gira dels Who que, segons va dir, li  la robàren eixa mateixa nit.
Scott Halpin va morir el 8 de febrer del 2008 podent afermar que havia complert un somni.  Furgant, m'he trobat el video del concert en el youtube. Hi ha una canço que es diu "naked eye" on apareix tocant Scott Halpin.
Continuarà....

22 de febrer del 2010

OBJETIVO ELIMINADO

Les tropes de la OTAN han matat 27 civils per error en un bombardeig a Afganistan. Ja en van 2. L'altra vegada fóren 92. El cap de la missió ha demanat disculpes i el govern d'Afganistan i l'OTAN ja estan investigant el cas. Si veritablement vullgueren "restaurar" qualsevol cosa, jo pense que s'hauria de canviar al cap de la missió. Quan en un treball no fas bé la tasca que t'han encomanat, moltes vegades no cal només demanar disculpes, fins i tot poden sancionar-te, però hi ha alguna cosa que em diu que açò no pasarà...Sentint la notícia m'ha vingut al cap una frasse d'aquesta cançó-una de les més fluixetes en vocabulari i més tranquiletes del grup La Polla Records, per cert- que diu "Jhonny no mata personas, elimina el objetivo..." i és que justament és aixó el que ha passat.

Johnny coge el bombardero y lo eleva por el cielo.
No hay cañón que alcance a Johnny ni rival que lo derribe.
Johnny está en un videojuego, controlando la pantalla.

Johnny nunca ve la muerte.
Johnny tira los pepinos oyendo jevimétal.
¡Es nuestro campeón!
¡Es nuestro campeón!
¡Es nuestro campeón!

Johnny no mata a la gente: elimina el objetivo.
Johnny no es un asesino, Johnny tiene un buen oficio.
Johnny es frío y profesional.

Johnny escribe en una bomba: "El petróleo, para mí."
Y la gente quiere a Johnny, que defiende a su país.

Se acabó la gasolina.
Y aunque Johnny vuelve a casa convencido de su hazaña,
Johnny sólo es un cretino que maneja un bombardero.

Johnny es un bastardo.

Fuente: musica.com