10 de maig del 2010

UN ENCONTRE BANAL (ACTE II)

Me'n vaig, agafe la teva bandolera! li dic al meu germà mentres isc de casa. Em dirigisc a l'estació. Espere que vinga el tren. En les orelles "Vicious" de Lou Reed (què gran és Lou Reed!). L'hora la poseu vosaltres. Poden ser les 11:00 o les 18:45. El dia ha de ser dissabte o divendres. De sobte...
-Perrrdona, ¿tienes mecherrrro?. Gire el cap. Impresionant!. La teva presència impresiona. Em passes un pam sense portar tacons. Els cabells llargs i negres com el carbó contrasten amb la palidesa extrema de la teva cara. Però no és l'altura ni aquest contrast; són els ulls, d'un blau quasi transparent i eixa mirada cap avall i al fons -abstreta absolutament del voltant-, el que m'impresiona.
Mentre ficava la mà per gardar el reproductor de Mp3, apareix un encenedor del meu germà. -Si,-conteste.. Te'l passe. Encens un cigarret-Tu fuma?-em preguntes en un pèsim espanyol.-No, gracias-conteste.
-Trrren siemprrre con rrretraso- .
-Si- torne a contestar. Em tornes l'encenedor. -Hasta luego- dius mentres tornes al teu banc a llegir un llibre que, pel que he pogut dotorejar en la contraportada, està escrit en anglès. Fi de la conversa. Pujem al tren i arribaem cadascú a la nostra destinació.
El dia el trieu vosaltres; divendres o dissabte. L'hora la pose jo: 22:30. Ja faig tar altra vegada!. M'esperen per sopar. Quatre voltes amb el cotxe i finalment algun ésser humà ha decidit moure's amb automòbil i cedir un lloc. Per no retardar més l'encontre, acurte pel parc. Una vegada més, una escena més.
Quatre policies, un humà amb més hormones de cavall que de persona i tres persones més assegudes en un banc. Esquivar aquesta situació suposaria botar una boja davant quatre policies mentre l'ésser hormonat pega bracillades. Evitant ser morbós, no em queda altra alternativa. Passe per davant. Una persona de les que hi ha al banc té el cap enmig les cames i l'alça. Un blau quasi blanc es creua amb el meu gest de sorpresa.
Un ull morat, sang als llavis i la boca torta. T'he reconegut. -M'has  reconegut? -em pregunte. De sobte pense que és una estupidesa fer-se eixa pregunta en un moment com aquest. Ara comprenc el perquè d'eixa mirada, que en aquest precís instant es barreja amb el dolor i la impotència. No sé com reaccionar, però no puc aturar-me. Sent un veritable curtcircuit emocional. Torne a impressionar-me, però en sentit contrari, mentre passe al costat del muntó d'hormones i m'agafa un fàstic i una ràbia indescriptibles.
-Mala puta!-brama el simi mentre el fiquen entre quatre dins el cotxe de policia. Continue cap al sopar amb les celles en alt i la ment en blanc. Tornaré prompte a casa. Hui no tinc ganes de festa. En les orelles, el soroll de la sirena d'una ambulància.

8 de maig del 2010

El "Son" Tuvano

La república de Tuvá estè al "bel mig" d'Àsia. Pertany a la Federació Rusa i té una extensió de 168.606 kilòmetres quadrats i una població de 305.510 habitants (any 2002). Fita al Sud i a l'Est amb Mongòlia i està situada al Sud de Sibèria. La població és d'origen tuvà en la seva major part però també hi ha un número prou elevat de població d'origen mongol, xinés i rus. Parlen una llengua d'origen turc.
Les principals fonts de riquesa del páïs són l'agricultura, la ramaderia i la mineria.La religió majoritària és el budisme i diferents cultes animístics. Els musulmans i els cristians ténen problemes per a practicar la seva religió segons algunes organitzacions en defensa dels drets humans. El 2'5% de la plbació pateix la sífili per una antiga creença que diu que les dónes seran més fèrtils quan més companys sexuals tinguen abans de casar-se. Un dels esports més populars és la lluita lluire (¿?) i hi ha una competició estatal una vegada a l'any.
Els habitants de Tuvá són coneguts arreu del món pel seu cant tradicional. Canten literalment amb la gola. Una mostra:

Curiosa regió amb una grandíssima barreja de cultures per al tamany que té i curiós folklore.

4 de maig del 2010

UN ENCONTRE BANAL (ACTE I)


Un carrer d'Alacant. Gire un cantó. Quasi tupem. Em mires. Et mire. Somriem:
-Hola. Quant de temps feia que no et veia (2 anys?)".
-Què tal? conteste amb el mateix somriure sorpresiu. Em preguntes el mateix. Responc el mateix. Has quedat amb noséqui i tens temps per prendre un cafè. Busque en el catàleg de "no pucs originals" que tinc reservats per a aquestes ocasions, però no estic suficientment ràpid. Tal volta la falta de costum. Accepte.
Em contes com de mal et van les coses mentre puntejes un Iphone. Damunt la taula, unes ulleres D&G i les claus d'un Audi, que sense que ningú pregunte, dius que és preciós i té tres mesos.
Que si "la cosa" està molt mal, que si "prepararàs" oposicions... que passes de les relacions, que no pots comprar-te un pis... En aquestos moments, desitjaria haver d'assistir a quasevol compromís ineludible, "un bateig o catequèsi serien excuses poc acceptables" -pense mentres t'escolte-, però ja no puc fugir. He de sentir la teva "desgràcia" personal, quan de sobte, i sense anestèsia, la pregunta trampa:
-Tu no vas acabar,no?. Supose que et refereixes a la carrera que saps que no he acabat i esperes que comence amb una desgràcia superior a la teva, per a que pugues pujar-te'n a l'Audi i sentir com el sol brilla en les teves ulleres amb un gest de satisfacció. No -conteste, esperant el colp de gràcia que vé seguidament-: I estàs treballant?. Me'n vull anar. Passe a l'acció: no, la cosa està molt mal, m'han embargat el pis i vinc de repartir propaganda per les bústies. Increible però cert. T'ho has cregut! i  el que em sembla més increible encara és el teu gest inalterable. No veig cap expressió d'aflicció o serietat, "d'almenys és alguna cosa" i és quan contraataques amb la beca que faràs l'any que vé a l'estranger i el màster si no t'"ix" res. Perquè tu no busques res, a tú "t'ix".
"A la merda"-pense- me n'he d'anar, venen a arreplegar-me. Mentisc tan vilment com ho he fet abans.
-Si, jo arribe tard- pretens que em crega-.
-A veure si quedem algun dia- tornes a mentir rigorosament; no tens el meu telèfon-. No puc evitar-ho; et conteste:
-No crec que puga, de tota manera, si quedareu (tu i la colla de gent que viu en la desgràcia de tenir Audis nous, ulleres D&G i pisos que no podeu pagar però que vos paguen) ja em truques, val?.
-Clar!-tu també saps dir-ne  de groses, no anaves a ser menys!-.
-Adéu! et dic, abolutament en serio.
-Cuida't ! em contestes sense desitjar-ho
"Perque tu m'ho digues"-pense-.
Girem el cantó. Quina llàstima -pensem alhora-.
Despenges l'iphone i li contes aquest encontre a Menganito, que el dimarts a les 11:30 està en  sa casa jugant a la consola amb 34 anys a veure si "ix" alguna cosa sense haver-ho intentat ni una volta.
Puje al cotxe i engegue la ràdio. Per a la pròxima volta, decidit, tindré catequèsi.

29 d’abril del 2010

De Kike a Kike

“Pero entonces, esto del speed ¿qué?”, preguntó con el turulo en la mano al inicio del ritual.



“Espanta el sueño”, contestó la bruja.



“Va a veinticinco”, vendió el camello.



“Pecado en polvo”, bendijo el tentado.



“Yo te lo explico”, se relamió el comebolsas.



“Te quita el hambre”, dijo el flaco.



“Te tiene en pie”, dijo el gordo.



“Yo de eso no sé”, lloró la madre.



“¿Qué sabes tú de eso?”, quebró el padre.



“Tú sabrás”, se apartó el amigo de la infancia.



“Eso no es na’”, espetó el yonqui.



“Es un derivado de la anfetamina”, dispensó el farmacéutico.



“Es una manera de vivir”, recitó el del barrio.



“Está prohibido”, esnifó el político.



                

Contundent, no? "Dias de speed a falta de rosas" és un llibre publicat per Kike Suarez (foto), més conegut com Kike "babas" que a banda de ser músic (King putreak, The Vientre, Huevos Canos), és l'autor de les biografies  junt un altre Kike, Kike Turrón de: Boikot, A palo seko, Siniestro Total, Reincidentes, Rosendo o Los Enemigos i realitzador d'alguns videos de Porretas, Manu Chao o Marea. Actualment treballa de músic i de crític musical per a les revistes Rolling Stone, Ruta 66 i Zona de obras.
A més té publicats tres llibres de relats curts, tots ells d'històries sobre una temàtica diguem "crua":
-Jiron (2005)
-El Engranaje de las mariposas (2007)
-Días de speed a falta de rosas (2009)
Un personatge prolífic i prou assabentat del que parla, vaig poder sentir una entrevista prou interessant que li feren al meu programa de ràdio  favorit ("Carne cruda". Ràdio 3 de 14 a 15 h de dl a dv).  Hui va de Kikes la cosa...

 

26 d’abril del 2010

ALERTA POLLASTRE!


UAU! Una prova més de què s'acosta l'apocalipsi!. Ara resulta que si menges pollastre a més de poder tenir la grip aviar i haver d'anar corrent a comprar Tamiflú (cuando mueras que harás tú) si menges pollastre amb hormones et tornes homosexuuuaaaar i calb, segons el premi Nobel de les arts i les ciències i president d'un païs, Mr. Evo Morales!.
Jo pensava que després de llegir una notícia sobre Bolivia on deia que els conductors de bus s'havien manifestat contra un decret que els sancionava si anaven borratxos ja ho havia vist tot!. L'enllaç a la notícia és: http://www.elpais.com/articulo/internacional/Disturbios/Bolivia/decreto/castiga/choferes/conduzcan/ebrios/elpepuint/20100304elpepuint_2/Tes
Resulta que no, que ni més ni menys que el president del païs va i solta que com els pollastres tenen hormones femenines provoquen homosexualitat en qui els consumeix a més de calvície!. L' associació hormones femenines-homosexualitat-calvície-pollastre només pot venir  o d'un cervell molt gran -tant com el cap que gasta- o d'un excés de mascar fulla de coca, -que aixó si que no fa mal a ningú, segons el premi Nobel aquest-, perque si el què pretén és que la ciutadania boliviana consumixca pollastre "made in Bolivia" podria haver-ho fet d'altra manera menys radical; dient només que l'hormona femenina provoca calvície, per exemple (risas).
Com a futur membre del col·lectiu de calbs, llance un missage a tots els socis: PAREU DE MENJAR POLLASTRE, QUE A MÉS ESDEVINDREU MARIQUITES!.
Xiques ja ho sabeu, les vostres hormones provoquen homosexualitat i  calvície i si li doneu una fulleta més dirà que teniu la culpa de la mort de Kennedy, la grip A, i el volcà d'Islàndia...
Vaig a repetir-ho, però és que vé que ni pintat: No hi han palmeres, però hi ha ca dàtil...

24 d’abril del 2010

L'ORANGUTAN I LA MEMÒRIA HISTÒRICA


“La asistencia de un Pasqual Maragall enfermo de alzheimer al aquelarre de la Complutense es una alegoría que Quevedo no hubiese dejado escapar, para explicar satíricamente en qué consiste la ‘memoria histórica’".
Açò ho ha dit el orangutan aquest de la foto, que resulta que va guanyar el premi Planeta l'any 1997, entre d'altres.
Vaig a estalviar-me insults contra aquest especímen, que només amb la foto ja n'hi ha prou. La frasse aquesta m'ha fet escriure sobre el tema estrella de "esta España nuestra":
El combat fatxes porcs vs. jutge i la memòria històrica. Què està passant? que els defensors de que es peguen tirs en la nuca per discrepar, que en Espanya es fan dir "falange" -quan s'haurien de dir "orifici", que representa millor la part del cos d'on ixen- han denunciat un jutge per errades de procediment  a l'hora d'investigar els crims que ells mateixos van provocar.
Fins ací tot és correcte encara que resulte estrany. En aquest país es posen querelles i demandes per dir qualsevol cosa; el que sorpren és que un jutge els diga que sí. Però bé, també hi han jutges ( o secretaris judicials?) que per "errades de procediment" deixen lliures assassins i no passa res, 1500€ de multa i tot apanyat.
No entenc de dret ni de lleis, però és que crec fermament que no cal entendre res més que allò que hi ha. Els feixeistes han denunciat qui investiga el seu passat i un jutge ha dit que ho poden fer. I NO HI HA RES MÉS A DIR. No discutiré que hagen hagut errades en el procediment o no, aixó podria ser,  però el que és absolutament inadmissible és que siguen els porcs aquestos els que tinguen potestat per fer-ho. Hui he llegit en el periòdic que els han retirat del procediment perquè no han presentat un paper a temps (més o menys). Una demostració més del seu cervell subdesenvolupat, podrieu pensar, però jo no ho tinc tan clar, més bé pense que el senyor jutge,  s'ha cagat damunt amb tot el que li ha vingut aquestes setmanes (manifestacions davant les ambaixades d'Espanya, petició d'explicacions per part de la premsa internacional, retroimbècils com aquest de la foto bossant merda...)
Encara ens queden els "manos limpias" (però cervell corcat), que són de la mateixa porquera i demanen 20 anys d'inhabilitació per al jutge superstar (= Garzon). Aquestos no són els hereus directes dels que manaven quan s'obriren les fosses, per tant, "estèticament" queda millor. No són els fills però són els cosins germans i tan fills de sa mare  com els altres.
Només espere que acabe com acabe aquest sainet que s'ha polititzat una barbaritat, hi hatja algun jutge en aquest país que continue sense cometre "errades de procediment" -si es que les ha hagut- el que Garzon ha escomençat. La única manera  per aconseguir que tota la piara aquesta es calle la boca es demostrar que les cunetes són daltòniques, no distingueixen els colors.

Pense que és la  millor manera perquè gent que està enterrada en les cunetes, foren del bàndol que foren, puga descansar en pau, cosa que la guerra no els ha permés.
Quant a Juan Manuel de Prada, repetisc, en comptes de fer la broma amb  les persones amb Alzhèimer, i els morts del franquisme mirat a l'espill i posat a plorar... o millor, deixa d'existir. T'ho agrairia.



21 d’abril del 2010

TALIBANS DE L'ECOLOGIA


Furgant furgant, m’he trobat amb açò, que m’ha fet molta gràcia. Humans que decideixen no tenir fills per què la Terra estaria millor sense humans. Un tio anomenat “Les” ha arribat a aquesta conclusió guiat per l’amor a partir d’una simple seqüència lògica. Hezulín definiria açò en tres paraules: TRE-MEN-DO!.
Has d’estar molt avorrit/da per arribar a la conclusió què el millor que pots fer és no portar fills a aquest món per a salvar la Terra.
Teclegeu “Movimiento por la Extinción Humana Voluntaria” en el vostre cercador d’Internet favorit i... que corra la risa.La penya està fatal!. Vos deixe algunes “perles” d’aquest moviment d’ecologia profunda...



¿Quién es el fundador?

Nadie es el fundador del VHEMT. Les U. Knight le dio el nombre de "Movimiento por la Extinción Humana Voluntaria" a una filosofía o visión del mundo que ha existido por tanto tiempo como los humanos han pensado. Es una toma de conciencia a la que se ha llegado independientemente en muchos lugares a través de la historia, pero que se ha perdido en medio del pronatalismo de las sociedades.

Como otros millones de personas, Les siguió una simple secuencia lógica, guiado por el amor, y llegó a la conclusión de que Gea estaría mejor sin los humanos. Él podría ser considerado el descubridor al identificar el movimiento dándole nombre, aunque cada uno de nosotros encuentra la verdad por sí mismo.

Aunque Les sea conocido internacionalmente como vocero del movimiento, nadie puede hablar por todos los voluntarios del VHEMT. No hay posición oficial para ningún asunto mas allá de lo que implica el nombre del movimiento.

¿Qué es el Movimiento por la Extinción Humana Voluntaria (VHEMT, en inglés)?

Es un movimiento, no una organización. Es un movimiento creado por gente que se preocupa por la vida en el planeta Tierra. No somos sólo un puñado de misántropos e inadaptados maltusianos y antisociales que se deleitan morbosamente cuando el desastre golpea a los humanos. Nada más lejos de la verdad. La extinción humana voluntaria es la alternativa humanitaria para los desastres humanos.

No nos pasamos el tiempo diciendo cómo la raza humana ha demostrado ser un parásito avaro e inmoral sobre la faz, antaño sana, de este planeta. Ese tipo de negativismo no ofrece ninguna solución a los horrores inexorables que la actividad humana está causando.

En vez de ello, el movimiento presenta una alternativa alentadora a la explotación desalmada y la destrucción indiscriminada de la ecología de la Tierra.

Como saben los voluntarios del movimiento, la alternativa a la extinción de millones de especies de plantas y animales es la extinción voluntaria de una especie: el Homo sapiens... nosotros.

Cada vez que uno de nosotros decide no agregar otro más a los miles de millones ya apretujados y en crecimiento en este desolado planeta, otro rayo de esperanza brilla a través de las tinieblas.

Cuando cada humano elija dejar de reproducirse, la biósfera terrestre será capaz de regresar a su antigua gloria, y todas las demás criaturas serán libres para vivir, morir, evolucionar (si creen en la evolución) y, tal vez, desaparecer, como tantos "experimentos" de la madre naturaleza lo han hecho al paso de las eras. Se le devolverá la salud a la ecología terrestre; a la "forma de vida" conocida por muchos como Gea.

Va a requerir el esfuerzo de todos nosotros.
I tant que requereix un esforç, si us heu de matar tots haureu de buscar un local prou gran!.
Torne a repetir que, una vegada llegides coses com aquesta, estic convençut que s'acosta l'apocalipsi!.
I per a acabar, no oblideu seguir les paraules del profeta: "no hi han palemeres, però hi ha ca dàtil"

14 d’abril del 2010

DUES CANÇONETES MÉS: LORI MEYERS/SIDONIE

Lori meyers (Granada):

Aquesta des de Barcelona, de l'últim disc que es diu"el incendio" i la pose per a que se me lleve ja del puto cap, que la porte "l'estribillo" tota la setmana en el cap!!:

8 d’abril del 2010

DUES FOTOS D'ACTUALITAT

La primera, "Me Matas Jaume Matas":

Resulta que no ho sabiem, Jaume Matas és innocent i li han destrossat el futur!:
 http://www.elpais.com/articulo/espana/Jaume/Matas/IB3/han/destrozado/futuro/elpepuesp/20100408elpepunac_1/Tes
La veritat és que podria escomençar en el club de la comèdia, que de moment, està demostrant bones qualitats per a l'humor. Normal que t'han destrossat el futr, t'han bolat 3 millonets d'euros que havies estalviat amb molt d'esforç de torcar-te el cul amb escobilles de vàter que costen centenars d'euros. La llàstima és que no hatja xapat el talego, o millor dit, que la justícia en Espanya s'apanye d'aquesta manera. Si té 3 milions d'euros per a fugir de la càrcel, què no té el miserable aquest?. No sé si sentir indignació o fartera. La indignació vé associada a l'encabronar-se, mentre que la fartera implica fàstic. Què pena, una persona com aquesta sense futur, quan haguera pogut ser una veritable dancing queen en la presó...
La segona,"Atrápame si puedes":
Maredeu senyor quina imatge més representativa del que és un "merder".Boques tapades que amaguen el que estan dient, el amiguito del alma en postura de "dis-me què vols que et porte" i la riseta d'una persona que és molt honorable a centímetres d'un veritable malpirlante. Si Senyor, un aplaudimet per al fotògraf. Estos quatre són els que tallen el bacallar en la Comunitat Valenciana, senyores i senyors. Un està en la càrcel, el del Infiniti, no sési encara passa pel Senat exercint de representant del poble valencià (o sea), o si està en el Cabanyal portant una excavadora (Lacoste, això si),el de darrere encara ens representa i sembla un ninja, perquè no fa sorolli i el molt honorable ho escric en minúscules perquè només té 900 € al compte corrent i un cotxe de 15 anys i potser no li caiguera bé que sent tan modest la majúscula li quedara gran.
Definitivament, fartera.

5 d’abril del 2010

SUCEDIÓ CERCA DE TU CASA...


És l’hora del “piscolabis”, les 18:30 de la vesprada, l’hora de berenar i parar una estoneta en el treball ara que no vé ningú. Eixes de l’oficina a prendre l’aire mentre et menges les dues pomes rituals i observes el descampat que hi ha enfront... de sobte, apareix un Ford Escort blanc alçant una polseguera de mil dimonis que fa una virolla, (que vé a ser un trompo dels de tota la vida, però en català de veres) espectacular i es queda de cara a un marge que hi ha a l’esquerra. Este tio està mooolt flipat, penses mentres continues mastegant... però del cotxe no baixa ningú. Passa un minut i el cotxe recula a tota velocitat, frena de cop i torna cap al marge, on torna a frenar de cop per a recular després. Realitza aquesta maniobra quatre vegades. Quant de mal que fa la droga! És el pensament recurrent que et vé al cap maniobra rere maniobra. Quan acaba de fer maniobres, ixen del cotxe dos homes amb eines en la mà i vestits de mecànic mentre un d’ells parla pel mòbil. Als cinc minuts apareix una grua i ja comences a entendre el que no tenia cap sentit; sembla que estaven fent una mena de prova al cotxe i se’ls ha acabat de trencar.

Quan se’n va la grua amb els mecànics, creua amb un tot terreny enorme amb les llunes tintades que s’atura “al bel mig” del descampat. Baixa un xiquet que es dirigeix cap a una olivera seca que hi ha i comença a pegar-li voltes a l’olivera per a passar a realitzar un “8” pegant voltes a l’olivera i el tot terreny que ocupa quasi tot el terreny... no aconsegueisc veure si dins hi ha una persona o vàries ni si són homes o dónes. Passen uns 10 minuts. El xiquet, esgotat, se’n puja al cotxe, que pega la volta i se’n va. Mire el calendari, és dilluns. Promet no tornar a menjar pomes,crec que no em fan bon profit...

2 d’abril del 2010

COORDINACIÓ

Tot un espectacle de coordinació. Dura 6 minuts, però paga la pena.

29 de març del 2010

EL VERITABLE HIMNE DE L'ALEGRIA

Jo no sé que ha desdejunat aquest tio, però content, està content!. Vaig a veure si m'aprenc la lletra...

22 de març del 2010

SENSE PARAULES

Dues definicions sense paraules d'això que es diu post-rock i que tant m'agrada des de que ho vaig escoltar per primera vegada fa uns 5 anys. En aquest cas,amb un aire menys fosc i més melancòlic:


21 de març del 2010

ELLES I LA METRALLETA

No fa massa jo era un veritable fanàtic d'un estil de música que jo denomine "metralleta" i que, pel que he pogut llegir per ahi,compren el trash metal, el stoner metal(aquest no me'l sabia), el death metal, el doom metal, el black metal i pràcticament tot el que acabe en "metal", menys heavy metal, que no acaba de ser metralleta. Bé, la veritat és que podriem dir que he anat obrint el meu particular l'horitzó musical, però hi han uns 120 CD que són testimoni d'aquella "època". Alguns d'aquestos CD els escolte de tant en quant, perquè "la metralleta" no ha deixat mai d'agradar-me, simplement no "m'apeteix". Quan jo escoltava sovint aquesta música hi havia pocs grups en els que la persona que cantava era dóna. Una vegada parlant d'aquest tipus de "metal",més d'un deia que les dónes no podien arribar a eixos registres vocals tan "bruts", així com de possessió infernal o de ganes de bossar, perquè ens entenguem, tot i que donaven a aquestos diferents estils musicals certa aparença més "melòdica" si es pot dir així.
Altres pensavem que era simplement qüestió det emps,perquè "bramar" sabem tots/es. Cal dir que "el bramit" és una de les parts fonamentals en alguns d'aquest estils musicals, motiu pel qual moltíssima gent els rebutja. El temps ens ha donat la raó:
The Agonist (Alissa White). No és un muntatge, les dues véus són d'ella!
El mateix grup, la mateixa cantant, més metralleta:
Rolo Tomassi "I love turbulence" (Eva Spence):

18 de març del 2010

MALDITOS HUEVONES!


Mèxic, una de les cunes del penyafatalisme a la que ja li he dedicat un especial: país d’assassinats enmig del carrer, drogaïna per tot arreu, institucions corruptes a més no poder, lluita lliure, rantxeres i corridos, adoradors de la Virgen de la Santa muerte, tequila, tabasco, mojitos, maquiladoras,desert, frontera amb els EUA...

Mèxic té un problema molt però que molt gros, i no és que s’acaben els burritos o els tacos, és que la corrupció provoca molts però que molts morts. Fa poc, una notícia ens contava que en un mateix dia assassinaren 23 persones “al bel mig” del carrer en Ciudad Juárez. Com 2 eren dels EUA, sembla que van a investigar-ho amb profunditat. També cal esmentar que Ciudad Juárez –la ciutat més perillosa del món-es coneguda pels brutals assassinats contra dónes que van a treballar a “las maquiladoras”, que no són altra cosa més que empresses estrangeres en la frontera dels EUA que s’instal•len en aquesta lloc per pagar salaris de merda per a jornades brutals i poder fer fóra els treballadors/es que no estiguen d’acord. Fins i tot hi ha hagut casos de persones que han intentat formar un sindicat i han desaparegut, que és l’eufemisme de “t’han matat i t’han colgat” quan parlem de casos com aquestos.

Bé, resulta que com el govern mexicà no té prou amb el que té, ara ve un diputat del PRI, que és el govern que ha estat trenta o quaranta anys en el poder i diu que els matrimonis de persones del mateix sexe no poden adoptar perquè tenen tendència a violar els xiquets: http://www.elpais.com/articulo/sociedad/PRI/mexicano/asegura/algunas/parejas/gays/violan/ninos/adoptados/elpepusoc/20100317elpepusoc_9/Tes

I dic jo, a aquest ésser humà que diu que respecta els homosexuals (Mèxic és un dels pocs països d’Amèrica on tenen dret a casar-se) no se li ha ocorregut altra manera de fer campanya?. Diu que hi han estudis que ho demostren però no en presenta cap. L’orangutan aquest es diu Christian Vargas i és diputat del govern. Li pregunten per les fonts d’on trau aquest tipus d’animalades i diu que els extrau de la comunitat de lesbianes,gays i heterosexuals. Nyas coca mexicana! , haguera pogut respondre: tot el món ho diu (afegint quatre o cinc “xingada- ándale- pues”) i s’haguera quedat més ample. A més resulta que el seu partit va votar a favor de que les parelles del mateix sexe tingueren el dret a casar-se!

Contra l’associació “aplicació de la imbecilitat extrema- poder polític” no hi ha estudis,no? És una llàstima, perquè aquest seria l’excepció que confirma la regla.

I què llastimeta ...

I quin fàstic...

15 de març del 2010

DUES CANÇONETES XAXIS

Una que m'alegra:

I una altra que expressa el que es mereix més d'un ésser humà -no dirigir-li la paraula i prou-. Aquesta, m'encanta. La lletra va baix:


There are things that I'd like to say


But I'm never talking to you again

There's things I'd like to phrase some way

But I'm never talking to you again



I'm never talking to you again

I'm never talking to you

I'm tired of wasting all my time

Trying to talk to you



I'd put you down where you belong

But I'm never talking to you again

I'd show you everywhere you're wrong

But I'm never talking to you again

11 de març del 2010

SPANISH MUSIC

Enguany m'he proposta escoltar un poquet mé de música en castellà i català i poc a poc vaig fent descobriments, a més d'una cosa que ja tesnia molt clara; no tenim ni idea de la música que es fa en Espanya, i aquest grup n'és un exemple. Es diu Maga, i la veritat és que m'ha encantat. La cançó és del seu primer disc,què en la portada té un llit dibuixat, i es titula "blanco"(2002). Després van traure "negro" l'any 2004 i "rojo" l'any 2006.El quart disc ha eixit enguany i és diu "A la hora del Sol"...

Aquesta cançó defineix prou l'estil del grup.que ha fet gires per Espanya,Uruguay,Xile i Argentina Pop "fresquet" que sóna a nou i que, pel que sembla, té prou seguidors...

7 de març del 2010

INSOMNI

L’insomni és un problema que afecta a molta gent en Espanya i around the world, però les conseqüències per a la gent que el pateix són molt diverses: irritabilitat, cansament, depressió, cansament crònic i fins i tot la mort. Durant una temporada, fa uns set o huit anys, vaig patir una crisi d’insomni que em va tenir dormint com a màxim quatre hores seguides durant uns 10 dies. Van ser dies molt estranys, amb el cap fent zum-zum i un nerviosisme que espere no tornar a experimentar mai més en la vida. Se me van fer moolt moolt llargs. Després d’allò, tinc temporades en les què em costa prou dormir i fins i tot em passe 1 o 2 nits sense dormir, però al dia següent aconseguisc descansar sense cap problema. Un estudi recent aferma que passar una nit sense dormir redueix la capacitat de concentració i d’assimilació de conceptes fins un 40% . Aquest estudi es va fer utilitzant com a subjectes estudiants d’Universitat, que es passaven la nit estudiant sense dormir.


La meva experiència personal és que un dia sense dormir cansa, i molt, dos dies cansen i fan moolt mal de cap (al segon dia aconsegueixes dormir, més que siguen 2 hores o en espais intermitents d’una horeta ), tres dies dormint mal comencen a irritar a qualsevol...

Però si s’arriben a estar 4 dies dormint molt poc –em referisc a no poder dormir, no a estar, per exemple en les festes del teu poble i no dormir perquè no vols o no et deixen- es produeix un efecte com si “et passares de rosca”. Estàs cansat alhora que nerviós, irritat alhora que dèbil i tremolós i comences a fer coses rares, com emportar-te el comandament a distància de la televisió a la nevera i deixar-lo dins (cas real).

Si encara no t’han donat cap pastilleta o has anat al metge ( no t’ho penses dues vegades i si arribes a estar així ves al tercer dia, fes-me cas) i la cosa continua, notes com si tot passara més lentament. Les hores passen i es fan molt llargues – per la nit sobretot- i et passes el dia gitat però sense poder dormir. No pots concentrar-te, perquè si, per exemple, intentes llegir, el cap et rebenta! I els ulls et fan mal i els tens com si estigueren secs. Aquestos episodis d’insomni normalment venen provocats per algun “colp emocional”: s’ha mort algú que estimaves molt –persona coneguda o no o una mascota -, tens depressió, t’ha tocat la loteria, t’han fet fóra en el treball o t’ha deixat la teva parella o estàs pensant com deixar-la, comences una nova etapa a la teva vida... i exemples per l’estil. També poden ser provocats per trastorns neuronals, però d’açò jo no entenc.

La qüestió és que l’ insomni és transitori en un percentatge elevadíssim (98% dels casos) i se’n va conforme ve. Jo ja me’l prenc amb filosofia, o amb literatura, o furgant en Internet o maleint del mal de cap que m’agafa si dura més d’un dia. Fa poc he estat dues nits malament i he pogut observar açò:



Conforme ho vaig veure  i va acabar la teletienda, que no el meu insomni,em vaig posar a cercar la imatge en Internet i em vingueren al cap dues qüestions:

a)Qui serà membre d’aquesta federació?

Resposta si veem el Teletienda: David Meca

b)Segur que només vénen aparells de gimnàstica?

No seré jo que els truque per a comprovar-ho.
Per últim, recomanar que feu cas a les paraules del profeta: Vete a dormir, ya no pintas nada aquí .
A la taula i al llit, al primer crit.

Boas noites!





4 de març del 2010

NACIONALISME, SEPARATISME, GILIPOLLISME...

Després de veure aquest video, em vénen al cap molts però que molts dubtes.
Primer el video:

Després la reflexió: Nacionalisme i separatisme són dues coses diferents. Els nacionalistes defensen que uns territoris ténen una sèrie de tres comuns diferencials d'altres, a Espanya molts pensem que hi ha una sèrie de territoris a l'est que comparteixen uns trets comuns que són diferents de la resta de l'Estat. També pensem que açò ocorre a Euskadi i ja en som menys els que pensem que també ocorre a Galícia. Fins ací no hi ha cap problema amb identificar-me com nacionalista, però... resulta que nacionalista també és aquell que diu que Espanya és una, grande y libre... i pense que no n'hi han nacionalistes de primera  ni de segona, per tant ,me n'isc d'aquesta definició pel següent: la defensa del nacionalisme acaba sempre en conflicte, per tant no planteja convivència, sino separació. Jo sóc concient que hi ha una sèrie de "fets diferencials" en algunes parts d'Espanya, però no em sent estranger ni en un país deferent quan vaig a Madrid, em sent dins una comunitat amb la què compartisc molt i amb la què em diferencie prou. Supose que el mateix li passa a un català quan va a Extremadura, diga el que diga, perquè sino, no eixiria de casa.

El separatisme és la gangrena del nacionalisme. Quan entres en conflicte per un territori perquè la història et diu que és un territori diferent al que hi ha establert en l'any 2010, simplement has de rebobinar en la història per a canviar d'opinió. Si en l'any 2010 ets republicà però em defens a ultrança els territoris del Regne de la Corona d'Aragó... tens un problema d'argumentació. El que és legítim és defensar que hi ha coses que et diferencien dels altres, però que aixó et porte a separar-te del veí o a dir que tots hem de ser així (gent de l'aguilutxo, vosaltres sou un cas apart, però esteu, d'una altra manera, dins el mateix sac). I ja no diguem si pegues tirs pel que tu dius que és un país que agafa 3 tipus de regions diferents... Els separatistes són gent que, quan tupa, fan que isquen vídeos com aquest.
Quant al gilipollisme, és un assumpte que dóna per fer una tesi doctoral o un blog sencer, així que millor ho deixem que el video aquest m'ha trastocat un poc...

1 de març del 2010

QUE VA, QUE VA QUE VA...

El espíritu tiene angustia de sí mismo. El espíritu no puede librarse de sí mismo; tampoco puede comprenderse a sí mismo, mientras se tiene a sí mismo fuera de sí mismo; ni tampoco puede hundirse el hombre en lo vegetativo, puesto que está determinado como espíritu; de la angustia no puede huir porque la ama; amarla, no puede propiamente, puesto que la huye. Ahora está la inocencia en su ápice. Es ignorancia, pero no una brutalidad anormal, sino una ignorancia determinada por el espíritu, pero que es angustia precisamente porque es una ignorancia de la nada. No hay ningún saber del bien y del mal, sino que la realidad entera del saber se proyecta en la angustia como la ingente nada de la ignorancia.

El concepto de la angustia
(any 1844)
Sören Kierkegaard

Doncs això, que estic llegint-me un llibre de Kierkegaard que feia anys rodava per ma casa. No sé si l'acabaré, però promet!