L’altre dia vaig tenir una conversa sobre geografia. Concretament sobre com han augmentat els meus coneixements de geografia des d’aquella època de l’escola o d’institut on només coneixia uns quants noms de capitals o regions. Però en un tipus de geografia molt curiós; geografia físico-humana. La meua relació amb aquest tipus de geografia va començar amb un nom que em sonava molt estrany: Bosnia. A partir d’aquest nom, n’aparegueren altres com Mostar o Pristina. Més endavant van aparéixer Jerusalem i Betlem i no acabava de comprendre que eixe Betlem era el mateix lloc que esmentava la Biblia, per què? No m’ho explique, però tenia les meves reticències. Aquestos noms anaven lligats a noms que sense voler, he aprés amb més facilitat que els dels reis visigots o els emperadors romans; Milosevic, Racdic, Arafat, Sharon, Simon Peres... Després vaig aprendre noms africans: Somàlia, Mogadiscio, Uganda, Ruanda, Burundi i altres que no havia sentit mai ni tenia ben clar què volien dir; denominacions com hutus o tutsis o “el cuerno de África”.
També sense voler vaig incorporar al meu vocabulari terminologia marítima amb un nou model d’embarcació; la patera, que en català sembla que es diu “pastera”, igual que on fan els obrers el ciment. Aquest terminologia naútica donaria pas més endavant al cayuco, element diferenciador entre la manera de navegade de “magrebís” i” subsaharians”, més paraules noves. També aparegué Darfur, que està en el Chad, on no sabem si tota la gent que viu allí ja s’ha acabat de morir de fam o no, perquè vam tenir un estiu on el que hi havia era una crisi humanitària (eufemisme de “gent morint de fam”)sense precedents. Segurament ja han trobat algun precedent i per això no en sabem res de l’evolució d’aquesta crisi.
Fa uns anys , i gràcies a les ànsies pedagògiques de la televisió i la premsa, sé que l’Iraq no només es conegut per Bagdad, també estan Faluya, Kirkuk i Trikit, una d’aquestes dos sempre va acompanyada de la frase “lugar de nacimiento de Saddam Hussein”, que és com si digueres Marina d’Or, “ciudad de vacaciones”. També sabem que a Afganistan, a més de Kabul, s’hi troba la vall del kandahar, que supose que són unes muntanyes, però entre tanta escopetada la única cosa que sé és que per ahi van morint talibans i alliberadors del poble estrangers/defensors de la democràcia/invasors/posar el nom que vos agrade. Al costat està Pakistan i dos noms: Pervez Musharraf, que sembla un nom d’escuderia de motos i Benazhir Buto, qui malauradament va aparéixer més temps en televisió amb motiu de l’atemptat que va patir i el seu funeral que pel que representava, esperança i canvi .
Quant a geografia del territori espanyol , ja sé situar en el mapa Marbella, Boadilla del Monte, i Catral, per esmentar un cas de nocions involuntàries sobre geografia valenciana Les últimes setmanes, gràcies a un desgraciat que sembla Carmen de Mairena amb boina militar, he incorporat al meu vocabulari Bengasi, Ajdaliya i Ras Lanuf, ciutats o pobles d’eixe país anomenat Líbia del que només en sabia la capital, Trípoli. Se m’oblidava dir que no tinc massa clar si Fukushima és el nom d’una central nuclear o el nom d’una ciutat (supose que serà el segon), Hui n’he incorporat dues noves : Deera i Omari, que estan en Síria.Per què? Perque la polícia ha matat dos manifestants més.
No hi ha res com una bona desgràcia per a donar a conéixer qualsevol lloc del món. Els que l’habiten són absolutament secundaris si no estan morts o sobreviuen de manera extremadament espectacular .
Ara que s’acosta el dia 1 de maig vaig a contar-vos una llegenda del folclore dels EUA que ha inspirat moltes cançons i em sembla prou interessant i té vàries versions. Estem a principis del segle XX. John Henry és un treballador negre/afroamericà del ferrocarril amb un físic imponent (en algunes versions de la història naix amb una grandària de 8 peus i a les tres setmanes de vida comença a treballar)que viu en la misèria treballant molt dur. Un dia, arriba un home blanc/caucàsic amb una màquina de vapor que col•loca les travesses i amb la qual ja no caldrien obrers per a realitzar la tasca que corresponia a John Henry i els seus companys. John no pot suportar la idea de no tenir amb què alimentar els seus i li proposa al propietari de la màquina un tracte: demostrar qui es capaç de col•locar més travesses; ell o la màquina. Si guanya ell, quedaria demostrat que no calen màquines per a fer el que fan els treballadors. El blanc/caucàsic acceptà. Una altra versió més fantàstica de la llegenda parla que el repte era excavar un túnel, però la veritat és que la màquina de vapor de col•locar travesses va existir per aquella època i les tuneladores encara no existien a principis del segle XX. El final de la història: John Henry guanya la màquina però mor d’un infart. En altres versions li rebenta una vena del cap i mor. 
.){kind=link}