PSYCHOBILLY

Rock & roll de l’autèntic, cadillacs, pel·lícules de sèrie B zombies i cementeris, això és el Psychobilly, un gènere de música del tipus “anem-a.asclar-ho-tot” que barreja el punk dels 70 amb el rockabilly dels Estats Units dels anys 50. Una icona característica d’aquest gènere musical és un esquelet tocant un contrabaix (ja sabeu com està la penya…), que és el que s’utilitza freqüentment en aquet estil de música en comptes del baix elèctric, què es el corrent en les formacions punk o rock si volem dir-ho així… a més de tot el que tinga relació amb les pel·lícules de terror roïnetes…
Els màxims exponents d’aquest tipus de música son Els Misfits -els que tenen pinta de mort vivent en la foto a l'esquerra-, que, senzillament són tralla de la bóna!. Igual canten cançons en les que estan dient que queden amb els col·legues del cementeri per a menjar cervells amb un rock&roll supercurrat com a base musical, que et toquen balades on sempre moren ell o ella -no oblidar el tema die my darling, superventes i un veritable històric del gènere, sempre des de l’humor negre, sense cap intenció més que la de fer la conya amb els monstres i tota aquesta burumballa...- seguits dels Cramps (els de baix), que fan música més pesada i tenen una estètica més “rocketa” – i menys “autèntica”-.
A Espanya tenim pocs exemples amb pes en aquesta escena musical (+ info fent “click” on posa què pooor ací a la dreta), però jo tinc dos autèntiques “joies”: Baby Horror i J. Horror. J. Horror és el nom del cantant de la formació Baby Horror que primer actuava amb una banda de penjats(el tema “el cementerio de la Almudena” reza así: en el cementerio de la Almudena las noches son largas y la comida es buena...). Després es va trobar a una que estava tant o més penjada que ell i, de moment han tret dos discs, un d’ells Desde el espacio exterior, al final del post.
A mi,els Baby Horror m’agraden, s’arrisquen amb un gènere que té una escena molt pobra en Espanya, i tenen vendes(aquesta frasse val per a tot el ´món a què si?).

Els Misfits són un grup al que “li tinc apreci” (porten en actiu des de l’any 1977!!, per alguna cosa serà,no?) i als que seguisc des dels 15 anys, i que “cumplan muchos más”. I els Cramps...bé són famosos entre altres coses per haver fet un concert en l’any 83 en un pabelló psiquiàtric, del qual hi ha un DVD- no sé qui està pijor, si ells o els que els hi van donar permís!- i són més suaus i més “glam”.

Fer conya amb temes tabú com puguen ser els cementeris i els morts vivents, els esperits i tota aquesta burumballa amb música bóna (de veres, bon rock and roll “clàssic”) de vegades i punki-brut-metralleta d’altres és, una manera més d’entendre la música,no?. Per a gustos colors, encara que per aquesta gent només hi ha tres; el blanc, el negre i el vermell sanguinós...

Des de l’obelisco del cementeri de Sella: http://www.mediafire.com/?1bxijvgudtl