Encara que el títol d'aquesta entrada semble altra cosa, vaig a parlar-vos de música. I és que estic descobrint que allò que més m'agrada de la música que escolte és l'inici.
Un exemple, m'agraden més les composicions de música ska dels anys 50 i 60 que les d'ara. M'agrada el só "brut" d'aquelles gavacions on apareix una harmònica i els vents i només se sent una guitarra elèctrica darrere, al fons o simplement, no hi ha guitarra, només vents. M'agrada el que s'anomena "música de garatge", que passa pel rock brut i poc el·laborat musicalment parlant als inicis d'aixó que s'anomena "musica 60's", que, curiosament fa uns anys em semblava "horterada pura i dura" i reconec que m'enganyava; i m'enganyava molt.
Fins el punt que no passa setmana que no escolte un o dos discs d'aquest estil, que per a mi és absolutament nou, atès que no havia aprofondit en una música que de veres em divertix i m'agrada escoltar. Una música que jo considerava "viejuna", i que, no sé perquè , tot i tenir eixe aire "viejuno" em sóna fresca en uns temps en els que considere que és difícil sorprende a qualsevol que li agrade la música amb una proposta veritablement innovadora, simplement per l'abundància de propostes musicals.
El mateix passa amb el rock and roll. I per a qui no ho sàpiga, confese un descobriment: Chuck Berry és el puto amo, Elvis Presley "las volvía locas" (que m'agrade la música no vol dir que soporte l'estètica i tot el que l'envolta, ojito) i a més també feia bones cançons que jo no guarde ni guardaré (cosa que no em passa amb Chuck Berry o el grandíssim Alton Ellis, si parlem de música Ska).
Si ja anem més endavant, i sempre des de la modesta opinió d'un "afisionao" cal escoltar The Velvet Underground als inicis (experimentació pura, "Sunday Morning", cançó xula xula) i a Lou Reed en solitari a més dels "clásicos populares". Si volem "paranòia psicodèlica" no ens poden faltar els "Can"(tremendos) o "Neu!" o "Ashra Temple" i "Popol Vuh"(uff! millor no escoltar un disc sencer) entre els "clàssics" Pink Floyd dels inicis o el malalt de Syd Barret.
Si volem anar més endavant, no s'ha d'oblidar el que ha suposat Led Zepelin o cal saber per exemple que eixe grup referent que ha sigut "Ramones" ha dedicat gran part de la seva discografia a fer versions del rock dels 50 i 60, o siga, ha tornat a l'origen per reinterpretar-lo.
Podriem anar més avant i parlar de més estils de música, però no és la intenció (ja m'estic enrotllant massa); el que vull dir amb tot aquest rotllo és que, tornar a l'origen -i no només parlant de música- em resulta sovint una experiència gratificant de la què no em penedeisc gens ni mica. Tornar a l'origen permet tenir una visió distinta a partir de la qual es poden corregir i millorar moltes coses.
Tot açò m'ha vingut al cap després de veure aquest video i, a més de riure'm una estoneta, m'ha agradat tant que m'ha fet reflexionar sobre el que acabe de dir. És s'una pel·lícula de l'any 1973 i parlen en grec!.
4 comentarios:
Supose que s'enten tot millor si escoltes els origens de qualsevol musica. Aixi res es sorpren, ja que pocs son els que realment troben noves sonoritats o ritmes sorprenents.
Per cert ta faltat un grup que ha donat forma a tot el punk-rock-ska que s'ha fet en aquest pais... LA POLLA!!!!
El ballet eixe del vídeo és destornillant :)
Ai qué bo!
Hola als dos.Miquel, la veritat és que si, gran grup de veres. La veritat és que, llevat dels grups més famosos dels diferents estils de musica que m'agraden, segueisc poc els grups espanyols (la polla és dels imprescindibles, clar). És una assignatura que tinc pendent i en la què estic posant-me "a la faena" i a fons enguany. Estic fent descobriments prou importants que res han d'envejar als de altres països-grups com Maga,los punsetes, Niños Mutantes, Segismundo Toxicómano, Delorean, Triángulo de amor bizarro...-.
Amparo, el video a mi m'encanta!. No sé però tinc la impressió que abans la gent ballava prou més per a divertir-se que ara, i el que ho feia bé, a més de ser "el rei de la pista" es reia prou!.
Al remat, tot són cicles: en la música, en la moda, en l'art en general... I per eixa raó és convenient conèixer què hi havia, aproximadament, al començament del cicle.
Crear una cosa totalment nova és molt difícil, i per aixó calen genis, una espècie en perill d'extinció.
Ah! i sobre la paraula que gastes, "viejuna", el meu mestre de guitarra gastava una altra pareguda per definir el jazz dels anys 20-30: "rancio".
Publica un comentari a l'entrada