CINEMA D'AUTOR

El cinema m’agrada prou. No sóc una persona d’eixes que coneix les filmografies i biografies dels directors i actors, però m’agrada prou.Com que no veig els programes de televisió, sempre tinc alguna pel·lícula per a veure, i m'encanten les nits de "sofanning" veient pel·lícules.  M’encanten les pel•lícules d’això que s’anomena “cine social” perquè si són bones, ens mostren realitats quotidianes de les què no ens adonem i ens fan reflexionar una estoneta. Les bones pel•lícules d’acció –amb intriga i suspens, amb acció i no només tirs i hòsties- ,les clàssiques de ciència ficció (dècada dels 50-60) , perquè em sembla curiós comprovar la visió que es tenia en eixos anys de l’espai exterior o els viatges al futur, per exemple.
M’encanten les pel•lícules de zombies perquè considere que barregen fàstic i humor -de fet, n’hi han que em fan riure més que algunes comèdies- d’una manera prou peculiar i les pel•lícules del que s’anomena “cinema d’autor” i “cinema independent”. Com que estic de vacances, m’he proposat veure pel•lícules d’Ingmar Bergman i de David Lynch, en eixes nits en les què no hi ha res a fer.

Doncs bé, quant a Ingmar Bergman, he vist "El séptimo sello" , “el rostro” i "como en un espejo"“ . L’únic comentari que puc fer és el següent: m’avorreix moltíssim!. I me’n vaig vaig passar a veure a Lynch ; "Terciopelo Azul"“"Carretera perdida" , "corazón salvaje", “Un día en la tierra” “el hombre elefante” i "Cabeza Borradora" han composat el meu cicle estiuenc de “cinema d’autor”.

“Terciopelo Azul” i “Carretera Perdida”, jo les veig i em quede com Pere fava, estic igual que estava. Res més que afegir, les he de tornar a veure.  "el hombre elefante" .és una gran pel·lícula basada en fets reals amb ni més ni menys que Anthony Hopkins. Absolutament recomanable i prou trista, aixó sí. .Corazón Salvaje, m’ha agradat prou, amb un Nicolas Cage que quan li ix bé, m’agrada, i molt (veure “el señor de la guerra” o “living la vegas”). “Un dia en la tierra” és molt original; què passa a la mateixa hora en diferents punts del planeta en un taxi amb diferents conductors. Amb una jove Wynona Rider i un Roberto Benigni que ho fan prou bé. M’he deixat per al final la que sabia que anava a ser la pel•lícula més estranya i torbadora que he vist: “cabeza borradora”, de l'any 1977.  El tio de la foto, Henry Spencer és el protagonista. Diu que treballa en una imprempta però que està de vacances, la seua ex-novia o novia el truca per dir-li que van a tenir un xiquet i que l’han de criar junts. L'escena de quan visita la casa d'ella és prou indescriptible. Un pare absolutament boig, una iaia que no parla però fuma, una codorniu rostida que es meneja... El xiquet és un ésser que sembla un corder pelat i no para de plorar. Ella l’abandona i ell s’ha de quedar amb aquest ésser veritablement fastigós. Tota la pel•lícula està gravada en blanc i negre, amb un soroll de fons com si una màquina estiguera funcionant. No sabem perquè Henry porta els pantalons tan estrets ni eixe monyo tan estrany. Viu en una habitació, la seva veïna, de la que sembla enamorat i amb la que s'enrotlla, és prostituta, el xiquet està malalt .Camina pel carrer i no troba ningú. Tot sembla massa “industrial”. Apareixen unes imatges com de cucs i una xica  que sembla tenir dos tumors en les galtes canta en un escenari “in the heaven everything is fine...” sense parar, el cap li rebenta –literalment-, apareix aquest ésser que sembla un corder i un xiquet arreplega el cap de Henry per portar-lo a una màquina i fer goma d’esborrar. Més o menys és així. M’ha deixat mocat.
Porte dos dies pensant què vol dir tot això i com està tan malalt el David Lynch. Furgant en Internet, m’he assabentat que el mateix director no ha explicat mai que pretenia amb aquesta pel•lícula, el que ha dit era que volia reflectir les seves frustracions quan vivia a Califòrnia. Per a molta gent és prendre el pél , per a altres és una “pel•lícula de culte” , per a altres és “cinema experimental”. Jo no sé què és, però m’intriga. No m’agrada, però no em desagrada, simplement em fa pensar què vol dir, i ja van dos dies i això m'interessa. Crec que la tornaré a veure.

En acabar amb el torbament, me'n passe a "la Cuadrilla" i "Buscando a Eric" de Ken Loach. La segona ja la he vista, però em va agradar molt i la tornaré a veure. Tracta d'un home que treballa a Correus en Anglaterra i que viu amb els dos fills de dos pares diferents que li va deixar la seva ex-dona quan el va abandonar. La seva vida és un desastre, fins i tot intenta suïcidar-se, però té un ídol que sempre l'acompanya: Eric Cantona un dels més gran futbolistes que ha tingut el Manchester United. Un dia, de sobte, el propi Eric Cantona -qui a més, és productor de la pel·lícula- se li apareix i li dóna consells sobre com reorganitzar la seva vida aplicant una filosofia prou particular. El cartero descobreix que ser un ídol no és ser gran. Ser un ídol és saber fer coses grans, bé siga per a tu o per als altres.Hi ha una escena en la que li comenta a Cantona quin és el moment més gran de la seva carrera, i comença a recordar gols i triomfs... i el futbolista diu; "no, el moment més gran de la meua carrera va ser quan li vaig passar el baló a -no me'n recorde- , perquè vaig notar que jugava en equip i amb un equip, que no estava tot sól". Una pel·lícula molt recomanable.