LES CANÇONS I TU

Tantes cançons, tants estils, diferents sons, sonoritats, harmonies, acords en desacord, composicions descomposades. Fins que te n’adones que ja no busques que t’agrade, que busques que et provoque, busques què et provoca. En eixe moment, s’alça davant de tu un mur de so que projecta cap on estàs un soroll, de vegades infernal, de vegades bonic, de vegades trist, de vegades sorprenent. Depén de com et trobes en eixe moment. I si les cançons no foren representacions d’estats d’ànim? I si foren estats anímics per elles mateixa?. Seus en una platja. No hi ha ningú. Tanques els ulls. Sóna. Pugen els sons del fons i en el minut 2:15 obris els ulls. La mar. Els teus pensaments.  De sobte. Estàs tot sol. Una  vegada més, els teus pensaments i tu. Continua sonant  i la véu et diu: Humbly we're waiting... here we stand, hurting... It's all wide open, to the lies spoken... You've spoken... you've spoken... you've spoken... you've spoken...

Continua, tan simple, tan endins... sembla que torna a pujar 7 minuts i quaranta segons després. I de sobte, amb eixe violí, totes les imatges del que estàs pensant passen una rere l’altra, fins que s’acaba. Per a tu, una cançó preciosa.  Per als enquestats: "bonica", "repetitiva", "tampoc és per a tant"...