ESTAMPIDA SEMIORUGA

Crec que era diumenge. Un grup de sis o set persones decidim fer una passejada per gaudir d’una meravellosa vesprada dominical en un “marc incomparable”.Quan arribem al “carrer de fora”-un dels més amples del poble- el grup desfà la seva formació i es desplega. Si vinguera un cotxe, no ho faria amb pressa i en permetria fer-nos a un lloc sense cap problema.

Ens trobem i saludem als inevitables coneguts. Saludar i que tothom et salude dóna una sensació de comunitat que m’encanta. M’agrada pertànyer a aquesta comunitat. Em sent en casa. Pense en aquestes sensacions alhora que sent la conversa. La veu en off del meu cap esmenta les paraules del profeta “si no fora per estos ratets” ...

De sobte, soroll de rodes de bicicleta en contacte amb el paviment de formigó. El xiquet que va davant crida de manera instintiva “cuidao”. Ens fem tots a un costat i de seguida escoltem el segon del pelotó  de dos que ens crida el següent: “estampida semioruuugaaaaa”.

Silenci. Celles alçades (entre 12 i 14). Gestos d’estranyesa. Un de nosaltres li pregunta a l’emissor de l’improperi: Això què vol dir?. El ciclista junior contesta mentre s’allunya: “és la maniobra d’evasió dels tanques del Call Of Duty (joc de guerra de la Play Station 3)”

La veu en off desapareix substituïda per imatges d’escenes de “Amanece que no es poco”.