LOS HOMBRES QUE NO AMABAN A LAS MUJERES

Hi ha una xica que va desaparèixer fa trenta-sis anys d’una illa propietat de la seva família i el cas s’ha tancat sense resoldre. L’oncle d’aquesta xica, Henrik Vanger, rep tots els anys flors seques emmarcades –en té quaranta-tres i les set primeres li les va regalar la seva neboda- per l’aniversari de la Harriet, que és el nom de la neboda, i està obsessionat per aclarir el què ha passat abans de morir.
Un periodista anomenat Mikael Blomkvist, accepta l’encàrrec d’en Henrik Vanger de reprendre la investigació. Blomkvist treballa a una revista que es dedica a destapar casos de corrupció entre els polítics i entre empreses i està pendent d’un juí per calumnies contra un gran grup industrial que pot arruïnar la seva reputació. D’altra banda tenim Lisbeth Salander , una investigadora privada plena de tatuatges, pírcings i socialment inadaptada però increïblement eficient. Tot açò ocorre a Suècia l’any 2004.
Aquest és el primer llibre d’una trilogia anomenada “Millenium” d’un tal Stieg Larsson, prou conegut als països d’Escandinàvia (m’agrada aquesta paraula,Escandinàvia) que va morir l’any 2004 amb 50 anys d’un atac al cor. Va deixar els manuscrits inèdits d’aquesta trilogia. Era periodista i editor de la revista Expo, i activista compromés en la lluita pels drets humans.
La veritat és que el llibre enganxa prou. Té una particular manera de mantenir la tensió en els moments de tensió que va fer llegir sense parar!, i feia temps que no em passava. Em va durar tres dies. Ja vaig per la meitat del segon, aquesta vegada en català.

MÉS PORTADES: SEGISMUNDO TOXICÓMANO

Esta portada, per a mi és prou "simbòlica". M'agrada la imatge. Quant al grup, punki bó bó bó, com diria algun conegut. És d'eixos discs que en la contraportada posava "no pagues más de 1000ptas por este cd"(Espere que la SGAE i alguns artistes prenguen exemple).És el primer disc de la banda amb el mateix títol. Segismundo Toxicómano també és, segons el blog dels herois del plectre, el director ideal de la rondalla de Sella.

Parálisis Permanente - Autosuficiencia

Tot un himne (video de l'any 80 del segle passat)! :
"...Me miro en el espejo y sou feliz
y no pienso nunca en nadie más que en mí
leo ilbros que no entiendo más que yo
oigo cintas que he grabado con mi voz
Encerrado en mi casa, todo me da igual
ya no necesito a nadie, no saldré jamás
y me baño en agua fría sin parar
y me corto con cuchillas de afeitar
me tumbo en el suelo de mi habitación
y veo mi cuerpo en descomposición.
Encerrado....
ahora soy independiente, ya no necesito gente,
ya soy autosuficiente al fin...
LA PENYA ESTA(VA) FATAL!!!

Las Vulpes - Me Gusta Ser Una Zorra

Un video que fa honor al nom d'aquest blog.

Death in June - Heaven Street

Cançó mooolt fosca i video "rascafites"

Death in June - Death of the West

El video no és oficial. Peró la cançó paga la pena

Death in june - Rose clouds of holocaust

Death in June - Little Black Angel

La meva cançó preferida. En acústic perd prou. Quant als "motxos" al cap, sense comentaris...

RASCANT FITES: "DEATH IN JUNE"

Fa poc vaig rebre un correu què deia que "La Oreja de Van gogh" va dir en el programa de Pedro Ruiz que donava part dels seus diners a una ONG. L'entrevistador els va dir que l'ONG era proetarra i que per aixó van ser expulssats del programa ( més o menys era així). Mentides i rises a banda ( un "bulo més d'Internet), la reflexió és inevitable. Ens agrada l'artista o allò que té a veure amb altres coses que no són estrictament creació? És a dir, deixarieu d'escoltar els discs d'algú que ha comés un assassinat a sang freda pel fet d'haver-ho fet, encara que vos agrade? ( Mickael Jackson n'és un exemple del que dic). Pensant en açò m'ha vingut al cas parlar-vos d'una banda curiosa. És tracta de "Death in June". Una banda mooolt però que moolt controvertida per la seva estètica, un grup què, va per damunt de la navalla, però que encara no s'ha tallat i, espere que no ho faça. I és que, aquest grup utilitza als seus discs i concerts icones que pertanyien a l'exèrcit nazi. Segons el seu cantant i líder, Douglas Pierce ( de la foto on eixen tres, el de l'esquerra i en els videos el de la carasseta ), aquestes icones no signifiquen adhesió a les idees nazis; són un element de reflexió sobre la fascinació que en nosaltres provoquen els símbols de la mort i del mal, de la decadència i l'obscuritat de l'Europa més sinistra ( "el que deia, rascant fites"). Fascinació entesa com "impressió", no com a "seguiment estricte del significat". El fet és que l'ambigüitat es un risc. I ells son un grup de risc; des de la seva formació en l'any 83 i primer disc publicat en l'any 85(amb el títol "Nada!"), han anat "buscant voretes": van fer una gira per Croàcia en plena guerra, i entre d'altres "susuits", quan actuaren en Espanya, van haver de canviar de sala a Barcelona i a Madrid van rebre amenaça de bomba. Cal esmentar que en innumerables ocasions han declarat no tenir idees antisemites. Però per a molta gent aixó no és prou. Pose uns quants videos. Un és "little black angel" la cançó què més m'agrada, encara que en acústic perd un poc. Ells junt a un altre grup anomenat "Der Blutharsch" són els referents d'una corrent musical anomenada "neofolk. És tracta d'agafar instrumentació pròpia del "folk" de tota la vida ( cordes, guitarra acústica, vents...) i donar-li un "aire fosc".El disc més reconegut és "Rose clouds of holocaust". A mi, m'agraden prou ( són prou "obscurs"), i quant a l'estètica, és aixó, estètica, bé siga a l'estil "Paco Clavel" o amb uniformes militars, carasses i calaveres .... més amunt, els videos.

XAFARDEIG, COTILLEO, IMBECILITAT...

Hui he arribat al "tope", pensava que era una persona que aguantava prou les crítiques. I ho sóc, perquè les crítiques són les opinions que vénen de les persones que no coincideixen amb tu i t'ho fan saber. Tu ho acceptes, ho rebujes o fins i tot, ho raones. Fins ací, tot correcte. Però... què passa quan la crítica esdevé rumor sense fonament, sense comprovació i amb l'únic objectiu de "fer mal"? Açò no és una crítica, és voler fer una putada. Doncs aixó és el que m'ha passat hui. Resulta que és curiós, perquè anava a fer una entrada comentant que, d'un temps fins ara, em fixe prou en com ens comportem front a diferents situacions, com reaccionem front a un mateix esdeveniment (sé que sembla una tonteria, però mira, cadascú es torba amb el que vol) i, de sobte,acabe de descobrir el que és la imbecilitat en estat pur, i, una vegada més, em sorprenc. No sé com reaccionar. Compassió? no!. Tampoc ànims de "revenja" ( no m'agraden les telenovel·les). Deixar-ho passar? Per què?. Respondre? Sincerament, no cal. Forest Gump deia que "tonto es el que dice tonterías", Confucio que "hay gente que no escucha y no le cortan las orejas" i no seré jo qui c0ntradiga a estos dos referents de la saviessa universal.

El que passa és que una vegada més, decepció. No sé si el menyspreu és útil en aquestos casos, no sé si estic "fluix", però si sé que sent decepció. Però bé, tampoc és que vulga rebel·lar-me ni és que m'importe en excés, és que m'ha decepcionat la situació i em sorpren la meva pròpia reacció ( no m'ha ofés, m'ha fet sentir trist!). La situació de "indefensió" fictícia que suposa el no agafar per banda a uns quants i dir: Eh! què passa? On és el problema?. Però supose que no apanyaria res, perque crec, que, en el fons, jo em sent decepcionat, però ells estan decepcionats ( o era decebuts?)...

EL LIBRO DEL DESASOSIEGO. F. Pessoa

Acabe de llegir-me "el libro del desasosiego" de F.Pessoa. És un llibre prou estrany. Aquest llibre no té una estructura fixa, és a dir, no es separa en capítols ni continua exactament cap història. El llibre recull les impressions dels altres que té una persona que no fa res. Només treballa, mira els altres i recull tota una sèrie d'impressions. La veritat és que és "profundo" i prou, prou depriment. Amb algunes perles com aquestes:

• 
  
  -"Yo no me quejo por el mundo. No protesto en nombre del universo. No soy pesimista. Sufro y me quejo, pero no sé si lo que hay de general es el sufrimiento ni sé si es humano sufrir: ¿Qué me importa a mí saber si eso es cierto o no?. Yo no soy pesimista, soy triste"

-"me cree eco y abismo, pensando. Me multipliqué profundizándome".

-"Cuanto más diferente de mí es alguien, más real me parece, porque depende menos de mi subjetividad. Y es por eso por lo que mi estudio atento y constante se dirige a esa misma humanidad vulgar que me repugna y de la que me siento distante".

-"A mí, cuando veo un muerto, la muerte me parece una partida. El cadáver me da la impresión de un traje abandonado. Alguien se fue y no necesitó llevar aquel traje que había vestido"

-"Es humano quereer lo que necesitamos, es humano desear lo que no necesitamos pero nos resulta deseable. Lo que es ya enfermedad es desear con igual intensidad lo que es necesario y lo que es deseable, y sufrir por no ser perfectos como si se sufriera por no tener pan. No se puede comer un bollo sin perderlo"

-"Vivo en el presente.El futuro lo desconozco. El pasado ya no lo tengo"

-"Conformarse es someterse y vencer es conformarse, ser vencido. Por eso toda victoria es una grosería. Los vencedores pierden siempre todas las cualidades de desaliento con el presente que los llevaron a la lucha que les dio la victoria. Quedan satisfechos, y satisfecho sólo puede estar aquel que se conforma,el que no tiene mentalidad de vencedor. Sólo vence el que nada consigue nunca. Sólo es fuerte quien siempre se desanima. "

-"... El onanista es abyecto, pero, en rigurosa verdad, el onanista es la perfecta expresión lógica del sentimiento amoroso. Es el único que no disfraza ni engaña".

-"la noche es tan vieja que ya nada se oye"

-"Mi orgullo lapidado por ciegos y mi ilusión pisoteada por mendigos".

Aquest llibre va començar a escriure's en 1913 i no es va acabar . I és simplement un recull d'impressions de Pessoa per mig del protagonista "tenedor de libros" ( =contable ) de Lisboa. Escrit en el que s'anomena prosa poètica, és un llibre per a llegir-lo moolt poc a poc i pensar... està molt bé. No és molt recomanable llegir-lo si aneu un poc fluixos d'estat anímic.

ALELA DIANE

Bé, després de dues setmanetes sense fer res (encara no tinc internete), pense que ja és hora de "fer algo". Aquesta vegada parlarem d'una quasi desconeguda en Espanya: Alela (que no Alelà) Diane. Aquest és el primer disc, que s'anomena "Pirate's Gospel". Està gravat en sa casa fa sis anys i els cors que ixen de fons els fa son pare. Folk "autèntic tio". El disc va tardar dos anys en arribar a esta España nuestra, i ja n'ha tret un altre enguany, "to be still", que caurà en fer la visiteta bimensual de rigor al Fnac. Si en aquest es nota que la gravació és "íntima" (pocs mitjans instrumentals), en el nou, la instrumentació molonga (violins, banjos, armòniques...) i la veu d'aquesta xica, fan una combinació estupenda. Seguiremos informando...
http://www.megaupload.com/?d=Alela Diane

CONCERTS EN ESPANYA D'ANTONI AND THE JOHNSONS

Resulta que el tio Antoni té un disc nou "The Crying Light"(a l'esquerra, foto de la portada) i , per presentar-lo estarà el 15/04 en el Palau de la Música de Barcelona, el 7/05 en l'auditori Victor Villegas de Múrcia (qué hermosa eres!!) i l'11/05 en el Palau de Congressos de Madriz. Les entrades per a Múrcia que he trobat estan a 54 petrodólars!. Seguiré furgant a veure si en trobe de més barates. Si algú s'anima, que m'ho diga i ens n'anem,ok?. Alee.

Descàrrega: http://www.megaupload.com/?d=OK64LV50

TRASLLAT

Una vegada més, un trasllat més ( i en van 6!). És prou estranya la sensació que pots arribar a tindre quan et canvies de casa. Abans que res, està el canvi de lloc; quan canvies de lloc, encara que ho faces en el mateix poble o ciutat, canvies d’història. Sempre et deixes alguna cosa (material o personal) en els llocs que vas deixant enrere. Canvies de lloc, sempre esperant que on vages, tot siga millor ,comencen il·lusions, comencen idees noves... tot un “microprocés” d’adaptació. Quan canvies de casa, deixes enrere situacions, moments... que no tornaràs a viure de la mateixa manera simplement perquè no estàs al mateix lloc. Com dic, és una situació prou estranya, perquè, d’una banda, hi ha un poc de llàstima, perquè ja has començat a “fer teu” el lloc d’on te n’has d’anar i, per altra banda, estàs emocionat per veure que és el que et “deparará el destino”....

According to plan

Esta cançó , la millor del disc

The owl

I LOVE YOU BUT I'VE CHOSEN DARKNESS

El nom d'aquest grup format en 2003 en Austin (Texas)vé de perles per a un dia com hui; demà és el dia dels enamorats i hui es divendres 13 . Aquest ha estat el primer descobriment de l'any 2009, tot i que l'únic disc que ténen és del 2006. Quan els escoltes, sents "atmòsferes fosques"(comentari panoli de crític musical,ja ho sé, però és que es de veres) que em recorden els 80 i aixó que s'anomenà "dark wave", què per a alguns va desaparéixer i per altres, va ser una corrent musical que no va acabar de adaptar-se als canvis i que, de tant en quant reapareix. Per a mi, és una mostra d'"adaptació als canvis". Estic esperant el segons disc, a veure què en penseu:

Fear is in our side:http://www.megaupload.com/?d=07EP8T48

POST-ROCK (O NO)

Hui per hui, l'estil de música que més m'agrada és el que anomenen post-rock. Les etiquetes per al qui les posa. La veritat és que dins d'aquesta etiqueta cap de tot(electrònica, música de vent, trossos d'òpera, veus, instruments de corda amb guitarres elèctriques i xunguismes variopintos). Hi ha fins i tot penjats que diuen què serà la "música clàssica del segle XXIII". Per a mi, simplement és la música què més m'agrada. Ahi va una definició-talla-apega de la wikipèdia: El post-rock es una mezclade géneros musicales, entre los que destacan la música electrónica, la música experimental y el jazz.[ ]Muchas bandas tempranas del género incluyeron una influencia muy fuerte del krautrock de la década del '70, particularmente tomando elementos del "motorik", el ritmo característico del krautrock.. El enfoque, que incluye énfasis en el trabajo instrumental y las texturas sonoras, es similar al que inicialmente tenía la música new age, la cual derivó de la tradición moderna del folk.
Las composiciones de post-rock usualmente hacen uso de la repetición de arreglos musicales, y de delicados cambios de ritmo con un amplio rango dinámico. En algunos puntos, el post-rock es similar a la música de Steve Reich, Philip Glass, y Brian Eno, pioneros de la música minimalista.[]Típicamente, las piezas musicales post-rock son de larga duración y puramente instrumentales, conteniendo estructuras repetitivas de timbre, dinámica y textura.
Generalmente, no hay voces cantadas en las composiciones de post-rock, aunque sin embargo, esto no necesariamente significa que la voz humana esté totalmente ausente. Cuando se incluyen voces, su uso es no tradicional: algunas bandas del género incluyen voces como elementos puramente instrumentales e incidentales con el sonido, en lugar de un uso más "limpio", donde la voz es claramente interpretable y se utiliza para dar un sentido poético y lírico a la canción. Sigur Rós, una banda conocida por su distintivo uso de voces cantadas en sus composiciones, fabricó un lenguaje que llamaron "Hopelandic", el cual fue descrito por la banda como "una forma de galimatías que encaja en la música actuando como otro instrumento más".

Bé, després d'afusellar la wikipèdia, posarem uns quants exemples:

Sigur ros:www.megaupload.com/es/?d=WUATAO3H





Esmerine; Aurora http://www.megaupload.com/es/?d=00B9GX5Y

We vs Death:postneoliberalparadise:www.megaupload.com/?d=LF1E8DDY
65 days of static: www.megaupload.com/?d=wjojc9bc

Mogway:Come on die Young (1999) http://www.megaupload.com/es/?d=5LQJXST4
Ja em contareu...

IMPRESCINDIBLES

M'havia oblidat de les meves dues portades favorties ( fins ara). La de dalt, és de King Crimson, del disc In the Court of the Crimson King , de l'any 1969, considerat el primer disc de rock progressiu. La segona portada, què també és un clàssic (la portada, perquè el disc...)sembla una calavera vista de llarg, però quan t'apropes, veus una dóna mirant-se en un espill (autèntic tio!!).

ME AND YOU