UNA MOSTRA MÉS DE QUE LA PENYA ESTÀ FATAL

Espanya és el que té, anem escampant folklore per tot arreu!!

LA MÁS GRANDE: PJ HARVEY

La veritat és que encara no havia parlat d’ella perquè estava recopilant dades, i és que, sóc un incondicional d’aquesta dona, que entre altres coses té set nominacions als brit awards, cinc per als Grammy i la nominació com a millor artista i millor cantautora el 1992 per la revista Rolling Stone i com a millor artista de l’any 1995, 2 dels seus discs estan en la llista dels 500 millors àlbums de tots els temps (cosa que no sé fins quin punt serà important o xaxi, però sempre està bé dir-ho).
Nascuda el 1969, es va criar en una granja d’ovelles als Estats Units,son pare i sa mare es dedicaven a la granja per a guanyar diners i a la escultura,que era el què eren, escultors, però sense èxit. Ben prompte va aprendre a tocar el saxo i el piano. Va pertànyer a vàries bandes fins l’any 1991, on va fer el seu propi grup,amb qui va gravar dos àlbums. Després ja començaria coma a solista acompanyada per John Parish,el tio de la foto i el seu so passa a ser “més blues” aquest disc és de 1995-To bring you my love-. Este nom és prou important, ja què els àlbums on col·labora aquest guitarrista són els millors,musicalment fan una combinació genial.
El 1996 grava una cançó amb Nick Cave (al que jo, per cert, no li trobe trellat!) En Murder ballads. En 1998 ix l’àlbum que més m’agrada, Is this desire? què segons ella, la meua veïna de baix i la gent que ens agrada és el seu millor disc. en l’any 2000, apareix Stories from the city,Stories from the sea i és on per a mi i per al 45% dels enquestats la caga –supose que açò va amb el procés de creació, no?si tots els artistes feren tots els àlbums per agradar a tothom, estaríem envoltats de genis- però en 2004 torna amb Uh huh her i ens reconciliem. També té ( com un bon mogolló d’artistes) un disc de sessions en el programa del dj John Peel. En 2006 torna amb John Parish i torna a canviar d’estil, esta vegada balades de piano, el disc White Chalk. Ara torna amb A woman a man walked by, on segons la crítica fa un canvi al rock experimental i al folk. D’ací una setmaneta faré la visita de rigor a -com diuen en Disco grande (ràdio 3)- “mi tienda de discos favorita” i “a la saca”. En aquest últim també apareix John Parish, que és garantia d’un bon disc.
Per a mi, ja ho he dit, “la más grande”, però pot semblar massa guitarrera de vegades o massa trista d’altres. De vegades la comparen amb Patty Smith, però crec que s’enganyen i prou. També és prou contundent, però sense assustar. Una retrós d’artista.

Dos regalets:
Is this desire?: http://www.megaupload.com/?d=Y19KV4WP
Uh huh her!: http://rapidshare.com/files/121365499/uhhuhher.zip

LA SAGA CONTINUA...

Resulta que Lisbeth Salander, la xica què havia ajudat Mikael Blomkvist en l’altre,capítol torna a Estocolm després d’unes vacances per mig món llulny del periodista i la família Vanger. La revista Millenium pensa fer un reportatge d’investigació i traure un número especial que posa al descobert una xarxa de prostitució de menors provinents de l’est d’Europa on hi ha implicats personatges importants de la societat sueca. De sobte, un triple assassinat i l’aparició de Lisbeth Salander com a principal sospitosa farà que es torna a trobar amb Mikael...
Aquest continua amb la mateixa línia que el segon, “enganxa”. Però aquesta volta la protagonista principal és ella, i la policia està assetjant-la. La tensió puja i l’emoció també. Boníssim. El següent i últim La reina al palau dels corrents d’aire, crec que encara no ha eixit, però cau segur. El que no sé és si en castellà o en català, perquè m’he trobat prou faltes d’ortografia, que pense no haurien d’aparèixer en cap llibre que ha estat ben revisat i amb una tirada com aquest.

MÉS PORTADES: DEPECHE MODE

Per a mi aquest disc de 1990 és un disc dels "imprescindibles"(Personal Jesus" i "Enjoy the Silence" sobra, però la resta no estan gens malament) . A La portada, jo no li trobe res de l'altre món, pèrò més d'una persona en alguna conversa m'ha dit que la rosa tallada i el títol "violator" són molt gràfics... la penya està fatal!

LOS HOMBRES QUE NO AMABAN A LAS MUJERES

Hi ha una xica que va desaparèixer fa trenta-sis anys d’una illa propietat de la seva família i el cas s’ha tancat sense resoldre. L’oncle d’aquesta xica, Henrik Vanger, rep tots els anys flors seques emmarcades –en té quaranta-tres i les set primeres li les va regalar la seva neboda- per l’aniversari de la Harriet, que és el nom de la neboda, i està obsessionat per aclarir el què ha passat abans de morir.
Un periodista anomenat Mikael Blomkvist, accepta l’encàrrec d’en Henrik Vanger de reprendre la investigació. Blomkvist treballa a una revista que es dedica a destapar casos de corrupció entre els polítics i entre empreses i està pendent d’un juí per calumnies contra un gran grup industrial que pot arruïnar la seva reputació. D’altra banda tenim Lisbeth Salander , una investigadora privada plena de tatuatges, pírcings i socialment inadaptada però increïblement eficient. Tot açò ocorre a Suècia l’any 2004.
Aquest és el primer llibre d’una trilogia anomenada “Millenium” d’un tal Stieg Larsson, prou conegut als països d’Escandinàvia (m’agrada aquesta paraula,Escandinàvia) que va morir l’any 2004 amb 50 anys d’un atac al cor. Va deixar els manuscrits inèdits d’aquesta trilogia. Era periodista i editor de la revista Expo, i activista compromés en la lluita pels drets humans.
La veritat és que el llibre enganxa prou. Té una particular manera de mantenir la tensió en els moments de tensió que va fer llegir sense parar!, i feia temps que no em passava. Em va durar tres dies. Ja vaig per la meitat del segon, aquesta vegada en català.

MÉS PORTADES: SEGISMUNDO TOXICÓMANO

Esta portada, per a mi és prou "simbòlica". M'agrada la imatge. Quant al grup, punki bó bó bó, com diria algun conegut. És d'eixos discs que en la contraportada posava "no pagues más de 1000ptas por este cd"(Espere que la SGAE i alguns artistes prenguen exemple).És el primer disc de la banda amb el mateix títol. Segismundo Toxicómano també és, segons el blog dels herois del plectre, el director ideal de la rondalla de Sella.

Parálisis Permanente - Autosuficiencia

Tot un himne (video de l'any 80 del segle passat)! :
"...Me miro en el espejo y sou feliz
y no pienso nunca en nadie más que en mí
leo ilbros que no entiendo más que yo
oigo cintas que he grabado con mi voz
Encerrado en mi casa, todo me da igual
ya no necesito a nadie, no saldré jamás
y me baño en agua fría sin parar
y me corto con cuchillas de afeitar
me tumbo en el suelo de mi habitación
y veo mi cuerpo en descomposición.
Encerrado....
ahora soy independiente, ya no necesito gente,
ya soy autosuficiente al fin...
LA PENYA ESTA(VA) FATAL!!!

Las Vulpes - Me Gusta Ser Una Zorra

Un video que fa honor al nom d'aquest blog.

Death in June - Heaven Street

Cançó mooolt fosca i video "rascafites"

Death in June - Death of the West

El video no és oficial. Peró la cançó paga la pena

Death in june - Rose clouds of holocaust

Death in June - Little Black Angel

La meva cançó preferida. En acústic perd prou. Quant als "motxos" al cap, sense comentaris...

RASCANT FITES: "DEATH IN JUNE"

Fa poc vaig rebre un correu què deia que "La Oreja de Van gogh" va dir en el programa de Pedro Ruiz que donava part dels seus diners a una ONG. L'entrevistador els va dir que l'ONG era proetarra i que per aixó van ser expulssats del programa ( més o menys era així). Mentides i rises a banda ( un "bulo més d'Internet), la reflexió és inevitable. Ens agrada l'artista o allò que té a veure amb altres coses que no són estrictament creació? És a dir, deixarieu d'escoltar els discs d'algú que ha comés un assassinat a sang freda pel fet d'haver-ho fet, encara que vos agrade? ( Mickael Jackson n'és un exemple del que dic). Pensant en açò m'ha vingut al cas parlar-vos d'una banda curiosa. És tracta de "Death in June". Una banda mooolt però que moolt controvertida per la seva estètica, un grup què, va per damunt de la navalla, però que encara no s'ha tallat i, espere que no ho faça. I és que, aquest grup utilitza als seus discs i concerts icones que pertanyien a l'exèrcit nazi. Segons el seu cantant i líder, Douglas Pierce ( de la foto on eixen tres, el de l'esquerra i en els videos el de la carasseta ), aquestes icones no signifiquen adhesió a les idees nazis; són un element de reflexió sobre la fascinació que en nosaltres provoquen els símbols de la mort i del mal, de la decadència i l'obscuritat de l'Europa més sinistra ( "el que deia, rascant fites"). Fascinació entesa com "impressió", no com a "seguiment estricte del significat". El fet és que l'ambigüitat es un risc. I ells son un grup de risc; des de la seva formació en l'any 83 i primer disc publicat en l'any 85(amb el títol "Nada!"), han anat "buscant voretes": van fer una gira per Croàcia en plena guerra, i entre d'altres "susuits", quan actuaren en Espanya, van haver de canviar de sala a Barcelona i a Madrid van rebre amenaça de bomba. Cal esmentar que en innumerables ocasions han declarat no tenir idees antisemites. Però per a molta gent aixó no és prou. Pose uns quants videos. Un és "little black angel" la cançó què més m'agrada, encara que en acústic perd un poc. Ells junt a un altre grup anomenat "Der Blutharsch" són els referents d'una corrent musical anomenada "neofolk. És tracta d'agafar instrumentació pròpia del "folk" de tota la vida ( cordes, guitarra acústica, vents...) i donar-li un "aire fosc".El disc més reconegut és "Rose clouds of holocaust". A mi, m'agraden prou ( són prou "obscurs"), i quant a l'estètica, és aixó, estètica, bé siga a l'estil "Paco Clavel" o amb uniformes militars, carasses i calaveres .... més amunt, els videos.

XAFARDEIG, COTILLEO, IMBECILITAT...

Hui he arribat al "tope", pensava que era una persona que aguantava prou les crítiques. I ho sóc, perquè les crítiques són les opinions que vénen de les persones que no coincideixen amb tu i t'ho fan saber. Tu ho acceptes, ho rebujes o fins i tot, ho raones. Fins ací, tot correcte. Però... què passa quan la crítica esdevé rumor sense fonament, sense comprovació i amb l'únic objectiu de "fer mal"? Açò no és una crítica, és voler fer una putada. Doncs aixó és el que m'ha passat hui. Resulta que és curiós, perquè anava a fer una entrada comentant que, d'un temps fins ara, em fixe prou en com ens comportem front a diferents situacions, com reaccionem front a un mateix esdeveniment (sé que sembla una tonteria, però mira, cadascú es torba amb el que vol) i, de sobte,acabe de descobrir el que és la imbecilitat en estat pur, i, una vegada més, em sorprenc. No sé com reaccionar. Compassió? no!. Tampoc ànims de "revenja" ( no m'agraden les telenovel·les). Deixar-ho passar? Per què?. Respondre? Sincerament, no cal. Forest Gump deia que "tonto es el que dice tonterías", Confucio que "hay gente que no escucha y no le cortan las orejas" i no seré jo qui c0ntradiga a estos dos referents de la saviessa universal.

El que passa és que una vegada més, decepció. No sé si el menyspreu és útil en aquestos casos, no sé si estic "fluix", però si sé que sent decepció. Però bé, tampoc és que vulga rebel·lar-me ni és que m'importe en excés, és que m'ha decepcionat la situació i em sorpren la meva pròpia reacció ( no m'ha ofés, m'ha fet sentir trist!). La situació de "indefensió" fictícia que suposa el no agafar per banda a uns quants i dir: Eh! què passa? On és el problema?. Però supose que no apanyaria res, perque crec, que, en el fons, jo em sent decepcionat, però ells estan decepcionats ( o era decebuts?)...

EL LIBRO DEL DESASOSIEGO. F. Pessoa

Acabe de llegir-me "el libro del desasosiego" de F.Pessoa. És un llibre prou estrany. Aquest llibre no té una estructura fixa, és a dir, no es separa en capítols ni continua exactament cap història. El llibre recull les impressions dels altres que té una persona que no fa res. Només treballa, mira els altres i recull tota una sèrie d'impressions. La veritat és que és "profundo" i prou, prou depriment. Amb algunes perles com aquestes:

• 
  
  -"Yo no me quejo por el mundo. No protesto en nombre del universo. No soy pesimista. Sufro y me quejo, pero no sé si lo que hay de general es el sufrimiento ni sé si es humano sufrir: ¿Qué me importa a mí saber si eso es cierto o no?. Yo no soy pesimista, soy triste"

-"me cree eco y abismo, pensando. Me multipliqué profundizándome".

-"Cuanto más diferente de mí es alguien, más real me parece, porque depende menos de mi subjetividad. Y es por eso por lo que mi estudio atento y constante se dirige a esa misma humanidad vulgar que me repugna y de la que me siento distante".

-"A mí, cuando veo un muerto, la muerte me parece una partida. El cadáver me da la impresión de un traje abandonado. Alguien se fue y no necesitó llevar aquel traje que había vestido"

-"Es humano quereer lo que necesitamos, es humano desear lo que no necesitamos pero nos resulta deseable. Lo que es ya enfermedad es desear con igual intensidad lo que es necesario y lo que es deseable, y sufrir por no ser perfectos como si se sufriera por no tener pan. No se puede comer un bollo sin perderlo"

-"Vivo en el presente.El futuro lo desconozco. El pasado ya no lo tengo"

-"Conformarse es someterse y vencer es conformarse, ser vencido. Por eso toda victoria es una grosería. Los vencedores pierden siempre todas las cualidades de desaliento con el presente que los llevaron a la lucha que les dio la victoria. Quedan satisfechos, y satisfecho sólo puede estar aquel que se conforma,el que no tiene mentalidad de vencedor. Sólo vence el que nada consigue nunca. Sólo es fuerte quien siempre se desanima. "

-"... El onanista es abyecto, pero, en rigurosa verdad, el onanista es la perfecta expresión lógica del sentimiento amoroso. Es el único que no disfraza ni engaña".

-"la noche es tan vieja que ya nada se oye"

-"Mi orgullo lapidado por ciegos y mi ilusión pisoteada por mendigos".

Aquest llibre va començar a escriure's en 1913 i no es va acabar . I és simplement un recull d'impressions de Pessoa per mig del protagonista "tenedor de libros" ( =contable ) de Lisboa. Escrit en el que s'anomena prosa poètica, és un llibre per a llegir-lo moolt poc a poc i pensar... està molt bé. No és molt recomanable llegir-lo si aneu un poc fluixos d'estat anímic.

ALELA DIANE

Bé, després de dues setmanetes sense fer res (encara no tinc internete), pense que ja és hora de "fer algo". Aquesta vegada parlarem d'una quasi desconeguda en Espanya: Alela (que no Alelà) Diane. Aquest és el primer disc, que s'anomena "Pirate's Gospel". Està gravat en sa casa fa sis anys i els cors que ixen de fons els fa son pare. Folk "autèntic tio". El disc va tardar dos anys en arribar a esta España nuestra, i ja n'ha tret un altre enguany, "to be still", que caurà en fer la visiteta bimensual de rigor al Fnac. Si en aquest es nota que la gravació és "íntima" (pocs mitjans instrumentals), en el nou, la instrumentació molonga (violins, banjos, armòniques...) i la veu d'aquesta xica, fan una combinació estupenda. Seguiremos informando...
http://www.megaupload.com/?d=Alela Diane

CONCERTS EN ESPANYA D'ANTONI AND THE JOHNSONS

Resulta que el tio Antoni té un disc nou "The Crying Light"(a l'esquerra, foto de la portada) i , per presentar-lo estarà el 15/04 en el Palau de la Música de Barcelona, el 7/05 en l'auditori Victor Villegas de Múrcia (qué hermosa eres!!) i l'11/05 en el Palau de Congressos de Madriz. Les entrades per a Múrcia que he trobat estan a 54 petrodólars!. Seguiré furgant a veure si en trobe de més barates. Si algú s'anima, que m'ho diga i ens n'anem,ok?. Alee.

Descàrrega: http://www.megaupload.com/?d=OK64LV50

TRASLLAT

Una vegada més, un trasllat més ( i en van 6!). És prou estranya la sensació que pots arribar a tindre quan et canvies de casa. Abans que res, està el canvi de lloc; quan canvies de lloc, encara que ho faces en el mateix poble o ciutat, canvies d’història. Sempre et deixes alguna cosa (material o personal) en els llocs que vas deixant enrere. Canvies de lloc, sempre esperant que on vages, tot siga millor ,comencen il·lusions, comencen idees noves... tot un “microprocés” d’adaptació. Quan canvies de casa, deixes enrere situacions, moments... que no tornaràs a viure de la mateixa manera simplement perquè no estàs al mateix lloc. Com dic, és una situació prou estranya, perquè, d’una banda, hi ha un poc de llàstima, perquè ja has començat a “fer teu” el lloc d’on te n’has d’anar i, per altra banda, estàs emocionat per veure que és el que et “deparará el destino”....

According to plan

Esta cançó , la millor del disc

The owl