STUPID SUMMER 2010

Si, l’estiu està acabant-se. Enguany sembla que hem tingut menys accidents mortals de cotxe, se’ns ha cremat Ontinyent i també hi ha hagut altres focs a la Comunitat Valenciana, hi haurà gent que haurà trobat “l’amor estacional”, d’altres s’hauran posat com a foques menjant en xiringuitos i fent-se punxadetes i almenys 11 persones s’han mort praticant un nou esport de risc que acaba en “-ing”; balconning. Aquesta novetat estiuenca consisteix en llançar-se des del balcó de l’hotel a la piscina amb la grandíssima posibilitat de caure fóra o desnucar-se.
Les competicions d’aquesta meravellosa proposta d’extermini de la raça humana se celebren quan el sol està eixint i els competidors tornen a casa després d’una nit d’abús d’alcohol i drogues, quan les piscines estan buides. Els que aconsegueixen acabar la prova i no acabar en el cementeri –la prova l’acaben tots, el que passa és que alguns acaben baix l’aigua i d'altres baix terra –tenen l’inestimable honor de ser protagonistes principals d’eixe microcosmos anomenat youtube.
 Pel que l'equip d'investigació de la penya està fatal  ha pogut observar, no hi ha constància d’una forta participació nacional ni femenina, però tot és qüestió d’afegir més droga i alcohol entre aquestos col•lectius i posar-los en un hotel amb una piscina relativament propet d’un balcó. Animeu-vos xicons i xicones d’Espanya i podrem fer uns europeus de balconning retransmitits per Belen Esteban en telecinco. Si participeu i vos mateu, no passa res, total, els que participen, cervell ja no en tenen, per a què volen la resta?. A més, només serà un cop sec del cap contra la vora de la piscina... o la glòria. Emocionant, oi que si?.
Fa temps que no dic açò, però aquesta és una prova més de que s’acosta l’apocalipsi!. Recordeu les paraules del profeta: no hi ha palmeres, però hi ha cada dàtil.

QUEDA CLAR?

CINEMA D'AUTOR

El cinema m’agrada prou. No sóc una persona d’eixes que coneix les filmografies i biografies dels directors i actors, però m’agrada prou.Com que no veig els programes de televisió, sempre tinc alguna pel·lícula per a veure, i m'encanten les nits de "sofanning" veient pel·lícules.  M’encanten les pel•lícules d’això que s’anomena “cine social” perquè si són bones, ens mostren realitats quotidianes de les què no ens adonem i ens fan reflexionar una estoneta. Les bones pel•lícules d’acció –amb intriga i suspens, amb acció i no només tirs i hòsties- ,les clàssiques de ciència ficció (dècada dels 50-60) , perquè em sembla curiós comprovar la visió que es tenia en eixos anys de l’espai exterior o els viatges al futur, per exemple.
M’encanten les pel•lícules de zombies perquè considere que barregen fàstic i humor -de fet, n’hi han que em fan riure més que algunes comèdies- d’una manera prou peculiar i les pel•lícules del que s’anomena “cinema d’autor” i “cinema independent”. Com que estic de vacances, m’he proposat veure pel•lícules d’Ingmar Bergman i de David Lynch, en eixes nits en les què no hi ha res a fer.

Doncs bé, quant a Ingmar Bergman, he vist "El séptimo sello" , “el rostro” i "como en un espejo"“ . L’únic comentari que puc fer és el següent: m’avorreix moltíssim!. I me’n vaig vaig passar a veure a Lynch ; "Terciopelo Azul"“"Carretera perdida" , "corazón salvaje", “Un día en la tierra” “el hombre elefante” i "Cabeza Borradora" han composat el meu cicle estiuenc de “cinema d’autor”.

“Terciopelo Azul” i “Carretera Perdida”, jo les veig i em quede com Pere fava, estic igual que estava. Res més que afegir, les he de tornar a veure.  "el hombre elefante" .és una gran pel·lícula basada en fets reals amb ni més ni menys que Anthony Hopkins. Absolutament recomanable i prou trista, aixó sí. .Corazón Salvaje, m’ha agradat prou, amb un Nicolas Cage que quan li ix bé, m’agrada, i molt (veure “el señor de la guerra” o “living la vegas”). “Un dia en la tierra” és molt original; què passa a la mateixa hora en diferents punts del planeta en un taxi amb diferents conductors. Amb una jove Wynona Rider i un Roberto Benigni que ho fan prou bé. M’he deixat per al final la que sabia que anava a ser la pel•lícula més estranya i torbadora que he vist: “cabeza borradora”, de l'any 1977.  El tio de la foto, Henry Spencer és el protagonista. Diu que treballa en una imprempta però que està de vacances, la seua ex-novia o novia el truca per dir-li que van a tenir un xiquet i que l’han de criar junts. L'escena de quan visita la casa d'ella és prou indescriptible. Un pare absolutament boig, una iaia que no parla però fuma, una codorniu rostida que es meneja... El xiquet és un ésser que sembla un corder pelat i no para de plorar. Ella l’abandona i ell s’ha de quedar amb aquest ésser veritablement fastigós. Tota la pel•lícula està gravada en blanc i negre, amb un soroll de fons com si una màquina estiguera funcionant. No sabem perquè Henry porta els pantalons tan estrets ni eixe monyo tan estrany. Viu en una habitació, la seva veïna, de la que sembla enamorat i amb la que s'enrotlla, és prostituta, el xiquet està malalt .Camina pel carrer i no troba ningú. Tot sembla massa “industrial”. Apareixen unes imatges com de cucs i una xica  que sembla tenir dos tumors en les galtes canta en un escenari “in the heaven everything is fine...” sense parar, el cap li rebenta –literalment-, apareix aquest ésser que sembla un corder i un xiquet arreplega el cap de Henry per portar-lo a una màquina i fer goma d’esborrar. Més o menys és així. M’ha deixat mocat.
Porte dos dies pensant què vol dir tot això i com està tan malalt el David Lynch. Furgant en Internet, m’he assabentat que el mateix director no ha explicat mai que pretenia amb aquesta pel•lícula, el que ha dit era que volia reflectir les seves frustracions quan vivia a Califòrnia. Per a molta gent és prendre el pél , per a altres és una “pel•lícula de culte” , per a altres és “cinema experimental”. Jo no sé què és, però m’intriga. No m’agrada, però no em desagrada, simplement em fa pensar què vol dir, i ja van dos dies i això m'interessa. Crec que la tornaré a veure.

En acabar amb el torbament, me'n passe a "la Cuadrilla" i "Buscando a Eric" de Ken Loach. La segona ja la he vista, però em va agradar molt i la tornaré a veure. Tracta d'un home que treballa a Correus en Anglaterra i que viu amb els dos fills de dos pares diferents que li va deixar la seva ex-dona quan el va abandonar. La seva vida és un desastre, fins i tot intenta suïcidar-se, però té un ídol que sempre l'acompanya: Eric Cantona un dels més gran futbolistes que ha tingut el Manchester United. Un dia, de sobte, el propi Eric Cantona -qui a més, és productor de la pel·lícula- se li apareix i li dóna consells sobre com reorganitzar la seva vida aplicant una filosofia prou particular. El cartero descobreix que ser un ídol no és ser gran. Ser un ídol és saber fer coses grans, bé siga per a tu o per als altres.Hi ha una escena en la que li comenta a Cantona quin és el moment més gran de la seva carrera, i comença a recordar gols i triomfs... i el futbolista diu; "no, el moment més gran de la meua carrera va ser quan li vaig passar el baló a -no me'n recorde- , perquè vaig notar que jugava en equip i amb un equip, que no estava tot sól". Una pel·lícula molt recomanable.

DEDICATÒRIA

Diu l'amic morning que li queda un mes esdevenir Doctor Star. . Com que dius que ja et queda menys, pense que aquesta és bóna,hehe.


I aquesta, que encara que no te n'adones, és el que sents cada vegada que et poses a la feina, a més, ix M.A. o Mr.T.  i es suficientment, com t'ho diria; "morralesca". Això està fet, ja ho tens ahi.

MANIFIESTO POR UNA LENGUA COMÚN

Vaig a comentar els punts que més em fan què pensar d’aquest manifest que s’ha fet amb la clara intenció d’unificar criteris respecte al que jo considere una falsa visió de la  realitat lingüística d’Espanya. Voler entendre les diferents llengües com un instrument que separa en comptes d’unificar coneixementes i cultures, és una maniobra molt, però que molt típica d’independentistes de caire molt radical i de gent que està per “l’unitat” d’Espanya de manera més o menys subtil. La qüestió és sempre la mateixa: política i llengua. Tal volta si el plantejament fóra que conéixer més llengües suposa tenir la mira més ampla, les polítiques serien diferents, els mitjans de divulgació serien diferents,. Si no es canvia l’estratègia a seguir per uns i per altres, passen coses com aquesta, que eixen manifests. M'ha eixit un post potser massa llarg, però allà va:

1)hay una asimetría entre las lenguas españolas oficiales, lo cual no implica injusticia (?) de ningún tipo porque en España hay diversas realidades culturales pero sólo una de ellas es universalmente oficial en nuestro Estado democrático: És a dir, no cal fer que les diverses realitats culturals del nostre Estat siguen oficials, és millor continuar amb una “asimetria que no implica injusticia”.

2)las lenguas no tienen el derecho de conseguir coactivamente hablantes ni a imponerse como prioritarias en educación, información, rotulación, instituciones, etc... en detrimento del castellano (y mucho menos se puede llamar a semejante atropello «normalización lingüística»).

La solució és molt fàcil, polítiques estatals, sí, des de “nuestro Estado” que fomenten la igualtat lingüística pura i dura, no el que hi ha ara que és la utilització d’una llengua “en detrimento” de les altres, cosa que es podria anomenar, seguint el mateix argument “imposició lingüística”, i dir que és una barbaritat, no?. Està clar que les llengües no poden imposar-se com a prioritàries en l’educació, per aixó és genial que puguen haver programes d’educació absolutament bilingües, cosa que sembla que a aquestos genis i savis no els interessa massa...

3) Es lógico suponer que siempre habrá muchos ciudadanos que prefieran desarrollar su vida cotidiana y profesional en castellano, conociendo sólo de la lengua autonómica lo suficiente para convivir cortésmente con los demás y disfrutar en lo posible de las manifestaciones culturales en ella.

Clar que sí, només en saber dir “collons” ja poden menejar-se per on vullguen. Supose que quan diu manifestacions culturals es referirà a l’escultura, els bous, la pintura i les festes, perquè el teatre, la literatura i les cançons utilitzen paraules, no sé si els escriptors que signen aquest manifest se n' han adonat. No és ilògic suposar que hi hagen ciutadans que vullgen desenrotllar la seva vida profesional en una altra llengua cooficial, repetisc COOFICIAL, i que a l’actualitat no poden fer-ho.

I prenent la constitució com si fós la Biblia, que jurídicament parlant, ho és,demanen:

1) La lengua castellana es COMUN Y OFICIAL a todo el territorio nacional, siendo la única cuya comprensión puede serle supuesta a cualquier efecto a todos los ciudadanos españoles:

Jo ja em pensava que era així, gràcies per aclarir-ho. Ara ja estic més convençut que mai de què calen més esforços perquè tots els ciutadans espanyols coneguen més llengües, tot i que no se'ls supose la seva comprensió (¿?).

2) Todos los ciudadanos que lo deseen tienen DERECHO A SER EDUCADOS en lengua castellana, sea cual fuere (observar la utilització del futur de subjunctiu, eixe temps verbal castellano tan gran) su lengua materna. Las lenguas cooficiales autonómicas deben figurar en los planes de estudio de sus respectivas comunidades en diversos grados de oferta, pero nunca como lengua vehicular exclusiva. En cualquier caso, siempre debe quedar garantizado a todos los alumnos el conocimiento final de la lengua común.

M’agradaria conéixer ciutadans monolingües educats en el sistema educatiu actual en llengües úniques distintes de l’espanyol fins el punt de no saber utilitzar-lo. També m’agradaria que definiren “diversos grados de oferta”; saber l’abecedari és un grau d’oferta, tant com arribar a escriure obres de divulgació en euskera, per exemple.

3) En las autonomías bilingües, cualquier ciudadano español tiene derecho a ser ATENDIDO INSTITUCIONALMENTE EN LAS DOS LENGUAS OFICIALES. Lo cual implica que en los centros oficiales habrá siempre personal capacitado para ello, no que todo funcionario deba tener tal capacitación. En locales y negocios públicos no oficiales, la relación con la clientela en una o ambas lenguas será discrecional.

O siga, posarem traductors a les institucions. Per fí!. Supose, que els traductors estaran especialitzats en la matèria, no? . Cal garantir que el que proposa aquest punt siga així. Ara aixó si, per posar traductors calen diners, així que propose que la figura de “assessor lingüístic” puga ser utilitzada d’aquesta manera,a més de ser obligatòria. Que no hi han diners? doncs faig fóra l'assessot d'imatge o en busque, perquè se me podria jutjar per cometre una veritable ilegalitat.  Als negocis, cadascú que faça el que vullga, correcte.

4)LA ROTULACION DE LOS EDIFICIOS OFICIALES Y DE LAS VIAS PUBLICAS, las comunicaciones administrativas, la información a la ciudadanía, etc... en dichas comunidades (o en sus zonas calificadas de bilingües) es recomendable que sean bilingües pero en todo caso nunca podrán expresarse únicamente en la lengua autonómica. Aleshores, no és recomanable que siguen bilingües, és recomanable que siguen monolingües en castellà i si li sembla bé a qui siga, que siguen bilingües.

5) LOS REPRESENTANTES POLITICOS, tanto de la administración central como de las autonómicas, utilizarán habitualmente en sus funciones institucionales de alcance estatal la lengua castellana lo mismo dentro de España que en el extranjero, salvo en determinadas ocasiones características. En los parlamentos autonómicos bilingües podrán emplear indistintamente, como es natural, cualquiera de las dos lenguas oficiales.

“En determinadas ocasiones características” què vol dir? No ho entenc.

Bé, no m’enrotlle més. El que vull dir és que diaris com “El Mundo” i cadenes com “Telecinco”, i gent com Mario Vargas Llosa, Álvaro Pombo i Albert Boadella recolzen aquest manifest.  La tonteria i la polèmica està servida. Ara bé, com va la reforma laboral? i les xifres de l'atur? i les ajudes a la dependència? Que conste que açò també es pot dir en castellà. Em sembla que "esto lo arreglan quatre sabuts". En fi, paraules del profeta: No hi han palmeres, però hi ha cada dàtil...

NOVES TECNOLOGIES, DELINQÜÈNCIA I PENYAFATALISME EXTREM

Després d'una bona temporada revisant casos de penyafatalisme arreu del món, era de suposar que un succès com aquest havia de passar. No es prou que et furten les ovelles, això és de temps passats, ara, a més de furtar-te-les t'envien vídeos on...com dir-ho... practiquen sexe amb una d'elles -l'enllaç çes a la notícia, no us espanteu!-. Amb l'arribada de les noves tecnologies -que pel que sembla, mai deixaran de ser "noves"-, arriba una nova tipologia de delit: et robe les ovelles, com que tinc "noves tecnologies" i sóc un malalt, em grave fornicant amb una d'elles, i com que sóc un lladre malalt amb accès ales noves tecnologies, t'envie el vídeo.

En fí, no sé què pensar!. Tampoc sé què pensar de la persona escollida per "cobrir" la notícia. M'imagine una redacció i un/a cap de redacció o director/a de diari dient: necessite algú per a un robatori d'ovella amb violació zoofílica. Silenci i mirades per veure qui és l'afortunat o afortunada...

Tampoc sé com tractar aquest esdeveniment. Em sembla prou greu, la veritat, però té una barreja de malaltia i delit mot estranya, quasi còmica. Per a què li envies el vídeo al pastor?  per dir "mira que faig amb les teves ovelles"? Es tracta d'una xarxa de segrestadors animals per a produir  pel·lícules de zoofília atesa la falta de vocacions en els actor secundaris? Què en pensen els defensors dels drets dels animals? No sé, com deia Tonino Carotonne: "è un mondo difficile"

QUI FA AQUESTOS MUNTATGES?

Cal tenir molta tele vista i molta música sentida, no creeu?

BRESQUILLADES SONORES: CAMARON DE LA ISLA

Fa unes quantes entrades parlava del concepte "bresquillada sonora"i m'he decidit a anar postejant-ne poc a poc. Ací en van dos de Camaron de la isla.  Unes entrades més avall també parlava dels diferents estils musicals; doncs bé, en un moment en què està de moda afegir la paraula "fusion" a qualsevol estil de música, però sobretot referit al flamenco, va arribar aquest ésser humà  l'any 1981 i va cantar aquest poema així:

I aquesta, més que una bresquillada, és un himne:

Grandíssimes cançons d'un gran artista que va revolucionar absolutament la imatge que es tenia del flamenco dins i fóra d'Espanya.

LEONARD COHEN: THE PARTISAN

Hui faré cas a una petició de fa temps.Mítica cançó homenatge als partisans interpretada pel gran Leonard Cohen. Primer pose un vídeo de la televisió francesa de l'any 1969 i després va un d'una actuació a Donosti l'any 1988, subtitulada en castellà i amb algún que altre "apanyo". Aquesta cançó expressa com poques la sensació de derrota i els sentiments del perdedor de guerra, és una veritable passada. Quant a Leonard Cohen, millor escoltar-lo per estones, de seguit pot resultar massa trist, cosa que no lleva que siga un gran compositor, cantautor i poeta.

RAJOY EN ACCIÓN

Després d’un any d’allò més estressant -fins i tot per als bancs- , i de plantejar propostes polítiques tan interessants com “convoque elecciones” o estratègies polítiques com dir que no a tot el que vinga des de l’altra banda i prou o soltar animalades com que Carlos Fabra és un ciutadà exemplar, l’aspirant a president d’Espanya i líder de l’oposició se’n va de vacances, que s’ho mereix.

Però no se’n podia anar i prou,no. Havia d’acomiadar-se en un vídeo titulat "Rajoy en acción" on, des de dins d’un cotxe ens diu que se’n va de vacances per a treballar més (¿?). El vídeo es penja en el facebook i un dels partidaris d’aquesta estratègia que veu en Rajoy la solució dels problemes d’Espanya li diu més o menys: “Ie tete, que no portes el cinturó!”.

A les poques hores apareix un comunicat en nom de Rajoy que diu que no portar el cinturó “es un error que ni Mariano Rajoy ni nadie debemos cometer”.

Tal volta l’error és el propi Mariano Rajoy, que no sap què de tant forçar la imatge de persona corrent que no té estem prenent-li un poc d'allò que es diu "ascopena" -no sóc l'únic que ho sent així-. Mariano, descansa,rei, que fins i tot dones què parlar anant-te’n de vacances.

Una vegada més, esmentaré les paraules del profeta: "No hi han palmeres, però hi ha cada dàtil..."

UN GRUP EN LA MEMÒRIA: DÈCIMA VÍCTIMA

La primera cançó dels videos de més avall la tenia en una cinta i me’n vaig fer una còpia per si es ratllava –cosa que efectivament va passar- passaren els anys, i l’amic Pablo em va dir si l’havia sentit i em contà la història d’aquest grup –jo no sabia qui eren- i em va tornar al cap. D’aixó fa dos anys, i fa una setmana més o menys, tornen a aparéixer i li envie un mail dient-li si els havia sentit (coses de la memòria). Total, que es deien “Décima Víctima” i estaven formats per dos fills d’un diplomàtic suec que estava a Espanya i dos espanyols. Al principi també estava per ahi un tal Jaime Urrutia que tenia en el cap un projecte anomenat Gabinete Caligari, que tothom i totdon coneix.Quan el pare dels suecs se’n va haver d’anar, el grup es va acabar. Així, com quan jugàvem a les cabanyes i dèiem “ja no tornem”. I és una llàstima, perquè tenien un so que m’encanta –i als fans de Joy Division supose que també - el baix en primer pla i la véu al fons, lletres tristes que eixen de dins. La història del grup, a un  click.

De regal, quatre perletes, la primera, -tot un himne- una trista cançó d’amor amb la lletra baix:

Fue tanto tiempo que los dos

cansados de bostezar

decidimos vivir separados.



Al principio lo más normal

se convirtió en obsesión

descubriendo en que había cambiado.



Ahora tan lejos

me hace daño creerlo,

te echo de menos

de corazón.



Sé que ya es tarde

para empezar de nuevo.

No hubo remedio

fue un error.



Era una forma de olvidar

aquello que fue peor

y quisimos no haber conocido.



Desde entonces nada es igual

tan distanciados tu y yo

conociendo a nuevos amigos.



Ahora tan lejos

me hace daño creerlo,

te echo de menos

de corazón.



Se que ya es tarde

para empezar de nuevo.

No hubo remedio

fue un error.
La segona, amb una lletra prou realista, la veritat...

Antes tan ingenuos como su amistad,


el tiempo los ha transformado en enemigos.

Cuestan las palabras al volverse a ver

Mintiendo, simulando no haber entendido.



En la misma meta un único interés,

las garras preparadas como los colmillos.

Buscan en el otro la debilidad,

acechan, con el cuerpo tenso y encendido.



Antes, antes los dos ...



Antes tan ingenuos como su amistad,

el tiempo los ha transformado en enemigos.

Buscan en el otro la debilidad,

Acechan, simulando no haber entendido.



Antes, antes los dos ...

Antes, antes los dos ...



La tercera amb fotos del grup. Sembla que estan a la comissió de festes de qualsevol poble, però és que són de l'any 1983. El so és el del directe del mateix any :

La quarta. La lletra, veritats com a punys, encara que són dues frasses comptades. El so: Joy Division a més no poder.

Hablan de lo mismo y falta comprensión,


aunque piensan igual.

No hay nada nuevo realizable aquí,

nada más que aportar.

No hay nada nuevo realizable aquí,

nada más que aportar.



Hablan y no esperan la contestación,

no interesa el final.

No hay nada nuevo realizable aquí,

nada más que aportar.

No hay nada nuevo realizable aquí,

nada más que aportar.



No hay nada nuevo realizable aquí,

nada más que aportar.

No hay nada nuevo realizable aquí,

nada más que aportar.

No hay nada nuevo realizable aquí,

nada más que aportar.

No hay nada nuevo realizable aquí,

nada más que aportar ...


Décima Víctima, un gran grup amb una existència massa curta.

ARA A PER LA RÀDIO

Ahir eixia publicada aquesta notícia, tot i que jo ja havia sentit el programa de ràdio on s’acomiadava dels oients. Jo escolte ràdio 3 des de fa 11 anys i " el ambigú" era un del meus programes preferits. Música de tota classe i per a tothom. Música psicodèlica a més no poder dels anys 60 i 70, jazz en totes les seves variants, especials -fins i tot d'una setmana de duració!- sobre grups que reediten discs o en trauen de nous, reposicions del programa de ràdio on Bob Dylan fa de locutor en una emissora anglesa...

Un dels millors programes de ràdio 3 quant a criteri musical i varietat, sense cap dubte. A més, Diego A. Manrique és un dels millors crítics musicals d'Espanya i col•laborador habitual en revistes especialitzades espanyoles i estrangeres. Aquest home va començar a emetre en una emissora en sa casa d'un poble xicotet de Burgos, on li portaven els discos d'importació en una burreta. Portava 18 anys en "la onda". Li volien renovar contrat per 500€ al mes i en període de proves, a més de proposar-li deixar d'emetre el programa durant 5 setmanes per a perdre l'antiguitat. Se'ls ompli la boca parlant de cultura i no saben valorar-la gens ni mica. S'han carregat un dels programes amb més oients d’aquesta emissora. A Diego A. Manrique treball no li’n faltarà, però se’ns ha privat de la seua véu i el seu criteri en la ràdio per estalviar de manera inútil, atès que l’anada d’aquest locutor la única cosa que provocarà serà una important pèrdua d’oients en una franja important d’audiència. Grandíssima errada.

AMIC

Va haver un temps –tampoc fa tant- en el què ens sentíem grans, molt grans. Ens menjàvem el món d’un mos i només el sol ens parava els peus a les huit o les nou del matí -quan no ho feia a migdia- per tornar al cau... te’n recordes? Aquells temps són difícils d’oblidar: el somriure sempre als llavis, el saber sempre què fer quan no hi havia res a fer, “pegar voltes” cap amunt i cap avall, “marejar”per ací i per allà... l’avorriment i nosaltres no érem compatibles. Ho podíem tot i podíem amb tot. Dia rere dia, nit rere nit...te’n recordes, amic?. Hi han molts indrets testimonis d’aquella època. Érem molt grans. Jo vaig abaixar ací. Tu no en vas tenir mai prou. Arribares a ser massa gran, a creure’t massa gran. Tan gran que quan vas caure no vas aterrar com nosaltres. Et pergueres en un món de fantasia i grandesa fictícia; món del què ja no tornaràs... només alguna estona. I és aleshores quan sembla que el temps recula 10 o 12 anys... de sobte te’n vas de la mateixa manera que ho fa el teu cap.

T’ho dic amb confiança, amic: sent compassió i llàstima, però sovint el què sent és una ràbia immensa. Ràbia perquè fores tan cego. Sé que no puc fer res, però avui tinc el dia sensible, he vist unes fotos, la ràbia ha tornat i t’ha tocat a tu. Com sé que no vas a venir de nou, des de la ràbia que he tornat a sentir, m’acomiade de tu. I ho faig fins que puga assimilar una altra vegada –i ja en van unes quantes- que hi ha coses que només són d’una manera, irreversibles. Adéu, amic.

Enrique

AHI ESTAS TUUUU...

Un diu que “La Ley de Salud sexual y reproductiva no es ley” i altres opinen que hi ha que indultar a militars condemnats per crims comesos en la dictadura xilena. Tots són representants de l’església catòlica i pel que sembla, membres de Tribunals Constitucionals, que saben què és llei, què no és llei, quan s’ha d’indultar algú i quan no. El primer és un tio molt gran, sobretot perquè pensa que algú que no té salut sexual ni reproductiva- com és el seu cas-, pot opinar sobre la salut sexual i reproductiva dels altres. Quant a la salut mental, millor no dir res. Jo pense que la llei que m’obliga a pagar impostos no és llei, puc objectar? Li demanaré consell espiritual i potser que sexual, perquè el que aquest ésser humà diu va a missa, mai millor dit.

Els altres, simplement són humoristes i tertulians reconvertits a bisbes. De veres creuen que s’ha d’indultar als assassins i torturadors de la dictadura xilena que ells mateixos recolzaven? Doncs van i diuen que és imprescindible defendre la vida indefensa i la dignitat humana. Els mateixos als que no s’ha sentit cap disculpa fa poc més de trenta anys demanen defensa de la vida i dignitat humana.

Aquesta gent sembla que viuen en el “día de la marmota”: quan no és l’avortament, són els homosexuals o la no utilització del preservatiu i quan no,el perdó per a torturadors i criminals polítics i militars. I sense cap vergonya, giren el cap quan hi han problemes al seu nucli. Problemes tan greus com l'abús infantil o d'altres menys greus com la malversació de fons. GENTOLA.

Per al dimecres: Dominique A

Fa uns anys, vaig passar uns quatre mesos a França fent una Erasmus i a més de sentir-me guiri i experimentar com és la "vida universitària francesa", vaig "furgar" un poc en la música dels veïns del nord. Allà vaig sentir hip-hop i reggae a punta pala en totes les seues variants fins a dir prou... i entre d'altres a aquest ésser humà, que em va agradar prou. Aquesta cançó és de l'últim disc i encara que semble estrany diu "hasta que el cuerpo aguante" en castellà afrancessat.

Per cert, a ràdio 3 hi ha un programa que es diu el hexágono (que és el nom que té França per als francesos. Si Espanya és "la piel del toro" França és "l'hexàgon", i Itàlia és una "bota", que és Portugal?, la pregunta,la deixe  en l'aire...) mig en castellà mig en francés on es pot escoltar música francesa d'ara i d'abans, per si pensaveu que s'havien estancat en "l'amour" i el "ne me quitte pas". Estic preparant un post sobre música francesa on parlaré del meu benvolgut George Brassens, al que considere un veritable poeta. Mentrestant, una cançó bonica per a un dimarts, o un dimecres o...

The Rocky Horror Picture Show

Per al cap de setmana, una bresquillada sonora.
La primera vegada que vaig veure aquesta pel·lícula em vaig quedar literalment "mocat"; és un musical moooolt loco de l'any 1979. La història vé a ser més o menys que un doctor maligne transvestit vol crear un jove amb el cos perfecte en un castell-mansió laboratori, amb un ajudant que sembla Igor de Frankestein i més gent que hi ha per ahi. L'escena del video és molt gran: "Eddie" torna (suposadament del més enllà) per emportar-se "Columbia" la seva nòvia. Apareix de sobte açò que aneu a veure i s'arma aquest "canyaret" i que acaba com comença, de sobte. El que canta i toca el saxo és ni més ni menys que Meat Loaf. Per a qui no el conega, es tracta d'un rocker mític, amb una banda que porta el mateix nom, Meat Loaf, que després va pasar a fer "òperes metal" (més o menys) i l'única cosa que du de més és un poquet de maquillatge zombie, perquè pel 1979 era així com apareix. Recomane la pel·li absolutament. És molt però que molt original per a ser de fa 31 anys. Va suposar un canvi radical en el concepte de "musical" i o t'agrada prou o no t'agrada gens, però no et deixa indiferent. Jo amb aquest numeret em pixe!. Té un aire "cutre" que sembla fet amb intenció que m'encanta. La cançó és una bresquillada rockanrollera;Allà va...

Ahi estàs tuuuu...

La revista "el jueves" té una secció que es titula "el gilipollas de la semana", on apareix una caricatura i una sèrie de comentaris del ciutadà de torn (polític, jutge, ministre, contribuient...) que ha tingut  una actuació d'aquest tipus. Ja fa temps que em plantege fer una cosa semblant al bloc, perquè estic comprovant que "la coyuntura" política, econòmica i social m'escalda molt,tal volta massa (la local, l'autonòmica, la nacional i la mundial) i d'aquesta manera la "condense". Hui, furgant furgant, m'he trobat una cançó-poemeta: si los hijos de puta volasen, nunca veríamos el sol, i la veritat és que opine que es de veres, i eixe vull que siga l'esperit d'aquesta secció, que titularé "ahi estàs túuuuu..".

A més de la notícia de la possible  lapidació d'una ciutadana iraní que he llegit al blog d'Amparo , hui li toca a Paul Kagame -el cognom ho diu tot-. Aquest individu és president de Ruanda i està acusat per l'Audiència Nacional del genocidi de 2.500 persones en un estadi (només deixaren un supervivent), terrorisme, crims de guerra i la mort d'un misioner i dos ccoperants de "Médicos sin fronteras" espanyols. Com l'home és digne , el que ha fet el President d'esta Espanya nuestra és convidar-lo a la Moncloa -açò si és per a "Kagate"- i el divendres el tindrem en l'ONU junt a ZP i Ban-ki-Moon defenent no-sé-qué dels objectius del mil·leni. Què gran!.

És precís que el porc aquest visite Espanya? No se'l pot detenir i jutjar? Qui són els assessors de La Moncloa i molt cobren per aquestes brillants idees? Repartiran souvenirs de la visita en forma de calavera?

I els familiars de les víctimes, algú ha pensat en ells? Açò és la diplomàcia?

Són coses que crec que es podrien pensar abans de "definir el que es farà el próxim mil·leni a nivell mundial"

LA INDÚSTRIA ESTÀ EN CRISI

Si hui en dia dius que t’agrada el rock, has de saber que no ets ningú; en els temps que corren tenim rock&roll, post rock, kraut rock, rock gòtic,punk rock, electro rock, rock simpfònic, rock progressiu, rock psicodèlic, hard rock i moltes més delícies musicals. Si t’agrada el rotllo combatiu, doncs has de saber que el que et va és el punk, però també hi ha after punk, que no és combatiu, sino més fosquet. Va haver un temps en què la gent que portavem monyo llarg i camisetes de grups de heavy metal erem “heavys”... hui tenim heavy metal, metal, grindcore, hardcore, mathcore, dark metal, trash metal, death metal, black metal i uns rotllos raros que es fan dir emo i screamo... Potser t’agrade la música “ambient” (pronunciat = que en anglès) o dark ambient, o l’electro... però si el que t’agrada és el pop, agarrat: pop, electro pop, tecnopop, trip pop,power pop, synth pop, dream pop, cabaret pop i chamber pop... després estan el folk i el fòlk (aquesta denominació, amb “ò”, l’utilitze jo per al folk en valencià, que com tothom se n’ inventa, jo m’apunte amb aquesta contribució) i el psicofolk entre d’altres...després tenim el trip-hop, el hip hop, el r &b, el blues, el jazz, el latin, el jazz fusió.

Potser t’agrade més l’estil jamaicà perquè vé l’estiu. Doncs al menú tenim reggae, reggae roots, ragga, ska, rocksteady i calipso. Per supost no t’oblides del funk, el flamenco , el flamenco fusió, el flamenquito, la “música avançada”, el minimal, el drone, el noise, el grunge, el chilout, la música new age i l’aren’t be....

Total, que entre tots ningú ha sigut capaç de traure una cançó de l’estiu. Ara comprenc la grandessa de gent com Georgie Dan, pioners que han anat més enllà de tots aquestos estils,hehehe.

Pel que sembla hi ha crisi en la indústria discogràfica. No sé si d’etiquetes o de creativitat...

FUTBOL I RELIGIÓ (ficció real)

Un grup d'éssers humans  d'un païs qualsevol queden junts per veure una semifinal d'un mundial qualsevol   en un local qualsevol. Hi han unes 15 persones més o menys bramant,imitant la vuvuzela, menjant entrepans i hamburgueses, beent  refrescs variats i abeurant cervessa...Sembla que estan en les mateixes grades de l'estadi... "Fueraaa", "uuuuiiii", "va, va va", "a por ellos""feu algo"... són els crits més escoltats per la resta d'éssers humans que passaven per alli. De sobte, una persona que passa pel carrer entra dins el local utilitzant aquesta contrassenya: "Com va Espanya"? i es planta al bel mig del santuari. 5 segons de silenci, algú emiteix eixa tos de "veste'n ja i no destorbes" i la incursió i el silenci acaben ací.

Uns quants minuts després, per a caldejar l'ambient, algú comença: "seeeeeeñor, me has mirado a los ojoooossss sonrieeeendo has dicho mi nooommmbre" i la resta d'éssers humans el segueixen. Alguns no sabien la lletra sencera, però la primera estrofa és inevitable, tots han pres la comunió i han anat a catequèsi...Bé, en eixe instant de fervor religiosa, un contribuient amb el monyo llarg pega un bot es-pec-ta-cu-lar i marca gol. Eufòria i alegria  per tots arreu a més de l'inevitable somriure provocat per la situació que s'acaba de produir. Un dels éssers humans pregunta: "després d'açò, qui va a fer-se creient?". S'alcen un o  dos braços.

El millor de tot açò és que es ha passat conforme està escrit ací. Done fe.

UAU! ; Cuatro no para de sorprendre.

No volia postejar tan sovint, però és que açò ja és passar-se'n: Començaré dient que la meva parella és de Paraguai,continuaré dient que tornen a ser els de Cuatro(programa "UAU!"), cadena que ja coneixem per tenir periodistes esportius que donen almoïna a un home què demana per burlar-se'n i acabarem dient que llevat d'anar dirigida a Paraguai, la broma i el comentari "jugadores de España, en vuestras manos está que no mueran miles de millones de niñas paraguayas" fa ganes de trobarse'l un dia pel carrer per comprovar si els cactus caben per un fogó humà. Si senyor, sembla que la crisi també arriba a l'humor i als cervells. Quant al programa i al video; Uau! que graciós!. Barreja misèria infantil i futbol per a fer humor... ja en van dos. I a més, és que cobren per açò!. Es pot caure més baix? si, només cal seguir tenint audiència. Si la "gent" aplaudeix... No sé qui és més ignorant, "l'humorista" o el públic.Vergonya i fàstic.