14 de setembre del 2011

SABER IDIOMES


És curiós com els éssers humans que dominem més d'un idioma entrem en converses del tipus "jo sé/domine aquest idioma" quan algú ens pregunta  o quan apareix aquest tema en alguna conversa. En l'escola d'idiomes, aquestes converses prenen un tó del tipus "pos jo més que tú" de manera pseudo-involuntària que sovint té conseqüències nefastes. M'explique amb un cas real.
Per circumstàncies que no venen al cas resulta que sóc bilingüe valencià-castellà, domine prou bé el francés i soporte ben poc els acudits imbècils al respecte, a més, puc mantenir converses bàsiques en alemany  i italià -aquestes encara més bàsiques, només l'he estudiat un any-. No cal que diga que m'agraden els idiomes i que, mentres puga, no pense fartar-me d'estudiar-ne, tot i que no els utilitze en la vida professional. Quant a l'anglés només l'he estudiat dos anys ( a l'escola i l'institut tenia francés llengua estrangera), però continuaré (algun dia). Sovint, quan entre en converses com les què acabe d'esmentar, he de soportar el comentari estelar: "però anglés no en saps, no?". Supose que la resta és brossa...
Fa dos dies, vaig sentir una conversa entre la gent que hi havia darrere de mi esperant a matricular-se a l'escola d'idiomes que se m'ha quedat gravada i em va fer bullir la sang. La  reproduisc en "versió original":

Xica sabuda1: Yo es que en Albacete trabajaba en un instituto bilingüe, y claro, tienes que tener por lo menos el "first certificate" para dar clases en inglés. ¿Aquí hay institutos bilingües?
Xica sabuda 2: Aquí están en fase experimental, pero hay.
Xica sabuda 1: En Castilla la Mancha hay mogollón. Yo me voy a apuntar a la prueba de nivel de inglés porque para oposiciones te da puntos tener el nivel avanzado, pero claro, si no hay institutos bilingües... no sé si me interesa.
Sabudillo : Aquí el problema es el valenciano...
Nyas, coca!. Els instituts bilingües són experimentals i el problema és el valencià!.
En eixe moment, em truquen al mòbil, despenge (m'agrada "despenjar" mòbils) i parle amb el meu germà mentre Xica sabuda 1, Xica sabuda 2 i Sabudillo  es miren i somriuen alhora que alcen les celles. Acabe la conversa amb mon germà, i quan isc de la sala de matriculació, m'acomiade d'ells amb un "adéu", que ha semblat afectar fins i tot el meu sentit del gust, perquè tenia sabor a glòria bendita.
Em pregunte de quin "institut en fase experimental"  han eixit aquestos éssers humans i recorde les paraules del profeta Miguel Àngel: "no hi han palmeres, però hi ha cada dàtil!"





9 de setembre del 2011

LAS CARGA EL DIABLO

Les armes, eixos instruments creats per "defendre's" i que en Yanqui's land són considerades un dret...
Sabieu que les armes de foc tenen dos usos? Disparen i alhora són armes contundents. Jo ho vaig descobrir quan tenia quinze  anys. El meu avi volia que me n'anara amb ell de caçera. Em va deixar una escopeta xicoteta i va posar una llanda damunt d'una soca. Em va dir que apuntara i li pegara un tret. A mi, que de ben xicotet em flipaven les pel·lícules de "pistolers i indis" (amb l'edat van esdevenir "pel·lícules de l'Oest" -gràcies canal nueve-) m'agradava la idea de disparar. He de dir que en cap moment pensava en matar animals, només m'abellia disparar, sentir el tro i veure el forat en la llanda. Bé, agafe l'escopeta, apunte, dispare i... m'espolse una culatada al muscle que em va fer un morat una setmana. Des d'aleshores no he tornat a disparar. No vos preocupeu que el nivell de penyafatalisme d'aquesta gent no admet el suïcidi. Tampoc apareix sang. Només són mostres de penyafatalisme ianqui.





A continuació, la iaia de Chuck Norris...

I ara, la secció masculina:
Este sembla d'altre planeta, però és terrícola. Un dia va dir: mare, pare, és precís que vatja al dentista? i li van contestar: t'has d'arrancar eixe queixal, sinó després et farà mal. Com que li tenia por al dentista, va optar per la via ràpida...

I a este, directament, li agrada molt el sado...

I per acabar, l'arxienemic de la iaia de Chuck Norris què igual pot treballar en Pamplona que en València...
Senyor pirotècnic, pot començar la mascletà:

7 de setembre del 2011

AUSTERITAT

Ja fa dies que sent parlar un eufemisme nou: “austeridad y equilibrio” , que amaga de meravella el seu significat; restriccions i rigor.  I és que el discurs és simple, cal retallar d’on es puga...la realitat, en canvi, no és així. Els gestors ho anomenen “estabilitat presupuestaria”, però jo pense que no ho és. No volen eliminar despeses innecessàries, pretenen retallar d’on puguen  i els deixen. Aquesta actitud cal tenir-la en compte, perquè el discurs ens pot enganyar, i és que  el (puto)dèficit  és la relació entre ingressos i despeses, no la manca d’uns o dels altres, i en aquest cas, només es parla de despeses, de retalls i estabilitat...
S’acaba d’aprovar una reforma constitucional on se’ns deixa ben clar que el primer que s’ha de fer és pagar els deutes, que ací el que interessa és el que demana l’acreedor, el cobrador del frac. Per cert, el dia en què es votava eixa reforma, vaig veure diputats que no la votaven i diputats que eixien de la votació perquè no volien participar...  i un poc abans del vint de novembre ens demanaran el vot per als seus partits i ens diran que cal anar a votar perquè el vot és la màxima expressió de la democràcia i blablabla... gràcies per donar  una mostra de participació i interés senyores i senyors diputats. En aquest cas també pense que el discurs s’ha pervertit un poc; una cosa es que no facen cas a les teves propostes, i una altra és que penses i digues que és legítim no votar perquè no et fan cas. Si seguirem l’exemple, no se’n salvava ni  un, perquè només es votarien entre ells i a ells mateixos.
Com deia, ja tenim dins la Constitució una llei que diu que ací qui cobra mana, que primer som contribuents i després ciutadans, que si s’ha de retallar es retalla i prou, perquè cal mantenir l’equilibri dels pressupostos etc. 
El que no m’ha quedat gens clar és què passa si no es pot fer, si no es pot pagar. Quines seran les conseqüències? El treball o l’habitatge també són drets que estan en la Constitució i de moment, no són per a tots, aleshores, a què ve tant de rebombori i tanta pressa en reformar de mala manera la Constitució?  Segons l’home de la barba que fuma puros “es una medida que se aplica en muchos paises de Europa” serà de veres açò? No ho sé, però  aquesta frase no vol dir que aquest càstig s’incloga dins la Constitució. Podria significar que hi ha països en Europa que són competents o en els que mana gent amb un poc –tampoc massa- sentit comú. Quant a l’home al que alguns anomenen Pepinho (cogombrinyo en valencià), només diu que està content per haver aprovat la reforma. Interessantíssima opinió. Supose que en tindrà més profundes, però jo no les he escoltat enlloc.
Gràcies a tots, als que ens heu acabat d’enfangar i els que ni s’han molestat en votar. També em pregunte què haguera passat si hagueren decidit fer un referèndum per aprovar o denegar aquesta mesura (molta gent haguera anat a votar-la?), però això ja no ho podré saber.

4 de setembre del 2011

ODA AL GASPATXO

Mmmm què bó!. Jo estic engantxat al gaspatxo andalús. Me'n prenc tot l'any. Estic "anvisiat". No em pregunteu com he trobat açò, però va per tots els gaspatxos d'aquest estiu.

31 d’agost del 2011

The Wall

Una versió prou acceptable  en espanyol amb lletra profunda i ben encertada...

26 d’agost del 2011

PENYAFATALISME EXTREM 2.0

L'any passat per estiu, vaig publicar una entrada en la què parlava del balconning i dels morts i ferits que havia provaocat. Enguany també n'han mort uns quants. Enguany, apareix una  notícia penyafatal relacionada amb el consum de drogaïna que es resumeix més o menys en no fer cas a això que ens deien els pares  de "si un desconegut et dóna un caramel, no l'agafes". Ho sent molt pels xics que s'han mort, de veres, però és que la trista història és així.  Furgant  per la xarxa he trobat el que pot fer un airbag si s'utilitza en mans de penya que està fatal. El càmera somriu. Quant al subjecte que fa de "provador", no sé què pensar... 
En la meva modesta opinió, crec que hi han massa gilipolles...

21 d’agost del 2011

ELS ANALS DE LA MÚSICA

Una grandíssima performance que passarà als anals de la música, sense cap dubte.
Uns quants detalls a destacar:
-El presentador de la gala: Ni més ni menys que Juan Tamariz. A mi sempre m'ha fet un poquet de por, però comprenc que hi ha gustos per a tot.
-El pas "moonwalker" del cantant quan apareix a l'escenari. Si Jacko alçara el cap, es tornava a morir.
-Samarretes: la del cantant amb trets i sang i la camisa del teclat-guitarra trencada per darrere.
-La cadira de boga i la guitarra. "Flamenco's old style"
- Les sevillanes-coristes que fan "uh uh uh ah".
Tot un hit.