Encara que el títol d'aquesta entrada semble altra cosa, vaig a parlar-vos de música. I és que estic descobrint que allò que més m'agrada de la música que escolte és l'inici.
Un exemple, m'agraden més les composicions de música ska dels anys 50 i 60 que les d'ara. M'agrada el só "brut" d'aquelles gavacions on apareix una harmònica i els vents i només se sent una guitarra elèctrica darrere, al fons o simplement, no hi ha guitarra, només vents. M'agrada el que s'anomena "música de garatge", que passa pel rock brut i poc el·laborat musicalment parlant als inicis d'aixó que s'anomena "musica 60's", que, curiosament fa uns anys em semblava "horterada pura i dura" i reconec que m'enganyava; i m'enganyava molt.
Fins el punt que no passa setmana que no escolte un o dos discs d'aquest estil, que per a mi és absolutament nou, atès que no havia aprofondit en una música que de veres em divertix i m'agrada escoltar. Una música que jo considerava "viejuna", i que, no sé perquè , tot i tenir eixe aire "viejuno" em sóna fresca en uns temps en els que considere que és difícil sorprende a qualsevol que li agrade la música amb una proposta veritablement innovadora, simplement per l'abundància de propostes musicals.
El mateix passa amb el rock and roll. I per a qui no ho sàpiga, confese un descobriment: Chuck Berry és el puto amo, Elvis Presley "las volvía locas" (que m'agrade la música no vol dir que soporte l'estètica i tot el que l'envolta, ojito) i a més també feia bones cançons que jo no guarde ni guardaré (cosa que no em passa amb Chuck Berry o el grandíssim Alton Ellis, si parlem de música Ska).
Si ja anem més endavant, i sempre des de la modesta opinió d'un "afisionao" cal escoltar The Velvet Underground als inicis (experimentació pura, "Sunday Morning", cançó xula xula) i a Lou Reed en solitari a més dels "clásicos populares". Si volem "paranòia psicodèlica" no ens poden faltar els "Can"(tremendos) o "Neu!" o "Ashra Temple" i "Popol Vuh"(uff! millor no escoltar un disc sencer) entre els "clàssics" Pink Floyd dels inicis o el malalt de Syd Barret.
Si volem anar més endavant, no s'ha d'oblidar el que ha suposat Led Zepelin o cal saber per exemple que eixe grup referent que ha sigut "Ramones" ha dedicat gran part de la seva discografia a fer versions del rock dels 50 i 60, o siga, ha tornat a l'origen per reinterpretar-lo.
Podriem anar més avant i parlar de més estils de música, però no és la intenció (ja m'estic enrotllant massa); el que vull dir amb tot aquest rotllo és que, tornar a l'origen -i no només parlant de música- em resulta sovint una experiència gratificant de la què no em penedeisc gens ni mica. Tornar a l'origen permet tenir una visió distinta a partir de la qual es poden corregir i millorar moltes coses.
Tot açò m'ha vingut al cap després de veure aquest video i, a més de riure'm una estoneta, m'ha agradat tant que m'ha fet reflexionar sobre el que acabe de dir. És s'una pel·lícula de l'any 1973 i parlen en grec!.
