JA HAN ARRIBAT

El passat 28/01 sentia a la ràdio que una s’havia fet un congrès al Regnue Unit on participaven diferents associacions de científics i pseudocientífics per analitzar les possibilitats de trobar vida extraterrestre. Les conclusions que van extraure foren que gràcies a la tecnologia actual, hi ha més possibilitats de saber si hi ha vida en altres planetes ara que fa trenta anys. Com diria un home savi. “pa’cagate i no torcate!”. Es preguntava el locutor si era precís fer un congrés per arribar a aquesta conclusió. Jo també m’ho preguntava i em vaig posar a pensar en quina era la imatge que es tenia dels éssers d’altres planetes...

La veritat és que la preocupació per si hi ha éssers d’altres planetes va començar a plantejar-se “seriosament” (= des d’un punt de vista científic) a finals de la dècada dels 50 del segle passat i va tenir un creixement espectacular en la comunitat científica després que els terrícoles arribarem a la Lluna. Hi ha un NODO on s’aferma que en Marte hi ha vida vegetal i vida animal rudimentària!. El que faltava, fatxes d’hiperespai!.

La veritat és que la visió dels extraterrestres és molt diferent si ens posem a analitzar-la per èpoques i tenint en compte el principal difusor d’aquesta imatge; el cine. N’hi ha extraterrestres del tipus cabrónido-invasor (Alien), d’altres graciosos (Alf,E.T.,Mars Attacks), okupes que pensen en instal•lar-se a la Terra de manera pacífica i no molestar ningú (El milagro de P.Tinto) , d’altres que conviuen amb els humans com si fóra “normal” ( els caps de cono d’Alien Nation o els pseudobitxos de Distrito 9) i hi ha que vénen per abduir-nos i experimentar amb nosaltres (Expediente X).

Llevat algunes excepcions, aquestos éssers són més sabuts que nosaltres-sempre tenen tecnologia superior o capacitats increïbles.En Sella, encara que penseu que n’hi ha algun d’aquestos, no és extraterrestre, segur-, més lletjos que nosaltres -qui en trobe algun o alguna guapet/a, al psicóleg de cap, per favor- i, normalment, venen per acabar amb nosaltres, ens hem de defendre i els hem d’asclar tot el que tinguen, aniquilar-los i enviar-los de volta al seu planeta; cosa que podem fer gràcies als Estats Units d’Amèrica, bé siga amb els marines en peça o qualsevol ianki que ens salva de la destrucció de manera particular i desinteressada.

I si la imatge del alienígenes ha canviat, no diguem la de les seues naus; hem passat del “platillo volante” ( el seat 600 de les naus espacials) dels anys 50 al tros de bèstia voladora que en Indepence Day es carrega la Casa Blanca.

I tú, com te’ls imagines? Jo, després d’haver vist “Distrito 9”, tinc una imatge més o menys semblant: Forma d’insecte fastigós que camina sobre dues potes i amb una intel•ligència i tecnologia més avançada però no com un invasor.

BRODY - IRENE VIDEOCLIP EXCLUSIVO EUROVISION 2010 HD IRENE TIENE PENE

Hi ha que ser molt valent per presentar aquesta cançó a Eurovision, però així ha sigut! la van desestimar per "llenguatge no apropiat". Supose que per a alguna cadena de televisió també serà anticonstitucional...
Però el cas és de tots els autèntics excrements sonors que han intentat anar a Eurovisión i no han aconseguit, aquest és un dels més currats: "ritmillo estiuenc", vestuari estrident i lletra contundent... i tot allò que acabe en "dent". I com està la penya!

PEGA-LI VOLTES

Diumenge per la vesprada. Toca currar. Són les 17:00 i no vé ni el nostre senyor. Hi ha temps de sobra fins les 22:40. Anem a llegir un poquet mentre escoltem la ràdio i matar el temps. I en la mateixa vesprada, em trobe tres frasses per a "pegar-li voltes" al que siga. Allà van:

•  Hacia atrás, sólo para tomar impulso. Dita per un xiquet de 14 anys amb càncer.
• Cuando teníamos las respuestas, nos cambiaron las preguntas. Pintada en un mur en Madrid (pronunciat "Madriz" en madrileny)
• ...¿Y si la palabra "corazón" no fuera más que el aumentativo de "coraza"?. Cunya de ràdio per a presentar un festival de rock experimental utilitzant com a instruments joguets; apareix una xica pronunciant açò amb un xilòfon de fons.

I, no sé perquè, em va vindre al cap una "paràbola" que l'amic Morning em contava-no recorde perquè- fa temps:

(alumne)- Maestro, ¿qué es Zen?

(Mestre)- Ayer llovió. Eso es Zen. Medítalo.

Definitivament, currar un diumenge per la vesprada pot afectar qualsevol...

GRÀCIES

No sé si coneixereu una revisteta que circulava per ahi anomenada BID. Doncs era una revisteta que arribava a casa tots els mesos i que en un principi-quan no existia l’Internet eixe- oferia discos i pósters. Més endavant oferia llibres i tot tipus de xorradetes i després va desaparéixer. Jo em vaig subscriure perquè era de bades i oferia la possibilitat de comprar discs prou baratets i que no trobaries en “tendes convencionals”;cal dir que Fnac tampoc n’havia i la única possibilitat era o “el Surco” en La Vila o “Discos Merlin” al costat de l’estació d’autobusos en Alacant ni més ni menys,atès que en el Continente (que no era Carrefour) no els trobaves.

Doncs resulta que BID són les segles de “Boletin Informativo Discoplay”i “Discoplay” era el nom d’una tenda de discos de Madrid. Emilio Cañil n’era el propietari i una de les persones què més a fet per difondre la música per tot el territori nacional. Resulta que va aconseguir junt a dues persones més llogar un baix de la Gran Via de Madrid i montar una tenda de discs amb un catàleg molt gran de tot tipus de música (en un principi Folk dels EUA, però més endavant clàssica,jazz i per suposat pop, rock nacional i internacional i punky “brut”). Va ser els primer en publicar i editar un disc de cançons republicanes sense censura (la tenda va obrir a finals dels anys 70) i la persona que va portar Simon & Garfunkel a Espanya en l’any 80 quan anaven de gira per Europa. També va ajudar Raimon a vendre les entrades d’un grup prou important dins l’escena folk dels 70 que no me’n recorde (Raimon va voler fer de promotor, no en venia ni una i aquest home li va dir que portara les entrades a la tenda, es van esgotar en una setmana!). També va ser el primer en vendre a Espanya pósters i ha sigut l’encarregat de que molts xics i xiques com jo accedirem a la música sense haver-nos de menejar de casa.

Aquest home, Emilio Cañil, va morir fa dues setmanes. Hui, escoltant la ràdio, li han fet una entrevista al seu soci durant molts anys i la gent que trucava per telèfon m’ha sorprés... i molt!. Gent amb 52 tacos que agraïa la tasca realitzada per aquest home, que són gent que vivia en poblets i gràcies al BID se’ls van “obrir “ les portes a una afició que continua. Jo recorde haver treballat expressament per comprar-me una edició especial d’un “cofre” amb els discs dels Iron Maiden (a ma mare quasi li agafa un mal!) quan tenia 17 anys. Promotors de concerts que deien que els pagaven per vendre entrades en la tenda quan ara han de pagar ells per aconseguir-les... un montó d’històries que m’han fet pensar en dues coses: la pel•li “alta fidelidad” i que aquest home es mereix un homenatge com a difusor de cultura, que ho ha sigut.

Des d’ací gràcies i descanse en pau.

Més informació:

http://elmundano.wordpress.com/2010/01/26/tributo-a-emilio-canil-por-antonio-gonzalez-lejarraga/

NINOTS INDULTATS

Ja tornen les boques amples, la risa perversa, les xerrades inútils i les punyalades al ventre. Un nou riu de merda fastigosa que et cau de sobte, perquè sí i sense cap anestèsia.

I és que, si agrades, el punyal només t’anirà per l’esquena, la covardia dels valents bocamolls no t’acabarà salpicant... però si no és el cas, et donen per perdut.

Com si foren importants! Esdevenen jutges i fiscals alhora.

Quan ningú t’estisa la mà és quan et demostres com de fort eres. I passa sovint,

fins que te n’adones que només resta empentar o estisar, estisar o empentar...

I si la corda es trenca, s’ha trencat. Prou.

Quan se’ls ha omplert la boca, tot torna al seu original estat de calma aparent.

Des d’eixe moment és quan se’ls ha de tractar com el que són: ninots indultats.

EL GUDARI

Mireu esta foto. No és del carnaval, és de la detenció d'un fill de p--a d'aquestos que s'autoproclamen defensors de la pàtria, en aquest cas, la pàtria  basca. Encara que pretén ser seriosa, jo la veig prou còmica. Atenció al policia disfressat de Robin i la cara del "malhechor", que mostra  la gran intel·ligència endèmica dels salvapàtries. No sé que em resulta més estrany; que l'hagen escollida per publicar-la en un periòdic (què volia mostrar-nos el que l'ha triada?) o que tot i ser un tema d'allò més seriós, em semble graciosa. En tot cas als salvapàtries, dues pedres i al riu, que els peixos són bons espectadors i no armen escandalera...

HAN TORNAT!

Benvolguts i benvolgudes penyafatals... Han tornat! . La meva segona banda favorita en espanyol (Tinc un seriós dilema entre Extremoduro i Héroes del Silencio, depén del moment m’agraden més uns o altres, tot i que quasi sempre guanyen els herois...) acaba de presentar nou disc, titulat Adiós,adiós.

Ja l’he acomanat i tinc mooltes ganes de sentir eixe “canvi” del què parlen en les entrevistes. La veritat és que Yosi (el canós del monyo llarg;el cantant) ja començava a fer llastimeta l’home. Pujava als concerts super-mega-hiper axispat i deixava que el públic cantara quasi totes les cançons i queia per terra o començava a despullar-se i el feien fóra... L’any 2007, Alberto Cereijo -el de les ulleres de sol-, tros de guitarrista, anunciava que deixava el grup i semblava que 30 anys de carrera acabaven...

Però no ha sigut així , ja veurem en què queda. De regal, dues cançonetes mítiques!

Entrevista en el País: http://www.elpais.com/articulo/cultura/Suaves/desmienten/rumores/separacion/Adios/adios/elpepucul/20100127elpepucul_9/Tes

Si Pudiera - Los Suaves

Com diries "estic mooolt fotut"? d'aquesta manera. La millor cançó de los Suaves. Desesperació i sentiment de "perdedor" en estat pur.MOOLT GRAN. A mi, m'emociona, de veres.
a la tienda de los sueños
ir a comprar
con poco dinero
todo lo que hasta ahora
pude ganar
y si allí vendieran
billetes para el tren
de... "otra oportunidad"
encargaría
un "ticket" de ida
a la estación perdida
donde mi vida
fue a descarrilar.
Si pudiera
desde aquel momento volver a empezar
ilusiones
castillos de arena
en el fondo del mar
esperanzas
asi que... ¿eso es todo?
se me pasó el tiempo
es ya tarde
tengo miedo de irme
a la sombra del cielo
me queda tan poco
y tanto que arreglar.

¿Quién no hizo alguna vez
locuras por una mujer?
¿Quién no quiso alguna vez
algo que no pudo tener?
¿Quién no hizo alguna vez
promesas a una mujer?
¿Quién no quiso alguna vez...?
Si pudiera...

¿Quién no hizo alguna vez
locuras por una mujer?
¿Quién no quiso alguna vez
algo que no pudo tener?
¿Quién no hizo alguna vez
promesas a una mujer?
¿Quién no quiso alguna vez...?

Si pudiera
desterrar de mí
la esperanza de verte
y olvidarme
de todo aquello que no se puede cambiar
despedidas
si quieres un recuerdo
te regalo mi pena
y esa noche
duermo solo y quizás
te encuentre en mis sueños
que es donde sólo
te puedo encontrar.

Si pudiera
pasear por las calles
sin hacerme preguntas
y en la noche
escuchar a la luz
en la oscuridad
¿qué me has hecho?
me quitaste la vida
sólo pienso en la muerte
y poco a poco
los pasos se hunden en el aire negro
ladran las estrellas
llora la ciudad.

¿Quién no hizo alguna vez
locuras por una mujer?
¿Quién no quiso alguna vez
algo que no pudo tener?
¿Quién no hizo alguna vez
promesas a una mujer?
¿Quién no quiso alguna vez...?
Si pudiera...

Los Suaves Dolores se llamaba Lola

Nyas coca! vatja canvi!. El video mola per`què van "falando en galego" sobre la història del grup. Resulta que no sé qui és el rockero que no sembla rockero, però "que manetes!"Quant a la lletra: VERITATS COM A PUNYS! i no hi ha res més a dir

Kseniya Simonova - Sand Animation (Ukraine's Got Talent) II

M'ha deixat flipat! aixó sí, dura 10 minuts, però paga la pena!

DAME AAARGO!

Tinc dos companys a la feina que col•laboren amb la fundació Vicente Ferrer apadrinant un xiquet cadascun i un d’ells que a més té apadrinat un burro amb una associació protectora que s’encarrega de cuidar-los i reproduir-los en captivitat, atés que el “burro ibèric” és un animal en perill d’extinció ( perquè ja no se’ls trau profit, és trist alhora que fort, però és de veres). Hi ha gent que fa donatius a tot tipus d’organitzacions “ sense fronteres”, la més coneguda médicos sin fronteras, però també hi ha ingenieros sin fronteras, i maestros sin fronteras, que jo conega.

Altres són voluntaris. Jo ho he sigut i, veritablement, si teniu temps i ganes, comprovar de manera directa com pots ajudar els altres és una experiència de les més gratificants que hi ha. Bé tot aquest rotllo vé al cas de que els donatius són una part fonamental per poder afrontar les despeses necessàries per al funcionament de totes aquestes organitzacions que es dediquen a ajudar els altres (una curiositat;hi ha una ONG que es dedica a fer auditories a altres ONG, ara no recorde el nom, però em sembla una molt bona idea; els contes clars i tots contens, no?). I ajudar els més desfavorits és una tasca importantíssima (segons alguns, necessària). Tothom pot ajudar els altres amb allò que millor sap fer, be siga un pont, una obreta de teatre per concienciar o per fer riure o entretenir, crear grups de música, ensenyar a llegir o ecriure ... i moltes coses més.

Per això em rebenta aquesta campanya de màrqueting: http://www.elmundo.es/elmundo/2010/01/22/espana/1264181113.html.

Resulta que ara els hem de pagar els cursos a ni més ni menys que a los “legioinarios de Cristo”. El nom només ja esborrona. Als que han tret aquesta campanya publicitària en un moment en el que la gent està fent donatius en massa per ajudar els afectats pel terratrèmol d’Haiti està clar que la gràcia divina no els ha arribat.

Hi ha que ser o molt tonto o molt brut, i preferisc pensar la primera opció, perquè lluir-se, s’han lluït. Què en pensarà la gent que recolza aquesta organització?. Jo no estic en desacord de pagar perquè es puguen formar seminaristes en “los legionarios de Cristo”, com deia un home savi: “cascú és cascú”.Fins i tot pagaria per veure que opinen si es donaren diners per a una suposada organització religiosa musulmana per exemple que es diguera“los soldados de Alá”, però una cosa es recolzar una iniciativa i una altra és que la “legión cristiana” jugue amb la idea de solidaritat que justament preconitza en un moment amb la sensibilitat de la gent sorgint “a cascoporro”.

Amen.

LA SARGANTANA

Mai m’han agradat les sargantanes; són uns petits rèptils que sempre van per terra a veure què és el que agafen o busquen un lloc on prendre el sol per escalfar-se i res més. De xicotet, me’n recorde com jugàvem a caçar-les. Doncs resulta que fa aproximadament una setmana, en “esta España nuestra”-com deia la cançó-, ens ha eixit una sargantana en forma de corporació municipal. L’única població amb nom de bolígraf (Vic) va decidir que no empadronaria els immigrants que estigueren en situació irregular (eufemisme magnífic, per cert, atès que jo considere que, quan tinc diarrea, també estic en situació irregular; però aquest és un altre tema). Una declaració del fantàstic alcalde dient que “el poble de Vic no és xenòfob”, m’ha fet escriure aquesta entrada. La veritat és que no podem saber si el poble de Vic és xenòfob o no perquè els periodistes només s’han dedicat a ensenyar-nos el que opinen quatre sargantanes per donar més alegria a la notícia, però el que jo volia posar és un exemple pràctic:

• Posem que, tot i ser un mequetrefe, em diuen Enrique i sóc d’Oriola. Ocupació: “sector chapuza”, és a dir, que igual et pose un endoll, que t’apanye les canyeries, que et tombe un tabic que et llaure un bancal. Doncs bé, per circumstàncies de la vida, acabe en Vic, i on treballe fent tot açò però ni sóc autònom (la p_ta crisi, ja sabeu), ni estic apuntat a l’Inem, ni pague res que no siga el lloguer de ma casa, i allò estrictament necessari. El poble de Vic, m’acull com un més i em sent a gust, tinc feïna i amb el temps, sembla que estic fent amistats. Igual fins i tot m’empadrone, per si calguera anar al metge,mai no se sap...

• Ara diguem que, tot i ser un mequetrefe, em diuen Dimitri i em dedique al mateix, però vinc de Sèrbia i se m’ha caducat el visat. Vull empadronar-me per si calguera anar al metge, mai no se sap...

Doncs segons la corporació municipal de Vic ( que no el poble de Vic, que quede clar), estic xuclant dels recursos de tota la població i no tinc dret a, per exemple anar al metge i en al cas hipotètic que tinguera fills, han de ser analfabets perquè si i ja està, perquè no tinc dret a matricular-los.

Si l’Ajuntament de Vic es creguera només per un moment que representa els ciutadans, no diria que el poble de Vic no és xenòfob, perquè l’Ajuntament està ple de sargantanes que si ho són. Ara resulta que com no ho poden fer, diuen que acaten, tot i que no respecten, la llei. Com si els quedara altra opció!. Com si no fóra el que han fet fins ara!. Una cosa si han aconseguit; si la major part ciutadans i ciutadanes de Vic simpatitzen amb aquesta idea, ja tenen governants per molts anys. I és que les sargantanes, tot i que els talles la cua, continuen remenant...

El videoclip más versátil de la historia - 3º

El titol ho diu tot, té unes 10 versions, però esta és la que més m'agrada.De la cançó i del grup "vive la fête", ja en parlarem, que no siga tot tornar i amuntonar...

PER FI!!!

Quasi tres mesos,3, portava sense Internet.Ja sé que costa de creure, però és de veres. Bé, ja torne a estar ací, moltes coses han passat, però millor deixar-les de banda i continuar amb l'esperit d'aquest blog, que no és altre que parlar de música (si la ministra no se n'adona, igual fins i tot hauran descàrregues;aixó si, indirectes...) i de paranòies variopintes de la penya, que està fatal. Encara que com van les coses crec que la secció  I shit in my life (mecagon mi vida pa qui no sàpiga anglés) prendrà prou protagonisme... bé aixó que només volia saludar. els incondicionals, si encara me'n queden.

AAAAAAAAAAAAARGH!

No vos ha passat mai que, teniu una cançoneta en el cap que no vos agrada gens i no se’n va?. Vas per ahi, i de sobte, et vé al cap una estrofa determinada, i torna , i torna...aaaaaargh! no te la pots llevar del cap i no t’agrada!. De la mateixa manera, n’hi ha cançons que t’agraden de gent que no escoltaries tot i que et pagaren per fer-ho i d’altres que et fan un asco mortal que no pots ni veure.... d’aquesta estranya sensació és del que vull parlar.

A mi, especialment n’hi ha una cançó que només de sentir-la m’entra gonia, –no em pregunteu per què- però l’odie fins el punt que em talla el rotllo sentir-la, i és.... EL (PUTO)TRACTOR AMARILLO!!!!.No sé si és que no em fa gràcia el rotllo pseudopaleto dels cosins germans del de “Opà voy a hasé un corrà” o què, però és que el ritmet pasodoble-organillo i la temàtica “que es lo que se lleva ahora” em trauen de polleguera!. No els puc. De la mateixa manera, i, em fa un poc de vergonya reconeixer-ho, hi han cançons de Raphael que em molen! Supose que per influència de mon pare, encara que és estrany, però no ho va aconseguir amb Perales, que sonava nit i dia en ma casa, junt Juan Pardo, que tampoc em va pegar prou fort, la veritat. En la "meua defensa" diré que Raphael em recorda un poc Tom Jones en algunes cançons, tot i sobreactuar massa. A més, és la única persona en Espanya que té un disc d’Urani, per haver superat els 50 milions de còpies venudes (res!). Discs d’Urani en la història de les discogràfiques se’n han donat només en Espanya, Regne Unit i EUA i només se n’han donat a Michael Jackson ( 2) a Queen ( póstum, després de morir-se Freddie en van vendre una fotracà, però ja no existien , per tant, per a mi, no conta) i ... a Raphael! (¿?).

I tu, téns alguna debilitat/odi especial per algún artista en particular?

CANVI DE LOOK

El títol ja ho diu tot. Doncs aixó, que he decidit canviar un poquet de look el bloc.Ja aniré acabant-lo poc a poc. De moment, es queda així. He inclós una secció nova anomenada "grandes efemérides" on aniré recopilant xorrades que apareixen a la premsa o la Tv com a esdeveniments i he afegit una llista de reproducció que anirà canviant segons em rote per a que es puga sentir musiqueta. Per la resta, només canvia la presentació i els enllaços. Ale pues, espere que vos agrade...

Cat Power - He War

Fa temps que no parle de música aprofundint un poquet. Aquesta vegada li toca a Cat Power. El grup en principi –allà per l’any 1995-està composat per una tal Carlyn Marshall i, unes vegades una guitarra i d’altres un piano. En els dos primers discs (Dear sir i Myra Lee, dels anys 1995 i 1996) primers discs ja es pot notar el seu so particular, prou personal i jo diria que “senzill”. L’any 1996 firma amb Matador records, discogràfica de les més reconegudes en els EUA d’aixó que es diu indie per a traure el disc amb el que arribaria al “gran públic”; whath would the community think. L’any 98 apareix Moon Pix, i ara sí que sí, amb aquest disc aconsegueix l’èxit, acompanyada dels músics d’una banda anomenada Dirty three i continuant amb eixa simplicitat particular que m’encanta.
L’any 2000 apareix Cover records, un disc de versions del Rolling Stones, Dylan o the Velvet underground entre d’altres. I en l’any 2003, apareix el meu preferit; You are free, acompanyada ja amb músics de Pearl Jam, Foo Fighters i Bad Seeds. Aquest disc ja és un poquet més instrumental i menys “fosquet”, a més d’un èxit per a la crítica. El mateix any, arriba el que jo anomene la “volà-excèntrica” que tenen molts artistes. Grava Speaking for trees, que és un DVD on apareix enmig d’un bosc amb la guitarra cantant ella a soles cançons ja conegudes i d’altres noves. El 2006 trau the greatest, que no és un disc de grans èxits, que és el que em falta i no l’he sentit. I en 2008 ix Real Jukebox, on torna a fer versions d’altres artistes.
Tot i no ser una artista d’allò més original (2 discs de versions en 14 anys de carrera), a mi m’encanta la simplicitat de les seves composicions. Vos deixe uns quants vídeos més.
You are free: http://rapidshare.com/files/138145063/ERES_LIBRE_PODER_GATO_BSKR2.rar
Pass: baskeardos.blogspot.com

Cat Power - Crying, Waiting, Hoping

Esta és una versió, no sé de qui...

Wonderwall by Cat Power

Ací en una versió de la cançó arxiconeguda d'Oasis.

ASTRUD, BAILANDO

Ara una altra "perla". La cançó original és de l'any 97 i les xiques que ho cantaven eren belgues, no espanyoles.La veritat és que ací ténen mala llet, encara que també podriem considerar aquest video de realista-sinistre... o sinistrament relaista. La versió està aconseguida, però el video "gela" un poquet.