2 de juliol del 2010

EL FUNGOL I LA PREMSA.


Agarreu-vos que vé curva: Luis María Anson, en El Mundo: “De los ocho mejores equipos del Mundial, cinco son iberoamericanos. Cuatro de habla española, para ludibrio (= burla, però en culte) de Carod Rovira. Y, además, Brasil, que durante 80 años perteneció a la Corona española y que fue evangelizado por el padre Anchieta hasta convertirse hoy en nación puntera del catolicismo mundial. Felipe II, Felipe III y Felipe IV de España reinaron en la gran nación iberoamericana".
L'equip d'investigació de l'estat mental de peridoistes de la penya està fatal té una sèrie de preguntes sense resposta:A l'ésser humà aquest  què li passa? Haurà anat a veure algun partit i li han pegat una balonada al cap?. Noteu el fatxerio fastigós que desprenen estes declaracions?. Ara resultarà que si Brasil guanya el mundial, una part d'Espanya guanyarà el mundial. La resposta està clara: li han cremat les neurones els anys de veure cuixes i bescuixes en concursos de Miss Espanya. I quina plaga aquest tipus de "periodistes".

28 de juny del 2010

FISOLOFANDO...

Existeix el bon gust i el mal gust o només existeix el gust de cadascú?. Hi han coses i accions que la major part de la gent considera de mal gust o injustificables, però sempre hi ha algú que no ho veu així, des d'allò més insignificant  a la barbaritat més salvatge. Per tant, els conceptes "bon gust" o "mal gust" esdevindirien absolutament variables, sotmesos a un punt de vista particular, en comptes d'un punt de vista general.
Jo sóc dels que pensa que hi han coses que intrínsecament són de mal gust, però si m'ature a pensar-ho un poc, crec que açò no és del tot cert. Aquesta percepció passa per una sèrie de conviccions establertes des de que venim al món, i que canvien depenent d'on vivim i de com vivim. Clar està que s'ha de posar un límit entre allò que es pot tolerar i allò que és inadmissible, però eixa no és la qüestió. El que vull dir és que aquestos conceptes s'utilitzen sovint d'una manera generalitzada (i jo pense que correcta), però no hauria de ser així. Ale prou.

25 de juny del 2010

CONCEPTES,EL FARY I EL HAITXÍS

En aquesta entrada també vaig a parlar de l'ús i adaptació de les paraules, però parlant de música.Àngel Carmona, el locutor d'un dels meus programes de ràdio preferits ("hoy empieza todo", ràdio 3, de dilluns a divendres de 07:00 a 11:00 o en el podcast corresponent en Internet) utilitza una paraula per referir-se a les cançons que ell considera molt grans, eixes cançons que alguns defineixen com "temazo", "la bomba", "un auténtico hit"...la paraula és "melocotonazo", i a mi, m'encanta. El terme "melocotonazo" vé d'una entrevista mítica que li feren al Fary preguntant-li per el tema "la mandanga", que és una veritable joia de la música espanyola setentera. Jo l'he adaptat al valencià i parle de "bresquillada", tot i que m'agrada més "bresquillada sonora", per qüestions d'estil penyafatalista.
Quant al video, cal fer atenció a la defensa del consum de haitxís per part del Fary (¿?) i a l'ambient de la entrevista: una botella de vi, un xatet, un tapet i com parla de què la seva cançó va a ser un "melocotonazo" o de com agafa "la nave" (el cotxe). I el videoclip, TRE-MEN-DO!.  La cara del vell amb el periòdic és total!. I la lletra, per a al·lucinar: "dame la mandanga déjame fetén..."
Li pegaria el Fary a la mandanga?... en glòria estiga.

21 de juny del 2010

¿QUIÉN ES ESE HOMBREEEEE....?



És l'autor d'aquestes perletes, entre d'altres: "Si ser cacique es ejercer de presidente, sí soy cacique". "El que paga, manda". "Si me toca la lotería, me sacaré la pirula y mearé en la sede de Izquierda Unida". "Ni sé a la gente que habré colocado en 12 años". "El pueblo me ha absuelto". A aquest ilustrat del segle XXI,després de sis anys d'investigar-lo, que ja és investigar -menys van tardar en inventar el Tamiflú- se li demana que justifique d'on venen 3,6 milionets d'euros de res que no ha justificat. Aquestos 3,6 són part d'uns 8 milionets de res que ell i la seva muller, que també sembla estar en la mullà, van guanyar des de l'any 1999 a l'any 2004.
Un altre ilustrat aspirant a governar Espanya (no oblideu que aquest podria manar en l'estat espanyol!!)anomenat Rajoy va soltar la següent perleta: "Es un ciudadano ejemplar". Jo, que també sóc un ciutadà que vol donar exemple, vaig a promoure un nou moviment: si ens toca la loteria de què el jutgen i el condemnen, organitzaré un viatge a Castelló per a qui vinga es traga la pirula i pixe la façana de la Diputació de Castelló, on l'"absuelto del pueblo" aquest  treballa . Les persones que no disposeu  de "pirula" també podeu contribuir, la qüestió és donar exemple, no és així ?. L'apocalipsi cada vegada s'apropa més!.
Buuf! no em digueu que la imatge de baix no fa por (em vé al cap la banda sonora de El Padrino) entre altres coses. Si és que és tota la imatge d'un ciutadà exemplar, si senyor, un exemple a seguir, l'exemple pirula!.

18 de juny del 2010

DUES CANÇONETES MÉS: VERSIONS DE JOHNY CASH

La cançó original és de "Nine Inch Nails", que per a mi és una veritable porcà, però  el gran Johny Cash, la transforma. A més si tenim en compte la vida d'aquesta persona (addicció a les drogues en els 60, alcoholisme que quasi acaba amb ell, divorç, èxit, tamborinada...) i que va fer aquesta versió quatre mesos abans de morir, la cançó sembla una mena de "testament". La veritat és que li dóna una força a la cançó fins el punt de fer-la absolutament seva. L'autor original diu que des de que la va sentir només escolta aquesta, i fa bé.

Aquesta, tot i no superar l'original, també té un "toc" Johny Cash que m'encanta:

16 de juny del 2010

HAHAHA!

Xe, que m'ha fet gràcia la vinyeta aquesta....

15 de juny del 2010

CONSPIRANOIA (II)

Conspiranoia és una paruala inventada que vaig llegir fa temps a u na revista, que defineix la suma de la conspiració i la paranòia. Hi han una gran quantitat de vídeos a l'internet eixe que parlen d'un nou ordre mundial i les maniobres d'uns quants governs per a fer-se amb els interessos de tot el món, que estem tots controlats  i totes eixes coses... Hi ha gent que se'ls creu exageradament. Hi ha gent que no se'ls creu exageradament, perquè, veritablement, almenys fan què pensar. Aquest m'ha agradat.

12 de juny del 2010

LES MALES PERSONES




Reflexionar sobre el concepte que les paraules volen expressar i l’ús que en fem és una tasca que m’encanta. Una sèrie d’esdeveniments/susuits que han ocorregut recentment al meu voltant i que ara no venen al cas m’han fet reflexionar sobre el concepte de “mala gent” o “mala persona”. Pense que el concepte “mala persona” i el que és una persona amb problemes són de vegades difícils de separar quan s’utilitzen. Jo entenc que una “mala persona” és una persona que actua amb malícia, amb una intenció pura i dura de voler fer mal a algú en particular o a qui siga sense donar importància a les conseqüències.

Aquestos espècimens tenen una sèrie d’objectius marcats; bé siga una persona a qui li van bé les coses, una persona triomfadora (o a la què li van exageradament bé les coses –l’enveja arriba a provocar crims-) o una persona a qui li va fatal en la vida i amb qui “s’anrasina”, i estan a l’aguait, esperant l’errada més mínima per a llançar la fúria i l’enveja i superar el límit de la mentida inventada, que és la mentida inventada i cruel.

Aquestos es camuflen de moltes maneres: el veí d’enfront al que veus set o huit vegades al dia, amics o amigues que no ho són tant, gent que no sap ni com et diuen però no li agrada la teva cara,etc.. Quan se’ls diuen quatre coses ben dites, reaccionen amb “qui t’ha dit que jo he dit això?” i ja s’entra en un bucle del que no es pot extraure cap conclusió, o bé reaccionen amb contundència, pretenent explicar el que t’han dit per darrere amb suavitat. Com que són un atall de covards, no mereixen més atenció, però cal anar amb compte, que hi ha molts i moltes més del que sembla (ja sabeu, s’apropa l’apocalipsi).

Del que jo vull parlar és de la persona amb problemes. Tots tenim problemes i diferents maneres d’afrontar-los. Per a mi pot ser un problema el que per a una altra persona és una santíssima tonteria o a la inversa, això està clar. El que no està tan clar és la reacció que tenim. Hi ha gent que és molt tranquil•la i s’asseu i mastega el que li passa i ho parla fins que ho soluciona, o li fa front. Hi ha d’altres que som més nerviosos i ens “amontonem” amb més o menys facilitat i hi ha qui simplement no sap reaccionar i reacciona malament o qui només té una manera de reaccionar; malament.

Aquestes reaccions són el que confon. Una persona té una discussió, agafa el cotxe per desfogar-se i té un accident després d’unes quantes copes i el que no són copes; una persona té una discussió, agafa un got i el rebenta contra una paret, una persona està agoviada pel que siga; telefona “velles amistats” i torna a consumir droga... són exemples d’actituds que fan pensar que eixa persona no té remei, que “no en fa una bona”, perquè són actituds amb conseqüències per als altres.

El resultat és que les accions inadequades de les persones amb problemes són la gasolina de les males persones. No pretenc justificar aquestes actituds ni vull dir que tothom quan té un problema faça aquestes coses ni que la gent que està que no pot més no tinga res més a fer que anar asclant coses i fent mal als altres, però passa prou sovint. I és quan apareixen les males persones i quan es confon qui és qui.

9 de juny del 2010

LA FONT I LA SAVIESSA


Intente anar a Sella totes les setmanes, bé siga una vespradeta o un dia o tot el cap de setmana. Hui he anat, m’he trobat amb una [nefasta] sorpresa: volen llevar-me la fonteta del carrer Sant Xotxim . I dic “volen llevar-me” perquè eixa font és més que una font en un carrer; és un record d’infantessa. Me la volen llevar a mí, li la volen llevar als (cada vegada menys) veïns, i li la volen llevar a totes les persones que, com jo, tenen eixe record d’infantessa relacionat amb la font o la identifiquen amb la imatge del carrer.

Diuen que “les de l’obra se l’han carregada” i jo dic que “ens hauríem de carregar a els de l’obra” si això és així. Si aquest és el cas, la solució és molt simple; apanyar la desfeta i fins i tot, fer-li un bon rentat de cara. Però pel que sembla, no és aquesta la intenció. Els sabuts que actuen “pel poble” tal volta pensen que és una bona opció llevar-la, que la única cosa que fa és molestar o que seria molt costós apanyar-la i millor eliminar-la. No els entra en el cap que la font és part del carrer, que si hi ha un fum de plantes al costat que fan d’eixe carrer un dels més bonics del poble, tal volta siga gràcies a la font ni coses d’aquest estil.

Una altra decisió destrellatada, i ja en van unes quantes. Jo he viscut alli tota la meva infantessa i part de la meva adolescència i hi vaig prou sovint. No he vist mai el carrer sense la font, de la mateixa manera que tampoc l’han vist mai els sabuts que pretenen llevar-la, així que no sé si posaran un monument a la ignorància suprema o una estàtua en honor al “fem el què volem... i què?”, o una imatge d’algun benfactor de la Diputació pixant, però posen el que posen, es carreguen l’ànima del carrer.

I és que a la fi, te n’adones que els sabuts no accepten propostes, per això actuen com a sabuts. I és quan et preguntes: I aquesta gent, per a què la volem?. I no és una qüestió política, no vos enganyeu, sabuts hi ha en tots els partits. És més bé una qüestió moral i de tenir vista i oïda, però els sabuts esdevenen éssers suprems. Ells decideixen i et consulten quan volen per quedar bé i rentar-se les mans, quan no com si vols tirar-te per un ribàs...

Aquesta gent, per a què la volem?

8 de juny del 2010

PER RIURE O PLORAR?

Clarament per riure, però fa ganes de plorar...


6 de juny del 2010

LA BANDA AL CARRER

















L'invent aquest s'ha fet en els EUA per a poder tocar en el carrer i té set seients, dos miniamplificadors, dos micros i una minibateria. Hi ha un festival de música que va per tots els estats on diferents músics l'utilitzen per tocar. Em sembla una idea boníssima per a tocar en el carrer i emportar-te tot el grup!. Vaig a posar-vos dues mostres. El festival és diu "Rock to Cycle":
Aquestos són nordamericans
I aquestos són valencians en Reno (Nevada )! utilitzant el mateix aparell.La música, per a qui li agrade. La versió original de Los Saicos (Perú ) és de 1969 .
Com està la penya!

31 de maig del 2010

EN TOTA LA CARA

Supose que ja haureu llegit la notícia i sabreu que l'exèrcit d'Israel ha matat 10 persones i n'ha ferit unes 20 quan ha atacat un vaixell amb 10.000 tones d'ajuda humanitària que anava cap a Gaza i que ha eixit des de Turquia.
Aquest assassinat ha ocorregut en aigües internacionals, on un exèrcit no pot matar ningú, perquè no són de ningú i molt menys, part del territori que defensa. Als activistes sobrevivents a aquest assassinat els han ofert l'arrestament o la deportació. Podria començar per l'exèrcit d'Israel i la meua opinió sobre els militars, però ha quedat ben clar el que són: si jo et dic defen,tu a defendre si jo et dic mata tú a matar, TOTS/ES ELS MILITARS DE TOTES LES FORCES ARMADES/DE PAU SÓN IGUAL. Podria parlar del govern d'Israel, però no vaig a fer-ho, per a aixó ja estan els sabuts i els analistes i els delegats i els assessors,jo solament parle d'allò que em sembla el que acabe de llegir, no d'allò que em diuen que diga. Vaig a parlar de les reaccions de "la comunitat internacional".
 En aquestos vaixells viatjaven 750 persones de 60 nacionalitats diferents, i quan han arribat a aigües internacionals, de nit, s'han trobat els vaixells de guerra d'Israel i l'exèrcit, que ha acabat per assassinar-ne uns quants (dis-li assassinat, dis-li atac preventiu, dis-li acció militar...dis-li mort). Si no volien que el carregament d'ajuda humanitària arribara a la franja de Gaza, l'hagueren pogut confiscar en el port (de Gaza) i en pau, no?, però com són militars sotmesos a les ordres de governs amb ganetes de sang, doncs a matar, que és la única solució que poden aportar.
Després d'aquesta veritable patada en la boca a la "comunitat internacional" -ho pose així, entre cometes perquè no entenc una comunitat com aquesta, on un mata perquè sí i la resta li demana explicacions i prou- les reaccions han sigut aquestes:
-La ONU: Ban-Ki-Moon exigeix una explicació urgent i condemna el bany de sang . El  director de la agència de la ONU per als refugiats de Palestina ha dit que "Queremos dejar claro que estas tragedias serían totalmente evitables si Israel hiciera caso de los reiterados llamamientos de la comunidad internacional para poner fin a su bloqueo sobre Gaza, totalmente contraproducente e inaceptable". Una persona sabuda, i sobretot moderada, no com eixe païs al que li volen deixar clar coses que ja té clares.
-La OTAN, només sabem que s'ha reunit d'urgència.
-La Liga àrab ho ha deixat per a demà - la reunió d'urgència, es suposa-.
-La Unió (per dir-li alguna cosa) Europea ha condemnat l'atac i ha demanat explicacions.
I l'únic païs que ha fet el que s'ha de fer i els ha donat una lliçò a la resta del que s'ha de fer en aquestos casos, segons el que jo crec, ha sigut Turquia, que ha calificat l'acció de "terrorisme d'estat" i ha agafat a l'ambaixador d'Israel per a demanar explicacions.
La pregunta és: Voleu explicacions? de veres?, vinga va!.  Esteu tots cagats de por!. Posem que arriba un païs que s'anomene, per exemple Iran. Posem que aquest païs fa el que acaba de fer Israel, i imaginem que estaria passant ara mateix. Ja tindriem militars de tots els països anant cap allà a "exigir explicacions". Ací el que mana és el negoci i prou, ja no vos creu ningú. El negoci i el "a veure qui la té més llarga" i de moment, Israel 1- la resta 0. Els morts "s'han d'explicar". Ja m'ho veig; una reunió, ambaixadors d'Israel/representants d'altres països:
-Eh, us n'heu passat un poquet no?
-Si, però és que els del convoy anaven provocant.
-si, es de veres, però a la pròxima, aneu amb compte, val?
-Si tranquils, no us preocupeu.
I així és i així serà.
No defenc ni molt menys Iran, però no tinc cap dubte que seria així. No pensen quines sancions aplicar, demanen explicacions!. Quina explicació els cal?Aigües internacionals i convoy d'ajuda humanitària  vs. 10 morts, 10 ferits i detinguts i un atac d'un exèrcit. O jo sóc molt ignorant o aquest gent és directament  imbècil i ens volen fer creure que també ho som, diplomàcies a banda.
Fa poc es donava en aquesta regió una situació molt curiosa; A Israel manava un veritable porc ex militar acusat d'una matança per la què no ha donat cap explicació (Ariel Sharon) i en "l'autoritat nacional" (que és un païs sino una "autoritat nacional"?, no sé a sant de què venia aquest nom en les notícies) manava un ex-terrorista d'extrema esquerra. El resultat de tot açò, Israel pegant patades en la boca i donant imatges d'una veritable circumcisió moral a tot el món i al seu veí i en Palestina "màrtirs d'Alà" que es rebenten enmig de mercats per la terra promesa, que, siguem realistes, no arribarà mai, coste el morts que coste.
Mentrestant, la "comunitat internacional" i els EUA,demanen explicacions...
Quan volen consentixen rebentar països, quan no demanen explicacions i envien forces de pau. Una cosa menys en la què creure, l'ONU. Si seguim així, tal volta em retire a un monestir, aixó si, on no hi hatja retors amb santa calentura, per si de cas.
I quin fàstic!

29 de maig del 2010

PENYAFATALISME AROUND THE WORLD VOL.1





PENYAFATALISME PUR I DUR EN FASCÍCULS. DE MOMENT, EL VOLUMEN 1




(To be continued)






25 de maig del 2010

TRES CANÇONETES MÉS: PACO IBAÑEZ I GEORGE BRASSENS

Hui tres cançons rotundes, la primera del què per a mi és un dels grans poetes francessos del segle XX; George Brassens, del què ja parlaré en un post a banda:

Aquesta cançoneta és del mateix George Brassens, que la va composar originalment en francés i després també la cantava en espanyol. Paco Ibañez, grandíssim cantautor (el disc del concert en en el teatre Olympia de Paris en "aquellos oscuros años" del so porc del caudillo és imprescindible), sempre ha dit que ell vé directament de Brassens, que sense Brassens el que ell canta i com ho fa no existiria, i en aquesta cançó li fa un homenatge. Per cert, Loquillo y los Trogloditas també féren una versió d'aquesta cançó que no està gens malament, al peu del video , la lletra.
La lletra, tremenda:

En mi pueblo sin pretensión

Tengo mala reputación,

Haga lo que haga es igual

Todo lo consideran mal,

Yo no pienso pues hacer ningún daño

Queriendo vivir fuera del rebaño;



No, a la gente no gusta que

Uno tenga su propia fe

No, a la gente no gusta que

Uno tenga su propia fe



Todos todos me miran mal

Salvo los ciegos es natural.



Cuando la fiesta nacional

Yo me quedo en la cama igual,

Que la música militar

Nunca me supo levantar.

En el mundo pues no hay mayor pecado

Que el de no seguir al abanderado



Y a la gente no gusta que

Uno tenga su propia fe

Y a la gente no gusta que

Uno tenga su propia fe



Todos me muestran con el dedo

Salvo los mancos, quiero y no puedo.



Si en la calle corre un ladrón

Y a la zaga va un ricachón

Zancadilla doy al señor

Y aplastado el perseguidor

Eso sí que sí que será una lata

Siempre tengo yo que meter la pata



Y a la gente no gusta que

Uno tenga su propia fe

Y a la gente no gusta que

Uno tenga su propia fe



Todos tras de mí a correr

Salvo los cojos, es de creer.



No hace falta saber latín

Yo ya se cual será mi fin,

En el pueblo se empieza a oir,

Muerte, muerte al villano vil,

Yo no pienso pues armar ningún lío

Con que no va a Roma el camino mío,



No a la gente no gusta que

Uno tenga su propia fe

No a la gente no gusta que

Uno tenga su propia fe


Ara, una imatge d'un concert mític: Rafael Alberti llegint el seu poema "A galopar" i Paco Ibañez al costat, després Paco Ibañez canta aquest poema com només ell sap fer-ho i després canten el públic, Alberti i el cantautor. Era l'any 1991. La lletra, baix del video.




Las tierras, las tierras de España,

La grande, la sola desierta llanura,

Galopa, caballo cuatralbo

Jinete del pueblo, que la tierra es tuya

A galopar, a galopar,

hasta enterrarnos en el mar

A corazón suenan, resuenan

Las tierras de España en las cerraduras

Galopa caballo cuatralbo,

Jinete del pueblo, caballo de España

A galopar, a galopar,

hasta enterrarnos en el mar

nadie, que enfrente, no hay nadie

Que es nada la muerte

si va en tu montura

Galopa caballo cuatralbo

Jinete del pueblo que la tierra es tuya

A galopar, a galopar,

hasta enterrarnos en el mar.



Rafael Alberti





21 de maig del 2010

REFLEXIONS EN EL TRENCAONES

El món que ara em toca viure no és tan dur com me’l pinten, és mentida.
No visc en un món tan dur, no tinc problemes tan grossos, no passe cap necessitat, no tinc la culpa de moltes coses i per descomptat, no tinc res a veure amb moltes altres. No considere necessària la meva col•laboració per a coses com per exemple “salir de la crisis”, això és mentida. Jo no col•labore, em fan col•laborar. El que considere necessària és l’obligació de col•laborar, que no és el mateix. Quan es parla de crisi, ix la paraula “solidaritat”, quan tot va de meravella, ix la paraula “benefici” i sovint la paraula “col•laborar” no apareix. La perversió de les paraules, una altra mentida.

No participe en allò que no m’interessa. Moltes vegades, el que és “interessant” no m’interessa. Simplement mentre mire cap a un costat hi ha més gent que mira cap a un altre, però açò no és estrany, ni dolent, ni millor. És normal. Hi ha gent que no vol que siga així, que vol que aquesta situació siga “diferent”. Són un atall d’anormals. I no em passa només a mi, direccions on mirar hi ha moltes. Els triomfs esportius no em provoquen una eufòria exagerada. De fet, seguir, el que és diu seguir, segueix poques coses. No crec sempre en allò que és correcte, de fet, considere que, en certs aspectes, cal ser incorrecte quan la situació ho requereix. No crec que es puga perdonar tothom. Això també és una gran mentida, que sovint és barreja amb el rancor i és confon. Simplement hi ha gent que ni perdona ni remuga, que no perdonem qui ha fet molt de mal, simplement, l’esborrem i prou, encara que ens coste més que perdonar. No crec en la bondat ni en la maldat de la gent. Preferisc comprovar-ho. No crec en les persones, crec en les persones que considere que tenen trellat, la resta, no m’interessa.


El món que ara em toca viure és un món on la injustícia puja cada vegada més. Polítics que fan economia i tremolen perquè “els mercats” els diuen què s’ha de fer. Mentides per tot arreu; mentides en l’església, mentides en els Ajuntaments, mentides en els governs autonòmics, mentides en el govern central. Mentides en els comentaris malintencionats, mentides a la televisió, mentides als periòdics... Totes aquestes mentides són un veritable càncer per a la societat, però és la mateixa societat qui les assumeix sense exigir massa explicacions -cada vegada menys -. Em pregunte què li espera a qui vinga darrere i no m’agafa massa alegria, la veritat.

Però el món on ara em toca viure no s’ha de mirar només així. Quan tot aquest merder de mentides m’arriba a sobrepassar, faig més atenció als mínims, als detalls mínims; eixes coses que passen absolutament desapercebudes i que són meravelloses. No és el mateix un dia solejat que gaudir del sol, no és el mateix passejar fent-se preguntes que passejar i prou. No és el mateix prendre una cervesa ben freda que fixar-se en la intensitat d’un encontre i traure conclusions, no és el mateix intentar oblidar que oblidar, no és el mateix anar a veure un trencaones que pensar en la força que fa la mar; força que trau des de dins i que tot ho empenta fins esclafir contra les pedres. I és que, poc a poc, me n’adone que el món està mal i hi ha moltes coses a canviar, però que el meu món pot ser meravellós més vegades de les que jo em pense; cal traure força de dins i empentar, fins i tot arrossegant les pedres...

19 de maig del 2010

TORNAR A L'ORIGEN

Encara que el títol d'aquesta entrada semble altra cosa, vaig a parlar-vos de música. I és que estic descobrint que allò que més m'agrada de la música que escolte és l'inici.
Un exemple, m'agraden més les composicions de música ska dels anys 50 i 60 que les d'ara. M'agrada el só "brut" d'aquelles gavacions on apareix una harmònica i els vents i només se sent una guitarra elèctrica darrere, al fons o simplement, no hi ha guitarra, només vents. M'agrada el que s'anomena "música de garatge", que passa pel rock brut i poc el·laborat musicalment parlant als inicis d'aixó que s'anomena "musica 60's", que, curiosament fa uns anys em semblava "horterada pura i dura" i reconec que m'enganyava; i m'enganyava molt.
Fins el punt que no passa setmana que no escolte un o dos discs d'aquest estil, que per a mi és absolutament nou, atès que no havia aprofondit  en una música que de veres em divertix i m'agrada escoltar. Una música que jo considerava "viejuna", i que, no sé perquè , tot i tenir eixe aire "viejuno" em sóna fresca en uns temps en els que considere que és difícil sorprende a qualsevol que li agrade la música amb una proposta veritablement innovadora, simplement per l'abundància de propostes musicals.
El mateix passa amb el rock and roll. I per a qui no ho sàpiga, confese un descobriment: Chuck Berry és el puto amo, Elvis Presley "las volvía locas" (que m'agrade la música no vol dir que soporte l'estètica i tot el que l'envolta, ojito) i a més també feia bones cançons que jo no guarde ni guardaré (cosa que no em passa amb Chuck Berry o el grandíssim Alton Ellis, si parlem de música Ska).
Si ja anem més endavant, i sempre des de la modesta opinió d'un "afisionao" cal escoltar The Velvet Underground als inicis (experimentació pura, "Sunday Morning", cançó xula xula) i a Lou Reed en solitari a més dels "clásicos populares". Si volem "paranòia psicodèlica" no ens poden faltar els "Can"(tremendos) o "Neu!" o "Ashra Temple" i "Popol Vuh"(uff! millor no escoltar un disc sencer) entre els "clàssics" Pink Floyd dels inicis o el malalt de Syd Barret.
Si volem anar més endavant, no s'ha d'oblidar el que ha suposat Led Zepelin o cal saber per exemple que eixe grup referent  que ha sigut "Ramones" ha dedicat gran part de la seva discografia a fer versions del rock dels 50 i 60, o siga, ha tornat a l'origen per reinterpretar-lo.
Podriem anar més avant i parlar de més estils de música, però no és la intenció (ja m'estic enrotllant massa); el que vull dir amb tot aquest rotllo és que, tornar a l'origen -i no només parlant de música- em resulta sovint una experiència gratificant de la què no em penedeisc gens ni mica. Tornar a l'origen permet tenir una visió distinta a partir de la qual es poden corregir i millorar moltes coses.
Tot açò m'ha vingut al cap després de veure aquest video i, a més de riure'm una estoneta, m'ha agradat tant que m'ha fet reflexionar sobre el que acabe de dir. És s'una pel·lícula de l'any 1973 i parlen en grec!.


17 de maig del 2010

SEMPRE SE'N VAN ELS MILLORS

Avui m'he assabentat de la mort de Ronni James Dio. Per a qui no sàpiga qui era, tal volta recorde les portades dels discs de Dio d'haver-les vist en posters, camisetes... o tal volta hatja escoltat algun disc d'aquest ésser humà.
I és que aquest homenet de menys d'un metre setanta ha sigut una de les grandíssimes véus del heavy metal en la seva època d'esplendor (dècada dels 80), estil de música que sempre m'ha acompanyat i de la què, a dia de hui, té les cançons que més m'emocionen quan les sent. És el que jo anomenene "l'època heroïca" mig en broma mig en serio.
Resulta que aquest homenet va ser el cantant de "Rainbow" per a esdevenir un temps el substitut ni més ni menys que d'Ozzy Ozbourne a Black Sabbath mentres aquest es desintoxicava, i la veritat, és que ho va fer de meravella, només cal escoltar el disc "heaven and hell" (1980) per a quasi no trobar a faltar al malalt d'Ozzy. Dir açò és molt, però com a "fan" de Black Sabbath ho afirme. L'any 1981 grava amb Black Sabbath el directe "low evil" i forma el seu propi grup amb el nom de Dio. A aquest grup ja no li he seguit tant la pista, a mi m'agrada prou més "Rainbow".Vos deixe unes quantes cançonetes . Aquest home, l'any passat amb 67 anys encara feia concerts donant canya de la bóna. Supose que a un bon heavy d'eixos grenyuts se li ha de desitjar que Satan el tinga en la glòria,no?. Doncs això.
Tres bresquillades musicals per a heavys perduts. Quan els malos portaven monyo llarg i mollogó de cuiro ( 1 mollogó= 10.000 mogollons). Quant a les pintetes que porta la gent, un respete -si es que es pot mantenir,hehehe-
La primera de quan Black Sabbath

15 de maig del 2010

"LA GENTE ES GENEROSA"

Primer un vídeo que em provoca prou malestar (és curtet, dura un minut)


Quina és la intenció d'aquest vídeo? Ajudar un home que demana almoïna tirat en el carrer? perquè si la intenció és eixa, la gentola que li deixa un mòbil o la bufanda de l'Atletic està burlant-se prou. I ja no diguem quan algú deixa la targeta Visa i els que ho miren des del plató es riuen. El suposat periodista que agafa el micro per a "demostrarle a España entera que la gente es generosa", què pensa?. La resposta:"anem a fer la gràcia". El que ha demostrat a l'Espanya que estava mirant-lo, és que té la gràcia en el cul i el cul de vacances. A mi el que m'ha demostrat és que si no saps què fer per acabar un reportatge, almenys t'has de parar a pensar què fer. Que no tot és acceptable només perquè hi hatja fútbol propet. Quant a eixos "aficionats" que quan els posen una càmera davant i una  persona en el carrer li tiren el mòbil i la targeta de crèdit... Per a aixó aneu tan lluny? millor quedeu-vos en casa. I que la crisi no vos toque massa, més que res per si acabeu en el carrer i algú passa amb una càmera i hi hi ha fútbol prop.

12 de maig del 2010

DE MOLT HONORABLE A PROU IMPUTABLE

Ha passat un fet paranormal en la Justícia d'Espanya. Resulta que en la Comunitat Valenciana em passat de tenir un molt honorable a tenir un Prou Imputable!. Només amb el que ha passat hui i tota la historieta de bigots, corretges, imputables, honorables, infinitis, sastres, milanos i visites papals es podria fer un blog sencer. Però a mi hi ha dues coses que em sorprenen:

-La primera és comprovar com dos tribunals diferents es contradiuen l'un a l'altre sense cap conseqüència. La llei es pot interpretar de diferents maneres, aixó està clar, però quan les interpretacions són contradictòries en aquestos assumptes, els tribunals semblen supermercats o tendes en les què l'empleat et diu que no poden tornar-te un article i dius que vols parlar amb la persona encarregada que, quan vé li diu a l'empleat que si es pot canviar i el fa quedar amb ridícul alhora que fa que t'indignes.
Tribunals on hi ha jutges progressistes i conservadors, però no d'esquerres ni dretes. Tribunals on, per sort, encara no han arribat magistrats "de centre", sinó el món cauria en una indecissió permanent. Quan diuen que un jutge és conservador volen dir que si ha de jutgar algú amb ideologia d'esquerres, l'imputat ho té clar!. Quan diuen que un jutge es progressista volen dir el mateix però a l'inrrevés. En els dos casos sembla que comencen a calfar els ànims com si digueren "este partido, lo vamos a ganar", mentres els ciutadans assistim al sainet judicial.
Un altre exemple; Tres anys per a resoldre si l'Estatut de Catalunya té trellat o no per acabar demanant que s'ha de canviar als que ho han decidit.Jutges polititzats i política judicialitzada. Espanya comença a fer un poquet de llastimeta en aquest aspecte. Mentrestant a barallar-se pels volts, que la resta no interessa.

-La segona cosa que em sorpren és  la imatge de capçalera d'aquest post. Què aplaudeixen? Sembla l'Edat Mitjana quan els bufons li feien gràcies al rei en el seu palau mentre fóra la gent esperava una revolta, però sense gent fóra i sense revolta. La foto, simplement és insultant. Acabat d'imputar arriba a una seu del PP i l'aplaudixen mentre li criden "presidente, presidente!". Com es pot sostenir allò que és insostenible? amb fotos? obviament no. Es fa amb arguments. I quins són els arguments? aquestos:
Rafael Blasco: pase lo que pase no pasará absolutamente nada.  Tenim un conseller adíví i no ho sabiem. I el millor de tot és que no ho ha dit en broma!.
Camps: No puede haber juicio porque no hay nada de nada. Filosofia pura. Si pase lo que pase no pasará absolutmente nada i no puede haber juicio porque no hay nada de nada, dic jo que si haguera jui i te n'anares a finalment a la càrcel o al país de Nunca Jamás, tampoc pasaría nada, perquè passe lo que passe no passaria res.
Una altra de Camps, davant els periodistes: no he hecho nada. Xe imputable!, que açò no ho diu un president de la Generalitat, açò és el que diuen els lladres !. Des d'ací demane un aplaudiment.
Carlos Fabra: no tengo la más mínima duda de que todo esto se resolverá favorablemente para él. Doncs crec que ets l'únic que a banda de no utilitzar la paraula "nada" sembles estar convençut. El que no tens massa clar és si "se resolverá favorablemente" per a tú.
En concluyendo, que es passa tot aquest temps sense donar cap explicació sobre tot l'assumpte i quan li vé el merder damunt, només té un no he hecho nada i una cort de hooligans que li diuen que estan amb ell. Aixó és ser honorable  o horrorable? Sr. Camps, faça un favor a tota la ciutadania. Agafe un diccionari-en castellà o en valencià, com més l'impute- i llisca la definició on posa "credibilitat". Després parle. Si pot.

10 de maig del 2010

UN ENCONTRE BANAL (ACTE II)

Me'n vaig, agafe la teva bandolera! li dic al meu germà mentres isc de casa. Em dirigisc a l'estació. Espere que vinga el tren. En les orelles "Vicious" de Lou Reed (què gran és Lou Reed!). L'hora la poseu vosaltres. Poden ser les 11:00 o les 18:45. El dia ha de ser dissabte o divendres. De sobte...
-Perrrdona, ¿tienes mecherrrro?. Gire el cap. Impresionant!. La teva presència impresiona. Em passes un pam sense portar tacons. Els cabells llargs i negres com el carbó contrasten amb la palidesa extrema de la teva cara. Però no és l'altura ni aquest contrast; són els ulls, d'un blau quasi transparent i eixa mirada cap avall i al fons -abstreta absolutament del voltant-, el que m'impresiona.
Mentre ficava la mà per gardar el reproductor de Mp3, apareix un encenedor del meu germà. -Si,-conteste.. Te'l passe. Encens un cigarret-Tu fuma?-em preguntes en un pèsim espanyol.-No, gracias-conteste.
-Trrren siemprrre con rrretraso- .
-Si- torne a contestar. Em tornes l'encenedor. -Hasta luego- dius mentres tornes al teu banc a llegir un llibre que, pel que he pogut dotorejar en la contraportada, està escrit en anglès. Fi de la conversa. Pujem al tren i arribaem cadascú a la nostra destinació.
El dia el trieu vosaltres; divendres o dissabte. L'hora la pose jo: 22:30. Ja faig tar altra vegada!. M'esperen per sopar. Quatre voltes amb el cotxe i finalment algun ésser humà ha decidit moure's amb automòbil i cedir un lloc. Per no retardar més l'encontre, acurte pel parc. Una vegada més, una escena més.
Quatre policies, un humà amb més hormones de cavall que de persona i tres persones més assegudes en un banc. Esquivar aquesta situació suposaria botar una boja davant quatre policies mentre l'ésser hormonat pega bracillades. Evitant ser morbós, no em queda altra alternativa. Passe per davant. Una persona de les que hi ha al banc té el cap enmig les cames i l'alça. Un blau quasi blanc es creua amb el meu gest de sorpresa.
Un ull morat, sang als llavis i la boca torta. T'he reconegut. -M'has  reconegut? -em pregunte. De sobte pense que és una estupidesa fer-se eixa pregunta en un moment com aquest. Ara comprenc el perquè d'eixa mirada, que en aquest precís instant es barreja amb el dolor i la impotència. No sé com reaccionar, però no puc aturar-me. Sent un veritable curtcircuit emocional. Torne a impressionar-me, però en sentit contrari, mentre passe al costat del muntó d'hormones i m'agafa un fàstic i una ràbia indescriptibles.
-Mala puta!-brama el simi mentre el fiquen entre quatre dins el cotxe de policia. Continue cap al sopar amb les celles en alt i la ment en blanc. Tornaré prompte a casa. Hui no tinc ganes de festa. En les orelles, el soroll de la sirena d'una ambulància.