FER I DESFER

Tot allò que he fet, tot el que no he fet, tot allò que faré, tot el que em queda per fer.

Allò que he fet mal, el que he fet bé, els fets que han esdevingut de tot açò.

Causes i conseqüències i conseqüències i causes...tot barrejat dins una bola grisa que va engrandint mentres ho assola tot deixant trossets de mi a cada cop que avança escampats per tot arreu. Ja torna.
De sobte, quan ja em té en un racó i està rodant a uns centímetres del que jo creia era  l'únic refugi,

un nou fet se l’engull sencera.
Només queden eixos trossets: pensaments, reaccions, encerts, decepcions, experiències...

Gire el cap, m'alce i continue cap endavant.

Canviant el punt de mira, tot torna a la normalitat.

Cal aprendre a desfer.

EL GUAYÓN

Tothom  en té un d’aquestos prop. Bé siga a l’oficina, entre els vostres coneguts i en el pitjor dels casos, entre els vostres amics. Sembla un ésser humà simpàtic i graciós, podria ser fins i tot un veí. De sobte, arriba el dia clau: anem-nos-en a sopar, ho passarem bé i ens prendrem uns colpets. Tornem prompte. “Tornem prompte” és una frasse comparable a “te pondrás bien” que és el què li diuen als soldats ferits de mort o els policies que es dessagnen en les sèries americanes. Tothom sap quin és el final.

No vols anar però acabes anant. El sopar, bé. Almenys fins que el tema de conversa esdevé el futbol. No tinc res en contra del futbol, però fent una ullada al meu voltant sospite en que esdevindrà la nit en què tornem prompte. Del futbol als cotxes que té cadascú o el cunyat de cadascú o l’amic invisible de cadascú. Parlar de coses que no tinc i que no aspire a tenir em sembla de gent gomiosa. Vull dir, podem alabar les qualitats tècniques d’un vehícul fins la fartera extrema, no deixa de ser una conversa banal, però quan ja passem al “pos yo tenía un opel kaddet” o “el meu cunyat s’ha comprat un Honda Civic...” és símptoma de que estem entrant en alerta rotja. I no puc fugir, m’han portat a aquest lloc dos dels integrants del club dels “tornem prompte” als que  m’he afiliat. Comence a pensar seriosament en què significa “prompte”. Sempre em passa el mateix, em divertisca o no. M’ho he de fer mirar.

Efectivament, arribada l’hora de la barra i “los güisquises”. L’ésser humà que he esmentat abans fa la seva aparició. Que si “Praga es muy bonita pero la comida es una mierda” – m’impotarà molt a mi aixó!- , que si “Me voy a esquiar la semana que viene”- -genial!, però ningú t’ha preguntat res, conta',m com t'ho has passat quan tornes. Acte seguit, l’equip per esquiar que s'ha comprat i vol estrenar.-Estic a punt de cridar: Maaaaaaammmaaa!, quan ocorre el que l’afició estava esperant: comentaris sobre xiques i dones! (aplaudiments). Que si “mira esa que cara de guarra tiene” que si “a esa le metía de todo menos miedo”... Alguns menegen el cap fent gestos de negativa, altres es riuen i a més d’un no ens fa ni puta gràcia i passem d'aquest individu directament. Als primers els llança un: “seguro que tu no piensas lo mismo, ya”, als altres els segueix el rotllo i als últims ens diu alguna cosa com que “estaís viejunos”-si, el que tú digues, per sort hi ha gent que amb trenta un anys es dedica a mantenir l'adolescència... en fi-. Els dos companys de viatge decideixen “tornar prompte” a les 5 de la matinada, deixant al rei del club de la comèdia amb els seus seguidors.

A aquest ésser humà li he trobat una cançó que el defineix totalment. Jo crec que la van composar entre tots els que els quedaren:

L'ETERNA DISCUSSIÓ SOBRE L'ART

No sé si heu discutit cap vegada sobre allò que és art o no ho és. Com que la diferència entre l'art i la presa de pél sense contemplació és una qüestió de conceptes personals, hi ha éssers humans que prefereixen no discutir-ho. Per tant, quan qualsevol cosa és una presa de pél sense contemplacions, tampoc s'haurien d'admetre discussions, no?. El públic d'aquesta meravellosa manifestació artística sabia a què venia i aplaudeix perquè està contemplant una veritable obra d'art? Sembla que sí i no ho arribe a comprendre. He descobert un blog que tracta únicament aquesta temàtica. Interessant (o no).

IMPRESSIONS D'UN VIATGE CAP A CASA

Estic a 13 km de casa. Un pas a nivell en una costera, una avinguda, un acceleró i el cotxe fa un bot estrany que em recorda eixa pel•lícula on hi ha una llarguíssima persecució pels carrers de no sé quina ciutat dels Estats Units on tot són costeres i bots. He de confessar que m'encanten les escenes de persecucions de les pel·lícules de tirs i robatoris.
Quatre carrils, dos per cada direcció, a l’esquerra, un descampat on tot el món aparca el cotxe. A la dreta, mai em fixe en què hi ha, però hi ha una mena de nau industrial. Al final, una rodona.Un gat negre creua els primers dos carrils en sentit contrari i corre travessant els altres dos. El cotxe situat a la meva esquerra aconsegueix esquivar-lo, el que va davant de mi, no. El gat pateix un fort cop però continua corrent fins que passa a l’altra banda de l’avinguda. La imatge em deixa prou bocabadat, però no puc parar-me en aquesta avinguda. En la rodona, gire a la dreta i cap a casa.

Quan estic pel carrer de dalt de ma casa, pare en un pas de zebra. Passa una senyora amb un gos de tamany estàndard. Mentre veig com passen, pense què cada poble, considerant “poble” com una població fins uns 10.000 habitants, té una raça de gos pròpia. Passa on he viscut quasi tota la vida (més o menys 600 habitants) , en els pobles del voltant (què no sobrepassen els 1000 habitants) i en aquest, que no arriba a 15.000. En eixe instant, la natura no perdona; el gos té caguera i es planta al mig del pas de zebra en “posició defecatòria”. La imatge em sembla graciosa. La dona li estira la corda, però l’animalet ja té un apèndix que li surt del cul. Acte seguit, escena desagradable: D’un puntilló el gos passa el pas de zebra i la dona continua cridant a l’animal com si aquest entenguera el què se li diu.

Em fa un gest alçant la mà com dient “perdona per la molèstia”. La mire i li faig un gest com dient “no sé qui és més animal dels dos”. El cotxe de darrere fa sonar la botzina. Poc li importa si el gos caga, es mor o si la dona té problemes, però ja són dues escenes d'animals patint en primera persona i en un interval de temps de 15 minuts. La gent continua caminant per la vorera i jo continue el meu camí a casa. Quan puje a l’ascensor el veí em diu “¿qué tal? ¿cómo va la cosa? “. Li conteste amb la lletra de la satisfacció i el benestar: “bé”. I em diu: “La cosa está muy mal”.

“La cosa”, una conseqüència del “mercats”, els supervillanos dels “polítics”, que serien els superherois, tots units combatint “la crisi”... Aquesta vesprada  sé que quan arribe a casa  ella no estarà. És ella qui em fa eixir un poc d’aquesta sensació de fartera, i no tornarà fins le nou. Aquesta vesprada me’n vaig amb la bicicleta riu amunt, alli no hi ha éssers humans. Espere no trobar senyores xafant pardalets o caçadors desagnant javalis. L’epidèmia està per tot arreu.

EL MEU MOLTVOLGUT LOU REED II

Ara, la carrera en solitari d'aquest individu. De tots els disc publicats des de 1972 són justament el primer i el segon ("rock and roll animal "i "transformer" els que per a  mi més destaquen. En aquestos discs apareix un clàssic de la música del segle XX, i no ho dic jo, ho diu la crítica, que són els que ho entenen... am'he trobat un video amb lletra i tot, allà va:

Un altre clàssic -ho dic jo, no la crítica- on parla de la seva addicció a la heroïna.

Rock and roll pur i dur:

Les coses pel seu nom: "oh baby i'm so vicious"

Bé ja n'hi ha prou, la resta de la seva discografia la podeu trobar en la xarxa si vos interessa, però aquestos dos discs són fonamentals. Després cal destacar  "Berlin" on conta la història de dos toxicòmans en aquesta ciutat (un disc trist iacceptable)  i "Coney Island" que és un parc d'atraccions que hi ha a Nova York i que té uns quaranta anys. És un lloc d'oci per a pobres prou prou depriment...
Lou Reed és un dels autors que jo considere IM-PRES-CIN-DI-BLES.

EL MEU MOLTVOLGUT LOU REED

Podria fer un blog sencer parlant d'aquest ésser humà, però millor partir-ho en dos posts. Primer uns quants videos de la Velvet Underground. Es fa difícil fer una selecció curta per no avorrir el personal, però allà va:
Any 1969:


Aquesta és del 67, una de les més conegudes. Quant a la lletra, per a mi és prou contundent:

Una de les que més m'agrada:

Prou explícit:

Per acabar, una cançó suficientment fosqueta, que va "rascant la fita". Vé a ser una exaltació del sadomasoquisme, que no és una temàtica del meu gust, però és una cançó que té alguna cosa que m'agrada, serà el ritme, serà la véu de Lou Reed, serà el violí eixe que sóna ... no sé:

Pròxim post, la carrera de Lou Reed en solitari. The Velvet Underground va ser un grup que va passar pràcticament desapercebut en la seva època i d'un temps ençà ha esdevingut banda de culte (el punyetero disc de la banana dibuixada per Andy Warhol). Cançons que parlen de sexe, de relacions, dels efectes  i les desgràcies de la  droga ... en una època on aquesta temàtica no es tractava o es tractava ben poc. Sota el patrocini d'Andy Warhol i amb uns nivells d'innovació estètica ( van ser el primer grup en acompanyar les seves actuacions amb imagens, fent una mena de "performances")   i quant al só prou diferents, de vegades propers a la psicodèlia pura i  dura, van crear una manera diferent, fresca, de fer música. Un gran grup on Lou Reed era l '"autor intelectual" i Andy Warhol el patrocinador-proveïdor de substàncies vàries. Com a curiositat, dir-vos que la bateria del grup és una activista de la piara eixa anomenada "tea party"...

BOLA DE DRAC VERSIÓ BIG BAND

Tokyo Brass Style és una banda formada per 11 xiques del Japó que fan ska i jazz que podriem classificar com "lúdico-festiu", comparables a la gran banda Tokyo Ska Paradise Orchestra.
Ací fan una tre-men-da reinterpretació de la banda sonora de la infantessa-adolescència de molts coneguts. Agarreu-vos que vé curva!

L'afició dels japonesos per la música ska és una raresa més (són el segon païs del món que edita més música d'aquest estil) del païs capdavanter en penyafatalisme. I ho fan de meravella!

WHISKI LEAKS:RESUM SETMANAL D'ACTUALITAT

Un govern pateix la filtració d'uns documents d'alt secret que comprometen la seva seguretat, i en comptes de buscar el funcionari encarregat d'aquesta filtració, volen condemnar la persona que l'ha rebuda i l'ha publicada perquè compromet la seguretat que ja tothom té de que els Estats Units d'Amèrica volen tenir controlat tothom.

Uns sindicats signen unes condicions laborals pactades. Uns treballadors no estan d'acord amb els seus sindicats. Aquestos treballadors protesten de manera curiosa: es posen tots malalts alhora o es presenten al seu lloc de treball i diuen que no treballen. En un món ideal, aquestos treballadors serien "màrtirs de l'INEM", però com són necessaris per a controlar el trànsit d'avions, se'ls pot militaritzar i obligar-los a treballar, donant per inútil i absurda una protesta que deixà uns 600.000 viatgers en terra i va deixar l'espai aeri d'Espanya tancat un dia. La conclussió que es pot extrarure de tot açò és que el verb "militaritzar" fa molta por i que s'ha inventat una nova variant de masoquisme: agafar un avió quan als controladors els rote no acudir a treballar. Diu el govern que "no les saldrá gratis". Dic jo que a qui no li hi sortit de bades és a tots eixos viatgers, més que res en disgustos i temps perdut per una protesta "incorrecta", per dir-ho d'alguna manera.

I per acabar, una filtració: el cas GUTI FRUTTI. Resulta que aquest ésser humà guanya un partit, se'n va de soparet i s'estabella contra un autobus amb el seu tot terreny (ai amic, quina sort que has tingut, si hagueres tingut un Jiulai com el meu tal volta estaries en l'hospital, però supose que eixos són els avantatges de jugar bé al futbol, entre d'altres)després d'haver begut. Segons ell, va donar 0'71 a la tasa d'alcool. Segons els diaris de Turquia, l'emigrant espanyol (si, Guti, a més d'un nom sorprenentment ridícul, és un emigrant) va donar 2'71 i li han retirat el carnet -de conduir, no de futbolista- sis mesos. Diu que està sorprés de com de ràpid ha arribat la notícia a Espanya. I què vols, si ja no sabem de què parlar!. Ale reiet, compra't un altre cotxe i si bebes no conduscassss....

BRESQUILLADA DE DESEMBRE

Grandíssima cançó que feia temps que no escoltava.  Sembla una cançó de l'any 1967? a mi gens ni mica. Crec que  definitivament vaig a passar-me a la música dels anys 60 i 70 en totes les seves variants menys la cançó melòdica, que no hi ha qui suporte tanta pena i tanta dolçor combinades amb música d'aquesta època.  Veritablement estic descobrint cosetes sorprenents.

Quant al grup "Love", si vos interessa aquest disc  ací i si voleu informació, ací

EL CONCEPTE DE VIDEOCLIP

Quan una cançó és "bona" i es grava un videoclip que correspon a la qualitat de l'obra composada, l'èxit està garantit. Grandíssim. Conta la llegenda que està gravat en el bar "el kwai " o "Kwai" que es on diuen que van en una coneguda cançó ... "vamos al kwai, al berberecho, al calimocho y a lo hecho pecho. Que quiénes somos de dónde venimos, a dónde vamos si se acaba el vinoooo" i home i la dóna majors que apareixen són els propietaris. Em recorda actes de festes on ets tu el que està darrere la barra.
Només un trosset de la lletra:
Himno de riego
menea el bullarengue
smoke on the water
hahaha

NO APTE PER A FANS DE MICHAEL JACKSON

Avisats esteu.Simplement no sé què pensar d'aquestos vídeos. Com està la penya!!

BUSCANT FEINA

SINDROME DE FARTERA EXTREMA

L'astall de malparits que hi ha en Espanya va en augment. No sé si són producte de la crisi, la classe política que tenim o l'opressió testicular produïda per voler ser tan "matxos" i no poder. La qüestió és que estic esdevenint malalt: tinc la Síndrome de Fartera Extrema (SFE en català, EFS en anglès-supose-).

Les meves fonts em malinformen que estan preparant per a les properes eleccions autonòmiques, locals i fins i tot estatal, un nou partit. El partit dels malparits. Ara mateix estan fent unes primàries a veure si el president  és aquest  que apareix en el vídeo de l'enllaç, la que li riu les gràcies, qualsevol porquet de la taula que no li para els peus, o un dels tres porquets dels que parlava uns posts enrere. Un altre afiliat més a la legió de xiquetes tendres. Front a la puixança del filldeputisme en Espanya es pot protestar, però el resultat cada vegada s'assembla més a aquesta vinyeta:

Podem exigir, però no ens faran cas. Ja han dit que com és una conversa privada -se suposa que algú  s'ha deixat els micros oberts mentre estan en publicitat- no passa res, tot i haver xiquets d'escola com a públic. Algú ha pensat que això està molt bé, portar a malparits a parlar davant de xiquets i xiquetes en edat escolar. No sabem quin serà el destí del tècnic de só que va deixar els micros oberts, però jo li faria un homenatge i li firmaria la baixa per  SFE.

Front a açò també ens podem encendre a més no poder, i proposar, en funció del grau d'indignació, sancions, denúncies, (jo només demane que l'hagueren fet fóra del programa, però es nota que no els afecta massa el que diu, la única  afectada és ella, però tampoc va més enllà del "estás enfermo"), o inserció d'objectes conduntents per orificis a determinar... però heu de saber que fa igual. Sembla que  la llibertat d'expressió en Espanya  és el que té, que com és una "libertat" no té "conseqüències". Crec que ens falta ben poc per anar un pas més enllà i sentir parlar de veritables crims sexuals o  racials ( quan els xiquets diuen que venen de Marroc diu "esto parece una ONG") mentre una piara asseguda a una taula observa i una moderadora incapaç no s'acaba d'enfadar. Portaria conseqüències? supose que si, però la maniobra és clara:

"calumnia que algo queda".
Per cert, aquest és l'últim post parlant de la burumballa aquesta (porcs ficats a política, escriptors porcs, porcs en la tele i porcs en general, que l'animal tampoc ha fet res, però no m'acaba d'agradar) que, tot i estar fatal, m'han fet caure malalt. L'altre dia em van dir que només parlava de coses que estaven malament, m'ho he fet mirar i crec que és de veres. Tot açò m'ha deixat d'interessar. Sempre és el mateix.  Que bramen, que per aixó cobren i estan on estan. Ní més ni menys.

CONVERSA DE DISSABTE PER LA NIT

… Eixos dibuixos animats què són? Semblen una llangonisa corrupta i una botifarra florida (rises)

-són prou fastigosos, si


-Les botifarres florides són els zombies de l’embotit, no estan suficientment mortes però tampoc estan suficientment vives i si les agafa un gos se les menja (més rises)

-Si hi haguera un holocauste nuclear només sobreviurien les cucaratxes i les botifarres florides, seria “la guerra de los mundos” i espere que no guanyen les botifarres, sino, la humanitat estaria perduda.

 
 

 

SÓN DE GOMA

Una escena d'una pel·lícula dels anys 50. Primer canten un minut, però espereu que arribe el número que fan després i veureu com tinc raó.

QUÈ MÉS? ARA, EL SENADOR.

Una mostra claríssima del que és un representant del poble valencià. Parla Mònica Oltra, fa l'imbècil, un suposat representant dels valencians i una moderadora que li diu  a la persona a la què estan molestant que "se ciña al tema". I dic jo, per a partir paperets i parlar pel mòbil, perquè no se'n torna al cole i ens estalviem un sou almenys tan gros com ell?.  I què hagem de tenir tarambanes -per no dir altra cosa que me la reserve per si me'l creue algun dia pel carrer- com aquestos en llocs com la màxima representació autonòmica  és legal? jo ho entenc com que no només es riuen  de Mònica Oltra, ho fan de tots els valencians, siguen del partit que siguen. LAMENTABLEMENT OFENSIU!. D'on ha eixit eixe i què pensa que pot aportar?.

CAP DE SETMANA AMB BOOGALOO

El títol de la cançó ja ho diu tot. De fet és l'únic que diu. Tinguem un dissabte amb ritme, clar que si!:
B-OO-G-A-L-OO... ou yeaaah!

The Diplomates of SOlid Sound és una banda de Iowa (EUA) que em m'he trobat furgant furgant per la xarxa buscant música del any 60 i 70. I ha sigut una veritable sorpresa: funk ( o fang, com més vos agrade), toquets de jazz, cançonaes instrumentals que no pots sentir sentat... resumint, una dosi d'energia de qualitat. Aquesta cançó és del seu últim disc, però en tenen sis. Espere que vos agrade.

COM A CABRES

Olaibi és el nom d'un grup del Japó que fa "música experimental". Per què es posen un cap de cabra o de cèrvol al cap per tocar el xilòfon ni ho acabe de comprendre ni ho vull comprendre, però en fí cadascú s'inspira com vol... Quant a la cançó... podria ser la banda sonora d'un diumenge a les huit del matí quan encara no te n'has anat a casa a gitar-te i et deixen cosetes per fer soroll.
Com està la gent!

AHI ESTAS TUUUUU: ELS TRES PORQUETS

Perquè ells també són penya que està fatal, i perquè que encara estiguen on estan no pot significar altra cosa més  que s'acosta l'apocalipsi:

El primer dels tres ha tingut la brillant idea de contar-nos en el seu darrer llibre com, l’any 1967 quan tenia 30 anys i va anar a Japó (llàstima que va tornar i no li feren l’harakikri) va fornicar amb dues xiquetes de 13 anys i diu que anaven turnant-se. Diu més coses, que no pense reproduir, no siga cosa que la SGAE em pose una denúncia. Però és que no més veure’l i “se me enamora el alma, se me enamoooora”. Se n’ha armat una ben grossa i el so porc s’ha defensat dient que és ficció i que aixó no va passar mai... senyor Sánchez soporc, ficció o no, estàs contant una experiència sexual d’un homínid de 30 anys en la què tu ets el protagonista principal amb dues xiquetes de tretze. Te n’adones del què dius?. De què ens vols convéncer dient que “és ficció”?. Resumint: un malalt de categoria.

Del segon porquet, què en podriem dir que no s’hatja dit ja? Doncs que és el màxim representant del poble de Valladolid i que a un determinat partit que aspira a governar-nos, li sembla bé que segueisca on està. Total, què ha dit, el pobre simi? . Seguidors i seguidores del Partit Popular; us adoneu que cada vegada el vostre benvolgut partit és més "popular" per l'astall de gentola que teniu? Feu el favor de fer neteja si voleu almenys ser escoltats. A més, l'homínid aquest és un gran promotor de la natura i l’ecologia. És veure’l i t’agafen unes ganes de ficar-lo a una reserva de goriles en època de cel que no les pots evitar...

I per al final; el PORCUS MAGNIFICUS- en italià massimo porchi-. El més gran dels grans perquè ho té tot en aquest ordre: putero, corrupte i president d'un païs. Si l’assumpte del riu-rau aquell de “villa cerdosa”, que era un no parar de polítics “rabiprestos” no era prou, va aparéixer poc després una xiqueta de 18 anys que li deia “papi” al porco massimo aquest –en comptes de on vas ,“auelooo”?, que és com li diu la gent als que venen a fornicar-los quan aquestos tenen 74 anys, que és l'edat del president d'Itàlia. Aquest esdeveniment tan... aaaarggh! li ha costat un divorci de 1’5 milions d’euros mensuals –calderilla pura- .
 I la saga continua. Ara, la nova diversió del l'auelino porcino en té 17, ja parlem de menors i la cosa no té gens de gràcia i el tros d’animal aquest va i truca la policia perquè la deixen eixir de la comissaria, dient que és la néta del president egipci. Algú ha entés tot açò de què va? L'auelo no s'ha pres la pastilla que li tocava? De no haver una menor en tot açò, seria prou còmic, però la cosa és prou seriosa, atès que la policia... li ha fet cas!. La penúltima perleta del president d'Itàlia: "mejor mirar a las chicas que ser homnosexual". Si senyor, el puto amo, d'Itàlia, s'entén. El punky de la política. No oblideu que en morir-se, li faran un funeral d'estat, perquè aquest només se'n va de la política per sobredosi de Viagra.

ELS ALLIBERADORS

Abans que res, dir-vos que aquest pot pot ferir sensibilitats, no pel que he llegit, sino per les imatges que acompnyen el text. Hui, després d'haver llegit açòi haver vist açò, ja tinc clar què és un soldat. Una persona disposada a obeïr quan li ho diu algú que mana. I prou. Si li diuen "cal ajudar", doncs ajuda, si li diuen " cal disparar", doncs dispara, si li diuen "cal fer prisoners" doncs en fa...

Açò no és cap problema,llevat els morts que pot implicar, però aixó  sembla ser el que menys importa sempre, repetisc, sempre. S'ha de ser una persona serena i disciplinada per a respectar ordres sense contrair i a més estar disposat a combatre el que siga mantenint eixa serenitat.

Si no és així,  passa açò:arriba el que mana, que no és el general, ni el capitá ni el sergent, és un "cabo" i decideix que és hora de la sessió fotogràfica dels grans portadors de la democràcia i defensors de la població civil (el 80% de les víctimes de tots els "conflictes bèlics" són civils) i aquest és el resultat.

 Després els fills de la nació llibertadora soldats rasos també en fan alguna que altra foto mentre "el superior" fa com que no ho sap.  És el que té ser soldat, supose que de vegades, la sensació de poder que ha de donar tenir una metralleta preparada a disparar ha de ser grandíssima, tot depén del teu nivell d'estat mental. A més la sensació d'impunitat que dóna ser un portador de democràcia, pel que sembla, també és molt gran. A tots els que us heu fet les fotos, gràcies,  per mostrar perquè us heu fet soldats, ja sabem que és una llastimeta que estigueu a casa vostra sans i  estalvis, quan el que s'hauria de fer és jutjar-vos en Iraq, que és on vos agrada fer-vos fotos.

La veritat és que haurà soldats que realitzen tasques que no realitzaria ningú i són de gran ajuda. Seran majoria, per sort. Però no oblidem que hi han massa porcs avorrits pel món, per a ells, cap impunitat. Per cert, l'ONU no va autoritzar la invasió d'Iraq, però si l'ocupació -supose que la diferència terminològica té a veure en el número de morts que implica- Si el Regne Unit no jutja -dir que cal que els jutgen tal volta siga massa- i condena seriosament aquestos fills de La Gran Bretanya, ho hauria de fer La Haya, no?.

Mentrestant, segueixen "garantint l'estabilitat". Espere que no acaben posant una tenda de souvenirs.