14 de juliol del 2011

POSSESSIÓ INFERNAL

Abans de tot, un poc d'història. A aquesta senyora l'he coneguda musicalment  en una tenda de cd de segona mà. El seu primer disc es diu "les letanies de Satan", on fa una performance dels versos de Charles Baudelaire. Com que Baudelaire m'agrada molt, vaig pensar que seria una bona idea comprar el cd per uns miserables 2'5 €. El preu era un poc sospitós, però bé... Sorpresa. Aquesta dona té una veu prodigiosa capaç de registrar 4 octaves, que no sé què significa, però li permet fer aquestes animalades infernals:

Investigant un poc més, he descobert que també és pianista (va estudiar música clàssica i òpera i feia performances amb travestits pels carrers de NY) i tocava en clubs de jazz quan era més jove. Ara té uns 57 anys. L'any 1991 va fer una trilogia titulada "plague mass" on,mitjançant performances i una escenografia "ultratètrica", criticava l'actitud de la societat i l'esglèssia front a la sida, malaltia que acabaria amb el seu germà per eixos anys i que la convertiria en activista pels drets de les persones afectades. Més endavant, fa un disc amb cançons en solitari on només apareix ella i el seu piano, aquesta vegada sense sang ni foscor , que no està gens malament. Una senyora polifacètica i estranya. Molt particular. 
 Ací amb el piano:


De postres una per a dormir els xiquets:



No sé si m'acaba d'agradar. El que si que és cert és que  és una artista que va per lliure i fa el que vol, com vol i d'una manera molt particular. La seva presència impressiona. Ací teniu algunes fotos. La última és de l'any passat.







11 de juliol del 2011

L'ESPERIT DE LA CONTRADICCIÓ

A que es dedica el propietari d'aquest negoci? oli o torró?

7 de juliol del 2011

¡MAMA, QUIERO SER ARTISTA!

Què ha passat en la SGAE? Que possiblement falten 22 milions d’ebrets (1 ebret = 1€).  Que veritablement sembla ben poc quan parlem de futbol, però si parlem de drets d’autor amb la situació que pateixen en general (els adscrits a la SGAE i els que no ho estan), els ha de fer prou de mal. A Espanya hi ha 8 societats que s’encarreguen de gestionar els drets d’autor, però només la SGAE fa coses tan meravelloses com sancionar perruqueries  amb fil musical o entrar arbitràriament a bars per a demanar que paguen multes(perquè uns si i altres no?) , a més de l’espectacular maniobra de tenir agents infiltrats en bodes o de negociar amb els propietaris quantitats a pagar. Què alguna cosa no estava fent-se correctament estava clar. Una cosa són els drets d’autor, que més bé caldria especificar; els drets dels autors representats per la SGAE. Jo crec que seria més correcte parlar de “drets de representació” o “drets d’autor adscrit”, què són els mateixos per als autors que pertanyen a la SGAE  o a les altres agències.
Una altra cosa és vulnerar els drets dels que no són autors amb multes arbitràries. Si la llei diu que s’han de posar multes, s’ha de multar els infractors, però això d’arribar a acords de pagament, o entrar en bodes per a posar multes és prou brut. El millor és el que ha passat des de fa dos dies. Un senyor que representa la nova Junta Directiva de la SGAE i que fa una roda de premsa, es presenta com “Victor Manuel”. Victor Manuel ens parla de “Teddy” (Eduardo Bautista). Al costat de Victor Manuel hi ha un altre senyor que ha aparegut en programes de televisió seriosos (sí, encara en queda algun!!) per a explicar què passa amb els diners. Aquest senyor es presenta com “Caco” Senante (el de la foto de dalt). Molt encertat.  Entre el bombo dels informatius i l a pressa d’uns per explicar que no pensen dimitir i que no tenen cap culpa, els contribuents i no contribuents  estem començant a quedar-nos amb la mateixa cara que “Caco”...
A la SGAE de segur que treballen professionals preocupats per defensar els drets d’autor que saben el que fan i com s’ha de fer, el problema és que tenen nom i cognoms no com “Ramoncin” (que ja no està però calia esmentar-lo!), Teddy, Victor Manuel o Caco (l’original, no el que s’ha emportat els diners, que també era Caco. O era Caca?).

1 de juliol del 2011

JOROÑA TI JOROÑA




Hui he llegit ací en un article d'un ésser humà que sempre té raó que els grecs ja no són de Grècia, són del FMI. I estic d'acord. Les fotos s'han fet en Atenes, la capital del lloc on es va inventar la democràcia. Democràticament han expulsat un parlamentari del partit del govern que s'ha oposat a les mesures (com es dirà "què collons teniu!" en grec?) , les quals han sigut aprovades per 155 vots de 300 possibles.Que els facen un reliquiari a eixes 5 persones de l'oposició gràcies a les quals s'ha pogut vendre els ciutadans per a qui treballen i que continuen pegant porrades als afectats, que aixó és absolutament democràtic i just. Segons "sabudillos" i economistes, no es podia fer altra cosa. Aixó o deixar quebrar el país. Grandèrrima opinió d'expert que proposa solucions.
El més graciós de tot és que els "sabuts" insisteixen en el fet que Grècia va dir mentides i va falsejar xifres per no mostrar l'estat real de la seva situació econòmica. És a dir, que totel desastre ha sigut provocat  perquè un grup de persones -que ara han lliurat els seus veïns al FMI- va esborrar un zero. Una altra cosa inquietant és que ningú va fer una miserable auditoria externa als comptes grecs. Si aixó és de veres, justifique les porrades, però en Brusel·les i dins del Parlament Europeu, que hi ha gent que porta massa temps asseguda dins i no està fent les coses de la manera correcta, que no se'n van  ni amb salfumant. La resta de mecanismes, com el control de les finances, no serien necessaris. I tot seria tan democràtic com pegar-te una porrada al cap quan ataques un defensor de les garanties democràtiques amb una ampolla.
Qui és el següent? El FMI reparteix les cartes. Mentrestant, sent massa voltes la paraula "democràcia" per tot arreu, com si calguera reivindicar-la...


27 de juny del 2011

ESTAMPIDA SEMIORUGA

Crec que era diumenge. Un grup de sis o set persones decidim fer una passejada per gaudir d’una meravellosa vesprada dominical en un “marc incomparable”.Quan arribem al “carrer de fora”-un dels més amples del poble- el grup desfà la seva formació i es desplega. Si vinguera un cotxe, no ho faria amb pressa i en permetria fer-nos a un lloc sense cap problema.
Ens trobem i saludem als inevitables coneguts. Saludar i que tothom et salude dóna una sensació de comunitat que m’encanta. M’agrada pertànyer a aquesta comunitat. Em sent en casa. Pense en aquestes sensacions alhora que sent la conversa. La veu en off del meu cap esmenta les paraules del profeta “si no fora per estos ratets” ...
De sobte, soroll de rodes de bicicleta en contacte amb el paviment de formigó. El xiquet que va davant crida de manera instintiva “cuidao”. Ens fem tots a un costat i de seguida escoltem el segon del pelotó  de dos que ens crida el següent: “estampida semioruuugaaaaa”.
Silenci. Celles alçades (entre 12 i 14). Gestos d’estranyesa. Un de nosaltres li pregunta a l’emissor de l’improperi: Això què vol dir?. El ciclista junior contesta mentre s’allunya: “és la maniobra d’evasió dels tanques del Call Of Duty (joc de guerra de la Play Station 3)”
La veu en off desapareix substituïda per imatges d’escenes de “Amanece que no es poco”.