23 de maig de 2009

PRESIDENTE-¿POR QUÉ TE VAS?

no tinc paraules!

21 de maig de 2009

ANGÉLIQUE JONATOS "Alas pa' volar"


Aquest disc és un homenatge a Frida Kahlo, la pintora mexicana. Entre els anys 1944 i 1954, Frida Kahlo va escriure un diari íntim amb poemes, dibuixos i confidències sentimentals. El diari va estar guardat quaranta anys i Angélique Jonatos i uns quants músics junt a Christine Ferarios (adaptadora de textos) agafaren els textos i els convertiren en cançons i en homentage. Sentint el disc entrem en l’univers de la pintora, que, va tenir amics com Trotsky, o Rockefeller. Les cançons tracten temes com la infància, la sexualitat, la màgia, o els problemes físics que ella mateixa patia.
Angélique Jonatos és una cantant i compositora grega nascuda a Atenes el 1954, que viu a França coneguda justament per adaptar i cantar poemes d’escriptors, preferentment grecs, -i amb els temes predominants de l’amor i el destí -entre els quals destaca el premi Nobel de literatura de l’any 1979, Odyseas Elytis.
Aquest disc, cantat en espanyol, és una passada, quant a originalitat i “experimentació”. És un disc per a sentar-se i escoltar-lo...

14 de maig de 2009

TOT UN HIMNE

El vídeo no és l'original ni l'oficial, però el só és prou bó i la cançó és molt però que mooolt gran!. Després dels immortals i sempre presents Joy Division , va aquesta cançó, no crec que calga parlar de Pink Floyd. Tampoc és que "em maten" però aquesta cançó...

MOBY DISCO LIES

No sé si heu vist este video. És prou graciós. Moby potser mereix una entrada a banda.

11 de maig de 2009

Interpol - Take you on a cruise

Slow Hands :Interpol

Esta té prou "força"

Interpol - Obstacle 2 [Live On KCRW]

Interpol - Leif Erikson Live

La meua preferida, encara que en el video el so no és massa bo.

Interpol - Narc

Interpol - Evil

ARA NOSTÀLGIA EN FORMA DE MÚSICA: INTERPOL

Soc d’eixes persones a les què una cançó els recorda un lloc, una situació, un moment... i em passa prou sovint, fins el punt que, hi han cançons que he deixat d’escoltar perquè em fan recordar males èpoques (ho sent per Kurt Cobain & cía, que acabaren en el contenidor), o que escolte per “tornar” a eixos moments (qui em parle de mala manera dels Iron Maiden no té res a parlar amb mi, -musicalment, s’entén-) . No sé, serà la primavera o les vacances i la “vida contemplativa” el que fa que em senta nostàlgic, però, el divendres me’l vaig passar llegint i “repassant” els discs d’Interpol. En el seu moment vaig agafar un tren per a Madrid, vaig quedar amb una persona, vaig veure el concert, se’ns va fer de dia i me’n vaig tornar cap a este nuestro poblet. I, és curiós, però allò va suposar l’adéu a una etapa massa llarga de tristor i un canvi prou important en la meua manera de veure les coses. Què voleu que vos diga, cascú és cascú. Bé, amb el permís dels que no apareixeran en aquest blog, per no dir massa obvietats (Björk, Héroes del Silencio & Bunbury, els immortals i sempre presents Joy Division i molts altres que no esmente per no avorrir el personal...) hui toca parlar dels Interpol. “Lo típic” és dir que semblen els Joy Division per la veu i que tenen influències del rock de N.Y que és d’on són. El cantant parla espanyol perfecte (estudiava literatura i és doctor en literatura espanyola) i la veritat, a banda del que suposen per a alguns éssers humans com ara jo, és que son una banda amb un so prou original ( a agrair hui en dia). Els discs, senzillament genials; el primer “Turn on the bright lights” va ser “labombalatraca” (especialment recomanable la darrera cancó “Leif Erikson”)en el seu moment i el segon “Antics” continua en la mateixa línia. Per enmig tenim “Black Sesions” amb cançons del primer disc arreglades i “moderation” que és el mateix però amb l’últim disc “Our love to admire”. Mireu els vídeos a veure que us semblen i ja em dieu ok? .

8 de maig de 2009

CONCERT D'ANTONY AND THE JOHNSONS


Ahir vaig anar a Murcia (que hermosa eres) a veure Antony and the Johnsons (Tonet i els chuanos) a l'auditori Víctor Villegas. Per començar una "performance" que es dividia en dues parts, la primera em va agradar prou, era una persona que primer apareixia envoltada en unes teles i després agafava una mena d'ales i les movia, com si anara a volar amb uns sons de fons.La segona part, no em va agradar gens, supose que perquè no ho vaig acabar d'entendre, però el que jo volia era "entrar en matèria" i ací sí que sí.

La il·uminació, escasa, como imaginava, li donava un aire d'intimitat al concert prou aconseguit. La banda;hi havia dos violins, un dels quals tocava la guitarra, un 3 en 1 que tocava la guitarra, saxo i la flauta, un cello, un baix, percussions i ell a la veu i al piano. La veritat és que la música d'aquesta banda és literalment emocionant, emociona sentir-los. Abans de començar parlavem de que la música d'Antony and the Johnsons "aborronava" (o era "erissonava"?) i és de veres, jo crec que expressa sentiment pur i dur. Entre algunes cançons, el tio Tony va parlar amb el públic i te n'adones que, malgrat l'aparença externa, és una persona prou propera (= no va de diva com li passa a molts i a moltes). Una cosa que em va molestar: els flash dels "fotògrafs" que fan fotos amb càmera compacta a 30 metres. La foto no els pot eixir mai de la vida i amb tan poca llum com havia l'única cosa que feien era donar pel sac...En concluyendo, que este tio és gran tant físicament (és un "xic polit" que es diria en Sella Town), com artísticament. El que deia, emocionant!.

6 de maig de 2009

NOSTÀLGIA EN FORMA DE R-11


Hui anava pel carrer i la nostàlgia se m’ha presentat en forma de Reanult 11. I és que he vist passar un Renault 11 i m’ha vingut al cap una història que va ocórrer ara farà uns 10 o 12 anys... Resulta que era l’últim dia d’institut abans de les vacances de Nadal. Serien prop de les 14:00 quan tres individus “de cuyo nombre no quiero acordarme” i jo vam decidir tornar a Sella, ja havíem arreplegat les notes, i alguns tornaven a casa més carregats que altres (de carabasses, s’entén). El camí de tornada en aquell cotxe anava de meravella fins que passarem Orxeta,on vam veure a mà dreta un entrador que posava “Restaurante la Granja” i algú (crec que vaig ser jo) solta. Eh,heu anat alguna volta? anem a fer-nos una canya en la Granja!!... La reacció de dos dels quatre que hi érem en el cotxe va ser riure, però jo coneixia bé al conductor, i sabia que no preguntaria... total, que ja érem al pàrquing del restaurant. No sabíem si eixir del cotxe, atès que no n’hi havia cap altre estacionat. Mentre decidíem què fer, s’obri la porta i apareix un individu d’un 50 anys amb el monyo engominat i vestit de corbata amb ulleres de sol i es dirigeix cap el cotxe.
En eixe moment, no sé perquè, decidim tots quatre baixar del cotxe. Se’ns queda mirant i, sense saludar-nos, diu el següent: ¿Sois amigos de Luis?. Tensió, molta tensió. Jo sabia que si diem que sí estàvem perduts ( qui collons era Luis?) i que no era la primera vegada que se’ns presentava una situació surrealista, encara que si la resposta era afirmativa a veure com eixiem d’eixa. De sobte, un dels quatre va soltar: no. L’individu se’ns torna a quedar mirant i diu: Pues entonces no podeis pasar; fa mitja volta i se’n torna cap a dins. Ens quedem tots quatre bocabadats i tornem al cotxe. Eixim i tornem cap a Sella comentant la jugada entre rises, suposant que Luis era el propietari del restaurant...