10 de maig de 2010

UN ENCONTRE BANAL (ACTE II)

Me'n vaig, agafe la teva bandolera! li dic al meu germà mentres isc de casa. Em dirigisc a l'estació. Espere que vinga el tren. En les orelles "Vicious" de Lou Reed (què gran és Lou Reed!). L'hora la poseu vosaltres. Poden ser les 11:00 o les 18:45. El dia ha de ser dissabte o divendres. De sobte...
-Perrrdona, ¿tienes mecherrrro?. Gire el cap. Impresionant!. La teva presència impresiona. Em passes un pam sense portar tacons. Els cabells llargs i negres com el carbó contrasten amb la palidesa extrema de la teva cara. Però no és l'altura ni aquest contrast; són els ulls, d'un blau quasi transparent i eixa mirada cap avall i al fons -abstreta absolutament del voltant-, el que m'impresiona.
Mentre ficava la mà per gardar el reproductor de Mp3, apareix un encenedor del meu germà. -Si,-conteste.. Te'l passe. Encens un cigarret-Tu fuma?-em preguntes en un pèsim espanyol.-No, gracias-conteste.
-Trrren siemprrre con rrretraso- .
-Si- torne a contestar. Em tornes l'encenedor. -Hasta luego- dius mentres tornes al teu banc a llegir un llibre que, pel que he pogut dotorejar en la contraportada, està escrit en anglès. Fi de la conversa. Pujem al tren i arribaem cadascú a la nostra destinació.
El dia el trieu vosaltres; divendres o dissabte. L'hora la pose jo: 22:30. Ja faig tar altra vegada!. M'esperen per sopar. Quatre voltes amb el cotxe i finalment algun ésser humà ha decidit moure's amb automòbil i cedir un lloc. Per no retardar més l'encontre, acurte pel parc. Una vegada més, una escena més.
Quatre policies, un humà amb més hormones de cavall que de persona i tres persones més assegudes en un banc. Esquivar aquesta situació suposaria botar una boja davant quatre policies mentre l'ésser hormonat pega bracillades. Evitant ser morbós, no em queda altra alternativa. Passe per davant. Una persona de les que hi ha al banc té el cap enmig les cames i l'alça. Un blau quasi blanc es creua amb el meu gest de sorpresa.
Un ull morat, sang als llavis i la boca torta. T'he reconegut. -M'has  reconegut? -em pregunte. De sobte pense que és una estupidesa fer-se eixa pregunta en un moment com aquest. Ara comprenc el perquè d'eixa mirada, que en aquest precís instant es barreja amb el dolor i la impotència. No sé com reaccionar, però no puc aturar-me. Sent un veritable curtcircuit emocional. Torne a impressionar-me, però en sentit contrari, mentre passe al costat del muntó d'hormones i m'agafa un fàstic i una ràbia indescriptibles.
-Mala puta!-brama el simi mentre el fiquen entre quatre dins el cotxe de policia. Continue cap al sopar amb les celles en alt i la ment en blanc. Tornaré prompte a casa. Hui no tinc ganes de festa. En les orelles, el soroll de la sirena d'una ambulància.