19 de juliol del 2012

FARTERA



 
Quan un s’afarta de menjar,ja no pot més, ha engolit en una quantitat excessiva. El fet d’afartar-se s’anomena fartanera. Hi ha un poble d’irreductibles rascafites on ho anomenem fartera. La fartera provocada per haver menjat molt és un sentiment aclaparant, sembla que anem a vomitar, no ens podem quasi menejar i de vegades, és tant l’excés que ni sopem i ens passem gran part del dia amb mal de panxa.
El que jo anomene fartera emocional és una sensació més o menys semblant. Veure al teu voltant coses que no t’agraden de manera excessiva i repetitiva -determinades actituds, gestos envers els altres, ofenses i ràbia malentesa, injustícies quotidianes,etc- fa que digues prou, que no et pugues menejar, que preferisques aturar-te una estona amb mal de cap i eixe zum-zum de  la cascada de sentiments, pensaments,sensacions i reaccions que et provoca la fartera.
Aquesta fartera pot resultar totalment invisible, l’individu que la pateix pot estar-ne absolutament assabentat de la seva existència i no exterioritzar-la. Les  reaccions a aquest tipus de fartera que jo he experimentat han anat des del silenci i el passotisme més absolut – una mena de per a què- a un estat d’indignació –una mena de serà possible? Em cague en (subjecte animat o inanimat a escollir)-. Amb els anys i l’arribada de la calma i “el trellat”, l’estat d’indignació ha esdevingut “calma tensa”-una mena de conta tres abans de reaccionar, per la pau mundial!-. I d’aquesta manera, com diu la preciosèrrima cançó cims i abismes hempujat...fins una sèrie de situacions encadenades que han fet aparèixer de nou la fartera i una nova i curiosa reacció: la combinació de les tres anteriors, és a dir, la barreja del per a què? el serà possible? i el conta tres que m’han fet adonar-me que estic fart d’un munt de coses les quals simplement les he de soltar o canviar perquè  estan  fent que el zum-zum  em lleve ja la son.
Amb aquesta entrada s’acaba LA PENYA ESTÀ FATAL –un dels per a què?- . Jo m’he divertit, que és del que es tractava. A les personetes del senyor que heu llegit les entrades i heu fet comentaris, gràcies, encantat d’haver compartit espai de reflexió/indignació/bizarrisme amb vosaltres,ens opinem per la blogosfera/ens veem pel carrer. Als que heu entrat a esquadrinyar i no vos ha agradat, vos ho dic en anglés; cowards. I als que vos ha semblat una poca merda, recordeu el missatge que ens ha ofert a la humanitat la gran pensadora/diputada/filla de Fabra, i recordeu també que “cometí un error del que no me siento honrado” són paraules que un retor no ha de dir sense presència d'un micro i/o/u  un advocat...
 
He pensat dedicar-me al submarinisme una temporadeta, tal volta torne amb alguna cosa diferent.

13 de juliol del 2012

RECORDE. NO PENSE...


Recorde el camí envoltat de pins, els bancals, el forn de llenya i aquelles coques –aquelles coques!- , les bicicletes, l’era, la figuera a la què sempre pujava per jugar vesprades senceres. Recorde el bac des de l’olivera i la única vegada que he vist una serp canviar de pell dins una sèquia sense aigua una vesprada calorosa d’agost. Recorde el ritual que vint anys després continua de manera intermitent; berenar llet amb “magdalenes llargues”-encara les anomene així i no pense deixar de fer-ho- . I les nits d’estiu escoltant les botzines dels vaixells allà baix, en la mar.
No oblide els estius –aquells estius!- i els anys sencers  que compartirem casa nit i dia. No recorde que em bonegares mai, i no oblide –tampoc pense fer-ho- eixe somriure. Somreies sovint, sempre amb una bona paraula en la boca. No et recorde criticant mai ningú, ni et recorde malhumorada, tot i que passarem prou anys junts. Més endavant, la maleïda malaltia aparegué  i se te va trencar unmes d’abril, després  perderes l’autonomia i  la veu, però recorde, i no pense oblidar-ho, eixe somriure mut i eixa mirada que ens creuarem durant un temps que, curiosament, recorde com una llarga estona, tot i que només foren uns pocs segons.
Què bona, què valenta i què forta fores!. Quin orgull desperta en mi el teu record!. Quin exemple!.
Gràcies per tot, auela .

4 de juliol del 2012

MERAVELLÓS QUART D'HORA

Un quart d'hora de meravella...
No sé si és un fragment o una peça sencera, però en  "Regen" (plou) realitzat pels holandesos Mannus Franken i  Joris Ivens l'any 1929, es vol enregistrar com canvia la ciutat com plou. Els autors del "youtube" li han posat música i ha eixit aquest meravellós quart d'hora...


28 de juny del 2012

L'APOCALIPSI!


18 de juny del 2012

PREMONICIÓ

Un extracte de la pel·lícula "Network" de 1976, que reflecteix el que jo crec que és un clamor general en l'actualitat...

7 de juny del 2012

HIGH LEVEL II

‘Estoy muy emocionada porque un capote de la Virgen del Rocío siempre llega y la embajadora universal de Huelva nos ha hecho un regalo en nuestra salida de la crisis y en la búsqueda del bienestar todos los días de los ciudadanos’
Fátima Bañez. Devota de La Virgen del Rocío. Ministra de treball d'un país europeu suposadament seriós.Salvadora d'Espanya. Avemariapurísima...
 

5 de juny del 2012

LA IMATGE D'ESPANYA


El de roig, és el president del que diuen, és el primer banc d’Espanya. Podria ser qualsevol jubilat passejant per Benidorm, però li falta la gorreta. Està saludant al rei -el del bastó- que diu estar preocupat pels joves que estan aturats i es gasta 30.000 eurets de res caçant elefants per a trencar-se la cadera  i solucionar-ho amb una frase de xiquet de cinc anys quan el castiguen el papa i la mama.
Tots dos estan amb un grup  “d’empresaris influents” segons la notícia, que han anat a Brasil a contar que Espanya mola, que és un país important i seriós i que podríem fer més negocis si els brasilers volgueren i nosaltres ens deixarem...
Què gran imatge d’Espanya! Només ens ha faltat enviar el jutge que diferencia despeses públiques i privades quan va de viatgeperquè ho diu ell  i el dia de reis sembla que tenia acte oficial o el malparit que tracta com gestionar ajudes pera cooperació internacional amb un que parla de "negrolàndia" o de "prioricemos lo nuestro antes que lo de los negratas" i parla de lleis sobre "el decoro" en el Senat d'una comunitat autònoma símbol del filldeputisme polític més descarat i brut, amb polítics que es prostitueixen venent el que és de tot per trages o favors... del president, que sembla autista polític, millor no en parlem, que ja en tenim prou. És una persona clarament superada per els esdeveniments, millor que se'n vaja per la porta del garatge per no fer declaracions, així ens queda clara quina és la imatge d'Espanya...
Trobe que hi ha massa preocupació per la imatge externa del païs i molt poca per la interna... se suposa que no ens ha d'importar, que ja tenim prohomes amb bermudes roges o amb bastonets o amb seients en el congres que saben què ens cal. Si només escoltaren una mica abans que tot se n'anara a la merda, potser no em farien tant de fàstic. Però no puc donar garanties de que, aquestos, els que estan ara, en tots els partits, en les altes institucions, els "empresaris influents" siguen vàlids. Ens cal una neteja, sàvia nova, amb idees i capacitat dialogant, sense la prepotència o l'arrogància que suposa saludar al rei en bermudes i espardenyetes en un país que no és el teu en una suposada "reunió internacional per a vendre les qualitats del teu país". Sàvia nova que esborre la ronya ... i que no la continue, per favor!.
Una mostra de quina és la imatge d'Espanya de la què ens parlen. Avise que pot ferir la sensibilitat d'alguns...

30 de maig del 2012

ESTÀS IGUAL!


 
Sovint  apareix la mateixa imatge en tancar els ulls. Dret, quiet, mut, meravellat al bell mig de tot el s’enlaira al davant.  Una esfera composada d’objectes estimats i records: aquella bicicleta, els joguets que compartires amb ton germà, aquell  ninot, el baló, aquelles nits d’estiu, els capvespres de tardor, baralles, rialles, llocs... escoltes els sorolls, vius els moments, però no hi ets, no ets qui s’hi troba, és el que fores, una capa més de la ceba que composa la teva essència, la teva visió del món...aquestos atacs de nostàlgia resulten excessius, fins el punt  que romans  enganxat a ells, et negues acceptar-los com el que són; records i prou. T’agrada tornar a eixos instants per fugir, tot i que no t’aporten cap cosa, només són records i prou.
Una nit, amb els ulls ben oberts a la realitat, trobes sis persones a les qui fa més de set anys que no veus, us conteu la vida amb més o menys rapidesa, en funció del grau de confiança i, curiosament, totes repeteixen  una frase: “estàs igual!” . Entre persones en edat d’arrugar-se aquesta frase hauria de ser un compliment, un “què jove et conserves”, però, emprada entre éssers humans que fa 2 anys que s’han endinsat en la trentena m’ha fet què pensar, atès que cap dels que la va pronunciar “està igual” per a mi.
De sobte, un sentiment de confusió m’envaeix mentre sóc a un concert de “Komfusió”. Confonc “estar igual” i “ésser igual”. Eixes persones no saben res del que m’ha passat en aquestos darrers set anys, dels grans canvis que ha experimentat la meva vida, els avanços, les decepcions, les rectificacions... per tant, “estàs igual” seria un compliment digne d’anunci de “L’Oreal men expert, crema antiarrugas”?.  En els ulls d’aquestes persones he vist tristor, símptomes evidents de drogoaddicció continuada, l’alegria del rencontre i la incomoditat de trobar-te algú a qui no saps com dirigir-te després de tant de temps. Un em va dir “te’n recordes de mi o què?”.
Qui és ara qui s’enganxa al record, ells o jo?
Quina importància té tot açò?
Tinc un altre atac de nostàlgia?
Què estrany. Porca misèria!


22 de maig del 2012

¿QUÉ ES EL BAR,ENRIQUE?




"..bueno..eh..las ciudades son las hijas del miedo...
del miedo a la selva..ya en el trazado de la ciudad
descubris que..la rectitud que tiene la ciudad..las calles
las esquinas..las manzanas..las veredas..está todo construido
para que un burro ciego camine por ellas no?
el bar es..yo creo que es..los últimos pantanos de la selva
los últimos lugares en donde existe el riesgo..eh..
porque,¿qué es lo que no es el bar?
y..es el lugar donde el cuchi cuchi va construyendo esa pequeña
vida que te deja respirar la ciudad donde tenés que conformarte
con ver si tenés hijos..escribis un libro..eh..vas a..
el bar es la última oferta de la eternidad
la última oferta que queda de la libertad
eh..del peligro a que pierdas tu novia
a que..te enojes con tu amigo
a que..aparezcan personas desconocidas
eh..yo creo que el bar es sobre todo..
no digo la selva..pero por lo menos..
el bosque que le queda a la ciudad"
Enrique Symns
Qué grandèrrima visió del que pot significar un bar.  Filosofia en estat pur i molt de bar. Però també m'agrada molt la visió de la ciutat com "la filla de la por a la selva". És una visió molt autèntica del que pots trobar dins un bar i el que pot passar-te dins d'un bar. Els bars poden ser una mostra consdensada de la societat. En ells et trobes a gent cabrejada, autèntics cabrons, gent tranquila i feliç,gent contenta, anestesiada, amb problemes, amb "solucions" per a tot...
És la introducció d'una de les meves cançons preferides de "2 minutos"; històrics del punk argentí ( i per a mi, del punk en castellà) i el grup que més cançons té dedicades a l'alcool i els bars que conec. Es feien dir "2 minutos" perquè les cançons mai arribaven a tres minuts...

20 de maig del 2012

OH NO, YOKO!

No tinc res a dir, només posaré el vídeo i ja el comentem si voleu. Directament a l'altar del penyafatalisme mundial.

16 de maig del 2012

DOS MINUTS

Només dos minuts. Mentres et rentes la cara de bon matí o vas a peu o en cotxe. Pujes el volum i...

I si esteu en parella, deixeu-vos dur per aquest ritme bonrollístic i pujeu un graó amb aquestos quatre sencills moviments:
Sereu "l'alegria de la huerta" 100% garantit. Si escoltes aquesta cançó i almenys no meneges el cap al ritme de la música o t'agafa un somriure, encara que siga breu..DE CAP AL METGE!.

12 de maig del 2012

EL CORATGE DELS OCELLS

Parlem de música? si? Allà va:
Hui vos presente a una personeta del senyor que haurieu de seguir de propet; Monsieur Dominique A. Aquest ésser humà fa cançons molt xul·les des de l'any 1992 i és prou conegut sobretot a casa seva -En França- i també per la resta d'Europa. La cançó de més avall (le courage des oiseaux/el coratge dels ocells),simplement,m'encanta, tot i que crec que no encerta amb la música de la versió original. Per si de  cas, vos pose tres versions més,escolteu-les,s'il vous plait.  
Les cançons de Dominique A són una barreja de música, diguem-ne "pop-rock" de vegades barrejada amb electrònica i  unes lletres originals (són seues) que són poemes molt ben escrits  carregats de sentiment -en francés-. Estic escoltant-lo tota la setmana, està esdevenint un gran descobriment!. 
l'original:
 
La boníssima:
 
Una versió especial, del que és, sense cap dubte, el mestre de música que m'haguera agradat tenir a l'institut, no el trós de soca aquell...

Black Session:

I si vos agrada, dos bonus track

8 de maig del 2012

HIGH LEVEL


“Haré cualquier cosa aunque haya dicho que no lo haría”. Mariano(naniano)  Rajoy Brey.President del regne d'Espanya.Filòsof, líder,llum i guia. Far en la nit.Gurú de la nació. Senyal de l'apocalipsi. Personeta seriosa?.

1 de maig del 2012

EXISTIR


S’aixecà a les 05:00 i es va preparar per sortir caminant cap a la feina. Isqué de casa per darrere, per la mateixa porta de sempre i escomençà a caminar pel mateix carrer de sempre. Travessà el mateix creuament de sempre, on hi havia -com sempre- un o dos taxis a part de baix.
Continuà pel carrer de sempre amb una sensació estranya en el cos. El soroll de les ones de sempre que arribava fins ací des de tres carrers més cap avall, barrejat amb una plaentera sensació de solitud, la flaire de la mar i l’atordiment provocat per dormir poques hores -com sempre- composaven una escena única alhora que curiosa.
Arribà al forn de sempre on, com sempre, el forner ja havia engegat les màquines per fer pà. Baixà les escales de sempre i arribà a la feina on, com sempre, estigué des de les 05:50 fins les 14:00.
Tornà a casa pel mateix carrer per on havia vingut i es va trobar amb la xica que sempre passeja el gos a aquestes hores i que sempre li somriu, amb el iaio que dóna menjar amb una màscara de cirurgià  a les tòrtoles de competició amb plomes pintades de roig i verd que hi ha dins la seva cotxera,  a la fornera que arreplegava per tancar el forn i al xic gros amb roba de feina que anava o tornava de treballar, i, com sempre, tots aquestos “desconeguts familiars” el saludaren. Ja són dos anys d’encontres perfectament sincronitzats.
Entrà a sa casa per la porta de darrere. Travessà el corredor, com sempre i arribà. Eixe dia, en entrar a sa casa, la seva dona no el va veure. Ell la saludà hola guapa, què tal?, però ella no va menejar el cap. Al principi, la situació li va fer gràcia, però quan ella es va alçar de la cadira i es disposà a dinar com si ell no estigués ja no li’n va fer gens ni mica... li cridà que estava allí, que ja n’havia prou. Es va situar entre la taula i el televisor, i ella continuava veent la tele,sense immutar-se, com si ell fora transparent.
Va eixir de casa enfadat, i es va trobar al veí estúpid qui, com sempre, no el va saludar. En el carrer, va començar a preocupar-se... tupava amb la gent i ningú el mirava. Va pensar pegar una puntellada a un gos o llançar-se contra el mirall d’una tenda per veure si era possible el que estava passant, que ningú notara la seva presència. La gent ni el veia, ni l’escoltava, però l’esquivaven, d’alguna manera notaven alguna cosa quan se’ls acostava a dir-los alguna cosa.
Es va gitar sobre la gespa, mirant al cel, intentant comprendre què passava. La rutina se l’havia engolit. Hi era, però havia deixat d’existir.

27 d’abril del 2012

UN CONTE



Al bell mig de la gran avinguda, s’hi trobava el Devorador de Somnis. Una escalinata enorme i unes columnes custodiades per dos lleons gegants observaven els vianants desafiant-los amb la mirada. Dins el devorador de somnis, un grup d’escollits trencava esperances, atorgava i desfeia futurs i presents... mentrestant, fora, al carrer, un munt d’essers anònims començava a despertar-se d’un estat de xoc  com mai  havien experimentat. Un sentiment anava escampant-se per tot arreu cada vegada que un dels escollits parlava en públic: massa rata per a tan poc formatge.
El Devorador de Somnis continuava implacable, decapitant expectatives, emboirant la visió llunyana de l’horitzó. Els escollits esmentaven sovint l’esforç, el sacrifici, la saviesa de l’escollit alhora que els éssers humans notaven els efectes del que era un clar abús d’autoritat: cues de gent sol·licitant menjar, taxes universitàries molt superiors  als sous,nul·la possibilitat de tenir treball, de construir un futur, mercenaris amb placa arrestant gent asseguda que exerceix l’únic dret que li queda –protestar- , un llistat de desemparats que creixia mes rere mes de manera exponencial...
Quan els comentaris estúpids,insensibles i inservibles  dels escollits i l’estat del malestar van arribar a xifres insostenibles, un ésser anònim va pujar l’escalinata del Devorador de Somnis i va mirar els lleons. Els cridà com si foren dos gatets i aquestos abaixaren junt ell. Tots tres s’endinsaren en el Devorador de Somnis. Eixe dia havia partit de futbol i no hi havia quasi ningú dins. L’ésser anònim volia arribar fins la tribuna, volia parlar, tenia tantes coses a dir que mereixien ser escoltades...de sobte va observar horroritzat un munt de fils que penjaven de dalt. Els que hi havia asseguts allí eren ninots!.
Va seguir els fils de dalt a baix per veure qui els manejava. Una vegada més, l’horror. Un munt de zombis famolencs aparegueren arrossegant els peus i les panxes entre els escons. Manejaven els fils amb moviments espasmòdics i entre gemecs pronunciaven lentament dues paraules: ausss-te-ri-daaadd, ajjj-usss-teeeaaahgg.
L’ésser anònim no sabia què fer, els zombis es dirigien cap a ell amb els seus rostres descarnats i les boques plenes de carronya i restes de xifres de pressupostos, bitllets d’euro,gavines, punys i roses, mentres estisaven els fils per a enviar davant els ninots, qui de sobte, al veure que l’ésser anònim corria cap a la tribuna amb els dos lleons, es van curtcircuitar i  repetien com si foren robots: no hay  otra manera, ejercicio de responsabilidad, esfuerzo...
Desesperat l’ésser anònim ataüllà que les cuixes de darrere dels lleons estaven gravades a foc, com les de les vedelles. Eren uns emblemes esborrats, unes cicatrius que marcaven l’origen d’aquells lleons. En un posava: sobirania popular, en l’altre: justícia social. Els lleons es llançaren contra els zombis. Sona el despertador.