24 de setembre de 2009

JOY DIVISION ATMOSPHERE

Aquest és una mena de "video-homenatge". la cançó és el que importa, b-r-u-t-a-l.

Love Will Tear Us Apart- Joy Division

Video oficial de l'any 1979. La "posada en escena" és patètica, ja ho sé, però...

UNA HISTÒRIA ROMÀNTICA: IAN CURTIS



No volia, però no ho he pogut evitar. Fa un temps vaig sentir en la ràdio que algú deia que, per entendre que la música-la que siga- és un art, hi ha que entendre-la com la definició d'un estat d'ànim (estar enamorat, tenir pena, sentir ràbia, estar content, estar fotut...)o fins i tot com un estat d'ànim. També deia aquest ésser humà que des d'aquesta perspectiva, aquest és el motiu pel a uns ens emocionen unes cançons que a la resta no els diuen absolutament res... i és a cí on entra Ian Curtis(el segon per l'esquerra) i el meu grup favorit (de tots tots tots), Joy Division. La història que hi ha darrere d'aquest grup sembla un culebró del romanticisme del segle XIX, que intentaré resumir. Un xaval de vint i pocs d'un barri obrer d'Anglaterra junt uns col·legues comencen a fer un estil de música particular (allà pel 76) que comença a tenir un poquet de fama . Però aquest xaval té dubtes i problemes. Té una nóvia de tota la vida i està enamorat d'una altra xica, una periodista que coneix tocant per ahi. Li agraden les dos i espera un xiquet de la seva xica de sempre. No pot deixar-ne a cap, la fama continua, la depressió avança, l'epilèpsia també. A la fi, el gran salt,els han organitzat una gira pels EUA,  el gran bot dins la seva carrera musical. Estan tots esperant Ian en la furgoneta per anar-se'n, però no apareix... s'ha penjat del sostre en sa casa. Ací acaba la història de Joy Division, un dels grups més innovadors de finals dels 70. Uns anys després, els col·legues de Ian i la seva nóvia formen ni més ni menys que New Order, grup que continua en actiu i que és clau de la música 80's. Han tret una pel·li anomenada "Control" on el protagonista s'assembla una barbaritat a l'autèntic Ian Curtis. I és on es pot veure que no és que fóra un cabró, sino que simplement era un xaval depressiu ple d'angúnia i desesperació. Desesperació que el feia semblar covard. Doncs bé, aquest ésser humà ha sigut capaç de crear les que per a mi són les 2 cançons més grans de totes totes; "Love will tear us apart" i "Atmosphere". Melodies supersimples ( ningú tenia ni puta idea de tocar) i véu des de dins. Comencen a aparéixer sintetitzadors (estem en l'any 1979).Tot i ser una icona d'allò que s'anomenà "new wave"( després del punk, pop "fosquet"), he de dir que jo no veig un personatge més. No volia ser un ídol. Era un tio normal (tal volta un poc endrogat) superat per les circumstàncies, que, a més cantava per expressar com se sentia. Per a mi, de veres, grandíssim i molt especial.