23 de desembre de 2010

IMPRESSIONS D'UN VIATGE CAP A CASA

Estic a 13 km de casa. Un pas a nivell en una costera, una avinguda, un acceleró i el cotxe fa un bot estrany que em recorda eixa pel•lícula on hi ha una llarguíssima persecució pels carrers de no sé quina ciutat dels Estats Units on tot són costeres i bots. He de confessar que m'encanten les escenes de persecucions de les pel·lícules de tirs i robatoris.
Quatre carrils, dos per cada direcció, a l’esquerra, un descampat on tot el món aparca el cotxe. A la dreta, mai em fixe en què hi ha, però hi ha una mena de nau industrial. Al final, una rodona.Un gat negre creua els primers dos carrils en sentit contrari i corre travessant els altres dos. El cotxe situat a la meva esquerra aconsegueix esquivar-lo, el que va davant de mi, no. El gat pateix un fort cop però continua corrent fins que passa a l’altra banda de l’avinguda. La imatge em deixa prou bocabadat, però no puc parar-me en aquesta avinguda. En la rodona, gire a la dreta i cap a casa.

Quan estic pel carrer de dalt de ma casa, pare en un pas de zebra. Passa una senyora amb un gos de tamany estàndard. Mentre veig com passen, pense què cada poble, considerant “poble” com una població fins uns 10.000 habitants, té una raça de gos pròpia. Passa on he viscut quasi tota la vida (més o menys 600 habitants) , en els pobles del voltant (què no sobrepassen els 1000 habitants) i en aquest, que no arriba a 15.000. En eixe instant, la natura no perdona; el gos té caguera i es planta al mig del pas de zebra en “posició defecatòria”. La imatge em sembla graciosa. La dona li estira la corda, però l’animalet ja té un apèndix que li surt del cul. Acte seguit, escena desagradable: D’un puntilló el gos passa el pas de zebra i la dona continua cridant a l’animal com si aquest entenguera el què se li diu.

Em fa un gest alçant la mà com dient “perdona per la molèstia”. La mire i li faig un gest com dient “no sé qui és més animal dels dos”. El cotxe de darrere fa sonar la botzina. Poc li importa si el gos caga, es mor o si la dona té problemes, però ja són dues escenes d'animals patint en primera persona i en un interval de temps de 15 minuts. La gent continua caminant per la vorera i jo continue el meu camí a casa. Quan puje a l’ascensor el veí em diu “¿qué tal? ¿cómo va la cosa? “. Li conteste amb la lletra de la satisfacció i el benestar: “bé”. I em diu: “La cosa está muy mal”.

“La cosa”, una conseqüència del “mercats”, els supervillanos dels “polítics”, que serien els superherois, tots units combatint “la crisi”... Aquesta vesprada  sé que quan arribe a casa  ella no estarà. És ella qui em fa eixir un poc d’aquesta sensació de fartera, i no tornarà fins le nou. Aquesta vesprada me’n vaig amb la bicicleta riu amunt, alli no hi ha éssers humans. Espere no trobar senyores xafant pardalets o caçadors desagnant javalis. L’epidèmia està per tot arreu.


22 de desembre de 2010

EL MEU MOLTVOLGUT LOU REED II

Ara, la carrera en solitari d'aquest individu. De tots els disc publicats des de 1972 són justament el primer i el segon ("rock and roll animal "i "transformer" els que per a  mi més destaquen. En aquestos discs apareix un clàssic de la música del segle XX, i no ho dic jo, ho diu la crítica, que són els que ho entenen... am'he trobat un video amb lletra i tot, allà va:

Un altre clàssic -ho dic jo, no la crítica- on parla de la seva addicció a la heroïna.

Rock and roll pur i dur:

Les coses pel seu nom: "oh baby i'm so vicious"

Bé ja n'hi ha prou, la resta de la seva discografia la podeu trobar en la xarxa si vos interessa, però aquestos dos discs són fonamentals. Després cal destacar  "Berlin" on conta la història de dos toxicòmans en aquesta ciutat (un disc trist iacceptable)  i "Coney Island" que és un parc d'atraccions que hi ha a Nova York i que té uns quaranta anys. És un lloc d'oci per a pobres prou prou depriment...
Lou Reed és un dels autors que jo considere IM-PRES-CIN-DI-BLES.

15 de desembre de 2010

EL MEU MOLTVOLGUT LOU REED

Podria fer un blog sencer parlant d'aquest ésser humà, però millor partir-ho en dos posts. Primer uns quants videos de la Velvet Underground. Es fa difícil fer una selecció curta per no avorrir el personal, però allà va:
Any 1969:


Aquesta és del 67, una de les més conegudes. Quant a la lletra, per a mi és prou contundent:

Una de les que més m'agrada:

Prou explícit:

Per acabar, una cançó suficientment fosqueta, que va "rascant la fita". Vé a ser una exaltació del sadomasoquisme, que no és una temàtica del meu gust, però és una cançó que té alguna cosa que m'agrada, serà el ritme, serà la véu de Lou Reed, serà el violí eixe que sóna ... no sé:

Pròxim post, la carrera de Lou Reed en solitari. The Velvet Underground va ser un grup que va passar pràcticament desapercebut en la seva època i d'un temps ençà ha esdevingut banda de culte (el punyetero disc de la banana dibuixada per Andy Warhol). Cançons que parlen de sexe, de relacions, dels efectes  i les desgràcies de la  droga ... en una època on aquesta temàtica no es tractava o es tractava ben poc. Sota el patrocini d'Andy Warhol i amb uns nivells d'innovació estètica ( van ser el primer grup en acompanyar les seves actuacions amb imagens, fent una mena de "performances")   i quant al só prou diferents, de vegades propers a la psicodèlia pura i  dura, van crear una manera diferent, fresca, de fer música. Un gran grup on Lou Reed era l '"autor intelectual" i Andy Warhol el patrocinador-proveïdor de substàncies vàries. Com a curiositat, dir-vos que la bateria del grup és una activista de la piara eixa anomenada "tea party"...

11 de desembre de 2010

BOLA DE DRAC VERSIÓ BIG BAND

Tokyo Brass Style és una banda formada per 11 xiques del Japó que fan ska i jazz que podriem classificar com "lúdico-festiu", comparables a la gran banda Tokyo Ska Paradise Orchestra.
Ací fan una tre-men-da reinterpretació de la banda sonora de la infantessa-adolescència de molts coneguts. Agarreu-vos que vé curva!

L'afició dels japonesos per la música ska és una raresa més (són el segon païs del món que edita més música d'aquest estil) del païs capdavanter en penyafatalisme. I ho fan de meravella!

8 de desembre de 2010

WHISKI LEAKS:RESUM SETMANAL D'ACTUALITAT

Un govern pateix la filtració d'uns documents d'alt secret que comprometen la seva seguretat, i en comptes de buscar el funcionari encarregat d'aquesta filtració, volen condemnar la persona que l'ha rebuda i l'ha publicada perquè compromet la seguretat que ja tothom té de que els Estats Units d'Amèrica volen tenir controlat tothom.
Uns sindicats signen unes condicions laborals pactades. Uns treballadors no estan d'acord amb els seus sindicats. Aquestos treballadors protesten de manera curiosa: es posen tots malalts alhora o es presenten al seu lloc de treball i diuen que no treballen. En un món ideal, aquestos treballadors serien "màrtirs de l'INEM", però com són necessaris per a controlar el trànsit d'avions, se'ls pot militaritzar i obligar-los a treballar, donant per inútil i absurda una protesta que deixà uns 600.000 viatgers en terra i va deixar l'espai aeri d'Espanya tancat un dia. La conclussió que es pot extrarure de tot açò és que el verb "militaritzar" fa molta por i que s'ha inventat una nova variant de masoquisme: agafar un avió quan als controladors els rote no acudir a treballar. Diu el govern que "no les saldrá gratis". Dic jo que a qui no li hi sortit de bades és a tots eixos viatgers, més que res en disgustos i temps perdut per una protesta "incorrecta", per dir-ho d'alguna manera.
I per acabar, una filtració: el cas GUTI FRUTTI. Resulta que aquest ésser humà guanya un partit, se'n va de soparet i s'estabella contra un autobus amb el seu tot terreny (ai amic, quina sort que has tingut, si hagueres tingut un Jiulai com el meu tal volta estaries en l'hospital, però supose que eixos són els avantatges de jugar bé al futbol, entre d'altres)després d'haver begut. Segons ell, va donar 0'71 a la tasa d'alcool. Segons els diaris de Turquia, l'emigrant espanyol (si, Guti, a més d'un nom sorprenentment ridícul, és un emigrant) va donar 2'71 i li han retirat el carnet -de conduir, no de futbolista- sis mesos. Diu que està sorprés de com de ràpid ha arribat la notícia a Espanya. I què vols, si ja no sabem de què parlar!. Ale reiet, compra't un altre cotxe i si bebes no conduscassss....

3 de desembre de 2010

BRESQUILLADA DE DESEMBRE

Grandíssima cançó que feia temps que no escoltava.  Sembla una cançó de l'any 1967? a mi gens ni mica. Crec que  definitivament vaig a passar-me a la música dels anys 60 i 70 en totes les seves variants menys la cançó melòdica, que no hi ha qui suporte tanta pena i tanta dolçor combinades amb música d'aquesta època.  Veritablement estic descobrint cosetes sorprenents.

Quant al grup "Love", si vos interessa aquest disc  ací i si voleu informació, ací

28 de novembre de 2010

EL CONCEPTE DE VIDEOCLIP

Quan una cançó és "bona" i es grava un videoclip que correspon a la qualitat de l'obra composada, l'èxit està garantit. Grandíssim. Conta la llegenda que està gravat en el bar "el kwai " o "Kwai" que es on diuen que van en una coneguda cançó ... "vamos al kwai, al berberecho, al calimocho y a lo hecho pecho. Que quiénes somos de dónde venimos, a dónde vamos si se acaba el vinoooo" i home i la dóna majors que apareixen són els propietaris. Em recorda actes de festes on ets tu el que està darrere la barra.
Només un trosset de la lletra:
Himno de riego
menea el bullarengue
smoke on the water
hahaha

24 de novembre de 2010

NO APTE PER A FANS DE MICHAEL JACKSON

Avisats esteu.Simplement no sé què pensar d'aquestos vídeos. Com està la penya!!


20 de novembre de 2010

BUSCANT FEINA

18 de novembre de 2010

SINDROME DE FARTERA EXTREMA

L'astall de malparits que hi ha en Espanya va en augment. No sé si són producte de la crisi, la classe política que tenim o l'opressió testicular produïda per voler ser tan "matxos" i no poder. La qüestió és que estic esdevenint malalt: tinc la Síndrome de Fartera Extrema (SFE en català, EFS en anglès-supose-).
Les meves fonts em malinformen que estan preparant per a les properes eleccions autonòmiques, locals i fins i tot estatal, un nou partit. El partit dels malparits. Ara mateix estan fent unes primàries a veure si el president  és aquest  que apareix en el vídeo de l'enllaç, la que li riu les gràcies, qualsevol porquet de la taula que no li para els peus, o un dels tres porquets dels que parlava uns posts enrere. Un altre afiliat més a la legió de xiquetes tendres. Front a la puixança del filldeputisme en Espanya es pot protestar, però el resultat cada vegada s'assembla més a aquesta vinyeta:
Podem exigir, però no ens faran cas. Ja han dit que com és una conversa privada -se suposa que algú  s'ha deixat els micros oberts mentre estan en publicitat- no passa res, tot i haver xiquets d'escola com a públic. Algú ha pensat que això està molt bé, portar a malparits a parlar davant de xiquets i xiquetes en edat escolar. No sabem quin serà el destí del tècnic de só que va deixar els micros oberts, però jo li faria un homenatge i li firmaria la baixa per  SFE.



Front a açò també ens podem encendre a més no poder, i proposar, en funció del grau d'indignació, sancions, denúncies, (jo només demane que l'hagueren fet fóra del programa, però es nota que no els afecta massa el que diu, la única  afectada és ella, però tampoc va més enllà del "estás enfermo"), o inserció d'objectes conduntents per orificis a determinar... però heu de saber que fa igual. Sembla que  la llibertat d'expressió en Espanya  és el que té, que com és una "libertat" no té "conseqüències". Crec que ens falta ben poc per anar un pas més enllà i sentir parlar de veritables crims sexuals o  racials ( quan els xiquets diuen que venen de Marroc diu "esto parece una ONG") mentre una piara asseguda a una taula observa i una moderadora incapaç no s'acaba d'enfadar. Portaria conseqüències? supose que si, però la maniobra és clara:
"calumnia que algo queda".
Per cert, aquest és l'últim post parlant de la burumballa aquesta (porcs ficats a política, escriptors porcs, porcs en la tele i porcs en general, que l'animal tampoc ha fet res, però no m'acaba d'agradar) que, tot i estar fatal, m'han fet caure malalt. L'altre dia em van dir que només parlava de coses que estaven malament, m'ho he fet mirar i crec que és de veres. Tot açò m'ha deixat d'interessar. Sempre és el mateix.  Que bramen, que per aixó cobren i estan on estan. Ní més ni menys.

15 de novembre de 2010

CONVERSA DE DISSABTE PER LA NIT

Eixos dibuixos animats què són? Semblen una llangonisa corrupta i una botifarra florida (rises)

-són prou fastigosos, si


-Les botifarres florides són els zombies de l’embotit, no estan suficientment mortes però tampoc estan suficientment vives i si les agafa un gos se les menja (més rises)

-Si hi haguera un holocauste nuclear només sobreviurien les cucaratxes i les botifarres florides, seria “la guerra de los mundos” i espere que no guanyen les botifarres, sino, la humanitat estaria perduda.

 
 

 

11 de novembre de 2010

SÓN DE GOMA

Una escena d'una pel·lícula dels anys 50. Primer canten un minut, però espereu que arribe el número que fan després i veureu com tinc raó.

8 de novembre de 2010

QUÈ MÉS? ARA, EL SENADOR.

Una mostra claríssima del que és un representant del poble valencià. Parla Mònica Oltra, fa l'imbècil, un suposat representant dels valencians i una moderadora que li diu  a la persona a la què estan molestant que "se ciña al tema". I dic jo, per a partir paperets i parlar pel mòbil, perquè no se'n torna al cole i ens estalviem un sou almenys tan gros com ell?.  I què hagem de tenir tarambanes -per no dir altra cosa que me la reserve per si me'l creue algun dia pel carrer- com aquestos en llocs com la màxima representació autonòmica  és legal? jo ho entenc com que no només es riuen  de Mònica Oltra, ho fan de tots els valencians, siguen del partit que siguen. LAMENTABLEMENT OFENSIU!. D'on ha eixit eixe i què pensa que pot aportar?.

6 de novembre de 2010

CAP DE SETMANA AMB BOOGALOO

El títol de la cançó ja ho diu tot. De fet és l'únic que diu. Tinguem un dissabte amb ritme, clar que si!:
B-OO-G-A-L-OO... ou yeaaah!

The Diplomates of SOlid Sound és una banda de Iowa (EUA) que em m'he trobat furgant furgant per la xarxa buscant música del any 60 i 70. I ha sigut una veritable sorpresa: funk ( o fang, com més vos agrade), toquets de jazz, cançonaes instrumentals que no pots sentir sentat... resumint, una dosi d'energia de qualitat. Aquesta cançó és del seu últim disc, però en tenen sis. Espere que vos agrade.

4 de novembre de 2010

COM A CABRES

Olaibi és el nom d'un grup del Japó que fa "música experimental". Per què es posen un cap de cabra o de cèrvol al cap per tocar el xilòfon ni ho acabe de comprendre ni ho vull comprendre, però en fí cadascú s'inspira com vol... Quant a la cançó... podria ser la banda sonora d'un diumenge a les huit del matí quan encara no te n'has anat a casa a gitar-te i et deixen cosetes per fer soroll.
Com està la gent!

2 de novembre de 2010

AHI ESTAS TUUUUU: ELS TRES PORQUETS

Perquè ells també són penya que està fatal, i perquè que encara estiguen on estan no pot significar altra cosa més  que s'acosta l'apocalipsi:


El primer dels tres ha tingut la brillant idea de contar-nos en el seu darrer llibre com, l’any 1967 quan tenia 30 anys i va anar a Japó (llàstima que va tornar i no li feren l’harakikri) va fornicar amb dues xiquetes de 13 anys i diu que anaven turnant-se. Diu més coses, que no pense reproduir, no siga cosa que la SGAE em pose una denúncia. Però és que no més veure’l i “se me enamora el alma, se me enamoooora”. Se n’ha armat una ben grossa i el so porc s’ha defensat dient que és ficció i que aixó no va passar mai... senyor Sánchez soporc, ficció o no, estàs contant una experiència sexual d’un homínid de 30 anys en la què tu ets el protagonista principal amb dues xiquetes de tretze. Te n’adones del què dius?. De què ens vols convéncer dient que “és ficció”?. Resumint: un malalt de categoria.




Del segon porquet, què en podriem dir que no s’hatja dit ja? Doncs que és el màxim representant del poble de Valladolid i que a un determinat partit que aspira a governar-nos, li sembla bé que segueisca on està. Total, què ha dit, el pobre simi? . Seguidors i seguidores del Partit Popular; us adoneu que cada vegada el vostre benvolgut partit és més "popular" per l'astall de gentola que teniu? Feu el favor de fer neteja si voleu almenys ser escoltats. A més, l'homínid aquest és un gran promotor de la natura i l’ecologia. És veure’l i t’agafen unes ganes de ficar-lo a una reserva de goriles en època de cel que no les pots evitar...

I per al final; el PORCUS MAGNIFICUS- en italià massimo porchi-. El més gran dels grans perquè ho té tot en aquest ordre: putero, corrupte i president d'un païs. Si l’assumpte del riu-rau aquell de “villa cerdosa”, que era un no parar de polítics “rabiprestos” no era prou, va aparéixer poc després una xiqueta de 18 anys que li deia “papi” al porco massimo aquest –en comptes de on vas ,“auelooo”?, que és com li diu la gent als que venen a fornicar-los quan aquestos tenen 74 anys, que és l'edat del president d'Itàlia. Aquest esdeveniment tan... aaaarggh! li ha costat un divorci de 1’5 milions d’euros mensuals –calderilla pura- .
 I la saga continua. Ara, la nova diversió del l'auelino porcino en té 17, ja parlem de menors i la cosa no té gens de gràcia i el tros d’animal aquest va i truca la policia perquè la deixen eixir de la comissaria, dient que és la néta del president egipci. Algú ha entés tot açò de què va? L'auelo no s'ha pres la pastilla que li tocava? De no haver una menor en tot açò, seria prou còmic, però la cosa és prou seriosa, atès que la policia... li ha fet cas!. La penúltima perleta del president d'Itàlia: "mejor mirar a las chicas que ser homnosexual". Si senyor, el puto amo, d'Itàlia, s'entén. El punky de la política. No oblideu que en morir-se, li faran un funeral d'estat, perquè aquest només se'n va de la política per sobredosi de Viagra.

26 d’octubre de 2010

ELS ALLIBERADORS

Abans que res, dir-vos que aquest pot pot ferir sensibilitats, no pel que he llegit, sino per les imatges que acompnyen el text. Hui, després d'haver llegit açòi haver vist açò, ja tinc clar què és un soldat. Una persona disposada a obeïr quan li ho diu algú que mana. I prou. Si li diuen "cal ajudar", doncs ajuda, si li diuen " cal disparar", doncs dispara, si li diuen "cal fer prisoners" doncs en fa...
Açò no és cap problema,llevat els morts que pot implicar, però aixó  sembla ser el que menys importa sempre, repetisc, sempre. S'ha de ser una persona serena i disciplinada per a respectar ordres sense contrair i a més estar disposat a combatre el que siga mantenint eixa serenitat.
Si no és així,  passa açò:arriba el que mana, que no és el general, ni el capitá ni el sergent, és un "cabo" i decideix que és hora de la sessió fotogràfica dels grans portadors de la democràcia i defensors de la població civil (el 80% de les víctimes de tots els "conflictes bèlics" són civils) i aquest és el resultat.
 Després els fills de la nació llibertadora soldats rasos també en fan alguna que altra foto mentre "el superior" fa com que no ho sap.  És el que té ser soldat, supose que de vegades, la sensació de poder que ha de donar tenir una metralleta preparada a disparar ha de ser grandíssima, tot depén del teu nivell d'estat mental. A més la sensació d'impunitat que dóna ser un portador de democràcia, pel que sembla, també és molt gran. A tots els que us heu fet les fotos, gràcies,  per mostrar perquè us heu fet soldats, ja sabem que és una llastimeta que estigueu a casa vostra sans i  estalvis, quan el que s'hauria de fer és jutjar-vos en Iraq, que és on vos agrada fer-vos fotos.
La veritat és que haurà soldats que realitzen tasques que no realitzaria ningú i són de gran ajuda. Seran majoria, per sort. Però no oblidem que hi han massa porcs avorrits pel món, per a ells, cap impunitat. Per cert, l'ONU no va autoritzar la invasió d'Iraq, però si l'ocupació -supose que la diferència terminològica té a veure en el número de morts que implica- Si el Regne Unit no jutja -dir que cal que els jutgen tal volta siga massa- i condena seriosament aquestos fills de La Gran Bretanya, ho hauria de fer La Haya, no?.
Mentrestant, segueixen "garantint l'estabilitat". Espere que no acaben posant una tenda de souvenirs.

22 d’octubre de 2010

GRANS DRAMES DEL SEGLE XXI

Una imatge inquietant,no? Resulta que el pobre xic vol ser "hardcore", sa mare no el deixa i a més algú ha pensat que és bóna idea que aquesta absurda història aparega en televisió.
Jorge, reiet, si quan sigues gran ets un "hardcore" de profit, espere que tornes a eixir en la tele donant exemple. I si no pren l'exemple del  so porc que ocupa l'alcaldia de Valladolid, que és ben hardcore i ni sa mare  li ho impedeix.

17 d’octubre de 2010

TIKEN JA FAKOLY: UNA DE LES VÉUS D'ÀFRICA

Hui m'ha vingut al cap aquest  peaso artista que encara no ha aparegut per aquest bloc. Naiscut a Costa d'Ivori, és, hui en dia, una de les veus més crítiques del continent africà. El seu darrer disc "Africa Revolution" (2010)  és una veritable passada. Hi ha una cançó on diu que la única revolució que s'ha de produir en Àfrica és l'educació, que el continent està dormint esperant que els seus fills li llisquen els contes i les llegendes que han ocorregut al llarg dels anys.  La temàtica de les seves cançons? veritats com a punys sobre política, el mal que fa la religió i el tribalisme; Costa d'Ivori és un païs on hi ha 50 ètnies diferents que parlen uns 40 idiomes diferents i no hi ha massa bona relació entre unes i altres. Tiken Jah Fakoli diu que aquest és el veritable problema d'Àfrica.
I com diu tot açò? doncs ho fa en francés i cantant reggae i amb una véu que, si entens el que diu, fins i tot arriba a esborronar. Vos pose dos videos, un és d'un programa que feien a la 2 on un personatge més o menys conegut d'Espanya entrevista un altre personatge del mateix "gremi" estranger. En aquest cas són Amparo Sánchez, cantant del grup Amparanoia que ara fa carrera en solitari i Tiken Jah Fakoli, en directe. La cançó està traduida i subtitulada. Ja vos dic, veritats com a punys:



I aquesta és la cançó amb la que el vaig descobrir buscant música en francès, una vegada més, veritats com a punys, vaig a fer un intent de traducció, tot i que si la véus escrita, s'entén prou bé. Allà va:


Aïe aïe aïe aïe aïe


Ai ai ai ai ai

Où va l'humanité ?

on va la humanitat?

Aïe aïe aïe aïe aïe mon dieu

ai ai ai ai déu meu

Le monde est décevant

el món és decepcionant

J'ai protesté contre le racisme, le tribalisme

he protestat contra el racisme, el tribalisme

Ca n'a rien changé

no ha canviat res

J'ai crié contre les conflits, la répression et l'oppression

he cridat contra els conflictes, la repressió i l’opressió

Aïe aïe aïe aïe aïe ces affameurs du peuple

ai ai ai ai ai aquestos acaparadors del poble

Qu'ils sont têtus

com són de cabuts

Aïe aïe aïe aïe aïe c'est pourquoi

ai ai ai ai ai és per aixó

Tout est foutu

que tot s'ha fotut
Dans ce monde où le système a rendu le pauvre impuissant et muet

En aquest món on el sistema deixa el pobre impotente i mut

Oui partout dans ce monde, la loi décidée par les hors la loi

Si per tot arreu en aquest món, la llei decideix per els “fóra de la llei”

Ce monde de capital où la moralité n'est plus capitale

Aquest món de capital on la moralitat no és capital

J'ai le sentiment de prêcher nuit et jour dans un désert

Tinc el sentiment de predicar nit i dia en el desert

J'ai boycotté, j'ai marché, j'ai dénoncé

He fet boicot, m'he  manifestat, he denunciat

Ca n'a rien changé

Res ha canviat

Nous étions optimistes, on a rêvé, on a espéré

Érem optimistes, somniavem, esperavem

Mais rien n'a changé

Però no ha canviat res


Aïe aïe aïe aïe aïe

Ai ai ai ai ai ai

Où va l'humanité ? je suis fatigué

On va la humanitat? Estic cansat

Aïe aïe aïe aïe aïe

Ai ai ai ai ai

Oh mon Dieu, je suis fatigué

Oh Déu meu, estic cansat
Au secours, au secours, au secours

Auxili!, Auxili!, auxili

Au secours, au secours, au secours

Auxili, auxili, auxili

Au secours mon Dieu, délivrance mon Dieu

Auxili Déu meu, alliberament Déu meu

Je suis fatigué, oh mon dieu

Estic cansat, oh déu meu

Délivre tes enfants des mains de Babylone

Allibera els teus fillls de les mans de Babilònia

Je suis fatigué, je suis fatigué

Estic cansat, estic cansat

14 d’octubre de 2010

GRAN NOTÍCIA

Per si algú en el món no ho sap, han rescatat amb un mètode revolucionari 33 miners que van quedar soterrats a Xile en una mina durant 69 dies. Els han rescatat sans i estalvis perforant una galeria alternativa on es trobaven i traient-los un per un amb una mena de càpsula. Han intervingut experts de la NASA i el president de Xile ha estat en el lloc de l’esdeveniment tots els dies i també ha estat alguns dies Evo Morales, el president de la potada als collons al rival mentre juga el futbol, atès que hi havia un miner bolivià.



Finalment, una tragèdia ha esdevingut una grandíssima alegria, però també ha esdevingut un circ mediàtic de qualsevol manera; m’explique:

-Segons més d’un telediari, l’alliberament ha sigut l’esdeveniment més vist en la història de la televisió en el món, l’han vist per televisió més de MIL MILIONS DE PERSONES!. Sincerament, no m’ho crec. Que l’han vist moltes persones, inclús moltíssimes, si. Però mil milions són massa.
A més tinc una altra pregunta: què esperaven els mil milions de persones? Un alliberament alegre i feliç o que la càpsula es trencara i passara qualsevol desgràcia? Podrien dedicar-se a fer enquestes sobre açò, sorprendrien a més d’un, entre tant milió.

-Per a què tanta cobertura mediàtica? Els pobres miners atrapats han estat 69 dies a 700 metres sota terra. Final de la notícia. Els han rescatat sense massa problemes en un temps récord. Grandíssima i estupenda notícia. Però no, ens hem assabentat si estan divorciats, cassats, tenen fills o amants o no els tenen. Els familiars han declarat que que bó era el meu fill-marit-novio-pare etc. Comença el circ.

Per sort i alegria per als familiars i per a suposadament mil milions de persones, com ja he dit abans, estan sans i estalvis, però i si no haguera sigut així? Haguérem tingut declaracions dels familiars-fills-marits-novios-pares i mares dient el mateix que acabe de dir abans. Tot un xollo per a un “periodista” d’aquestos tan moderns que tenim hui en dia, no?. Ah, que no se’ns oblide un detall important; un dels miners va signar sota terra, a 700 metres, un contrat on per 32.000 euros, quan eixira, contaria el que ha viscut. Què gran idea.

Per cert, hui ha dit el president de Xile (qui, volent o sense voler en traurà profit d’açò) que hi haurà sancions per als responsables. Repetisc, hui, 69 dies després. Potser estava estudiant què fer mentre estava esperant davant la càmera que eixiren morts o vius de la mina. De la situació dels miners i les mines de Xile ningú ha dit res ni ha promés cap millora.

12 d’octubre de 2010

Més Bresquillades 60's: The animals

Continue 45 anys enrere.Tot i ser un grup prou conegut, jo només en coneixia la cançó aquesta, però no el títol, per fi he trobat el títol. Bresquillada de fa 46 anys.La cara que posa l'ésser humà que hi ha darrere del cantant, és prou indescriptible...

Aquesta també va ser una bresquillada, aixó si, fa uns 45 anys,tot i que a mi no m'apanya massa:

Aquesta és la que  la que més m'agrada, diguem que canta suficientment mal, com ho faria jo, i crec que per aixó m'agrada... no sé, açò resulta un poc difícil d'explicar, millor veure el video (any 1965):

6 d’octubre de 2010

PENYAFATALISME ,ETC

No sé què pensar d'aquest vídeo...

Una cosa és la música experimental, però açò...

Si és que, la penya està fatal!

29 de setembre de 2010

BRESQUILLERA MUSICAL AMB 45 ANYS: THE SONICS

No podeu imaginar la cara del personal quan vas en al cotxe escoltant aquesta música a tota castanya!, Jo em pixe. Grup imprescindible, si t'agrada aquest estil, clar. Hi ha per ahi un ésser humà que diu que allò que més li agrada és el beicon i la música de garatge...sembla que combinen prou bé.
Fixeu-vos a l'esquerra el dibuix de l'enllaç per a garatge rock. Són ells, l'essència garatgera dels 60. El títol d'aquest post ho diu tot. Ho resumiré amb documents gràfics o videos del youtube, que és el mateix però no sóna igual. Allà va:
Tremendo tema i tremendo vídeo;no sé de quina pel•lícula és, però m'encanta:

D'aquesta n'hi han moltíssimes versions-en castellà la del grup "Baby Horror" és moooolt bóna-. Tot un clàssic del garatge 60. Sóna prou punky, no creeu?:

Bresquilles porte, senyores i senyors:

D'aquesta en fan una bona versió The Cramps:

Parlant de versions...

Què vols, rock & roll, nyas bresquilla!:

"Una cançoneta - de les millors- i mon anem"


Ale, espere haver repartit prou bresquilles i alguna nectarina...

27 de setembre de 2010

PERIODISME,PALEONTOLOGIA I FATXERIO MORTAL 3: QUÈ GRAN!

 “Los neandertales habitaron en Europa hace entre 200.000 y 27.000 años. Luego se extinguieron (...) Sus cuerpos eran generosos, fuertes, robustos, sólidos. Ellos fueron los verdaderos europeos. Europa los vio nacer y contempló su extinción. Algunos tuvieron suerte y se cruzaron con el ‘hombre moderno’ –según parecen demostrar las últimas investigaciones–, con el que los neandertales convivieron en territorio europeo unos diez mil años antes de desaparecer. África alumbró al ‘homo sapiens’, que llegó a Europa y Asia hace unos 40.000 años (...) ‘Neandertal’ era europeo. El ‘homo sapiens’, un inmigrante africano (...) Neandertal, el aborigen europeo, fue más débil que nuestros abuelos sapiens .Y si hubieran sobrevivido, seguramente hoy el mundo sería un lugar mejor”.
Vos agrada la perleta? l'ha escrita una tal Angela Vallvey en "la razón" -que és el que ella ha perdut- . Amb la quantitat de gent que hi haurà amb una carrera de periodisme inscrita en les oficines de l'INEM!.  Seguint el mateix plantejament, jo considere que el neandertal no ha acabat de desaparéixer; escriu en la razón i té forma com la de la persona que apareix ací a l'esquerra. Ella  si que representa allò que és "autòcton", si senyor.
Dir que l'"homo sapiens" és un immigrant africà quan Àfrica no existia i que si haguera sobreviscut el neandertal, el món seria millor, és una afirmació digna de constituir un club de fans per a aquest ésser humà. Que animal!. El que més m'agrada de tot és quan posa "hombre moderno" entre comes, com si per venir del que ella diu que era Àfrica el fera menys modern. Què refatxa i què gran alhora! De tan absurda que resulta fa fins i tot un poquet de llastimeta, no creeu? Hi ha que ser molt, però que  molt malalt per a afirmar açò.
Recordeu: No hi han palmeres, però hi ha cada dàtil!. S'acosta l'apocalipsi.

20 de setembre de 2010

NOVETATS MUSICALS 2010

Totes les setmanes, entre la ràdio i Internet, prenc unes quantes -sovint són massa- referències musicals que procure escoltar la setmana següent o en un termini d'un mes. De vegades, psicodèlia setentera i "lisèrgica", de vegades "garage" de les dècades dels seixanta i setanta- eixe só "brut" que tant m'agrada, hi ha setmanes que me les prenc més "funk" o més "pop" (recordeu les paraules del profeta: cuando haces pop, ya no hay stop), sense deixar de banda aixó que s'anomena "post rock" i els sorolls "foscos" que tant m'agraden. Tot açò és possible gràcies als blogs-un descobriment recent i gratificant per a les orelles, la música "ambient" i "drone", no haguera pogut ser possible per a mi sense Internet-.
Amb tota aquesta "muntonà", cada vegada esdevé més difícil seguir els grups que més m'agraden, eixos que són imprescindibles. Melodies i maneres d'expressió  que ens arriben de manera diferent a la resta. Eixa cançó, eixe grup, eixe moment; aquesta trilogia pot explicar prou situacions en el meu cas. Estats d'ànim, sentiments... tot aixó que suposa la música.  I açò passa per anar massa de pressa o per torbar-se en altres estils.
Aquesta entrada és un exemple del que acabe de dir; avui, furgant furgant, m'he assabentat que els meus benvolguts Interpol , han tret un disc titulat "2010", i que no  sé quant de temps fa que l'han tret. L'esperava amb moltes ganes, el retorn del só d'una de les meves bandes preferides... i m'ha decebut prou. Massa "pesats", sense força. s'ho han de mirar seriosament. Tal volta els haguera vingut bé una temporadeta més de digestió del disc anterior, que era prou millor que aquest, però no superava per a res al "turn of the bright lights", un disc mític. De  veres, mític.






Continuant amb el que deia, també m'he assabentat que "Tonet i el Chuanos", "Er Toni i lóh JJuáné" o el que és el mateix, "Anthony & the Johnsons" traurà a la venda el disc "Swnalights". Jo ja l'he sentit i he de dir que es confirma el que pense d'aquest gran artista: podria estar fent un anunci de paper higiènic, que si el fera cantant,-Anthony, tio,  si ho féres no ho  faces d'altra manera, per favor t'ho demane- ens emocionaria. Aquest ésser humà és molt gran, i continua en la mateixa línia, tot i no superar "I'm a bird now". A més, hi ha una cançoneta on apareix una altra gran, ni més ni menys que Björk. Un disc molt recomanable i molt "comprable" a partir del 30 de setembre, crec...


14 de setembre de 2010

STUPID SUMMER 2010

Si, l’estiu està acabant-se. Enguany sembla que hem tingut menys accidents mortals de cotxe, se’ns ha cremat Ontinyent i també hi ha hagut altres focs a la Comunitat Valenciana, hi haurà gent que haurà trobat “l’amor estacional”, d’altres s’hauran posat com a foques menjant en xiringuitos i fent-se punxadetes i almenys 11 persones s’han mort praticant un nou esport de risc que acaba en “-ing”; balconning. Aquesta novetat estiuenca consisteix en llançar-se des del balcó de l’hotel a la piscina amb la grandíssima posibilitat de caure fóra o desnucar-se.
Les competicions d’aquesta meravellosa proposta d’extermini de la raça humana se celebren quan el sol està eixint i els competidors tornen a casa després d’una nit d’abús d’alcohol i drogues, quan les piscines estan buides. Els que aconsegueixen acabar la prova i no acabar en el cementeri –la prova l’acaben tots, el que passa és que alguns acaben baix l’aigua i d'altres baix terra –tenen l’inestimable honor de ser protagonistes principals d’eixe microcosmos anomenat youtube.
 Pel que l'equip d'investigació de la penya està fatal  ha pogut observar, no hi ha constància d’una forta participació nacional ni femenina, però tot és qüestió d’afegir més droga i alcohol entre aquestos col•lectius i posar-los en un hotel amb una piscina relativament propet d’un balcó. Animeu-vos xicons i xicones d’Espanya i podrem fer uns europeus de balconning retransmitits per Belen Esteban en telecinco. Si participeu i vos mateu, no passa res, total, els que participen, cervell ja no en tenen, per a què volen la resta?. A més, només serà un cop sec del cap contra la vora de la piscina... o la glòria. Emocionant, oi que si?.
Fa temps que no dic açò, però aquesta és una prova més de que s’acosta l’apocalipsi!. Recordeu les paraules del profeta: no hi ha palmeres, però hi ha cada dàtil.






10 de setembre de 2010

QUEDA CLAR?

31 d’agost de 2010

CINEMA D'AUTOR


El cinema m’agrada prou. No sóc una persona d’eixes que coneix les filmografies i biografies dels directors i actors, però m’agrada prou.Com que no veig els programes de televisió, sempre tinc alguna pel·lícula per a veure, i m'encanten les nits de "sofanning" veient pel·lícules.  M’encanten les pel•lícules d’això que s’anomena “cine social” perquè si són bones, ens mostren realitats quotidianes de les què no ens adonem i ens fan reflexionar una estoneta. Les bones pel•lícules d’acció –amb intriga i suspens, amb acció i no només tirs i hòsties- ,les clàssiques de ciència ficció (dècada dels 50-60) , perquè em sembla curiós comprovar la visió que es tenia en eixos anys de l’espai exterior o els viatges al futur, per exemple.
M’encanten les pel•lícules de zombies perquè considere que barregen fàstic i humor -de fet, n’hi han que em fan riure més que algunes comèdies- d’una manera prou peculiar i les pel•lícules del que s’anomena “cinema d’autor” i “cinema independent”. Com que estic de vacances, m’he proposat veure pel•lícules d’Ingmar Bergman i de David Lynch, en eixes nits en les què no hi ha res a fer.

Doncs bé, quant a Ingmar Bergman, he vist "El séptimo sello" , “el rostro” i "como en un espejo"“ . L’únic comentari que puc fer és el següent: m’avorreix moltíssim!. I me’n vaig vaig passar a veure a Lynch ; "Terciopelo Azul""Carretera perdida" , "corazón salvaje", “Un día en la tierra” “el hombre elefante” i "Cabeza Borradora" han composat el meu cicle estiuenc de “cinema d’autor”.

“Terciopelo Azul” i “Carretera Perdida”, jo les veig i em quede com Pere fava, estic igual que estava. Res més que afegir, les he de tornar a veure.  "el hombre elefante" .és una gran pel·lícula basada en fets reals amb ni més ni menys que Anthony Hopkins. Absolutament recomanable i prou trista, aixó sí. .Corazón Salvaje, m’ha agradat prou, amb un Nicolas Cage que quan li ix bé, m’agrada, i molt (veure “el señor de la guerra” o “living la vegas”). “Un dia en la tierra” és molt original; què passa a la mateixa hora en diferents punts del planeta en un taxi amb diferents conductors. Amb una jove Wynona Rider i un Roberto Benigni que ho fan prou bé. M’he deixat per al final la que sabia que anava a ser la pel•lícula més estranya i torbadora que he vist: “cabeza borradora”, de l'any 1977.  El tio de la foto, Henry Spencer és el protagonista. Diu que treballa en una imprempta però que està de vacances, la seua ex-novia o novia el truca per dir-li que van a tenir un xiquet i que l’han de criar junts. L'escena de quan visita la casa d'ella és prou indescriptible. Un pare absolutament boig, una iaia que no parla però fuma, una codorniu rostida que es meneja... El xiquet és un ésser que sembla un corder pelat i no para de plorar. Ella l’abandona i ell s’ha de quedar amb aquest ésser veritablement fastigós. Tota la pel•lícula està gravada en blanc i negre, amb un soroll de fons com si una màquina estiguera funcionant. No sabem perquè Henry porta els pantalons tan estrets ni eixe monyo tan estrany. Viu en una habitació, la seva veïna, de la que sembla enamorat i amb la que s'enrotlla, és prostituta, el xiquet està malalt .Camina pel carrer i no troba ningú. Tot sembla massa “industrial”. Apareixen unes imatges com de cucs i una xica  que sembla tenir dos tumors en les galtes canta en un escenari “in the heaven everything is fine...” sense parar, el cap li rebenta –literalment-, apareix aquest ésser que sembla un corder i un xiquet arreplega el cap de Henry per portar-lo a una màquina i fer goma d’esborrar. Més o menys és així. M’ha deixat mocat.
Porte dos dies pensant què vol dir tot això i com està tan malalt el David Lynch. Furgant en Internet, m’he assabentat que el mateix director no ha explicat mai que pretenia amb aquesta pel•lícula, el que ha dit era que volia reflectir les seves frustracions quan vivia a Califòrnia. Per a molta gent és prendre el pél , per a altres és una “pel•lícula de culte” , per a altres és “cinema experimental”. Jo no sé què és, però m’intriga. No m’agrada, però no em desagrada, simplement em fa pensar què vol dir, i ja van dos dies i això m'interessa. Crec que la tornaré a veure.
En acabar amb el torbament, me'n passe a "la Cuadrilla" i "Buscando a Eric" de Ken Loach. La segona ja la he vista, però em va agradar molt i la tornaré a veure. Tracta d'un home que treballa a Correus en Anglaterra i que viu amb els dos fills de dos pares diferents que li va deixar la seva ex-dona quan el va abandonar. La seva vida és un desastre, fins i tot intenta suïcidar-se, però té un ídol que sempre l'acompanya: Eric Cantona un dels més gran futbolistes que ha tingut el Manchester United. Un dia, de sobte, el propi Eric Cantona -qui a més, és productor de la pel·lícula- se li apareix i li dóna consells sobre com reorganitzar la seva vida aplicant una filosofia prou particular. El cartero descobreix que ser un ídol no és ser gran. Ser un ídol és saber fer coses grans, bé siga per a tu o per als altres.Hi ha una escena en la que li comenta a Cantona quin és el moment més gran de la seva carrera, i comença a recordar gols i triomfs... i el futbolista diu; "no, el moment més gran de la meua carrera va ser quan li vaig passar el baló a -no me'n recorde- , perquè vaig notar que jugava en equip i amb un equip, que no estava tot sól". Una pel·lícula molt recomanable.

27 d’agost de 2010

DEDICATÒRIA

Diu l'amic morning que li queda un mes esdevenir Doctor Star. . Com que dius que ja et queda menys, pense que aquesta és bóna,hehe.


I aquesta, que encara que no te n'adones, és el que sents cada vegada que et poses a la feina, a més, ix M.A. o Mr.T.  i es suficientment, com t'ho diria; "morralesca". Això està fet, ja ho tens ahi.

19 d’agost de 2010

MANIFIESTO POR UNA LENGUA COMÚN


Vaig a comentar els punts que més em fan què pensar d’aquest manifest que s’ha fet amb la clara intenció d’unificar criteris respecte al que jo considere una falsa visió de la  realitat lingüística d’Espanya. Voler entendre les diferents llengües com un instrument que separa en comptes d’unificar coneixementes i cultures, és una maniobra molt, però que molt típica d’independentistes de caire molt radical i de gent que està per “l’unitat” d’Espanya de manera més o menys subtil. La qüestió és sempre la mateixa: política i llengua. Tal volta si el plantejament fóra que conéixer més llengües suposa tenir la mira més ampla, les polítiques serien diferents, els mitjans de divulgació serien diferents,. Si no es canvia l’estratègia a seguir per uns i per altres, passen coses com aquesta, que eixen manifests. M'ha eixit un post potser massa llarg, però allà va:

1)hay una asimetría entre las lenguas españolas oficiales, lo cual no implica injusticia (?) de ningún tipo porque en España hay diversas realidades culturales pero sólo una de ellas es universalmente oficial en nuestro Estado democrático: És a dir, no cal fer que les diverses realitats culturals del nostre Estat siguen oficials, és millor continuar amb una “asimetria que no implica injusticia”.

2)las lenguas no tienen el derecho de conseguir coactivamente hablantes ni a imponerse como prioritarias en educación, información, rotulación, instituciones, etc... en detrimento del castellano (y mucho menos se puede llamar a semejante atropello «normalización lingüística»).
La solució és molt fàcil, polítiques estatals, sí, des de “nuestro Estado” que fomenten la igualtat lingüística pura i dura, no el que hi ha ara que és la utilització d’una llengua “en detrimento” de les altres, cosa que es podria anomenar, seguint el mateix argument “imposició lingüística”, i dir que és una barbaritat, no?. Està clar que les llengües no poden imposar-se com a prioritàries en l’educació, per aixó és genial que puguen haver programes d’educació absolutament bilingües, cosa que sembla que a aquestos genis i savis no els interessa massa...

3) Es lógico suponer que siempre habrá muchos ciudadanos que prefieran desarrollar su vida cotidiana y profesional en castellano, conociendo sólo de la lengua autonómica lo suficiente para convivir cortésmente con los demás y disfrutar en lo posible de las manifestaciones culturales en ella.
Clar que sí, només en saber dir “collons” ja poden menejar-se per on vullguen. Supose que quan diu manifestacions culturals es referirà a l’escultura, els bous, la pintura i les festes, perquè el teatre, la literatura i les cançons utilitzen paraules, no sé si els escriptors que signen aquest manifest se n' han adonat. No és ilògic suposar que hi hagen ciutadans que vullgen desenrotllar la seva vida profesional en una altra llengua cooficial, repetisc COOFICIAL, i que a l’actualitat no poden fer-ho.

I prenent la constitució com si fós la Biblia, que jurídicament parlant, ho és,demanen:

1) La lengua castellana es COMUN Y OFICIAL a todo el territorio nacional, siendo la única cuya comprensión puede serle supuesta a cualquier efecto a todos los ciudadanos españoles:
Jo ja em pensava que era així, gràcies per aclarir-ho. Ara ja estic més convençut que mai de què calen més esforços perquè tots els ciutadans espanyols coneguen més llengües, tot i que no se'ls supose la seva comprensió (¿?).

2) Todos los ciudadanos que lo deseen tienen DERECHO A SER EDUCADOS en lengua castellana, sea cual fuere (observar la utilització del futur de subjunctiu, eixe temps verbal castellano tan gran) su lengua materna. Las lenguas cooficiales autonómicas deben figurar en los planes de estudio de sus respectivas comunidades en diversos grados de oferta, pero nunca como lengua vehicular exclusiva. En cualquier caso, siempre debe quedar garantizado a todos los alumnos el conocimiento final de la lengua común.
M’agradaria conéixer ciutadans monolingües educats en el sistema educatiu actual en llengües úniques distintes de l’espanyol fins el punt de no saber utilitzar-lo. També m’agradaria que definiren “diversos grados de oferta”; saber l’abecedari és un grau d’oferta, tant com arribar a escriure obres de divulgació en euskera, per exemple.

3) En las autonomías bilingües, cualquier ciudadano español tiene derecho a ser ATENDIDO INSTITUCIONALMENTE EN LAS DOS LENGUAS OFICIALES. Lo cual implica que en los centros oficiales habrá siempre personal capacitado para ello, no que todo funcionario deba tener tal capacitación. En locales y negocios públicos no oficiales, la relación con la clientela en una o ambas lenguas será discrecional.
O siga, posarem traductors a les institucions. Per fí!. Supose, que els traductors estaran especialitzats en la matèria, no? . Cal garantir que el que proposa aquest punt siga així. Ara aixó si, per posar traductors calen diners, així que propose que la figura de “assessor lingüístic” puga ser utilitzada d’aquesta manera,a més de ser obligatòria. Que no hi han diners? doncs faig fóra l'assessot d'imatge o en busque, perquè se me podria jutjar per cometre una veritable ilegalitat.  Als negocis, cadascú que faça el que vullga, correcte.

4)LA ROTULACION DE LOS EDIFICIOS OFICIALES Y DE LAS VIAS PUBLICAS, las comunicaciones administrativas, la información a la ciudadanía, etc... en dichas comunidades (o en sus zonas calificadas de bilingües) es recomendable que sean bilingües pero en todo caso nunca podrán expresarse únicamente en la lengua autonómica. Aleshores, no és recomanable que siguen bilingües, és recomanable que siguen monolingües en castellà i si li sembla bé a qui siga, que siguen bilingües.

5) LOS REPRESENTANTES POLITICOS, tanto de la administración central como de las autonómicas, utilizarán habitualmente en sus funciones institucionales de alcance estatal la lengua castellana lo mismo dentro de España que en el extranjero, salvo en determinadas ocasiones características. En los parlamentos autonómicos bilingües podrán emplear indistintamente, como es natural, cualquiera de las dos lenguas oficiales.
“En determinadas ocasiones características” què vol dir? No ho entenc.

Bé, no m’enrotlle més. El que vull dir és que diaris com “El Mundo” i cadenes com “Telecinco”, i gent com Mario Vargas Llosa, Álvaro Pombo i Albert Boadella recolzen aquest manifest.  La tonteria i la polèmica està servida. Ara bé, com va la reforma laboral? i les xifres de l'atur? i les ajudes a la dependència? Que conste que açò també es pot dir en castellà. Em sembla que "esto lo arreglan quatre sabuts". En fi, paraules del profeta: No hi han palmeres, però hi ha cada dàtil...









17 d’agost de 2010

NOVES TECNOLOGIES, DELINQÜÈNCIA I PENYAFATALISME EXTREM


Després d'una bona temporada revisant casos de penyafatalisme arreu del món, era de suposar que un succès com aquest havia de passar. No es prou que et furten les ovelles, això és de temps passats, ara, a més de furtar-te-les t'envien vídeos on...com dir-ho... practiquen sexe amb una d'elles -l'enllaç çes a la notícia, no us espanteu!-. Amb l'arribada de les noves tecnologies -que pel que sembla, mai deixaran de ser "noves"-, arriba una nova tipologia de delit: et robe les ovelles, com que tinc "noves tecnologies" i sóc un malalt, em grave fornicant amb una d'elles, i com que sóc un lladre malalt amb accès ales noves tecnologies, t'envie el vídeo.
En fí, no sé què pensar!. Tampoc sé què pensar de la persona escollida per "cobrir" la notícia. M'imagine una redacció i un/a cap de redacció o director/a de diari dient: necessite algú per a un robatori d'ovella amb violació zoofílica. Silenci i mirades per veure qui és l'afortunat o afortunada...
Tampoc sé com tractar aquest esdeveniment. Em sembla prou greu, la veritat, però té una barreja de malaltia i delit mot estranya, quasi còmica. Per a què li envies el vídeo al pastor?  per dir "mira que faig amb les teves ovelles"? Es tracta d'una xarxa de segrestadors animals per a produir  pel·lícules de zoofília atesa la falta de vocacions en els actor secundaris? Què en pensen els defensors dels drets dels animals? No sé, com deia Tonino Carotonne: "è un mondo difficile"

13 d’agost de 2010

QUI FA AQUESTOS MUNTATGES?

Cal tenir molta tele vista i molta música sentida, no creeu?




9 d’agost de 2010

BRESQUILLADES SONORES: CAMARON DE LA ISLA

Fa unes quantes entrades parlava del concepte "bresquillada sonora"i m'he decidit a anar postejant-ne poc a poc. Ací en van dos de Camaron de la isla.  Unes entrades més avall també parlava dels diferents estils musicals; doncs bé, en un moment en què està de moda afegir la paraula "fusion" a qualsevol estil de música, però sobretot referit al flamenco, va arribar aquest ésser humà  l'any 1981 i va cantar aquest poema així:

I aquesta, més que una bresquillada, és un himne:

Grandíssimes cançons d'un gran artista que va revolucionar absolutament la imatge que es tenia del flamenco dins i fóra d'Espanya.

5 d’agost de 2010

LEONARD COHEN: THE PARTISAN

Hui faré cas a una petició de fa temps.Mítica cançó homenatge als partisans interpretada pel gran Leonard Cohen. Primer pose un vídeo de la televisió francesa de l'any 1969 i després va un d'una actuació a Donosti l'any 1988, subtitulada en castellà i amb algún que altre "apanyo". Aquesta cançó expressa com poques la sensació de derrota i els sentiments del perdedor de guerra, és una veritable passada. Quant a Leonard Cohen, millor escoltar-lo per estones, de seguit pot resultar massa trist, cosa que no lleva que siga un gran compositor, cantautor i poeta.



2 d’agost de 2010

RAJOY EN ACCIÓN


Després d’un any d’allò més estressant -fins i tot per als bancs- , i de plantejar propostes polítiques tan interessants com “convoque elecciones” o estratègies polítiques com dir que no a tot el que vinga des de l’altra banda i prou o soltar animalades com que Carlos Fabra és un ciutadà exemplar, l’aspirant a president d’Espanya i líder de l’oposició se’n va de vacances, que s’ho mereix.

Però no se’n podia anar i prou,no. Havia d’acomiadar-se en un vídeo titulat "Rajoy en acción" on, des de dins d’un cotxe ens diu que se’n va de vacances per a treballar més (¿?). El vídeo es penja en el facebook i un dels partidaris d’aquesta estratègia que veu en Rajoy la solució dels problemes d’Espanya li diu més o menys: “Ie tete, que no portes el cinturó!”.

A les poques hores apareix un comunicat en nom de Rajoy que diu que no portar el cinturó “es un error que ni Mariano Rajoy ni nadie debemos cometer”.

Tal volta l’error és el propi Mariano Rajoy, que no sap què de tant forçar la imatge de persona corrent que no té estem prenent-li un poc d'allò que es diu "ascopena" -no sóc l'únic que ho sent així-. Mariano, descansa,rei, que fins i tot dones què parlar anant-te’n de vacances.
Una vegada més, esmentaré les paraules del profeta: "No hi han palmeres, però hi ha cada dàtil..."

31 de juliol de 2010

UN GRUP EN LA MEMÒRIA: DÈCIMA VÍCTIMA

La primera cançó dels videos de més avall la tenia en una cinta i me’n vaig fer una còpia per si es ratllava –cosa que efectivament va passar- passaren els anys, i l’amic Pablo em va dir si l’havia sentit i em contà la història d’aquest grup –jo no sabia qui eren- i em va tornar al cap. D’aixó fa dos anys, i fa una setmana més o menys, tornen a aparéixer i li envie un mail dient-li si els havia sentit (coses de la memòria). Total, que es deien “Décima Víctima” i estaven formats per dos fills d’un diplomàtic suec que estava a Espanya i dos espanyols. Al principi també estava per ahi un tal Jaime Urrutia que tenia en el cap un projecte anomenat Gabinete Caligari, que tothom i totdon coneix.Quan el pare dels suecs se’n va haver d’anar, el grup es va acabar. Així, com quan jugàvem a les cabanyes i dèiem “ja no tornem”. I és una llàstima, perquè tenien un so que m’encanta –i als fans de Joy Division supose que també - el baix en primer pla i la véu al fons, lletres tristes que eixen de dins. La història del grup, a un  click.
De regal, quatre perletes, la primera, -tot un himne- una trista cançó d’amor amb la lletra baix:
Fue tanto tiempo que los dos


cansados de bostezar

decidimos vivir separados.



Al principio lo más normal

se convirtió en obsesión

descubriendo en que había cambiado.



Ahora tan lejos

me hace daño creerlo,

te echo de menos

de corazón.



Sé que ya es tarde

para empezar de nuevo.

No hubo remedio

fue un error.



Era una forma de olvidar

aquello que fue peor

y quisimos no haber conocido.



Desde entonces nada es igual

tan distanciados tu y yo

conociendo a nuevos amigos.



Ahora tan lejos

me hace daño creerlo,

te echo de menos

de corazón.



Se que ya es tarde

para empezar de nuevo.

No hubo remedio

fue un error.
La segona, amb una lletra prou realista, la veritat...

Antes tan ingenuos como su amistad,


el tiempo los ha transformado en enemigos.

Cuestan las palabras al volverse a ver

Mintiendo, simulando no haber entendido.



En la misma meta un único interés,

las garras preparadas como los colmillos.

Buscan en el otro la debilidad,

acechan, con el cuerpo tenso y encendido.



Antes, antes los dos ...



Antes tan ingenuos como su amistad,

el tiempo los ha transformado en enemigos.

Buscan en el otro la debilidad,

Acechan, simulando no haber entendido.



Antes, antes los dos ...

Antes, antes los dos ...



La tercera amb fotos del grup. Sembla que estan a la comissió de festes de qualsevol poble, però és que són de l'any 1983. El so és el del directe del mateix any :

La quarta. La lletra, veritats com a punys, encara que són dues frasses comptades. El so: Joy Division a més no poder.

Hablan de lo mismo y falta comprensión,


aunque piensan igual.

No hay nada nuevo realizable aquí,

nada más que aportar.

No hay nada nuevo realizable aquí,

nada más que aportar.



Hablan y no esperan la contestación,

no interesa el final.

No hay nada nuevo realizable aquí,

nada más que aportar.

No hay nada nuevo realizable aquí,

nada más que aportar.



No hay nada nuevo realizable aquí,

nada más que aportar.

No hay nada nuevo realizable aquí,

nada más que aportar.

No hay nada nuevo realizable aquí,

nada más que aportar.

No hay nada nuevo realizable aquí,

nada más que aportar ...


Décima Víctima, un gran grup amb una existència massa curta.