23 de desembre de 2010

IMPRESSIONS D'UN VIATGE CAP A CASA

Estic a 13 km de casa. Un pas a nivell en una costera, una avinguda, un acceleró i el cotxe fa un bot estrany que em recorda eixa pel•lícula on hi ha una llarguíssima persecució pels carrers de no sé quina ciutat dels Estats Units on tot són costeres i bots. He de confessar que m'encanten les escenes de persecucions de les pel·lícules de tirs i robatoris.
Quatre carrils, dos per cada direcció, a l’esquerra, un descampat on tot el món aparca el cotxe. A la dreta, mai em fixe en què hi ha, però hi ha una mena de nau industrial. Al final, una rodona.Un gat negre creua els primers dos carrils en sentit contrari i corre travessant els altres dos. El cotxe situat a la meva esquerra aconsegueix esquivar-lo, el que va davant de mi, no. El gat pateix un fort cop però continua corrent fins que passa a l’altra banda de l’avinguda. La imatge em deixa prou bocabadat, però no puc parar-me en aquesta avinguda. En la rodona, gire a la dreta i cap a casa.

Quan estic pel carrer de dalt de ma casa, pare en un pas de zebra. Passa una senyora amb un gos de tamany estàndard. Mentre veig com passen, pense què cada poble, considerant “poble” com una població fins uns 10.000 habitants, té una raça de gos pròpia. Passa on he viscut quasi tota la vida (més o menys 600 habitants) , en els pobles del voltant (què no sobrepassen els 1000 habitants) i en aquest, que no arriba a 15.000. En eixe instant, la natura no perdona; el gos té caguera i es planta al mig del pas de zebra en “posició defecatòria”. La imatge em sembla graciosa. La dona li estira la corda, però l’animalet ja té un apèndix que li surt del cul. Acte seguit, escena desagradable: D’un puntilló el gos passa el pas de zebra i la dona continua cridant a l’animal com si aquest entenguera el què se li diu.

Em fa un gest alçant la mà com dient “perdona per la molèstia”. La mire i li faig un gest com dient “no sé qui és més animal dels dos”. El cotxe de darrere fa sonar la botzina. Poc li importa si el gos caga, es mor o si la dona té problemes, però ja són dues escenes d'animals patint en primera persona i en un interval de temps de 15 minuts. La gent continua caminant per la vorera i jo continue el meu camí a casa. Quan puje a l’ascensor el veí em diu “¿qué tal? ¿cómo va la cosa? “. Li conteste amb la lletra de la satisfacció i el benestar: “bé”. I em diu: “La cosa está muy mal”.

“La cosa”, una conseqüència del “mercats”, els supervillanos dels “polítics”, que serien els superherois, tots units combatint “la crisi”... Aquesta vesprada  sé que quan arribe a casa  ella no estarà. És ella qui em fa eixir un poc d’aquesta sensació de fartera, i no tornarà fins le nou. Aquesta vesprada me’n vaig amb la bicicleta riu amunt, alli no hi ha éssers humans. Espere no trobar senyores xafant pardalets o caçadors desagnant javalis. L’epidèmia està per tot arreu.


5 comentarios:

amparo ha dit...

Qué curiós, Kike, avui també, quan tornava de la faena cap a casa, de poc més uns cotxes, atropellen a un gos, però afortunadament el gos s'ha lliurat.

El gos anava tot xulo per enmig de la carretera, content, amb la llengua xorant per un costat de la boca, i mirant a un costat i a l'altre com si diguera. "Qué passa? que vaig a poquet a poquet¿?¿ doncs vos aguanteu i aneu darrere!!" :)

El gos ha fet una cua de alguns centeras de metres per la carretera, i jo ho he pogut comprovar perquè anava en sentit contrari i he vist des de l'inici de la cua, encapçalada pel gos, (ahí tot debellit com si fora la Reina de festes", i el final de la cua, amb alguns conductors pitant despacienciats.

Una escena molt divertida, que m'ha fer traure un gran soriure.

Bon Nadal!!!

Àngels ha dit...

A mi em preocupa un gat negre que m'apareix prou dies baix del Turrumpero, per les hortes abans del pont.
El tio te una tranquilitat que no veas. Supose que la que li dona el viure ahi i coneixer el terreny, però el dia menys pensat se l'emportaran per davant i serà un altre animal mort a les nostres carreteres...

MEQUETREFE ha dit...

L'any passat vaig veure un tren que anava a "ritme de gos". Com que acabava d'eixir de l'estació, no tenia velocitat i si s'aturava, es parava en sec i aixó mosqueja prou. Fins que el gos no va trobar per on eixir de la via-encara que el tren li feia botzinades-, el tren no va poder accelerar. Era una foto graciosa de veres!.
Bon any a les dos.

Josep Lluís ha dit...

No hi ha pietat en l'asfalt. Hi ha més be presses i por.

Pobre gosset, imagina't que et peguen un puntelló a mitjan... en fi.

Morning Star ha dit...

Fantàstica história. Fantàstica la narració, de veres. Felicitats.