30 de maig de 2012

ESTÀS IGUAL!


 
Sovint  apareix la mateixa imatge en tancar els ulls. Dret, quiet, mut, meravellat al bell mig de tot el s’enlaira al davant.  Una esfera composada d’objectes estimats i records: aquella bicicleta, els joguets que compartires amb ton germà, aquell  ninot, el baló, aquelles nits d’estiu, els capvespres de tardor, baralles, rialles, llocs... escoltes els sorolls, vius els moments, però no hi ets, no ets qui s’hi troba, és el que fores, una capa més de la ceba que composa la teva essència, la teva visió del món...aquestos atacs de nostàlgia resulten excessius, fins el punt  que romans  enganxat a ells, et negues acceptar-los com el que són; records i prou. T’agrada tornar a eixos instants per fugir, tot i que no t’aporten cap cosa, només són records i prou.
Una nit, amb els ulls ben oberts a la realitat, trobes sis persones a les qui fa més de set anys que no veus, us conteu la vida amb més o menys rapidesa, en funció del grau de confiança i, curiosament, totes repeteixen  una frase: “estàs igual!” . Entre persones en edat d’arrugar-se aquesta frase hauria de ser un compliment, un “què jove et conserves”, però, emprada entre éssers humans que fa 2 anys que s’han endinsat en la trentena m’ha fet què pensar, atès que cap dels que la va pronunciar “està igual” per a mi.
De sobte, un sentiment de confusió m’envaeix mentre sóc a un concert de “Komfusió”. Confonc “estar igual” i “ésser igual”. Eixes persones no saben res del que m’ha passat en aquestos darrers set anys, dels grans canvis que ha experimentat la meva vida, els avanços, les decepcions, les rectificacions... per tant, “estàs igual” seria un compliment digne d’anunci de “L’Oreal men expert, crema antiarrugas”?.  En els ulls d’aquestes persones he vist tristor, símptomes evidents de drogoaddicció continuada, l’alegria del rencontre i la incomoditat de trobar-te algú a qui no saps com dirigir-te després de tant de temps. Un em va dir “te’n recordes de mi o què?”.
Qui és ara qui s’enganxa al record, ells o jo?
Quina importància té tot açò?
Tinc un altre atac de nostàlgia?
Què estrany. Porca misèria!