25 de febrer del 2010

I ESTOS QUÈ VOLEN?

23 de febrer del 2010

El món del rock vol 1

"Navegar" per Internet és una metàfora que pot ser més o menys encertada. A mi especialment no m'agrada quan es diu que una persona "navega per la xarxa" em sóna  com si un cotxe "circulara pel motor". Jo li dic "furgar", que al cap i a la fi és el que faig; furgar per ací i per allà a veure coses que m'interessen o que em semblen curioses i he trobat un assumpte que tot el món coneix: en aixó que s'anomena "el món del rock" hi ha molta penya que està fatal. Hi ha tanta que he decidit tractar aquest assumpte amb una etiqueta en la què de tant en quant apareixeran anècdotes, mites i llegendes.
Per a començar, una anècdota molt autèntica. Era l'any 1973 i actuava "The Who" ,mític grup creador del gènere "òpera-rock" -que no són cantants d'òpera fent rock, sino discs dividits en actes en els què es narra una història concebida per ser poseriorment representada o per fer concerts, com és el cas de, per exemple ,"Quadrophenia"-, i d'eixe peaso-tros de cançó anomenada "My generation" entre d'altres. Era 20 de Novembre i el  "Cow Palace" -un estadi de San Francisco- estava a tope. The Who eren un dels grups del moment. El senyor Keith Moon, el bateria, va tenir la delicadesa de prendre's uns quants brandys barrejats amb tranquilitzants per a cavalls abans de començar. En aquest punt, comença la llegenda: alguns diuen que en va prendre 3, altres 5 i hi ha gent que diu que fóren 15!, però tornem a la història:
Als 70 minuts de concert, el bateria es desmaia. El concert es para i se l'emporten i, segons les fonts oficials, el reanimàren amb cortisona...total, que tornà a l'escenari i es tornà a desmaiar. Mentres els tècnics se l'emportaven, el cantant va preguntar si algú sabia tocar la bateria... i ací és on comença el mite: un xaval de 19 anys anomenat Scott Halpin i aficionat a tocar la bateria va pujar i les va tocar totes, totes, totes.
En una entrevista va dir que no sap si va tocar bé o mal, però el que és cert és que ningú del públic va protestar!.
Li pagaren deixant-lo entrar al backstage amb un amic i regalant-li una caçadora de la gira dels Who que, segons va dir, li  la robàren eixa mateixa nit.
Scott Halpin va morir el 8 de febrer del 2008 podent afermar que havia complert un somni.  Furgant, m'he trobat el video del concert en el youtube. Hi ha una canço que es diu "naked eye" on apareix tocant Scott Halpin.
Continuarà....

22 de febrer del 2010

OBJETIVO ELIMINADO

Les tropes de la OTAN han matat 27 civils per error en un bombardeig a Afganistan. Ja en van 2. L'altra vegada fóren 92. El cap de la missió ha demanat disculpes i el govern d'Afganistan i l'OTAN ja estan investigant el cas. Si veritablement vullgueren "restaurar" qualsevol cosa, jo pense que s'hauria de canviar al cap de la missió. Quan en un treball no fas bé la tasca que t'han encomanat, moltes vegades no cal només demanar disculpes, fins i tot poden sancionar-te, però hi ha alguna cosa que em diu que açò no pasarà...Sentint la notícia m'ha vingut al cap una frasse d'aquesta cançó-una de les més fluixetes en vocabulari i més tranquiletes del grup La Polla Records, per cert- que diu "Jhonny no mata personas, elimina el objetivo..." i és que justament és aixó el que ha passat.

Johnny coge el bombardero y lo eleva por el cielo.
No hay cañón que alcance a Johnny ni rival que lo derribe.
Johnny está en un videojuego, controlando la pantalla.

Johnny nunca ve la muerte.
Johnny tira los pepinos oyendo jevimétal.
¡Es nuestro campeón!
¡Es nuestro campeón!
¡Es nuestro campeón!

Johnny no mata a la gente: elimina el objetivo.
Johnny no es un asesino, Johnny tiene un buen oficio.
Johnny es frío y profesional.

Johnny escribe en una bomba: "El petróleo, para mí."
Y la gente quiere a Johnny, que defiende a su país.

Se acabó la gasolina.
Y aunque Johnny vuelve a casa convencido de su hazaña,
Johnny sólo es un cretino que maneja un bombardero.

Johnny es un bastardo.

Fuente: musica.com

21 de febrer del 2010

GOLPES BAJOS

Molta gent coneix el grup "Golpes Bajos per la seva cançó "no mires a los ojos de la gente, però he de dir que considere que aquesta cançó, tot i ser un tema "immortal" dins el panorama del pop espanyol, no li fa justícia a aquest grup. La meva cançó favorita d'aquest grup és "fiesta de los maniquíes". Esperit anys 80 total. El video és d'abans que jo fera 4 anys!.
L'altra, "cena recalentada" també és boníssima!. A destacar, el cantant mascant xicle alhora que canta i la "pinteta" dels xiquets del segon vídeo, que a mi em recorda cert anunci de Nocilla...

19 de febrer del 2010

ANALIZANDO LA COYUNTURA

Hui és dia 19 de febrer i estava pensant que, tot i ser el mes més curt de l’any han passat moltes coses en això que s’anomena “la coyuntura”. Vull dir que per a Espanya han passat moltes coses dins l’àmbit político-econòmic en molt poc de temps i m’he posat a repassar-les intentant analitzar-les:

El dia 4 de febrer la Bolsa espanyola s’enfonsava (o patia “un desplome”) mentre ZP estava en els Estats Units en un acte anomenat “desdejuni de l’oració”. S’han emprat uns quants litres de saliva en dir que no podia rebujar la invitació d’Obama, que com anava a rebutjar aquesta invitació i bla bla bla... doncs pense que, rebutjar-la era fàcil. Es diu: “no vaig” i ja està. Altra cosa són les conseqüències que vinguen després, però d’això no ha parlat ningú. La qüestió és que, mentre Espanya pateix una bofetada econòmica, el president està en els EUA en el desdejuni de l’oració. A mi que n’ho expliquen.

Després resulta que aquesta abaixada en la Bolsa vé provocada perquè s’escampa el rumor que Espanya va a enfonsar-se encara més en la crisi i potser li passe com Grècia o pitjor. Açò ho diu un prestigiós diari de finances i el govern envia ni més ni menys que a la vicepresidenta econòmica a la seu del diari, els editors del qual, uns dies després, rectifiquen i diuen que la situació d’Espanya sembla més la del Regne Unit. Ara sí que si sóc un inversor amb diners, començaré a posar en Espanya la pasta que no vaig ficar la setmana passada. Supose que la vicepresidenta els deguera portar un bon cuixot ibèric, o que els editors tenen un seriós trastorn de personalitat, però repetisc; a mi, que m’ho expliquen.

Una presidenta de Comunitat Autònoma li diu “fill de puta” a “no sabem qui” i l’agafen dient-ho. Demana perdó a “quien se sienta aludido” i “no sabem qui” que té problemes amb les pinces de depilar celles, en un discurs de Carnestoltes, solta una llista del que jo anomene “improperios variopintos” en un discurs dirigits a una persona del gènere femení que “no sabem qui és”. Mentrestant, el cap d’aquestos dos, que si sabem qui és–Mariano Rajoy- no en diu ni mitja. Jo, sobre açò tinc una opinió que no me la puc guardar, que és la següent:

L’alternativa a aquest govern que tenim és de primera divisió, si els posarem dins una porquera no sabríem on s’hi troben les persones i on els animals. I és que entre fills de puta, celluts i salivosos per una banda i gent que va als EUA a desdejunar mentre diu oracions amb quatre neofatxes i es pensa què és un acte d’estat, ministres que van a parlar amb periòdics en un acte d’estat i ministres de treball desautoritzats per altres ministres quan més alta és la taxa de desocupació... ja estic mirant-me els papers per empadronar-me en Andorra.

Després una notícia del món animal: agafen un Orangutan en bicicleta que portava diners, documentació falsa i una pistola... resulta que era de la ETA. Aquestos defensors de la pàtria són una espècie a banda. Una altra notícia confirma que són l’eslabó perdut entre l’home i el mono: apareixen dues fotos de dos mandrils al Facebook amb la camiseta de la selecció espanyola... i resulta que eren etarres! –bé, atesa l’edat intel•lectual i física, tal volta se’ls hauria de dir “etarretes”- .Que els terroristes independentistes d’ara porten samarretes de la selecció només significa que estan reclamant un nou tipus d’independència; la cerebral. Esta gent demana a crits que se’ls interne en règim de semillibertat en el Safari d’Aitana quan els goriles estiguen calents, a veure si així aconseguim endevinar com es comporta aquesta nova espècie. Tot açò obeix a un pla secret de la ETA per autodestruir-se. Ara en serio, cada vegada dónen més mostres d'estar acabats i això és una estupenda notícia.

I per acabar, la imatge que m’ha fet escriure aquest post:


El Puto Punki aquest-dit així, amb dues P majúscules- que l’han deixat entrar a fer una conferència a una Universitat,la gent s’ha manifestat i ell ha contestat més o menys com ho fan els seus col·legues de Madrid. D’acord amb que els crits dient-li “assassí” no són correctes. Però deixar entrar aquest espècimen en una Universitat perquè diga que Espanya necessita canvis, és una cosa que pot fer qualsevol, el que passa és que ell, que ha sigut un home d’estat, té més autoritat per a dir-ho.

Aquest gest diu molt: l’home se n’ha eixit escaldat i se’n anava corrents a fer-se una lavativa. És per això que ens mostra com va a fer-ho. M’estranya que no ho fera tancant el puny... tot açò són indicis de què s’acosta l’apocalipsi.

16 de febrer del 2010

MONSTRES MÍTICS: VAMPIRS

La setmana passada vaig fer una entrada sobre extraterrestres i la imatge que tenim d’aquestos sobretot a través del món del cine i pensant pensant, se m’ha ocorregut fer una sèrie d’entrades amb “monstres mítics”amb el cine com element bàsic per al seva difussió. Esta vegada li toca a l'ésser de la nit: El vampir.

Quan parlem de vampirs, no ens queda més remei que parlar del grandíssim comte Dràcula i de tota la seva història -cinematogràfica-. Tot comença l’any 1922 quan un director anomenat Mornau realitza “Nosferatu, una simfonia de l’horror” que és una adaptació de la novela “Dràcula” de Bram Stroker. La història vé a ser la mateixa però amb el nom del comte canviat entre d’altres adaptacions, atès que la viuda de Bram Stroker va denunciar el director per plagi. Aquesta pel•lícula suposa l’inici del cinema de terror i, si ens situem en l’època en què va eixir, traurem la següent conclusió: Acollona –i acollona prou-Cal esmentar que és una pel•lícula muda i amb una caracterització del personatge inèdita.



Més endavant, apareix un dels “Dràcules” més coneguts (sembla que parlem de James Bond i tots els que l’han interpretat, no?) : el senyor Bela Lugosi. En 1931 apareix la pel•lícula “Dràcula”, aquesta amb totes les llicències permeses. Per als crítics és un “peliculón” i la veritat és que ho fa molt bé. Ací és on comença la imatge del Dràcula forrat de diners que viu en un castell amb teranyines i dorm en un taüt i té dues qualitats essencials i comunes en quasi tots els vampirs: és irresistiblement seductor i inmmortal. Un dels meus grups favorits –Bauhaus- li va dedicar una cançó: Bella Lugosi’s Dead, mítica!.



Per la dècada dels 60 apareix un altre “Dràcula” conegut per l’afició: Cristopher Lee (foto de baix), amb algunes interpretacions a destacar (a mi m’agrada més Bela Lugosi) i la grandíssima imatge del Dràcula a punt de mossegar un coll femení amb els ulls “sanguinosos”. Per cert, aquest és l’actor que fa de Saruman, el mac maligne del Señor de los anillos.



A finals dels anys 60 i mitjans dels 70, amb l’arribada del Hippisme-pollòs i l’època del moviments socials ( que és la manera de dir que els afroamericans dels EUA estaven fins els... de racisme) apareixen versions “ultrafrikis" de Dràcula : com per exemple “Blackculla” on el comte Dràcula és un Afro-vampir que balla funky i mosega les víctimes al ritme ( no és broma, per partir-se de risa una estoneta!, jo l’he vist!) o “karate-Dracula” que, no és precisament una versió de “vente a Alemania Pepe” com us podeu imaginar.

El paper femení en aquest món de sanginaes vàries i teranyines a tutti plenni no és únicament esdevenir víctimes del comte. L’any 1969 comença a publicar-se “Vampirella”, un còmic on la protagonista és una vampira que, amb molt poqueta roba, tot siga dit, lluita contra vampirs,mòmies i tota classe d’essers del més enllà. Aquestos còmics encara es vénen com objecte per a frikis-nostàlgics, ahi van algunes portades:





Fins la dècada dels 90 sembla que la història dels vampirs ja estava prou més que explotada fins que apareixen dues pel•lícules que la fan reviscolar: “Entrevista con el Vampiro” i “Dràcula (de Bram Stroker)”. La primera va suposar tot un èxit de taquilla, atès el planter d’actors: Tom Cruise, Brad Pitt, Christian Slater i Antonio Banderas –nyas coca, per si volies “cares guapes”- . La pel•lícula és una adaptació d’un llibre de la sèrie “Cròniques vampíriques” d’Anne Rice, que va participar en el guió. La pel•lícula no està malament i ofereix una visió particular dels vampirs.

Però la més gran és l’altra, rodada per Francis Ford Coppola i amb tres Oscars. És una de les meves pel•lícules favorites tot i no ser massa fidel a la novel•la original. En aquesta pel•lícula, Dràcula és un home envellit que viu en un castell i hi ha un oficinista que acudeix allí per posar en ordre uns papers sobre unes propietats que el vell ha comprat en Londres. Mentre fan les gestions, el vell va tenint un comportament cada vegada més estrany...

I per acabar, parlarem del gènere del vampiro-monya, que ha sorgit amb l’aparició de la pel•lícula Crepúsculo. Ací els vampirs passen a ser adolescents als que ja no els fa por la llum del dia però són ultraforts i ultraguapos... Per supost, són marginats socials amb molts diners i seductors, fins el punt que un vampir s’enamora d’una humana a la que no pot mossegar per no transformar-la (com si aixó els haguera importat molt a tots els vampirs des de l’any 1922!). Mentrestant hi ha uns vampirs malignes que no sé perquè els persegueixen i uns homes-llop que també els ténen unpoquet de tirria. Tot açò, com podeu imaginar, no ocorre en Bolulla, ni en Romania, ni en Europa, sino que, una vegada més, són els Estats Units l’escenari de tot.

No parlaré més d’aquesta panderà que no fa justícia a un monstre tan particular i cinematogràfic com és el vampir; són capaços de volar, de transformar-se en rata penada, dormen en taüts,la llum del dia no els agrada, són millonaris, i sempre mantenen l’edat amb la què es convertiren i el toquet gore; només s’alimenten de sang. Un “monstre” molt particular.



15 de febrer del 2010

Extreme - More than words [Karaoke]

Xe, que ahir era el dia dels enamorats (hui ja no, que si estas enamorat/da, només ho podies celebrar ahir, no sigues macarra!)i per "celebrar-ho" , dues visions de l'amor: la primera, TE-MA-SO d'un grup anomenat Extreme que la va truare allà pels 90 (jo anava a l'institut quan la van traure) i que és bonica de veres!, encara que la lletra és prou pastelosa, però bonica, ho és un rato. No feu massa cas dels subtítuls en espanyol per si de cas...

ME CAGO EN EL AMOR

I què rao té quan diu: è un mondo difficile, è vita intensa, felicità a momenti ed futuro incerto...
Aquest gran filòsof era cantant de "Cojón prieto y los Huajalotes" i aquest tema el va fer famós en solitari, sobre tot en Italia. La resta d'aquest disc, per llançar-lo directament al fem, però el disc que ha tret nou està prou bé.

14 de febrer del 2010

TIEMPOS MODERNOS

Amb aquest pot vull fer una reflexió sobre la idea que tenim de progrés. Ho dic perquè de vegades ens pensem que estem més avançats del que toca, però quan analitzem un invent o qualsevol enginy, poques voltes ens parem a pensar en les primeres passes, és a dir, quan per exemple, veem un ordinador o unes ullers no ens parem a pensar com fóren els primers ordinadors o les primeres ulleres. Doncs per "deformació profesionà" estic aprofondint un poquet en el "món ferroviari" on, per cert, hi ha molta penya que està fatal-però fatal, fatal-. Aquestes imatges són de l’any 1934 i suposen els inicis de la alta velocitat en el ferrocarril.


Aquest tren amb pinta de casc d’espartà es va crear per fer competència a l’augment de viatgers en automòbil –que va passar de 8 milions l’any 1920 a 34 milions l’any 1932- en els EUA, a més de intentar fer front al transport per aire, que ja començava a preocupar els propietaris de les companyies de ferrocarril.

El propietari de l’empresa Burlington-Ralph Budd- va manar construir un tren de tres cotxes (vagons), d’alta velocitat, lleuger i aerodinàmic. Es va posar en contacte amb Edward G. Budd (que no era família, tot i tenir el mateix cognom) , que era un enginyer de carrosseries que havia aconseguit una modalitat d’acer anomenada “18-8 cromo-niquel”, més lleugera i més resistent que l’acer amb què fins ara havien fabricat els trens, a més de ser inoxidable, cosa que era ideal per a la seva exposició a la neu, o a la pluja i el vent.

Al projecte li posaren el nom de “Zephyr”, que era el nom del Déu grec del vent. La fundació Daniel Guggenheim va donar 2’5 milions de dòlars l’any 1926 per a construir túnels de vent on provar la aerodinàmica del mamotreto aquest. Ací vull comentar dues coses: la primera; 2’5 milions de dòlars de l’any 1926 és prou més que una barbaritat!. La segona, jo tinc com imatge de túnel de vent, el que s’utilitza per provar els cotxes de Fórmula 1, i pensava que era una cosa molt més “moderna”. A la fi aconseguiren dissenyar un frontal de tren que permetria altes velocitats amb una potència relativament baixa. A més, el tres vagons sense el motor pesaven només 82 tones, que era el que pesava un únic vagó dels que portaven els trens nord-americans!. A més portava una novetat: aire condicionat. El conjunt media 60 metres i estava destinat per a portar 72 viatgers, amb espai per als motors, furgó d’equipatges, sala de buffet i saló panoràmic a la part de darrere.

Per al motor, parlaren directament amb l’estudi del doctor Rodolfo Diésel. El motor dièsel s’utilitzava en els trens només per fer assajos i en locomotores pesades per a fer maniobres, però mai s’havia utilitzat amb trens de passatgers. A la fi, aconseguiren un motor amb una relació pes/potència de 14,5 kg/Cv, que no sé què vol dir, però si sé que vint anys desprès la locomotora més moderna de Renfe tenia una relació de 14kg/Cv, per què aneu fent-vos una idea.

A principis d’abril de l’any 1934 es fa un assaig prop de Filadelfia i el mostrenco aquest arribà a 167’3 km/h!. Estic imaginant-me la cara dels enginyers que el provaren, acostumats a les màquines de vapor que arribaven a 100km/h la millor de totes i amb suor i llàgrimes!. Per promocionar l’invent, es feren unes jornades d’exhibició durant cinc setmanes per diferents estats de l’est dels EUA. Es van recórrer uns 225 km a una velocitat mitjana de 129km/h. Però el 29 de maig de 1934 seria la data que marcaria història. Hi havia una exposició a Xicago per a celebrar “un segle de progrés” i es va proposar que el Zephyr aconseguiria un nou record de velocitat: recórrer quasi tot el continent (Denver-Xicago) 1633 km. Fins eixa data, el rècord era 26h 45 minuts, amb canvis de locomotora de vapor cada 150-200 km. Per fer aquesta animalada, es va revisar tot el trajecte i es van posar 1700 treballadors al llarg de tota la línia per a cobrir els pasos a nivell.
Les retransmissions per ràdio del trajecte i els temps que anava marcant el tren aconseguiren que 500.000 persones estigueren pendents a sa casa d’aquest esdeveniment. I ara, les estadístiques: els primers 208 km els va fer a una mitjana de 144km/h, durant 30km va arribar a una mitjana de 170,9km/h! I en 10 km va arribar a 175,4km/h amb una punta de 181km/h !( el que encara no s’havia aconseguit mai amb cap vehícul terrestre!). Va tenir una avaria que li va costar cremades greus al mecànic valent que la va reparar i així i tot va fer els 1633 km amb una mitjana de 124,9km/h.
Rècord que encara no ha sigut superat ( els ferrocarrils americans en l'actaulitat són coneguts per teir molt poc tràfic de viatgers, però un important tràfic de mercaderies, gestionats únicament per entitats privades, que  es caracteritzen per ser moooolt pesats i lents en comparació amb els trens europeus o asiàtics, amb la prioritat del transport de viatgers front el de mercaderies). El consum de gas-oil va ser de 116,3 litres als cent km o 1,16 l/km, que comparat amb una locomotora més o menys “modernilla” de la Renfe és inferior! (1’76 l/km). EL Zephyr va ser utilitzat per a transportar viatgers fins l’any 1966 (amb renovacions i modificacions, clar).

La imatge del tren a l’estació per a mi és prou impactant. Heu de pensar que la gent estava acostumada a trens amb xemeneies, i de color negre. I, de sobte, apareix per l’estació un monstre platejat que, a més, anava com si fós un AVE. L'estació està plena per veure l'esdeveniment, atès que només 72 persones podien pujar.

Veritablement és una imatge de progrés espectacular. Jo la situaria en els anys 50, però  mai en el 34.

10 de febrer del 2010

Paranoid-Megadeth

L'he escoltada només alçzr-me del llit, com feia abans i ....REDIOS!. Tremendíssima cançó!. L'original és de Black Sabath, però els Megadeth li pegen 10 voltes.
També he notat una cosa; amb el pas del temps, les ganes d'asclar-ho tot han desaparegut, però de veres que m'activa a més no poder... i crec que als veïns també, perquè , com diu el retor "es justo y necesario" pujar el volum per escoltar-la. hehehe!

9 de febrer del 2010

¡Ayúdame!

Feia temps que no em quedava sense paraules!. Estes n estan fatal, estan pitjor!

7 de febrer del 2010

JA HAN ARRIBAT


El passat 28/01 sentia a la ràdio que una s’havia fet un congrès al Regnue Unit on participaven diferents associacions de científics i pseudocientífics per analitzar les possibilitats de trobar vida extraterrestre. Les conclusions que van extraure foren que gràcies a la tecnologia actual, hi ha més possibilitats de saber si hi ha vida en altres planetes ara que fa trenta anys. Com diria un home savi. “pa’cagate i no torcate!”. Es preguntava el locutor si era precís fer un congrés per arribar a aquesta conclusió. Jo també m’ho preguntava i em vaig posar a pensar en quina era la imatge que es tenia dels éssers d’altres planetes...

La veritat és que la preocupació per si hi ha éssers d’altres planetes va començar a plantejar-se “seriosament” (= des d’un punt de vista científic) a finals de la dècada dels 50 del segle passat i va tenir un creixement espectacular en la comunitat científica després que els terrícoles arribarem a la Lluna. Hi ha un NODO on s’aferma que en Marte hi ha vida vegetal i vida animal rudimentària!. El que faltava, fatxes d’hiperespai!.

La veritat és que la visió dels extraterrestres és molt diferent si ens posem a analitzar-la per èpoques i tenint en compte el principal difusor d’aquesta imatge; el cine. N’hi ha extraterrestres del tipus cabrónido-invasor (Alien), d’altres graciosos (Alf,E.T.,Mars Attacks), okupes que pensen en instal•lar-se a la Terra de manera pacífica i no molestar ningú (El milagro de P.Tinto) , d’altres que conviuen amb els humans com si fóra “normal” ( els caps de cono d’Alien Nation o els pseudobitxos de Distrito 9) i hi ha que vénen per abduir-nos i experimentar amb nosaltres (Expediente X).

Llevat algunes excepcions, aquestos éssers són més sabuts que nosaltres-sempre tenen tecnologia superior o capacitats increïbles.En Sella, encara que penseu que n’hi ha algun d’aquestos, no és extraterrestre, segur-, més lletjos que nosaltres -qui en trobe algun o alguna guapet/a, al psicóleg de cap, per favor- i, normalment, venen per acabar amb nosaltres, ens hem de defendre i els hem d’asclar tot el que tinguen, aniquilar-los i enviar-los de volta al seu planeta; cosa que podem fer gràcies als Estats Units d’Amèrica, bé siga amb els marines en peça o qualsevol ianki que ens salva de la destrucció de manera particular i desinteressada.

I si la imatge del alienígenes ha canviat, no diguem la de les seues naus; hem passat del “platillo volante” ( el seat 600 de les naus espacials) dels anys 50 al tros de bèstia voladora que en Indepence Day es carrega la Casa Blanca.

I tú, com te’ls imagines? Jo, després d’haver vist “Distrito 9”, tinc una imatge més o menys semblant: Forma d’insecte fastigós que camina sobre dues potes i amb una intel•ligència i tecnologia més avançada però no com un invasor.








5 de febrer del 2010

BRODY - IRENE VIDEOCLIP EXCLUSIVO EUROVISION 2010 HD IRENE TIENE PENE

Hi ha que ser molt valent per presentar aquesta cançó a Eurovision, però així ha sigut! la van desestimar per "llenguatge no apropiat". Supose que per a alguna cadena de televisió també serà anticonstitucional...
Però el cas és de tots els autèntics excrements sonors que han intentat anar a Eurovisión i no han aconseguit, aquest és un dels més currats: "ritmillo estiuenc", vestuari estrident i lletra contundent... i tot allò que acabe en "dent". I com està la penya!

4 de febrer del 2010

PEGA-LI VOLTES


Diumenge per la vesprada. Toca currar. Són les 17:00 i no vé ni el nostre senyor. Hi ha temps de sobra fins les 22:40. Anem a llegir un poquet mentre escoltem la ràdio i matar el temps. I en la mateixa vesprada, em trobe tres frasses per a "pegar-li voltes" al que siga. Allà van:
  •  Hacia atrás, sólo para tomar impulso. Dita per un xiquet de 14 anys amb càncer.
  • Cuando teníamos las respuestas, nos cambiaron las preguntas. Pintada en un mur en Madrid (pronunciat "Madriz" en madrileny)
  • ...¿Y si la palabra "corazón" no fuera más que el aumentativo de "coraza"?. Cunya de ràdio per a presentar un festival de rock experimental utilitzant com a instruments joguets; apareix una xica pronunciant açò amb un xilòfon de fons.
I, no sé perquè, em va vindre al cap una "paràbola" que l'amic Morning em contava-no recorde perquè- fa temps:
(alumne)- Maestro, ¿qué es Zen?
(Mestre)- Ayer llovió. Eso es Zen. Medítalo.
Definitivament, currar un diumenge per la vesprada pot afectar qualsevol...

2 de febrer del 2010

GRÀCIES


No sé si coneixereu una revisteta que circulava per ahi anomenada BID. Doncs era una revisteta que arribava a casa tots els mesos i que en un principi-quan no existia l’Internet eixe- oferia discos i pósters. Més endavant oferia llibres i tot tipus de xorradetes i després va desaparéixer. Jo em vaig subscriure perquè era de bades i oferia la possibilitat de comprar discs prou baratets i que no trobaries en “tendes convencionals”;cal dir que Fnac tampoc n’havia i la única possibilitat era o “el Surco” en La Vila o “Discos Merlin” al costat de l’estació d’autobusos en Alacant ni més ni menys,atès que en el Continente (que no era Carrefour) no els trobaves.

Doncs resulta que BID són les segles de “Boletin Informativo Discoplay”i “Discoplay” era el nom d’una tenda de discos de Madrid. Emilio Cañil n’era el propietari i una de les persones què més a fet per difondre la música per tot el territori nacional. Resulta que va aconseguir junt a dues persones més llogar un baix de la Gran Via de Madrid i montar una tenda de discs amb un catàleg molt gran de tot tipus de música (en un principi Folk dels EUA, però més endavant clàssica,jazz i per suposat pop, rock nacional i internacional i punky “brut”). Va ser els primer en publicar i editar un disc de cançons republicanes sense censura (la tenda va obrir a finals dels anys 70) i la persona que va portar Simon & Garfunkel a Espanya en l’any 80 quan anaven de gira per Europa. També va ajudar Raimon a vendre les entrades d’un grup prou important dins l’escena folk dels 70 que no me’n recorde (Raimon va voler fer de promotor, no en venia ni una i aquest home li va dir que portara les entrades a la tenda, es van esgotar en una setmana!). També va ser el primer en vendre a Espanya pósters i ha sigut l’encarregat de que molts xics i xiques com jo accedirem a la música sense haver-nos de menejar de casa.

Aquest home, Emilio Cañil, va morir fa dues setmanes. Hui, escoltant la ràdio, li han fet una entrevista al seu soci durant molts anys i la gent que trucava per telèfon m’ha sorprés... i molt!. Gent amb 52 tacos que agraïa la tasca realitzada per aquest home, que són gent que vivia en poblets i gràcies al BID se’ls van “obrir “ les portes a una afició que continua. Jo recorde haver treballat expressament per comprar-me una edició especial d’un “cofre” amb els discs dels Iron Maiden (a ma mare quasi li agafa un mal!) quan tenia 17 anys. Promotors de concerts que deien que els pagaven per vendre entrades en la tenda quan ara han de pagar ells per aconseguir-les... un montó d’històries que m’han fet pensar en dues coses: la pel•li “alta fidelidad” i que aquest home es mereix un homenatge com a difusor de cultura, que ho ha sigut.
Des d’ací gràcies i descanse en pau.

Més informació:



1 de febrer del 2010

NINOTS INDULTATS


Ja tornen les boques amples, la risa perversa, les xerrades inútils i les punyalades al ventre. Un nou riu de merda fastigosa que et cau de sobte, perquè sí i sense cap anestèsia.

I és que, si agrades, el punyal només t’anirà per l’esquena, la covardia dels valents bocamolls no t’acabarà salpicant... però si no és el cas, et donen per perdut.

Com si foren importants! Esdevenen jutges i fiscals alhora.
Quan ningú t’estisa la mà és quan et demostres com de fort eres. I passa sovint,
fins que te n’adones que només resta empentar o estisar, estisar o empentar...

I si la corda es trenca, s’ha trencat. Prou.

Quan se’ls ha omplert la boca, tot torna al seu original estat de calma aparent.

Des d’eixe moment és quan se’ls ha de tractar com el que són: ninots indultats.