21 de maig de 2010

REFLEXIONS EN EL TRENCAONES

El món que ara em toca viure no és tan dur com me’l pinten, és mentida.
No visc en un món tan dur, no tinc problemes tan grossos, no passe cap necessitat, no tinc la culpa de moltes coses i per descomptat, no tinc res a veure amb moltes altres. No considere necessària la meva col•laboració per a coses com per exemple “salir de la crisis”, això és mentida. Jo no col•labore, em fan col•laborar. El que considere necessària és l’obligació de col•laborar, que no és el mateix. Quan es parla de crisi, ix la paraula “solidaritat”, quan tot va de meravella, ix la paraula “benefici” i sovint la paraula “col•laborar” no apareix. La perversió de les paraules, una altra mentida.

No participe en allò que no m’interessa. Moltes vegades, el que és “interessant” no m’interessa. Simplement mentre mire cap a un costat hi ha més gent que mira cap a un altre, però açò no és estrany, ni dolent, ni millor. És normal. Hi ha gent que no vol que siga així, que vol que aquesta situació siga “diferent”. Són un atall d’anormals. I no em passa només a mi, direccions on mirar hi ha moltes. Els triomfs esportius no em provoquen una eufòria exagerada. De fet, seguir, el que és diu seguir, segueix poques coses. No crec sempre en allò que és correcte, de fet, considere que, en certs aspectes, cal ser incorrecte quan la situació ho requereix. No crec que es puga perdonar tothom. Això també és una gran mentida, que sovint és barreja amb el rancor i és confon. Simplement hi ha gent que ni perdona ni remuga, que no perdonem qui ha fet molt de mal, simplement, l’esborrem i prou, encara que ens coste més que perdonar. No crec en la bondat ni en la maldat de la gent. Preferisc comprovar-ho. No crec en les persones, crec en les persones que considere que tenen trellat, la resta, no m’interessa.


El món que ara em toca viure és un món on la injustícia puja cada vegada més. Polítics que fan economia i tremolen perquè “els mercats” els diuen què s’ha de fer. Mentides per tot arreu; mentides en l’església, mentides en els Ajuntaments, mentides en els governs autonòmics, mentides en el govern central. Mentides en els comentaris malintencionats, mentides a la televisió, mentides als periòdics... Totes aquestes mentides són un veritable càncer per a la societat, però és la mateixa societat qui les assumeix sense exigir massa explicacions -cada vegada menys -. Em pregunte què li espera a qui vinga darrere i no m’agafa massa alegria, la veritat.

Però el món on ara em toca viure no s’ha de mirar només així. Quan tot aquest merder de mentides m’arriba a sobrepassar, faig més atenció als mínims, als detalls mínims; eixes coses que passen absolutament desapercebudes i que són meravelloses. No és el mateix un dia solejat que gaudir del sol, no és el mateix passejar fent-se preguntes que passejar i prou. No és el mateix prendre una cervesa ben freda que fixar-se en la intensitat d’un encontre i traure conclusions, no és el mateix intentar oblidar que oblidar, no és el mateix anar a veure un trencaones que pensar en la força que fa la mar; força que trau des de dins i que tot ho empenta fins esclafir contra les pedres. I és que, poc a poc, me n’adone que el món està mal i hi ha moltes coses a canviar, però que el meu món pot ser meravellós més vegades de les que jo em pense; cal traure força de dins i empentar, fins i tot arrossegant les pedres...