13 de juliol de 2012

RECORDE. NO PENSE...


Recorde el camí envoltat de pins, els bancals, el forn de llenya i aquelles coques –aquelles coques!- , les bicicletes, l’era, la figuera a la què sempre pujava per jugar vesprades senceres. Recorde el bac des de l’olivera i la única vegada que he vist una serp canviar de pell dins una sèquia sense aigua una vesprada calorosa d’agost. Recorde el ritual que vint anys després continua de manera intermitent; berenar llet amb “magdalenes llargues”-encara les anomene així i no pense deixar de fer-ho- . I les nits d’estiu escoltant les botzines dels vaixells allà baix, en la mar.
No oblide els estius –aquells estius!- i els anys sencers  que compartirem casa nit i dia. No recorde que em bonegares mai, i no oblide –tampoc pense fer-ho- eixe somriure. Somreies sovint, sempre amb una bona paraula en la boca. No et recorde criticant mai ningú, ni et recorde malhumorada, tot i que passarem prou anys junts. Més endavant, la maleïda malaltia aparegué  i se te va trencar unmes d’abril, després  perderes l’autonomia i  la veu, però recorde, i no pense oblidar-ho, eixe somriure mut i eixa mirada que ens creuarem durant un temps que, curiosament, recorde com una llarga estona, tot i que només foren uns pocs segons.
Què bona, què valenta i què forta fores!. Quin orgull desperta en mi el teu record!. Quin exemple!.
Gràcies per tot, auela .